Lo Càntich -Revista Digital de Literatura, Art i Cultura-

«XIX Concurs de Cartes d'Amor 2012» Ajuntament de Calafell

2012-02-10T21:34:00.002+01:00

XIX Concurs de Cartes d'Amor 2012

Ajuntament de Calafell

Bases:

1.- Gènere. Carta de qualsevol tipus d’amor.

2.- Categories. Júnior, menors de 18 anys, i sènior, a partir de 18 anys.

3.- Exclusivitat. Els treballs han d’ésser inèdits.

4.- Idioma. Qualsevol de les llengües oficials a l’Estat espanyol.

5.- Extensió. Màxima de dos fulls DIN A-4, a doble espai i a una sola cara, preferentment en font Arial o Tahoma 10 o 11 imprès des d’ordinador. No es poden presentar més de dues cartes per participant.

6.- Presentació. Per quintuplicat, a l’adreça que consta a sota. El treball s’ha d’acompanyar amb un sobre tancat amb el títol escrit a l’exterior i a l’interior del sobre hi han de figurar les dades de l’autor: nom complet, edat dels participants en la categoria júnior, adreça, telèfon i NIF. Els treballs també poden enviar-se per correu electrònic a mapons@calafell.org, especificant un document per al treball (Títol 1) i un altre per a les dades (Títol 2).

7.- Termini. S’han de presentar abans del 16 de març de 2012.

8.- Premis. Hi ha dues categories: Júnior: 200 € i Sènior: 400 €

9.- Veredicte. El 23 d’abril a les 13’30 hores es farà públic el veredicte a través de l’emissora municipal Calafell Ràdio (107.9 FM). El lliurament de premis es realitzarà el 15 de juny a les 19h a la Casa de Cultura Cal Bolavà.

10.- Publicació. L’organització es reserva el dret a poder publicar els treballs premiats i els finalistes, fent constar el nom de l’autor/a i la seva condició de guanyador o de finalista.

11.- Condicions. El sol fet de participar suposa la total acceptació de les bases. L’organització es reserva el dret de resoldre qualsevol aspecte que no s’hagi previst en aquestes bases. Els treballs no premiats no es retornaran i es destruiran passada la convocatòria.

Referència:

Culturàlia:
«XIX Concurs de Cartes d'Amor 2012»
Ajuntament de Calella
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Poesia Transversal: «Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria» Empar Sáez "Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

2012-02-09T17:05:00.013+01:00

Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria

Zoran Music (Bukovica, Àustria-Hongria -actualment Eslovènia-, 1909 – Venècia, 2005)
Salvatore Quasimodo (Modica, Itàlia, 1901 – Nàpols, 1968)

“Tota la meva pintura ha girat a l’entorn d’un únic tema:
el paisatge desèrtic que és la vida.”
Zoran Music
“Només et tinc a tu, cor de la meva raça.”
Salvatore Quasimodo (del poema “Illa”)

     Zoran Music, pintor d’origen eslovè, basteix una de les obres poètiques més intenses sobre la fragilitat i la desemparança existencial que subjuga l’ésser humà després de la Segona Guerra Mundial.

     En la pintura de Music hi són presents els paisatges desèrtics dels seus orígens i viatges. En 1935 coneix l’extensa estepa castellana amb motiu del seu trasllat a Madrid on estudia en profunditat les pintures negres de Goya i l’obra de El Greco. L’esclat de la Guerra Civil espanyola el retorna a Dalmàcia, als paisatges calcaris i petrificats del Karst, la seva terra. Quan s’inicia la Segona Guerra Mundial es desplaça a Venècia a on, el 1945, després de la primera exposició individual, és detingut per la Gestapo i deportat al camp de concentració i extermini de Dachau. Allí realitza, clandestinament, prop de cent vuitanta dibuixos de cadàvers amuntegats arreu, de moribunds entre els morts estesos. D’aquests dibuixos se salven tan sols trenta-sis, els quals esdevindran la sement d’una sèrie posterior de pintures: “No som els últims”, creada entre 1970 i 1975.

     "Dic paisatge per a expressar quelcom terrible. Si dic paisatge, penso en cadàvers..." Zoran Music

     Salvatore Quasimodo, poeta Italià, assagista i traductor, premi Nobel de literatura el 1959, erigeix una obra en el context tràgic de les guerres mundials, entre les runes dels bombardejos i el devenir de l’home modern.

     Quasimodo és cèlebre per les referències i al·lusions al paisatge Sicilià, els seus poemes mostren l’evocació nostàlgica i commoguda de la seva terra, l’aridesa del sud; s’hi aferren al suport físic, a la visió idíl·lica de la geografia com a “paradís perdut”, de somniada serenitat. D’altra banda, hom hi troba subjacents en els seus escrits els primers contactes amb la mort i la destrucció; el poeta pateix, als set anys, el devastador terratrèmol de Messina. Mes tard, en la maduresa, l’experiència de la guerra, el feixisme i l’ocupació alemanya determinen un canvi substancial en la seva poesia. Els paisatges del poeta d’ençà el 1945 s’ompliran de figures humanes, també de morts i de dolor.

"Dibuix realitzat a Dachau, 1945"
Zoran Music

En el fullatge dels salzes

I com podíem nosaltres cantar
amb el peu estrany damunt el cor,
entre els morts abandonats a les places,
sobre l’herba dura de glaç, al plany
de xai dels joves, al bram negre
de la mare que s’atansava al fill
crucificat al pal del telègraf?
En el fullatge dels salzes, com un exvot,
també les nostres cítares penjaven,
oscil·laven lleus al vent trist.

Alle fronde dei salici

E come potevano noi cantare
Con il piede straniero sopra il cuore,
fra i morti abbandonati nelle piazze
sull’erba dura di ghiaccio, al lamento
d’agnello dei fanciulli, all’urlo nero
della madre che andava incontro al figlio
crocifisso sul palo del elégrafo?
Alle fronde dei salici, per voto,
anche le nostre cetre erano appese,
oscillavano lievi al triste vento.

«En el fullatge dels salzes»
(Alle fronde dei salici)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)

"No som els últims, 1970"
Zoran Music

Neu

Cau la nit: un cop més ens deixareu
imatges preades de la terra, arbres,
animals, pobra gent abrigada
amb les capes dels soldats, mares
amb el ventre eixarreït per les llàgrimes.
I la neu ens il·lumina des dels prats
com lluna. Oh, aquests morts. Colpegeu
al front, colpegeu fins al cor.
Que si més no brami algú en el silenci,
en aquest cercle blanc d’enterrats.

Neve

Scende la sera: ancora ci lasciate
immagini care della terra, alberi,
animali, povera gente chiusa
dentro i mantelli dei soldati, madri
dal ventre inaridito dalle lacrime.
E la neve ci illumina dai prati
come luna. Oh questi morti. Battete
sulla fronte, battete fino al cuore.
Che urli almeno qualcuno nel silenzio,
in questo cerchio bianco di sepolti.

«Neu»
(Neve)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)

     C.M.Bowra, estudiós de la poesia i la cultura clàssica grega, diu de Quasimodo: “És un poeta clàssic que absorbeix els millors mecanismes moderns; combina ordre, economia i claredat amb una mesura plena de sorpresa inventiva.”

     Quasimodo tradueix poetes grecs i llatins, fa una excepcional tasca d’apropament entre la poesia clàssica i la contemporània. La labor de traductor és tan important en la producció literària del poeta que es considera una part essencial en la seva creació. Farà també traduccions de Shakespeare, Neruda, E.E.Cummings i Paul Eluard, entre d’altres autors.

     L’obra poètica publicada per Quasimodo fins el final de la guerra s’engloba en el període hermètic de l’autor i, juntament amb Giuseppe Ungaretti i Eugenio Montale, forma part de l’escola hermètica italiana. La puresa original de la paraula, oposada a l’èmfasi retòric, cerca una càrrega expressiva, una impressió emocional directa que s’allunya de l’aspecte merament comunicatiu del llenguatge, de la vinculació als successos històrics per a conquerir una llibertat interior plena. Amb l’hermetisme el text del poeta esdevé missatge atemporal, revelació integral de l’ésser humà, de la seva terra nadiva, la mort, en ocasions amb accentuats valors religiosos. D’aquesta etapa són els llibres: “Aigües i terres”, “Oboè submergit”, “Èrato i Apol·líon” i “Poemes Nous”.

     L’experiència de la guerra determina un gir en la seva poesia; a partir de “Dia rere dia” Quasimodo abandona les formes latament hermètiques a favor d’una lírica realista, d’inspiració civil; s’obre a una major sensibilització humana, a la voluntat obstinada de viure cada tragèdia humana. “Dia rere dia” es considera el millor llibre de poemes sorgit del drama de la Segona Guerra Mundial. En els llibres posteriors, sobretot a “La vida no és somni” i “El verd fals i vertader” hi són presents la lírica d’inspiració civil imbricada en la nostàlgia de la terra natal.

     “Estic habituat a un diàleg continu amb la mort” Salvatore Quasimodo.

"No som els últims, 1970"
Zoran Music

El transbordador

Des d’on crides? Prima aquesta boira
de tu ressona. De nou des dels refugis
és temps, els gossos afamats es llencen
cap al riu ensumant les pestes:
lluminosa de sang a l’altra riba
es mofa la gardunya. És transbordador
que conec: allà, sobre l’aigua sobresurten
còdols negres; i quantes barques passen
en la nit amb torxes de sofre.
Ara ets ja ben lluny
si la veu té to innumerable
d’eco, i tan sols puc sentir-ne la cadència.
Però et veig: tens violetes entre les mans
plegades, ben pàl·lides, i líquens
prop dels ulls. Ets morta, doncs.

Il traghetto

Di dove chiami? Fioca questa nebbia
di te risuona. Ancora alle baite,
è tempo, i cani avidi si lanciano
verso il fiume sulle peste odorose:
luminosa di sangue all’altra riva
sghignazza la faina. E’ traghetto
che conosco: là, sull’acqua risalgono
ciottoli neri; e quante barche passano
nella notte con fiaccole di zolfo.
Ora sei veramente già lontana
se la voce ha tono innumerevole
d’eco, e appena ne odo la carenza.
Ma ti vedo: hai viole fra le mani
conserte, così pallide, e lichene
vicino agli occhi. Dunque, tu sei morta.

«El transbordador»
(Il traghetto)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)

     Zoran Music estudia Belles Arts a Zagreb on dibuixa cadàvers en d’Institut d’Anatomia com una part de la formació artística. Posteriorment descobreix els expressionistes alemanys Georges Grosz i Otto Dix i en seu pas per Viena a Gustav Klimt i Egon Schiele. En 1935, ja instal·lat a Madrid, fa nombroses còpies de Goya, El Greco i Velázquez. Zoran Music pertany al mateix domini estètic de Schiele, Kokoschka i Goya; en els dibuixos que el pintor fa clandestinament a Dachau hi trobem les figures nues més tendres i esborronadores de Schiele, les pintures negres de Kokoschka i les de Goya en la forma més grotesca i terrible.

     L’astorament inicial dels deportats davant una realitat inconcebible, l’horror quotidià del camp de concentració, es transforma en l’única realitat possible; en el cas de l’artista es reeduca la sensibilitat, descobreix bellesa en la mort que el volta, en la matèria inert dels cossos. El testimoni de Zoran Music és esfereïdor:

     “Tots els presoners estaven debilitats, les epidèmies s’estenien pel camp. Hi havia tants cossos que no es podien eliminar fàcilment. Els morts s’apilaven fora, en el pati. Aquelles petites muntanyes de cadàvers em fascinaven. Em seduïa el munt de cossos apilats com troncs, amb els braços i cames sobresortides, a causa d’una mena de bellesa, no sé, diguem... tràgica. És difícil d’explicar. El que passava és que un mateix s’abandonava al malson dels camps. S’acceptava totalment aquella realitat, fins l’extrem que no es podia creure en res més. Fins i tot es començava a témer el món exterior.”

     “... eren petits detalls meravellosos, els dits, la forma del rostre. Tot era inaudit. No m’atreveixo a dir-ho, no hauria de dir-ho, però per a un pintor tenia una bellesa increïble. Bellesa, perquè sentíem tot aquell dolor endins. Allò que va patir aquella gent... terrible i, tanmateix... jo no volia fer una cosa bonica, volia fer una cosa precisa. Qui mor així ha sofert fins el darrer moment. En la forma dels dits es veu el patiment que havia suportat fins a morir, un patiment extrem reflectit en tots els gestos, en les posicions del cos. I hi ha certes coses que no es poden expressar. Un pintor no pot descansar, tot i córrer un terrible perill d’esser descobert, no pot, no dic no prestar testimoni, en absolut! Tanmateix era una necessitat inqüestionable, una necessitat de reproduir-lo, de representar-lo, de mostrar-lo, de guardar-lo per a la posteritat. Perquè no sabies si sortiries d’aquell univers. No sols era al·lucinant, sinó quelcom que no podies imaginar. Jo estava entre ells, entre aquells cadàvers, era com ells!”

     Després de ser alliberat del camp d’extermini, Music es trasllada a Venècia on reinicia la vida com a artista; es dedica a pintar paisatges del Karst, la geologia resseca i aspra de la seva terra.

     “En el meu entorn només es parlava de pintura abstracta. Vaig començar a sentir-me inútil i dèbil al costat d’aquest gran corrent al qual pertanyien tots els artistes coneguts i els crítics importants. Llavors em vaig desviar del meu camí, intentava fer pintura abstracta. En aquesta temptativa vaig perdre totalment la meva veritat personal; és el pitjor que li pot passar a un artista, sense ella hom deixa d’existir. D’aquesta confusió, d’aquesta frustració, tornaren a sorgir els cadàvers...”

     Van haver de transcórrer vint-i-cinc anys perquè Music reprengués el tema de la mort, perquè continués el fil de la seva vivència mortífera. Amb la sèrie “No som els últims” l’artista s’instal·la de nou en la “veritat personal” sustentada per l’experiència de Dachau i els devastadors conflictes del món dels anys seixanta; és la seva resposta honesta i coherent davant la memòria de les víctimes.

"No som els últims, 1970"
Zoran Music

Les guitarres mortes

La meva terra s’estén pels rius a tocar del mar,
no hi ha cap lloc amb una veu tan lenta
on els meus peus vaguin
entre joncs afeixugats pels llimacs.
Ben bé que és tardor: al vent a bocins
les guitarres mortes enlairen les cordes
sobre la boca negra i una mà belluga els dits
de foc.
Al mirall de la lluna,
s’hi pentinen noies amb el pit de taronges.

Qui plora? Qui assota els cavalls en l’aire
vermell? Ens quedarem en aquesta riba
a prop de les cadenes d’herba i tu amor
no em portis davant d’aquell mirall
infinit: dins s’hi miren nois
que canten i arbres altíssims i aigües.
Qui plora? Jo no, creu-me: riu avall
corren exasperats els esclafits d’un assot,
els cavalls foscos els llampecs de sofre.
Jo no, la meva raça té ganivets
encesos i llunes i ferides abrandants.

Le morte chitarre

La mia terra è sui fiumi stretta al mare,
non altro luogo ha voce così lenta
dove i miei piedi vagano
tra giunchi pesante di lumache.
Certo è autunno: nel vento a brani
le morte chitarre sollevano le corde
su la bocca nera e una mano agita le dita
di fuoco.
Nello specchio della luna
si pettinano fanciulle col petto d’arance.

Chi piange ? Chi frusta i cavalli nell’aria
rossa ? Ci fermeremo a questa riva
lungo le catene d’erba e tu amore
non portarmi davanti a quello specchio
infinito: vi si guardano dentro ragazzi
che cantano e alberi altissimi e acque.
Chi piange? Io no, credimi: sui fiumi
corrono esasperati schiocchi d’una frusta,
i cavalli cupi i lampi di zolfo.
Io no, la mia razza ha coltelli
che ardono e lune e ferite che bruciano.

«Les guitarres mortes»
(Le morte chitarre)
Salvatore Quasimodo
El verd fals i vertader, 1949-1955, en Obra Poètica.
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)

     El poder testimonial d’algunes obres d’art és definitiu; tenen l’essència de la veritat que l’observador detecta i manté en la memòria. Tanmateix, ni el poeta ni el pintor no pretenen “il·lustrar” l’horror, no fan cap menció a la barbàrie nazi ni alberguen cap propòsit polític, tan sols tenen la revelació de la bellesa tràgica, senten l’expressió artística com una necessitat ineludible, mostren el que va succeir amb un esguard que no és mera reproducció de la realitat, que mai no és neutral.

     “No pretenc fer una declaració ampul·losa quan pinto cadàvers. No es tracta d’una protesta, simplement es quelcom que va succeir.” Zoran Music

     “Dia rere dia”, de Quasimodo, és un dels millors llibres de poesia sobre el drama humà de la Segona Guerra Mundial. Així mateix, els dibuixos que es conserven de Dachau i les pintures de la sèrie “No som els últims”, de Music, representen una de les obres creatives més belles, tràgiques i inquietants del genocidi perpetrat pel Tercer Reich.

     Salvatore Quasimodo i Zoran Music amplien el camp estètic, dirigeixen la mirada vers el nucli de l’horror i el patiment humà, veuen la barbàrie despullada, el cos i el gest contrafet del rigor mortis. En un mateix moviment estètic perceben en la bellesa l’amenaçant proximitat de la mort, i en la mort el necessari recurs de la bellesa. En llur esguard compassiu vers les víctimes rau el desig de restituir la identitat, la memòria, el rostre manllevat als cadàvers, la dignitat del gènere humà.

--o0o--

Poesia Transversal:
Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria
Un article de: Empar Sáez

Referències bibliogràfiques:

Jean Clair. La barbarie ordinaria. Música en Dachau. Madrid: Machado Libros, 2007.

Jean Clair. La responsabilidad del artista. Madrid: Visor, 1998.

Salvatore Quasimodo. Obra poética (Introducció de Francesco Ardolino). Mallorca: Edicions del salobre, 2007.

Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:

Un capvespre a la Mediterrània

Enfilant finestres

Referència:

Sáez, Empar.
«Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria»
A: Poesia Transversal
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«N'hi havia una nineta» De corrandes i cançons, per cantar i dansar Xesc Font i Odrí "Corrandes, Cançonetes, Bogetes, Correntes, Tonades, Cançons, Follies, Gloses, Cobles i Albades."

2012-02-08T19:05:00.000+01:00

N'hi havia una nineta

N'hi havia una nineta,
que al cap de la plaça està.
Tres són els que la festegen,
tots trets s'hi volen casar.
Oh lliri, clavell, viola,
l'amor m'ha de matar!

L'un n'era don Felip,
l'altre n'era un capità,
l'altre n'era don Francesc,
que aquell se la'n va girar.
Oh lliri, clavell, viola,
l'amor m'ha de matar!

Ja s'agafen mà per mà,
i ja a l'horta se'n van.
Ja donen un tomb per l'horta,
Ai, quina calor que hi fa!
Oh lliri, clavell, viola,
l'amor m'ha de matar!

El jove es treu el barret
i a la Marieta li vol posar.
—No em creuries tu, Marieta,
lo bé que a tu te n'està.
Tu guapeta i jo guapet,
tots dos ens podríem casar.
Oh lliri, clavell, viola,
l'amor m'ha de matar!

La seva mare l'escolta,
d'un reixadet que n'hi ha.
—Marieta, Marieta,
no passis tu tan enllà,
que les paraules dels homes
són molt dolces d'escoltar,
però també una horeta
que vénen a amargueiar.
Oh lliri, clavell, viola,
l'amor m'ha de matar!

Cançó Popular
«N'hi havia una nineta»

--o0o--

Glosades per:
Xesc Font i Odrí
A:
"De corrandes i cançons, per cantar i dansar"

Il·lustració:

"Irène Cahen d'Anvers"
Pierre Auguste Renoir
(Llemotges, 1841-1919)

Referència:

Cançó Popular.
«N'hi havia una nineta».
A: De Corrandes i Cançons, per cantar i dansar.
Font i Odrí, Xesc.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Petiteses: «Paisatge mariner» M. Roser Algué Vendrells "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant. És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries. Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d’il·lusió a les nostres vides."

2012-02-07T23:17:00.007+01:00

"Velers a l'horitzó"
Mateu Pujadas

Paisatge mariner

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m’acompanya
i la boirina em serveix d’embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l’endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l’horitzó;

que quan la nit estengui els seus vels negres
s’albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.

M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«Paisatge mariner»

Il·lustració:

Mateu Pujadas
(El Masnou, 1956)
http://mateupujadas.blogspot.com/
http://mateuolis.artelista.com/

M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Petiteses

Referència:

Algué Vendrells, M. Roser.
«Paisatge mariner»
[ Petiteses ]
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Avui ha mort Antoni Tàpies» Josep Maria Fuster

2012-02-06T23:59:00.003+01:00

"Llibre i mans"
Antoni Tàpies

Avui ha mort Antoni Tàpies

Avui, enmig del fred, ens ha arribat la notícia de la mort de l'artista Antoni Tàpies.

"Autoretrat"
Antoni Tàpies

Antoni Tàpies i Puig (Barcelona, 13 de desembre de 1923 – Barcelona, 6 de febrer de 2012) ha estat catalogat com un dels principals exponents de l'informalisme, malgrat que ell preferia definir la seva obra com el resultat de la seva pròpia personalitat.

Nascut en el si d'una família burgesa i catalanista, de tradició editorial i llebretera, la seva vocació artística neix als onze anys, en caure a les seves mans un número de la revista "D'Ací i d'Allà" (revista editada a Barcelona entre 1918 i 1936), dirigida aleshores per Carles Soldevila. Va ser el número extraordinari de Nadal, dedicat a l'art del segle XX, amb coberta de Joan Miró i contingut dedicat al Fauvisme, el Futurisme, el Purisme, el Neoplasticisme, el Contrustivicme i el Dada; amb reproduccions d'obres de Picasso, Matisse, Derain, Braque, Lipchitz, Gris, Chirico, Man Ray, Kandinsky, Severini, Duchamp i Brinkman, entre d'altres.

Revista 'D'Ací i d'Allà'
Vol. 22 - Núm. 179 - Desembre, 1934

     Aquesta predisposició es va veure accentuada per la llarga convalescència d'una malaltia pulmonar als 18 anys, durant la qual inicia els seus tempteigs artístics. Progressivament es dedica amb més intensitat al dibuix i a la pintura. En la dècada dels anys 1940 ja aconsegueix exposar les seves obres, les quals destaquen en la panoràmica artística del moment.

     Va ser un dels fundadors del moviment "Dau al Set", relacionat amb el surrealisme i el dadaisme, on van participar Joan Brossa, Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Joan Ponç, Arnau Puig i Juan-Eduardo Cirlot.

     "Dau al Set" és un moviment influït principalment pel dadaisme i el surrealisme, però que també es nodreix de múltiples fonts literàries, filosòfiques i musicals: descobreixen al místic mallorquí Ramon Llull, a la música de Wagner, Arnold Schönberg i el jazz, a l'obra artística de Gaudí i literària de Poe i Stéphane Mallarmé, a la filosofia de Nietzsche i l'existencialisme alemany, a la psicologia de Sigmund Freud i Carl Gustav Jung, etc. La seva pintura és figurativa, amb un marcat component màgico-fantàstic, així com un caràcter metafísic, de preocupació pel destí de l'home.

"Endarrera aquesta gent"
Antoni Tàpies

     Enmarcat en les seves primeres obres dins de la corrent del surrealisme, va fer servir per primer cop el terme "informalisme" per parlar de "Signifiants de l'informel" (1950). El terme caracteritzarà a partir d'aquell momento les creacions pictòriques abstractes de la postguerra a Europa, amb paral·lelistme amb l'expressionisme abstracte nord-americà. L'informalisme permet la llibertat de l'atzar i de les matèries, del gest i de tota la concepció de la pintura, de la idea a l'obra. La "pintura matèrica" representa la creació a partir de qualsevol element: paper, cordes, cartró, fusta, metall...

     "Durant els anys cinquanta i seixanta anirà elaborant un seguit d’imatges, generalment extretes del seu entorn immediat, que apareixeran en les diferents etapes de la seva evolució. Sovint, una mateixa imatge, a més de ser representada de diverses maneres, tindrà una sèrie de significacions diferenciades que s’aniran superposant. El seu missatge se centra en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material (no és en va que Tàpies escull sovint temes tradicionalment tinguts per desagradables i fetitxistes, com poden ser un anus defecant, una sabata abandonada, una aixella, un peu i d’altres).

     A finals dels anys 60 i començament dels 70, el seu compromís polític contra la dictadura franquista s'intensifica, i les obres d'aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta." (1)

"Vermell amb cercle de matèria"
Antoni Tàpies

     L'any 1990 va inaugurar la Fundació Antoni Tàpies, amb la finalitat de potenciar l'art contemporani, en un edifici modernista de Domènech i Montaner. A la façana de l'edifici s'hi pot veure la seva obra, "Núvol i cadira".

     La reflexió sobre el dolor -físic i espiritual- i el pas del temps constitueixen la constant de les seves darreres obres.

     Entre els múltiples i prestigiosos premis i guardons que va rebre, destaquen el Premi de la UNESCO (1958), la Medalla d'Or de Belles Arts del Ministeri de Cultura d'Espanya (1981), el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1982), la Medalla d'Or de la Generalitat (1983), el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990) i la Medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona (1992). L'any 1983 va ser nomenat Nomenat Officier de l'Orde des Arts et des Lettres de França, l'any 1996 Creu de l'Orde de Santiago de la República Portuguesa i l'any 2010 va ser nomenat Marquès de Tàpies pel Rei Joan Carles I.

Descansi en pau, Mestre Tàpies.

(1) Fundació Antoni Tàpies

Josep Maria Fuster
(Barcelona, 1928)
«Avui ha mort Antoni Tàpies»

Il·lustracions:
"Llibre i mans"
"Autoretrat"
"Endarrera aquesta gent"
"Vermell amb cercle de matèria"
Antoni Tàpies
(Barcelona, 1923 – 2012)

"Portada de la Revista 'D'Ací i d'Allà'"
Vol. 22 - Núm. 179 - Desembre, 1934
Joan Miró
(Barcelona, 1893 - Palma, 1961)

Referència:

Fuster, Josep Maria.
«Avui ha mort Antoni Tàpies»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Nit a la masia» Imma Cahué

2012-02-05T21:49:00.001+01:00

Nit a la masia

Allà esperant l’escalfor
d’aquell vell escalfapanxes
recordant les nits alegres
que vivíem amb els pares,
cremant vells ceps de la vinya
i a les brases fent torrades,
botifarra i cansalada.
Els germans allà jugàvem:
penyores i jocs de taula,
en el foc que il·luminava
i miràvem flamarades.
No toquis els troncs encesos
i ves en compte amb les brases,
pensa que surten guspires
i et poden saltar a la cara!
Quines nits més amoroses...
Per distreure la mainada,
eren contes i joguines
i cançons desafinades.
Les flames de les espelmes
movent-se desesperades
fent moviment de va i ve
seguint la música ballen.
Arriba la negre nit,
tots cansats per la vetllada,
sense ni tele ni radio
ja s’ha adormit la canalla.

Imma Cahué
«Nit a la masia»

Referència:

Cahué, Imma.
«Nit a la masia»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Concurs ARC de Contes Infantils 2012 «Les estrelles»

2012-02-05T20:27:00.000+01:00

Concurs ARC de Contes Infantils 2012
«Les estrelles»

Associació de Relataires en Català

Convocatòria

Data Inici: 01/02/2012
Data Final: 30/04/2012

Descripció

Amics desconeguts que arriben de l’espai exterior, viatges en naus lluminoses que solquen la galàxia, planetes per descobrir, estels fugaços que cauen per concedir desitjos… Estrelles, estrelles i estrelles! Quantes coses no se’n poden dir i explicar, d’aquests puntets brillants que ens gronxen a les nits al costat de la màgica lluna.

Voleu provar-ho? Voleu compartir la bellesa de les estrelles amb nosaltres? Voleu contar-nos aventures meravelloses per l’espai o amistats increïbles?

Endavant, doncs! Escriviu el vostre conte al voltant de les estrelles i participeu-hi!

Bases

1. Poden participar en el “Concurs ARC de Contes Infantils 2012. Les estrelles” obres de contes infantils inèdites, que s’adiguin a la temàtica assenyalada, no premiades en altres certàmens i escrites en català.

2. S’hi poden presentar tots els socis i sòcies d’ARC que estiguin al corrent de pagament durant la vigència del concurs. Els i les relataires menors d’edat, en no poder-se donar d’alta a ARC per aquesta condició, hauran d’indicar el nom del pare, mare o tutor legal que sigui soci o sòcia de l’ARC per tenir dret a participar-hi.

3. Només es pot presentar un conte infantil per persona participant.

4. Els i les participants hauran d’enviar el relat a Relats en Català (RC) i clicar l’opció de participar al concurs, que s’habilitarà a tal efecte. Un cop publicat el relat, hauran d’enviar un correu electrònic a ARC (associacio.relataires@gmail.com) fent un “copiar i enganxar” de l’enllaç on ha quedat penjada l’obra participant i indicant el seu nom i cognoms reals.

5. Les obres presentades hauran de tenir una extensió màxima de 4.500 caràcters (amb espais inclosos). Els contes que no compleixin aquesta condició no seran admesos.

6. Les persones autores de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de fer-se públic el veredicte del jurat, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions.

7. El premi consistirà en l’edició dels contes infantils que seleccioni el jurat, que en cap cas no en podrà escollir més de cinquanta. En cas que el jurat consideri que no hi ha prou qualitat o que el nombre d’obres presentades és insuficient, podrà declarar desert el premi.

8. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic durant el mes de juny de 2012, i la previsió és que el llibre s’editi a principis de desembre de 2012.

9. El Jurat es formarà a partir de la Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català.

10. L’equip de la Comissió de Concursos, format per quatre vocals de la Junta Directiva i pels socis voluntaris que hi vulguin col·laborar, es reserva el dret, previ acord amb la resta de membres de la Junta, a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista.

11. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de les bases, així com dels drets i de les obligacions que se’n deriven.

Barcelona, febrer 2012

[Per a qualsevol dubte o aclariment podeu escriure’ns un correu electrònic a la següent adreça: associacio.relataires@gmail.com]

Referència:

Concurs ARC de Contes Infantils 2012
«Les estrelles»
Associació de Relataires en Català
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica) «Mandràgora» (In Memoriam J.V. Foix) Lluís Servé Galan "El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement? Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

2012-02-05T20:01:00.001+01:00

"Consumació de la mandràgora"
Philip West

Mandràgora
(In Memoriam J.V. Foix)

Si pogués acordar raó i follia
J. V. Foix.

Com si l'arrel callada tingués el sortilegi
Amagat entre terrossos de terra i saba silent,
Embolcallat entre màcules cegues de creixement
I esperés el moment adient per esdevenir egregi;

Com si la pluja se sembrés en el perpetu arpegi
De les gotes que inunden amb ressons el torrent
I reclamen el lligam del núvol, que marxa rabent,
Perquè la tempesta les empari fins que el món les vegi;

Com si la nit esborrés les petges d'una canilla
Salvatge en la senda de la veu clara de la neu
Abans que l'alba enrogís el cel i el record de Déu;

Desitjo servar el batec del meu cor, avui que perilla,
En braços de la mandràgora, en el glop llarg i greu
Que m'adormi per evitar la teva absència, gens lleu.

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Mandràgora»
(In Memoriam J.V. Foix)

Il·lustració:

"Consumació de la mandràgora"
Philip West
(York, Anglaterra, 1949 - Saragossa, 1997)

Lluís Servé Galan,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Es desclou la tenebra

Referència:

Servé Galan, Lluís.
«Mandràgora»
(In Memoriam J.V. Foix)
A: "Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«La fugida de lady Bastable» (The Stampeding of Lady Bastable) Saki - Hector Hugh Munro - Traducció: Mark Grau-Barney

2012-02-05T00:17:00.001+01:00

"Lady"

La fugida de lady Bastable

          —Seria tot un detall, per part teva, permetre que en Clovis es quedés aquí durant sis dies, mentre jo vaig al nord a visitar els MacGregor— va dir la senyora Sangrail amb veu somnolenta a la taula on es trobava servit l'esmorzar. Parlar amb aquell to somnolent i relaxat era una estratègia que feia servir cada vegada que tenia interès especial en alguna cosa. Amb ell aconseguia que la gent baixés la guàrdia, i era així com els altres acabaven acatant els seus desitjos sense ni tan sols sospitar que en realitat el que ella perseguia era que li fessin algun favor. Lady Bastable, però, no era fàcil d'agafar per sorpresa. Molt probablement conegués per endavant aquell to de veu i el que presagiava. En qualsevol cas, a qui sí coneixia era a en Clovis.

          Lady Bastable va arrufar les celles observant la torrada que tenia a la mà i va començar a menjar-se-la molt lentament, com si volgués donar a entendre que mastegar-la li feia més mal a ella que a la torrada. Dels seus llavis no va sortir ni una sola paraula que confirmés que en Clovis podia gaudir de la seva hospitalitat.

          —Seria una gran comoditat per a mi —va prosseguir la senyora Sangrail, deixant de banda el to despreocupat—. Personalment, no tinc la menor intenció de portar-lo amb mi a casa dels MacGregor. A més, només serà durant sis dies.

          —Semblarà més temps —va grunyir Lady Bastable—. L'última vegada que es va quedar aquí una setmana...

          —Ja ho sé —es va apressar a interrompre-la la senyora Sangrail—, però d'allò ja fa gairebé dos anys. Ell era molt jove encara.

          —Doncs no ha madurat —va dir l'amfitriona—. De res serveix créixer si l'únic que aprenem són noves maneres de comportar-se malament.

          La senyora Sangrail es va veure incapaç de discutir sobre aquell punt. Des que en Clovis complís disset anys no havia fet més que lamentar-se davant de tot el seu cercle de coneguts de la indomable rebel·lia del noi. I tants havien arribat a ser els seus laments que si mai el seu fill hagués mostrat algun símptoma d'esmena, l'única reacció que això hagués provocat hagués estat un cortès escepticisme. Veient que amb aquella tàctica seguia sense obtenir el resultat que perseguia, va optar per deixar de banda els afalacs i recórrer al suborn sense cap tipus d'embuts.

          —Si deixes que es quedi aquí sis dies més prometo perdonar-te el deute de bridge que tens pendent amb mi.

          Encara que aquell deute ascendia només a quaranta-nou xílings, l'amor que Lady Bastable sentia pels xílings era molt intens. Perdre diners jugant al bridge i no haver de pagar era una d'aquelles curioses experiències que feia que els jocs de cartes tinguessin per a ella un encant especial que d'altra manera mai no haguessin tingut. Una afició semblant era la que sentia Mrs Sangrail pels diners que guanyava als naips, però la perspectiva de deixar en lloc segur el seu fill durant sis dies i alhora estalviar-se els diners del seu bitllet de tren cap al nord la va fer resignar-se a tal sacrifici.

          Quan en Clovis va aparèixer i es va asseure a taula per esmorzar ja era massa tard: el tracte acabava de ser acordat.

          —Pensa una cosa —va dir-li la senyora Sangrail, usant de nou aquell to somnolent—. Lady Bastable ha estat molt amable oferint-se a tenir-te aquí mentre jo vaig a veure els MacGregor.

          En Clovis va protestar, però en no obtenir cap fruit amb les seves protestes, va procedir a fer expedicions punitives entre els plats de l'esmorzar, amb un nas tan frunzit que qualsevol consell de ministres hagués guardat un sobtat silenci només veure'l. El tracte que havia estat acordat a la seva esquena li resultava doblement desagradable. D'una banda, tenia un especial interès en ensenyar a jugar al pòquer els fills dels MacGregor, doncs sabia que aquests tenien els diners necessaris per pagar les classes. De l'altra, odiava amb tota la força el menjar que se servia a casa de Lady Bastable.

          Després d'observar detingudament el seu fill durant un instant, la senyora Sangrail es va adonar, gràcies més que res a la seva pròpia experiència, que qualsevol mostra prematura d'alegria per l'èxit de la seva maniobra podria convertir-se en un error imperdonable. Una cosa era trobar un lloc on poder deixar el noi i una altra, molt diferent, obligar-lo a romandre-hi.

          Lady Bastable tenia per costum retirar-se solemnement a la sala d'estar tot just acabar l'esmorzar, per passar-hi una hora fullejant en silenci els diaris, costum amb la qual aconseguia treure-li el màxim rendiment als diners que pagava per ells. La política no li interessava massa, però estava obsessionada amb el desagradable pressentiment que el dia menys pensat tindria lloc un gran aixecament en el qual acabarien matant-se els uns als altres. «Succeirà abans del que pensem», solia comentar amb aire pessimista, quan en realitat fins i tot el matemàtic més expert, tot i dotat amb els més extraordinaris poders, hagués trobat summament difícil calcular la data aproximada d'aquests successos a partir de les escasses i confuses premisses sobre les quals aquesta afirmació s'assentava.

          Aquell matí en concret, quan en Clovis va veure Lady Bastable asseguda enmig de tal quantitat de diaris que semblava una reina a la part alta d'un tro de paper, va acudir de cop i volta al seu cap la idea que tan ansiosament havia estat buscant durant l'esmorzar. Atès que la seva mare acabava de pujar a la cambra per dirigir els preparatius de l'equipatge, va deduir que s'havia quedat sol a la planta baixa en companyia de l'amfitriona i dels criats, els quals constituïen l'element clau del seu pla. Decidit a portar-lo a efecte, va irrompre sobtadament a la cuina i va començar a cridar amb desesperació: «Pobre Lady Bastable! Si us plau, Ajudeu-me! De pressa! A la sala d'estar!». Un instant després el majordom, la cuinera, l'ajudant, dos o tres donzelles i un jardiner que per casualitat es trobava també a la cuina van arrencar a córrer com bojos darrera d'en Clovis en direcció a la sala d'estar. Lady Bastable va ser sobtadament despertada d'aquell petit univers de diaris que l'envoltava pel so que va fer en trencar-se el paravent japonès del vestíbul. Després, la porta de la sala es va obrir d'una empenta, i va veure com el seu jove hoste es llançava com boig a l'interior de l'habitació. En passar al seu costat, va cridar-li: «Un aixecament! Vénen per nosaltres!», Després d'això es va llançar per la finestra oberta. El grup d'espantats criats va irrompre tot seguit a l'habitació, trepitjant-li els talons al noi. Entre ells es trobava encara el jardiner, que empunyava la falç amb la qual matí havia estat tallant bardisses. L'ímpetu de la seva esbojarrada carrera va fer relliscar a tots sobre el terra de parquet i precipitar-se'n cap a la cadira en la qual la propietària es trobava paralitzada per la sorpresa i el terror. Si n'hagués tingut un moment per a la reflexió s'hagués comportat, com ella mateixa va explicar posteriorment, amb una mica més de dignitat. Però, probablement per la inquietant visió de la falç, d'un salt va seguir l'exemple que en Clovis li acabava de donar: va sortir disparada per la finestra i va córrer espaordida pel jardí davant els ulls atònits dels seus criats.

* * * * *

La dignitat perduda no n'és una possessió que pugui recuperar-se en qualsevol moment. Tant Lady Bastable com el majordom van descobrir en primera persona que tornar a la normalitat després d'algun fet com el que havia passat aquell matí resultava gairebé tan difícil d'aconseguir com tornar a respirar després d'estar-ne a punt de morir ofegat. Un aixecament, fins i tot si es porta a terme amb la més respectuosa de les intencions, no pot sinó deixar incòmodes petjades dignes de la vergonya més absoluta. No obstant, quan va arribar l'hora de dinar, el decòrum ja s'havia restablert per complet, com si fos el més natural del món. El menjar es va servir en un ambient tan solemne i gèlid que semblava tret d'una obra d'art bizantí. A meitat d'aquest, a la senyora Sangrail li va ser lliurada, enmig d'un greu silenci, una safata de plata sobre la qual hi havia un sobre. Contenia un xec per valor de quaranta-nou xílings.

Els fills dels MacGregor van aprendre a jugar al pòquer. Al cap i a la fi, es podien permetre el luxe.

Saki
- Hector Hugh Munro -
(Akyab, Birmània, 1870 – Beaumont-Hamel, Somme, Francia, 1916)
«The Stampeding of Lady Bastable»
(The Chronicles of Clovis)

Il·lustració:

"Lady"
Autor desconegut

Traducció:
Mark Grau-Barney
(Rocester, Anglaterra)
«La fugida de lady Bastable»
(Les cròniques d'en Clovis)
de l'obra original:

«The Stampeding of Lady Bastable»

Saki
- Hector Hugh Munro -

     —It would be rather nice if you would put Clovis up for another six days while I go up north to the MacGregors' —said Mrs. Sangrail sleepily across the breakfast-table. It was her invariable plan to speak in a sleepy, comfortable voice whenever she was unusually keen about anything; it put people off their guard, and they frequently fell in with her wishes before they had realized that she was really asking for anything. Lady Bastable, however, was not so easily taken unawares; possibly she knew that voice and what it betokened—at any rate, she knew Clovis.

     She frowned at a piece of toast and ate it very slowly, as though she wished to convey the impression that the process hurt her more than it hurt the toast; but no extension of hospitality on Clovis's behalf rose to her lips.

     —It would be a great convenience to me —pursued Mrs. Sangrail, abandoning the careless tone—. I particularly don't want to take him to the MacGregors', and it will only be for six days.

     —It will seem longer —said Lady Bastable dismally.

     —The last time he stayed here for a week—

     —I know —interrupted the other hastily—, but that was nearly two years ago. He was younger then.

     —But he hasn't improved —said her hostess—; it's no use growing older if you only learn new ways of misbehaving yourself.

     Mrs. Sangrail was unable to argue the point; since Clovis had reached the age of seventeen she had never ceased to bewail his irrepressible waywardness to all her circle of acquaintances, and a polite scepticism would have greeted the slightest hint at a prospective reformation. She discarded the fruitless effort at cajolery and resorted to undisguised bribery.

     —If you'll have him here for these six days I'll cancel that outstanding bridge account.

     It was only for forty-nine shillings, but Lady Bastable loved shillings with a great, strong love. To lose money at bridge and not to have to pay it was one of those rare experiences which gave the card-table a glamour in her eyes which it could never otherwise have possessed. Mrs. Sangrail was almost equally devoted to her card winnings, but the prospect of conveniently warehousing her offspring for six days, and incidentally saving his railway fare to the north, reconciled her to the sacrifice; when Clovis made a belated appearance at the breakfast-table the bargain had been struck.

     "Just think," said Mrs. Sangrail sleepily; "Lady Bastable has very kindly asked you to stay on here while I go to the MacGregors'."

     Clovis said suitable things in a highly unsuitable manner, and proceeded to make punitive expeditions among the breakfast dishes with a scowl on his face that would have driven the purr out of a peace conference. The arrangement that had been concluded behind his back was doubly distasteful to him. In the first place, he particularly wanted to teach the MacGregor boys, who could well afford the knowledge, how to play poker-patience; secondly, the Bastable catering was of the kind that is classified as a rude plenty, which Clovis translated as a plenty that gives rise to rude remarks. Watching him from behind ostentatiously sleepy lids, his mother realized, in the light of long experience, that any rejoicing over the success of her manoeuvre would be distinctly premature. It was one thing to fit Clovis into a convenient niche of the domestic jig-saw puzzle; it was quite another matter to get him to stay there.

     Lady Bastable was wont to retire in state to the morning-room immediately after breakfast and spend a quiet hour in skimming through the papers; they were there, so she might as well get their money's worth out of them. Politics did not greatly interest her, but she was obsessed with a favourite foreboding that one of these days there would be a great social upheaval, in which everybody would be killed by everybody else. "It will come sooner than we think," she would observe darkly; a mathematical expert of exceptionally high powers would have been puzzled to work out the approximate date from the slender and confusing groundwork which this assertion afforded.

     On this particular morning the sight of Lady Bastable enthroned among her papers gave Clovis the hint towards which his mind had been groping all breakfast time. His mother had gone upstairs to supervise packing operations, and he was alone on the ground-floor with his hostess—and the servants. The latter were the key to the situation. Bursting wildly into the kitchen quarters, Clovis screamed a frantic though strictly non-committal summons: "Poor Lady Bastable! In the morning-room! Oh, quick!" The next moment the butler, cook, page-boy, two or three maids, and a gardener who had happened to be in one of the outer kitchens were following in a hot scurry after Clovis as he headed back for the morning-room. Lady Bastable was roused from the world of newspaper lore by hearing a Japanese screen in the hall go down with a crash. Then the door leading from the hall flew open and her young guest tore madly through the room, shrieked at her in passing, "The jacquerie! They're on us!" and dashed like an escaping hawk out through the French window. The scared mob of servants burst in on his heels, the gardener still clutching the sickle with which he had been trimming hedges, and the impetus of their headlong haste carried them, slipping and sliding, over the smooth parquet flooring towards the chair where their mistress sat in panic-stricken amazement. If she had had a moment granted her for reflection she would have behaved, as she afterwards explained, with considerable dignity. It was probably the sickle which decided her, but anyway she followed the lead that Clovis had given her through the French window, and ran well and far across the lawn before the eyes of her astonished retainers.

* * * * *

Lost dignity is not a possession which can be restored at a moment's notice, and both Lady Bastable and the butler found the process of returning to normal conditions almost as painful as a slow recovery from drowning. A jacquerie, even if carried out with the most respectful of intentions, cannot fail to leave some traces of embarrassment behind it. By lunch-time, however, decorum had reasserted itself with enhanced rigour as a natural rebound from its recent overthrow, and the meal was served in a frigid stateliness that might have been framed on a Byzantine model. Halfway through its duration Mrs. Sangrail was solemnly presented with an envelope lying on a silver salver. It contained a cheque for forty-nine shillings.

The MacGregor boys learned how to play poker-patience; after all, they could afford to.

ooO0Ooo

Referència:

Saki
- Munro, Hector Hugh -
«La fugida de lady Bastable».
(The Stampeding of Lady Bastable)
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Culturàlia: «I Festival Internacional GOdePoesia»

2012-02-04T00:34:00.000+01:00

I Festival Internacional GOdePoesia

GOde Poesia és un col·lectiu independent que va nàixer al poble de Godella (l’Horta Nord), a l’octubre del 2011, amb la intenció de fomentar i dinamitzar totes les activitats relacionades amb el món artístic que, al nostre poble, s’han realitzat durant els últims anys. Per encetar les nostres activitats, que esperem tinguen continuïtat, volem CONVOCAR el I Festival Internacional GOde Poesia, segons aquestes...

BASES:

     1. En aquest Festival poden participar autors de tot el món en qualsevol llengua, amb un màxim de dos poemes originals i inèdits, no premiats en uns altres concursos, de temàtica, metre i rima de lliure elecció, que no han de tindre més de 20 versos. Poden ser amb títol o sense, a elecció de l’autor, i també s’admetrà la prosa poètica amb un màxim de vint línies.

     2. Els poemes es podran adreçar mitjançant el correu postal o també mitjançant el correu electrònic. En el primer cas, s’inclourà dins del sobre en format DIN A4 el poema o poemes participants, i també un altre sobre tancat que només pot dur a l’exterior el títol dels poemes, o el primer vers dels mateixos, en el cas de que no tinguen títol, i a dintre del sobre, una nota signada en la que conste el nom, cognoms, i l’adreça de l’autor, així com el seu telèfon i correu electrònic, si en té. En el cas d’utilitzar el correu electrònic, el poema o poemes participants aniran escrits al cos del missatge, i s’adjuntarà un arxiu “.doc” (Word o similars), on constaran les dades de l’autor (nom, cognoms, adreça, telèfon…). Queda establert en els dos casos, que si se’ns facilita l’adreça de correu electrònic, se’ns està donant el permís legal necessari per a comunicar-nos per mitjà d’aquest procediment.

     3. El premi consisteix en la publicació d’un recull amb tots els poemes seleccionats. A més a més, seran interpretats en qualsevol mitjà d’expressió artística i es filmarà en vídeo tot el procés. També com a premi, és lliurarà una còpia a cadascun dels poetes seleccionats.

     4. El jurat format per integrants de reconegut prestigi tant artístic com professional seleccionarà els poemes protagonistes del I Festival Internacional GOde Poesia.

     5. El termini de presentació dels poemes finalitzarà el dia 1 de maig del 2012. Les obres hauran d’anar adreçades a Taller d’Història Local de Godella, Apartat de correus núm. 129, 46110 Godella (València), en el cas de fer-ho per correu postal, o a godepoesia_festival@hotmail.com si es fa la tramesa per correu electrònic. També seran admeses totes les obres enviades per correu postal, sempre que el mata-segells estiga dins de la data límit.

     6. Per a conèixer quins poemes seran els seleccionats i quins els premiats, a més de qualsevol altra informació d’interès que hi tinga relació, podeu consultar les següents webs:

Taller d’Història Local de Godella
Ajuntament de Godella
Bloc GODEPOESIA

7. El jurat podrà declarar desert el premi, si considera que les obres presentades no han assolit la qualitat suficient, i en tot cas, la participació en el certamen obliga a l’acceptació d’aquestes bases, i qualsevol dubte que generen serà resolt pel jurat, el veredicte del qual és inapel·lable.

***

Godella (l’Horta Nord), 1 de febrer del 2012

Col·lectiu GOde Poesia

Referència:

Culturàlia.
«I Festival Internacional GOdePoesia»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Can Topazi» Sergi G. Oset “Neville”

2012-02-03T00:12:00.002+01:00

Can Topazi

          Quan la nena va decidir investigar l’arbre genealògic de la família com a tesi doctoral de final de carrera, les alarmes van saltar a Can Topazi.
          —Ja ni ha prou!. Quan dic no, és no —va cridar el pare, donant un fort cop de puny sobre la taula, a l’hora de dinar.
          La mare i la filla acotaven el cap sobre la sopa, sense tenir esma per replicar.
          —Adámas, no cal que cridis —Corall intentava tranquil·litzar el seu home.
          —Tu no t’hi fiquis. Hi ha coses que és millor no tocar —Tot i l’evident enuig d’Adámas, el seu rostre era una màscara d’una blancor translúcida solcada per venes vermelles.
          La Maragda va fer un dèbil i últim intent:
          —Papa, però per què no?.
          —Perquè ho dic jo, i punt. Tinguem la festa en pau.
          Tots tres van tornar a la sopa, ja freda, i el tema es va donar per tancat.

          La Maragda, però, no va aturar el seu estudi, fent viatges d’amagat a l’arxiu municipal i indagant a Internet.
          I el que va descobrir la va deixar perplexa. Si els documents eren correctes, els seus avantpassats no eren humans i els seus orígens es remuntaven segles enrere fins a les ribes del riu Penner a l’Índia.
          Saber-se hereva d’una raça d’homes creats a partir de diamants no era una cosa gens comuna. Però com sempre li passava a la Maragda, amb la comprensió va arribar a acceptar els fets.
          Ara entenia molts dels trets que ella considerava excentricitats en la seva família.
          Començant per la duresa d’Adámas, el pare. La facilitat amb que li pujava la temperatura al Safir, el germà petit quan emmalaltia, l’estabilitat emocional de la seva mare, Corall, o les faccions romboïdals de la cara de tia Àgata.

          Maragda s’inspeccionava davant el mirall com si es veiés per primer cop. La llum del sostre es reflectia en els seus ulls dispersant-la en mil colors. Aquells ulls pels quals tants nois sospiraven i murmuraven que estaven disposats a matar.
          Va considerar des d’un nou angle, les paraules que sovint li deia la mare:
          —Nena, ets una joia.

Sergi G. Oset “Neville”
(Barcelona, 1972)
«Can Topazi»
Del recopilatori de relats:

"Secrets"
Diversos autors
Col·lecció ARC
Revista de creació literària
Número 1 - Secrets - Gener, 2012
Associació de Relataires en Català (ARC)

Referència:

G. Oset, Sergi - "Neville".
«Can Topazi».
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Espai» Joan Roca Il·lustració: Josep Montmany

2012-02-02T22:34:00.001+01:00

"Aquarel·la inspirada en el poema 'Espai'"
Josep Montmany

Espai

He escollit el camí d’aquells qui, per viure,
només disposen de les mans i la paraula.
He fet un bolic de les petites coses, essencials,
i en frueixo del matí al capvespre, cada dia.

Veig passar davant meu, cuita-corrents,
tot allò que de va i absurd, ben amplament,
omple moltes futileses quotidianes
que no es deturen en aquest joc tan accessible.

M’estimo aquest racó que he construït
i, orgullós com n’estic, somric a les banalitats.
Em poso dins el cor de qui les gronxa
i em sento en un erm feixuc i miserable.

Enllà de l’espai que abasto, tan senzill,
s’esborren les deixalles menyspreables
d’un món buit de sentit i ja sense ànima,
amb cor de pedra i lluentons a les orelles

De tanta grisor disfressada amb faramalla
en faig una novel·la altiva i ostentosa
i, amb la joia de qui se’n sap absent,
la cremo a la llar que al vespre m’acompanya.

Joan Roca
(Vic, 1955)
«Espai»
Del recull:
"Viure"
(16 poemes de tot temps)
Primer Premi de Poesia del Concurs Literari "Sant Antoni"
Ajuntament del Perelló - 2002

Il·lustració:

"Aquarel·la inspirada en el poema 'Espai'"
Josep Montmany

Referència:

Roca, Joan.
«Espai»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Cristina Canudas recita: «Els amants» Vicent Andrés Estellés Concurs ARC de Rapsodes 2012

2012-02-02T14:28:00.002+01:00

Els amants

La carn vol carn
Ausiàs March

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 1924 - València, 1993)
«Els amants»
(fragment)

Recitat per:
Cristina Canudas

[ Concurs ARC de Rapsodes 2012 ]

Referència:

Cristina Canudas recita:
«Els amants»
(Vicent Andrés Estellés)
Concurs ARC de Rapsodes 2012
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Anna Antoñico recita: «Lletra a Dolors» Miquel Martí i Pol Concurs ARC de Rapsodes 2012

2012-01-31T23:50:00.008+01:00

Lletra a Dolors

(fragment)

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies
[...]

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 1929-2003)
«Lletra a Dolors»
(fragment)

Recitat per:
Anna Antoñico

[ Concurs ARC de Rapsodes 2012 ]

Referència:

Anna Antoñico recita:
«Lletra a Dolors»
(Miquel Martí i Pol)
Concurs ARC de Rapsodes 2012
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«S'ha acabat» (Τελειωμεβνα) Konstantinos Kavafis Traducció: Maria Àngels Zisis Il·lustració: Paul Gauguin

2012-01-30T23:15:00.003+01:00

"La pèrdua de la innocència"
Paul Gauguin

S'ha acabat

Sumits en por i en sospites,
amb la ment pertorbada i els ulls espantats,
ens consumim planificant la forma
d'evitar el perill segur
que horriblement ens amenaça.
No obstant això, equivocats, no està en el nostre camí;
Missatges falsos van ser
(O no els sentim, o no els vam entendre bé).
Un altre desastre, que no imaginàvem,
cau sobtat i agut sobre nosaltres,
i sense preparació -no hi ha temps- ens allunya.

Konstantinos Kavafis
(Alexandria, Egipte, 1863-1933)
«Τελειωμεβνα»

Il·lustració:

"La pèrdua de la innocència"
Paul Gauguin
(París, 1848 - Hiva Oa, Illes Marqueses, 1903)

Traducció:
Maria Àngels Zisis
(Tessalònica, Grècia, 1964)
«S'ha acabat»
de l'obra original:

«Τελειωμεβνα»

Konstantinos Kavafis

Μέσα στον φόβο και στες υποψίες,
με ταραγμένο νου και τρομαγμένα μάτια,
λυώνουμε και σχεδιάζουμε το πώς να κάμουμε
για ν’ αποφύγουμε τον βέβαιο
τον κίνδυνο που έτσι φρικτά μας απειλεί.
Κι όμως λανθάνουμε, δεν είν’ αυτός στον δρόμο·
ψεύτικα ήσαν τα μηνύματα
(ή δεν τ’ ακούσαμε, ή δεν τα νοιώσαμε καλά).
Άλλη καταστροφή, που δεν την φανταζόμεθαν,
εξαφνική, ραγδαία πέφτει επάνω μας,
κι ανέτοιμους — πού πια καιρός — μας συνεπαίρνει.

ooO0Ooo

Referència:

Kavafis, Konstantinos.
«S'ha acabat»
(Τελειωμεβνα)
Traducció: Zisis, Maria Àngels.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Entrevista a: Eloy Moreno "El bolígraf de tinta verda" Sandra Domínguez Roig "El bolígraf de tinta verda" Eloy Moreno Editorial Columna 392 pàgines ISBN 978-84-6641-418-0

2012-01-29T01:04:00.001+01:00

Entrevista a: Eloy Moreno

"El bolígraf de tinta verda"
Sandra Domíngez Roig

     Una vida —qualsevol— es resumeix en un seguit d’esdeveniments especials, de punts i a part.

     Punts que, per més temps que passi, continuaran intactes a la memòria, com a romanents fins al dia en què ens arriba la mort.

     Si volem que apareguin, només cal que ens aturem a pensar en tot el que hem fet durant la vida (o en el que no hem fet) i la successió d’aquestes imatges, difoses en el pensament, són l’uniu els punts de la nostra experiència.

     No acostumen a ser fets transcendents, sinó simples moments tan insignificants per a qualsevol altra persona com especials per a nosaltres mateixos: el primer «t’estimo», la mort d’un familiar o la mort d’una persona estimada, la frontera que traça el primer «vostè», les cames que ens fan figa després d’un accident, les nits passades en un hospital prometent coses a un déu que després oblidem, el primer petó als llavis o el primer petó a la boca —mai no és el mateix—, la pitjor discussió amb el nostre millor amic, veure matinejar el sol, la cicatriu més grossa del cos, una vida que brota, les nits a cals avis, descobrir que un malson ha estat un malson o la primera vegada que comprenem que sempre que algú vol comprar hi ha algú que, al final, ven.

«El bolígraf de tinta verda»
(fragment)
Columna edicions
Eloy Moreno
(Castelló, 1976)

De sobte te n’adones que hi ha destins que s’han complert per constatar algunes premisses que en literatura havíem oblidat per complet. Premisses com ara “l’esforç condueix a l’èxit”, i d’altres que aniré desvetllant a mida que avanci en l’explicació sobre la identitat literària d’Eloy, i és que aquest funcionari del departament informàtic de l’ajuntament de Castelló, no només és l’autor del llibre “El bolígraf de tinta verda” (Ed. Columna), novel·la que ja va per la seva 13ena edició en la versió castellana per Espasa, i la primera en català, sinó que és pioner en estratègia de màrqueting literari, i el més important, innovador en fer arribar la seva novel·la al lector. Potser és aquesta humilitat i la tenacitat, apart, evidentment de la novel·la, allò que el fa absolutament ineludible en el panorama literari català.

O coneixeu la història d’algun autor o autora que actualment hagi preparat formularis per repartir en una cursa popular als participants per tal d’aconseguir les dades i enviar informació sobre el seu llibre? Ell va creure en la seva obra fins a imprimir 300 exemplars, viatjar amb una maleta, conxorxar la seva mare perquè portés copies a la bossa de mà fent proselitisme en la seva vida quotidiana.

Va canviar els protocols establerts per tal d’arribar a les llibreries, l’instaven en un primer moment a fer presentacions formals i al final acabava convencent al llibreter o llibretera per tal de canviar els canons establerts.

Les xarxes socials tampoc no es van quedar curtes i creà un dels primers clubs de lectura virtual on demostrà una altra premissa oblidada, que el "boca-orella" funciona i funciona fins arribar a quotes insospitades que aconsegueixen nous lectors cada dia.

De detalls i afirmacions com els que acabeu de llegir, honestes, arriscades i valentes el llibre és ple. Com ara el text de la contraportada -que em va impressionar per la rotunditat amb el que està escrit- en el que hi resa: “aquí hi hauria d’anar la data, el lloc de naixement, una breu història literària, i una petita biografia, Crec que no és necessari, per mi allò veritablement important és haver aconseguit que aquesta novel·la surti a la llum. La resta és secundari”.

     SD: Aquesta pregunta es resol, potser llegint aquest breu text, però ha de prevaldre l’obra per davant de l’autor?.

     Sempre, l'autor en realitat l'única cosa que ha fet ha estat escriure-la, a partir d'aquí és l'obra al costat dels lectors els únics capaços d'aconseguir que creixi. Moltes voltes em quedo sorprès quan veig que en la portada d'un llibre el nom de l'autor es destaca molt mes que el de la novel·la, és com si et volguessin vendre l'obra només perquè l'autor és famós.

     SD: S’han mantingut els mateixos detalls que en la versió castellana? Per qui ha estat traduït?

     La traducció l'ha realitzada Mercè Sanaularia i la veritat és que ha fet un treball genial. La traducció és totalment fidel a la versió castellana. A més, com jo també parlo català, una vegada traduïda me la van passar perquè la revisés.

     SD: Sense desvetllar cap detall, una altra cosa que em va sorprendre fou, que no vaig estar capaç d’imaginar quin argument hi havia al darrere de la novel·la “El bolígraf de tinta verda”, aquí vaig fer certs paral·lelismes, ja que el personatge crea una aventura per fugir de la banalitat que l’envolta. És l’escriptura una fugida en el teu cas?

     Sí, pot ser, és possible que moltes vegades per fugir de tant ordinador, xifres, programes... l'escriptura serveixi de via de fuita. De totes maneres jo el que sempre vaig perseguir va ser poder transmetre sentiments i sensacions a través de les paraules.

     En el cas del protagonista, el boli és simplement aquest objecte amb el qual s'obsessiona i li serveix per evadir-se d'una realitat que no li agrada.

     SD: Quina part de tu, com a característica diries que té aquest personatge, anònim que protagonitza “El bolígraf de tinta verda”?

     Bé, sempre hi ha coses d'un autor en les seves novel·les, i més si és la primera. Potser aquesta il·lusió de canviar allò que no t'agrada, aquest tirar cap a endavant. Jo durant molt temps també em vaig dedicar a mesurar les superfícies de vida, i he pensat tantes vegades en aquestes vides que es basen en la rutina, en el deixar passar els dies...

     SD: Has emprat la primera del singular per explicar una trama que es desenvolupa en un àmbit realista que fa que entrem directament d’un salt en un altre món, creus que és aquest el secret que amaga l’èxit de l’obra?

     Vaig optar per la primera persona perquè vaig pensar que així qualsevol lector podia sentir-se identificat, podia sentir-se dins de la novel·la. De fet la majoria d'opinions que rebut coincideixen en això, en què un no llegeix aquesta història des de fora, sinó que s'identifica totalment. Pot ser que això hagi estat fonamental perquè el "boca a orella" funcioni.

     SD: Si per la resta ha estat una identificació amb el personatge relativament fàcil, per a mi encara ho ha estat més, perquè sóc teleoperadora d’una multinacional que ven material d’oficina, motiu pel qual vaig identificar cada objecte amb dos o tres trets i vaig descobrir que la història també ha estat escrita mitjançant el material d’oficina, has triat uns personatges que crec comuns en totes les empreses, quin és per a tu el més estimat?

     Sí, tens tota la raó, com he comentat, la majoria de lectors se senten dins de la novel·la, és com si estigués parlant de les seves pròpies vides. Per a mi, el personatge que més estima és Pippi, la noia que apareix en un refugi. És un personatge secundari però que té una gran importància, no només en el llibre, sinó en la vida. Pippi representa aquestes persones capaces d'alegrar-te el dia en qualsevol moment.

     SD: Finalment, tinc vuit poemaris inèdits, diga’m alguna cosa que no sàpiga, va...

     Intenta trobar als lectors i no que ells et trobin a tu. No cal esperar al fet que els lectors vinguin, cal sortir a buscar-los, cal mostrar-los el que un ha fet.

Sandra Domíngez Roig
(Barcelona, 1974)
«Entrevista a: Eloy Moreno»

Referència:

Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Eloy Moreno»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«El cor delator» (The Tell-Tale Heart) Edgar Allan Poe Traducció: Felipe Ortega Il·lustració: Harry Clarke

2012-01-28T23:06:00.000+01:00

"El cor delator"
Harry Clarke

El cor delator

          És cert! Sempre he sigut nerviós, molt, molt nerviós, terriblement nerviós. Però... per què afirmen vostès que estic boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. I era el sentit de l'oïda el més agut de tots. He sentit totes les coses al cel i a la terra. He sentit moltes coses a l'infern. Com puc estar boig, doncs? Escoltin... i observin amb quin seny, amb quina calma puc explicar la meva història.

          M'és impossible de dir com aquella idea em va entrar al cervell per primera vegada, però, una vegada concebuda, em va assetjar nit i dia. Jo no perseguia cap propòsit. Ni tampoc estava colèric. Estimava molt al vell. Mai m'havia fet res dolent. Mai no em va insultar. Els seus diners no m'interessaven. Em sembla que va ser el seu ull. Sí, això va ser! Tenia un ull semblant al d'un voltor... Un ull blau pàl·lid, i vetllat per un tel. Cada vegada que el clavava en mi, em glaçava la sang. I així, a poc a poc, molt gradualment, em vaig fer a la idea de prendre la vida de l'ancià i alliberar-me d'aquell ull per sempre.

          Ara bé, estiguin atents. Vostès em prenen per boig. Però els bojos no saben res. Si haguessin pogut veure'm! Caldria que haguessin vist amb quin seny jo procedia! Amb quina cura... amb quina previsió... amb quina dissimulació em vaig posar a treballar! Jo mai no havia estat més amable amb el vell que durant tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo feia girar la balda de la seva porta i l'obria... Oh, tan suaument! I després, quan l'obertura era prou gran per passar el cap, aixecava una llanterna sorda, tancada, completament tancada, de manera que no es veiés cap llum, i després passava el cap. Oh, vostès s'haguessin rigut en veure com d'astutament passava el cap! El movia lentament... molt, molt lentament, a fi de no pertorbar el son de l'ancià. Em prenia una hora sencera introduir completament el cap per l'obertura de la porta, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Eh? És que un boig hauria estat tan prudent com jo? I llavors, quan tenia el cap completament dins de la cambra, obria la llanterna cautelosament... Oh, tan cautelosament! Sí, cautelosament anava obrint la llanterna (perquè les frontisses grinyolaven), l’obria just perquè un fil imperceptible de llum caigués sobre l'ull de voltor. I això ho vaig fer durant set llargues nits... cada nit, al punt de mitjanit... però sempre trobava l'ull clos, i per això m'era impossible complir la meva obra, perquè no era el vell qui m'irritava, sinó el seu mal ull. I cada matí, tot just iniciat el dia, entrava amb valentia a la seva habitació i li parlava resoltament, anomenant-lo pel seu nom en un to cordial i preguntant-li com havia passat la nit. Ja veuen vostès que ell hauria d'haver estat un vell molt astut, en veritat, per sospitar que cada nit, a les dotze, jo l’espiava mentre dormia.

          En la vuitena nit, vaig procedir amb major cautela que de costum en obrir la porta. La minutera d'un rellotge es mou amb més rapidesa que no ho feia la meva mà. Mai, abans d'aquella nit, jo havia sentit l'abast de les meves facultats, de la meva sagacitat. Amb prou feines aconseguia contenir els meus sentiments de triomf. Pensar que jo era allà, obrint la porta de mica en mica, i que el vell ni tan sols somiava amb les meves intencions o pensaments secrets! Vaig riure davant aquesta idea. I potser el vell em va escoltar, perquè es va moure moure sobtadament al llit, com sobresaltat. Vostès pensaran que em vaig tirar cap enrere... però no. El seu quart estava tan negre com la peix amb l’espessa foscor (ja que el vell tancava completament les persianes per por dels lladres), i per això sabia sabia que li era impossible distingir l'obertura de la porta, i vaig seguir empenyent-la suaument, suaument.

          Jo havia ja passat el cap i estava a punt d'obrir la llanterna, quan el meu polze va relliscar en el tancament metàl·lic i el vell es va incorporar del llit, cridant: -"Qui hi ha?"

          Vaig romandre immòbil, sense dir paraula. Durant una hora no vaig moure un sol múscul, i en tot aquest temps no vaig sentir que tornés a estirar-se al llit. Seguia assegut, parant l’orella... talment com jo ho havia fet, nit rere nit, mentre escoltava a la paret el so dels trepants que anuncia la mort.

          Vaig sentir un lleu gemec, i vaig reconèixer que era el gemec que neix d'un terror mortal. No expressava dolor o pena... Oh, no! Era el so ofegat que brolla del fons de l'ànima quan es sobrecàrrega de temor. Bé coneixia jo aquest so. Moltes nits, just a la mitjanit, quan tothom dormia, havia brollat del meu propi pit, aprofundint, amb el seu ressò terrible els terrors que m'embogien. Ja dic que el coneixia bé. Vaig comprendre el que estava sentint el vell i vaig sentir pietat d'ell, encara que reia en el fons del meu cor. Vaig comprendre que ell havia estat jaient despert des del primer lleu soroll, quan es va regirat al llit. Havia tractat de dir-se que aquell soroll no n'era res, però sense aconseguir-ho. Pensava: "No és més que el vent a la xemeneia... és només un ratolí creuant el pis...", o "no és més que un grill que ha fet un únic xerric". Sí, ell havia tractat de donar-se ànim amb aquestes suposicions, però tot era en va. Tot era en va: perquè la Mort s'havia aproximat a ell, lliscant furtiva, i embolicava la seva víctima. I la fúnebre influència d'aquella ombra imperceptible era la que el movia a sentir -encara que no podia veure ni sentir-, a sentir la presència del meu cap dins de l'habitació.

          Després d'haver-me esperat molt de temps, molt pacientment, sense sentir que el vell es tornés a dormir, vaig resoldre obrir una petita, una petitíssima escletxa a la llanterna. Així que es va obrir -no poden imaginar vostès amb quina cura, què sigilosament-, fins que, un fi raig de llum, com el fil de l'aranya, va brollar de la ranura i va caure de ple sobre l'ull de voltor.

          Estava obert, obert de bat a bat... i jo vaig enfurismar-me mentre el mirava. El vaig veure amb perfecta claredat... d'un blau entelat, i amb aquell horrible vel que em glaçava el moll dins dels ossos, però jo no podia veure res de la cara o del cos de l'ancià, perquè per instint, havia orientat el feix de llum precisament en el punt maleït.

          I ara... No els he dit que el que confonen erradament amb bogeria és només una excessiva agudesa dels sentits? En aquell moment va arribar a les meves oïdes un ressonar apagat i presurós, com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Aquell so també m'era familiar. Era el batec del cor del vell. Això va fer augmentar encara més la meva fúria, tal com el batement d'un tambor estimula el coratge d'un soldat.

          Però, fins i tot llavors, em vaig contenir i vaig seguir callat. Gairebé no respirava. Sostenia la llanterna de manera que no es mogués, tractant de mantenir amb tota la fermesa possible el feix de llum sobre l'ull. Mentrestant, l'infernal batement del cor anava en augment. Es feia cada vegada més ràpid, cada vegada més fort, moment a moment. L'espant del vell havia de ser terrible. Cada vegada més fort, més fort! Em segueixen vostès amb atenció? Els hi he dit que sóc nerviós. Sí, ho sóc. I ara, a mitjanit, en el terrible silenci d'aquella antiga casa, un ressonar tan estrany com aquell em va omplir d'un horror incontrolable. No obstant això, em vaig contenir encara alguns minuts i vaig romandre immòbil. Però el batec creixia cada vegada més fort, més fort! Em va semblar que aquell cor anava a esclatar. I una nova ansietat es va apoderar de mi... Algun veí podia escoltar aquell so! L'hora del vell havia sonat! Llançant un crit, vaig obrir del tot la llanterna i em vaig precipitar a l'habitació. El vell va clamar una vegada... res més que una vegada. Em va bastar un segon per llançar-lo terra i tirar-li a sobre el pesat matalàs. Vaig somriure alegrement en veure que fàcil m'havia resultat tot plegat. Però, durant diversos minuts, el cor seguia batent amb un so ofegat. És clar que no em preocupava, ja que ningú podria escoltar-lo a través de les parets. Va cessar, per fi, de bategar. El vell havia mort. Vaig aixecar el matalàs i vaig examinar el cadàver. Sí, era mort, completament mort. Vaig recolzar la mà sobre el cor i la vaig mantenir així molt de temps. No hi havia pols. El vell estava ben mort. El seu ull no tornaria a molestar-me.

          Si, tot i així, vostès continuen prenent-me per boig ho deixaran de quan descrigui les astutes precaucions que vaig adoptar per amagar el cadàver. La nit avançava i vaig treballar amb rapidesa, però en silenci. Primer de tot, vaig desmembrar el cadàver. Li vaig tallar el cap i els braços i les cames. Vaig aixecar després tres taulers del trespol de l'habitació i vaig amagar les restes entre entre les llates. Vaig tornar a col·locar les fustes tan hàbilment que cap ull humà -ni tan sols el seu- hagués pogut advertir la menor diferència. No hi havia res per rentar... cap taca... cap rastre de sang. Jo era massa previngut per això. Un cubell ho havia recollit tot... Ha, ha!

          Quan vaig haver acabat aquests treballs eren les quatre de la matinada, però seguia tan fosc com la mitjanit. En sentir-se les campanades de l'hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig anar a obrir amb tota tranquil·litat, doncs què podia témer ara? Vaig trobar tres cavallers, que es van presentar molt civilment com a oficials de policia. Durant la nit, un veí havia sentit un crit, per la qual cosa se sospitava la possibilitat d'algun atemptat. En rebre aquest informe a la comissaria, havien comissionat els tres agents perquè registressin el lloc.

          Vaig somriure... Què havia de témer? Vaig donar la benvinguda als oficials i els vaig explicar que era jo qui havia llançat aquell crit durant un malson. Els vaig fer saber que el vell s'havia absentat del país. Vaig acompanyar els visitants a recórrer la casa i els vaig convidar a que revisessin, que revisessin bé. Finalment, els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus cabals intactes, segurs, al seu lloc. En l'entusiasme de la meva confiança vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar als tres cavallers que descansessin allà de la seva fatiga, mentre jo mateix, amb l'audàcia del meu perfecte triomf, col·locava la meva cadira al mateix lloc sota el qual reposava el cadàver de la víctima.

          Els oficials es mostraven satisfets. Els meus modals els hi havien convençut. Jo estava singularment a gust. Es van asseure, i, mentre jo els contestava animadament, van parlar de coses comuns. Però, al cap d'una estona, vaig començar a notar que em posava pàl·lid i vaig desitjar que se n'anessin. Em feia mal el cap i creia percebre un brunzit en les meves orelles, però els policies continuaven asseguts i xerrant. El brunzit es va fer més intens, seguia ressonant i era cada vegada més intens. Vaig parlar en veu molt alta per lliurar-me d'aquesta sensació, però continuava i va guanyar definitud... fins que, finalment, em vaig adonar que aquell soroll no es produïa dins de les meves oïdes.

          Sens dubte, devia posar-me molt pàl·lid, però vaig seguir parlant amb creixent facilitat i aixecant molt la veu. Emperò, el so augmentava... I que podia fer jo? Era un ressonar apagat i presuroso..., un so com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Jo panteixava, tractant de recuperar l'alè, i, no obstant això, els policies no havien sentit res. Vaig parlar amb més rapidesa, amb vehemència, però el so creixia contínuament. Em vaig posar dret i vaig discutir sobre nimietats, en un to alt i amb gesticulacions violentes, però el so creixia contínuament. Per què no s'anaven? Em passejava per l'habitació d'un costat a un altre, a grans passos, com emocionat per les observacions d'aquells homes, però el so creixia contínuament. Oh, Déu! Què podia fer jo? Vaig llançar saliveres de ràbia... vaig maleir... vaig jurar! Vaig aixecar la cadira sobre la qual m'havia assegut, ratllant amb ella les taules del pis, però el so sobrepujava tots els altres i creixia sense parar. Més fort... més fort... més fort! I mentrestant els homes seguien xerrant plàcidament i somrients. Era possible que no sentissin? Déu Totpoderós! No, no! És clar que sentien! Que sospitaven! Que sabien!... i s'estaven burlant del meu horror! Sí, així ho vaig pensar i així ho penso avui! Però qualsevol cosa era preferible a aquella agonia! Qualsevol cosa seria més tolerable que aquell escarni! No podia suportar més temps els seus somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o morir, i ara... una altra vegada... escoltin... més fort... més fort... més fort... més fort!

"Malvats" vaig cridar "Ja n'hi ha prou de fingir! Confesso que el vaig matar! Aixequin aquests taulers! Aquí, aquí! On està bategant el seu horrible cor!"

Edgar Allan Poe
(Boston, Estats Units 1809 — Baltimore, Estats Units, 1849)
«The Tell-Tale Heart»

Il·lustració:

"El cor delator"
Harry Clarke
(Dublín, Irlanda, 1889 – Coira, Suïssa, 1931)

Traducció:
Felipe Ortega
(Barcelona, 1959)
«El cor delator»
de l'obra original:

«The Tell-Tale Heart»

Edgar Allan Poe

     True! — nervous — very, very dreadfully nervous I had been, and am; but why will you say that I am mad? The disease had sharpened my senses — not destroyed — not dulled them. Above all was the sense of hearing acute. I heard all things in the heaven and in the earth. I heard many things in hell. How, then, am I mad? Harken! and observe how healthily — how calmly I can tell you the whole story.

     It is impossible to say how first the idea entered my brain; but, once conceived, it haunted me day and night. Object there was none. Passion there was none. I loved the old man. He had never wronged me. He had never given me insult. For his gold I had no desire. I think it was his eye! — yes, it was this! He had the eye of a vulture — a pale blue eye, with a film over it. Whenever it fell upon me, my blood ran cold; and so, by degrees — very gradually — I made up my mind to take the life of the old man, and thus rid myself of the eye forever.

     Now this is the point. You fancy me mad. Madmen know nothing. But you should have seen me. You should have seen how wisely I proceeded — with what caution — with what foresight — with what dissimulation I went to work! I was never kinder to the old man than during the whole week before I killed him. And every night, about midnight, I turned the latch of his door and opened it — oh so gently! And then, when I had made an opening sufficient for my head, I first put in a dark lantern, all closed, closed, so that no light shone out, and then I thrust in my head. Oh, you would have laughed to see how cunningly I thrust it in! I moved it slowly — very, very slowly, so that I might not disturb the old man’s sleep. It took me an hour to place my whole head within the opening so far that I could see the old man as he lay upon his bed. Ha! — would a madman have been so wise as this? And then, when my head was well in the room, I undid the lantern cautiously — oh, so cautiously (for the hinges creaked) — I undid it just so much that a single thin ray fell upon the vulture eye. And this I did for seven long nights — every night just at midnight — but I found the eye always closed; and so it was impossible to do the work; for it was not the old man who vexed me, but his Evil Eye. And every morning, when the day broke, I went boldly into his chamber, and spoke courageously to him, calling him by name in a hearty tone, and inquiring how he has passed the night. So you see he would have been a very profound old man, indeed, to suspect that every night, just at twelve, I looked in upon him while he slept.

     Upon the eighth night I was more than usually cautious in opening the door. A watch’s minute-hand moves more quickly than did mine. Never, before that night, had I felt the extent of my own powers — of my sagacity. I could scarcely contain my feelings of triumph. To think that there I was, opening the door, little by little, and the old man not even to dream of my secret deeds or thoughts. I fairly chuckled at the idea. And perhaps the old man heard me; for he moved in the bed suddenly, as if startled. Now you may think that I drew back — but no. His room was as black as pitch with the thick darkness, (for the shutters were close fastened, through fear of robbers,) and so I knew that he could not see the opening of the door, and I kept on pushing it steadily, steadily.

     I had got my head in, und was about to open the lantern, when my thumb slipped upon the tin fastening, and the old man sprang up in bed, crying out — “Who’s there?”

     I kept quite still and said nothing. For another hour I did not move a muscle, and in the meantime I did not hear the old man lie down. He was still sitting up in the bed, listening; — just as I have done, night after night, hearkening to the death-watches in the wall.

     Presently I heard a slight groan, and I knew that it was the groan of mortal terror. It was not a groan of pain, or of grief — oh, no! — it was the low, stifled sound that arises from the bottom of the soul when overcharged with awe. I knew the sound well. Many a night, just at midnight, when all the world slept, it has welled up from my own bosom, deepening, with its dreadful echo, the terrors that distracted me. I say I knew it well. I knew what the old man felt, and pitied him, although I chuckled at heart. I knew that he had been lying awake ever since the first slight noise, when he had turned in the bed. His fears had been, ever since, growing upon him. He had been trying to fancy them causeless, but could not. He had been saying to himself — “It is nothing but the wind in the chimney — it is only a mouse crossing the floor,” or “it is merely a cricket which has made a single chirp.” Yes, he had been trying to comfort himself with these suppositions; but he had found all in vain. All in vain: because death, in approaching the old man had stalked with his black shadow before him, and the shadow had now reached and enveloped the victim. And it was the mournful influence of the unperceived shadow that caused him to feel — although he neither saw nor heard me — to feel the presence of my head within the room.

     When I had waited a long time, very patiently, without hearing the old man lie down, I resolved to open a little — a very, very little crevice in the lantern. So I opened it — you cannot imagine how stealthily, stealthily — until, at length, a single dim ray, like the thread of the spider, shot from out the crevice and fell full upon the vulture eye.

     It was open — wide, wide open — and I grew furious as I gazed upon it. I saw it with perfect distinctness — all a dull blue, with a hideous veil over it that chilled the very marrow in my bones; but I could see nothing else of the old man’s face or person; for I had directed the ray, as if by instinct, precisely upon the damned spot.

     And now — have I not told you that what you mistake for madness is but over acuteness of the senses? — now, I say, there came to my ears a low, dull, quick sound — much such a sound as a watch makes when enveloped in cotton. I knew that sound well, too. It was the beating of the old man’s heart. It increased my fury, as the beating of a drum stimulates the soldier into courage.

     But even yet I refrained and kept still. I scarcely breathed. I held the lantern motionless. I tried how steadily I could maintain the ray upon the eye. Meantime the hellish tattoo of the heart increased. It grew quicker, and louder and louder every instant. The old man’s terror must have been extreme! It grew louder, I say, louder every moment: — do you mark me well? I have told you that I am nervous: — so I am. And now, at the dead hour of the night, and amid the dreadful silence of that old house, so strange a noise as this excited me to uncontrollable wrath. Yet, for some minutes longer, I refrained and kept still. But the beating grew louder, louder! I thought the heart must burst! And now a new anxiety seized me — the sound would be heard by a neighbor! The old man’s hour had come! With a loud yell, I threw open the lantern and leaped into the room. He shrieked once — once only. In an instant I dragged him to the floor, and pulled the heavy bed over him. I then sat upon the bed and smiled gaily, to find the deed so far done. But, for many minutes, the heart beat on, with a muffled sound. This, however, did not vex me; it would not be heard through the walls. At length it ceased. The old man was dead. I removed the bed and examined the corpse. Yes, he was stone, stone dead. I placed my hand upon the heart and held it there many minutes. There was no pulsation. The old man was stone dead. His eye would trouble me no more.

     If, still, you think me mad, you will think so no longer when I describe the wise precautions I took for the concealment of the body. The night waned, and I worked hastily, but in silence. First of all I dismembered the corpse. I cut off the head and the arms and the legs. I then took up three planks from the flooring of the chamber, and deposited all between the scantlings. I then replaced the boards so cleverly, so cunningly, that no human eye — not even his — could have detected anything wrong. There was nothing to wash out — no stain of any kind — no blood-spot whatever. I had been too wary for that. A tub had caught all — ha! ha!

     When I had made an end of these labors, it was four o‘clock — still dark as midnight. As the bell sounded the hour, there came a knocking at the street door. I went down to open it with a light heart, — for what had I now to fear? There entered three men, who introduced themselves, with perfect suavity, as officers of the police. A shriek had been heard by a neighbor during the night; suspicion of foul play had been aroused; information had been lodged at the police-office, and they (the officers) had been deputed to search the premises.

     I smiled, — for what had I to fear? I bade the gentlemen welcome. The shriek, I said, was my own in a dream. The old man, I mentioned, was absent in the country. I took my visiters all over the house. I bade them search — search well. I led them, at length, to his chamber. I showed them his treasures, secure, undisturbed. In the enthusiasm of my confidence, I brought chairs into the room, and desired them here to rest from their fatigues; while I myself, in the wild audacity of my perfect triumph, placed my own seat upon the very spot beneath which reposed the corpse of the victim.

     The officers were satisfied. My manner had convinced them. I was singularly at ease. They sat, and, while I answered cheerily, they chatted of familiar things. But, ere long, I felt myself getting pale and wished them gone. My head ached, and I fancied a ringing in my ears: but still they sat and still chatted. The ringing became more distinct: I talked more freely, to get rid of the feeling; but it continued and gained definiteness — until, at length, I found that the noise was not within my ears.

     No doubt I now grew very pale; — but I talked more fluently, and with a heightened voice. Yet the sound increased — and what could I do? It was a low, dull, quick sound — much such a sound as a watch makes when enveloped in cotton. I gasped for breath — and yet the officers heard it not. I talked more quickly — more vehemently; — but the noise steadily increased. I arose, and argued about trifles, in a high key and with violent gesticulations; — but the noise steadily increased. Why would they not be gone? I paced the floor to and fro, with heavy strides, as if excited to fury by the observations of the men; — but the noise steadily increased. Oh God! what could I do? I foamed — I raved — I swore! I swung the chair upon which I had sat, and grated it upon the boards; — but the noise arose over all and continually increased. It grew louder — louder — louder! And still the men chatted pleasantly, and smiled. Was it possible they heard not? Almighty God! — no, no! They heard! — they suspected! — they knew! — they were making a mockery of my horror! — this I thought, and this I think. But anything better than this agony! Anything was more tolerable than this derision! I could bear those hypocritical smiles no longer! I felt that I must scream or die! — and now — again! — hark! louder! louder! louder! louder! —

     “Villains!” I shrieked, “dissemble no more! I admit the deed! — tear up the planks! — here, here! — it is the beating of his hideous heart!”

ooO0Ooo

Referència:

Allan Poe, Edgar Allan.
«El cor delator».
(The Tell-Tale Heart)
Traducció: Ortega, Felipe.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Poema Visual núm. 7» Toni Prat

2012-01-28T21:52:00.013+01:00

"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia… i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l’inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
Toni Prat

www.poemesvisuals.com

Referència:
Prat, Toni. «Poema Visual núm. 7».
A: Poesia Visual - Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012. Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011 - ISSN: 2014-3036

«Sobtadament» Joan Abellaneda i Fernández Il·lustració: Salvador Dalí

2012-01-28T21:48:00.001+01:00

"Aparició de la cara d'Afrodita"
Salvador Dalí

Sobtadament

Sobtadament,

Tot el meu cos esdevé fal.lus
i tota tu m’embeines amb la pell,
amb determinació i lleugeresa.
El desig és sang encesa que empeny,
és un volcà que ha d’esclatar.

Sobtadament,

Tot el teu cos esdevé carn rosada,
coixí suau que manté l’escalf,
esponja de vellut.

Sobtadament,

Tu i jo vestim la mateixa pell,
dibuixem el mateix balanceig
i embolcallem l’erupció.
Mentre regalima lava densa, incandescent ,
absorbim els efluvis
i cridem a taula els Déus del Goig.

Sobtadament,

Els rius s’empassen les aigües,
esclaten els estels
el vapor ens envolta,
perdem el rastre al nostre alè
caiem, vençuts caiem.

De nou, triomfa l’exèrcit dels instints,
la Deessa Afrodita, amb lascívia, somriu.

Sentim tant la felicitat
que no ens adonem.
Ha marxat sobtadament.

Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
«Sobtadament»

Esquitxos d'una vida

Il·lustració:

"Aparició de la cara d'Afrodita"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

Referència:

Abellaneda i Fernández, Joan.
«Sobtadament»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Una mar de paraules: «La torre de Babel: Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística» Josep Maria Corretger i Olivart "La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat". Montserrat Roig

2012-01-28T21:06:00.002+01:00

"La construcció de la Torre de Babel"
Pieter Brueghel el Vell

La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística

Per explicar l’origen de la diversitat lingüística partim del mite de la Torre de Babel. Una torre que fou construïda per Nimrod a Babilònia, fa 4500 anys. La seva arquitectura era tan complexa que l’anomenaren Babel (que significa ‘confusió’ en hebreu), i a la Bíblia apareix com una al·legoria de la falta de la comunicació i unió entre els homes:

"En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter. Després van dir:

-Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.

El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué:

"Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells”.

Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. Gènesi 11, 1-9.

I el cert, és que el Senyor no va concebre aquest desafiament de construir una torre que pogués arribar al cel, per això, com que ell era l’únic ser que tenia capacitat per realitzar obres magnes, els va castigar amb la confusió lingüística per sempre, això diu la llegenda, el mite de Babel.

Si fem una mica d’història, un arqueòleg, Robert Koldewey, el 1913 va trobar una estructura a les ruïnes de Babilònia que eren considerades els fonaments de la Torre de Babel original. Una torre que hauria estat destruïda i reconstruïda en nombroses ocasions, a causa del canviant destí de la zona. La destruïren els assiris i els arameus. I fou reconstruïda pels prínceps caldeus, entre ells Nabopolasar (625- 605 a . d. C.).

La primera Torre de Babel s’anomenava Etemenanki, que volia dir ‘casa del fonament del cel i de la terra’ i es va construir durant el III mil·lenni a .d. C. La seva base era un rectangle de 91’55 metres de costat i la seva altura original fou aixecada en temps de Nabopolasar i Nabucodonosor II (605- 592 a . D. C.). Es diu que l’altura devia tenir entre 60 i 90 metres . Avui dia només es conserven ruïnes perquè fou construïda amb materials molt sensibles a la intempèrie.

Nemrod fou el gestor de portar a terme la construcció de la torre. Alguns l’han identificat amb Sharrukin o Sargó I de Akkad, el fundador del primer imperi semita (arcadi). Altres veuen aquest caçador com la figura del déu assiri Ninurta, déu de la guerra i de la caça, que com Nemrod, tenia plaer per caçar als seus enemics. Al no disposar de pedra per a la construcció va decidir fabricar totxos i com que tampoc tenien calç, van utilitzar betum com a argamassa.

El temps de la seva construcció es dedueix de Pèleg (nom del qual va perpetuar-se en una ciutat en la confluència de l’Èufrates amb el Khabor, anomenada a les tabletes de la ciutat de Mari, a l’Èufrates mitjà i en l’època grecoromana va portar el nom de Phaliga) que hauria viscut des de 2269 fins a 2030 a . d. C. i el seu nom significava ‘divisió’, perquè “en els seus dies va dividir la terra”, vol dir “la població de la terra”, i “els hauria expandit Yahmeh per tota la superfície de la terra” (Gènesi 10:25, 11:9). Un text cuneïforme de Shar-kali-Sharri, rei d’Akkad (i successor de Sargó I d’Akkad), qui visqué en temps de patriarques, menciona que va restaurar una torre-temple a Babilum (Babel, Babilònia), amb el que es dóna a entendre que tal edifici existia abans del seu regnat.

Curiosament, durant quatre segles, arqueòlegs occidentals van intentar ubicar aquesta famosa edificació en la zona de l’actual Irak. Entre altres llocs, fou buscada a Akar Quf (a l’oest de Bagdad) on va existir Dur Karigalzu (les ruïnes tortes del zigurat, identificat per alguns viatgers com la Torre Babel). I a Birs Nimrud, on es troben les restes de l’antiga Borsippa, situada a prop de les ruïnes de l’antiga Babilònia, al sud-oest. Es conserva una detallada descripció d’aquest zigurat (zikkurratu) als escrits d’Heròdot, el pare de la història que visità Babilònia en més d’una ocasió.

Quant a la seva imatge, la més coneguda de la torre és la immortalitzada pel pintor flamenc Pieter Brueghel el vell, el 1563, influenciat per les ruïnes romanes i que la va plasmar molt allunyada del seu aspecte original, una d’idealitzada, atès que l’original tenia forma escalonada, una mena de piràmide amb esglaons. La propera a la realitat té forma de zigurat, el típic temple-muntanya mesopotami massís, de planta quadrangular, estructura piramidal i esglaonada, coronat amb el santuari del déu. Els materials eren de rajoles cuites al foc en l’exterior. El seu record va romandre com a símbol de la vanitat dels homes, culte al déu observatori astronòmic, centre d’endevinament i representava una gran escala per on la divinitat podia baixar a la terra i conviure amb els mortals.

Per un altre costat, i si ens fixem en la controvèrsia, observarem que la destrucció de la torre només s’insinuava al Gènesi, i que apareixia al capítol 18 de l’Apocalipsi, representada amb grans vents o rajos del cel.

Segons Hernán Toro (2000) en un article intitulat “Babel y la confusión de las lenguas” explica els inconvenients que portava aquest origen mític de la diversitat lingüística com un càstig diví amb una sèrie de retrucs a la teoria:

1. El llibre del Gènesi arranca amb una contradicció: “cadascuna de les tribus de Noè tenia la seva pròpia regió i la seva pròpia llengua”.

2. Diu que cada família tenia la seva pròpia llengua, i més tard que la terra era d’una llengua i unes mateixes paraules.

3. L’objectiu dels homes era fer una torre que arribés al cel amb totxos i betum, cosa impossible.

4. Jehovà va castigar-los. Com que l’home tenia la mateixa llengua el millor que va pensar fou confondre les llengües i diversificar-los per la terra, acabant així cada regió amb la seva llengua. Això ho veu ridícul. Ni nosaltres amb la nostra tecnologia podríem fer una torre que arribés al cel. Si hi hagués un Déu omniscient, hagués sabut que allò era clarament impossible. I no hagués dit “res els aturarà amb el que estan pensant fer”. Un Déu omniscient ja hagués sabut que els homes acabarien desistint en veure aquella labor tan complicada. Tampoc no hagués pres part d’una acció per a evitar una cosa que mai succeiria. Si els homes no podien edificar una torre que arribés al firmament, ja no calia prendre accions per a evitar-ho.

5. Tothom sap que les llengües evolucionen. Que el romanç deriva del llatí i llur evolució pot veure’s al llarg dels segles. I els lingüistes han trobat que pràcticament tots els llenguatges occidentals deriven de l’antic indoeuropeu. Hernán Toro explica que no cal origen mític sobre l’origen dels llenguatges, perquè les poblacions s’aïllen, els dialectes divergeixen i van acumulant variacions que amb el pas del temps mostren diferències entre els llenguatges.

6. L’antropomorfització de la deïtat totpoderosa, “que ha de descendre des del cel per veure la ciutat i la torre”. Si és totpoderós, ja ho sap tot. O va atansar-se perquè tenia mala visió o miopia?

Aquests són els petits entrebancs en què topa aquesta teoria de l’origen mític de les llengües que segons Hernán Toro (2000), és un acudit, un intent mediocre d’explicar l’evolució dels llenguatges en un temps que no se sabia que els llenguatges evolucionen i en la qual es pensava que la terra era com un disc pla i el firmament era un domus sòlid sobre el disc de la terra. Era una errònia cosmovisió bíblica.

Diversitat Lingüística

Els lingüistes van decidir classificar les llengües per tal de facilitar l’estudi d’aquestes i la seva localització. Llavors, van establir les llengües que tenien un mateix origen, i trets semblants de vocabulari, morfologia i estructura sintàctica dins d’una mateixa família establint una classificació. Les principals famílies lingüístiques són les següents:

a) Llengües d'Europa (Indoeuropeu)

     1. Llengües romàniques:
          Iberoromànic: català, castellà, galaicoportuguès.
          Gal·loromànic: francès, occità, retoromànic.
          Italoromànic: italià, sard.
          Balcanoromànic: romanès, dàlmata –extingit-.

     2. Llengües germàniques:
          Nòrdiques: noruec, suec, islandès, danès, feroès.
          Occidentals: anglès, alemany, neerlandès, frisó, scots, luxemburguès, alsià.
          Orientals: gòtic –extingit-, vàndal.

     3. Llengües eslaves:
          Meridional: eslovè, serbocroat, macedònic, búlgar.
          Occidental: txec, eslovac, polonès, sòrab, caixubi.
          Oriental: rus, bielorús, ucraïnès, rutè.

     4. Llengües cèltiques:
          Gal·lès, gaèlic (escocès i irlandès), bretó.

     5. Llengües bàltiques:
          Letó, lituà, prussià –extingit al s. XVIII-.

     6. Llengües aïllades:
          Grec, albanès, armeni.

     7. Llengües indoiràniques:
          Farsi, kurd, afganès, turc.

     (*) L’Euscar, llengua del País Basc, és inclassificable.
     (**) Llengües uràliques: finès, lapó, estonià, hongarès, mordvà, txeremís, votiac.
     (***) Llengües caucàsiques:
          Septentrionals: abkhaz, circassià, txetxè.
          Meridionals: georgià.

b) Llengües d'Àsia

     1. Semítiques: àrab, hebreu, assiri, babiloni, fenici.
     2. Monosil·làbiques tonals: birmà, vietnamita, thai, xinès, japonès, coreà.
     3. Llengües malaies: indonesi, filipí, malai.

c) Llengües d'Àfrica

     1. Camítiques: l'antic guanxe (parlat a Canàries), iber (abans dels romans).
     2. Sahel tropical: peul, hausa, yoruba.
     3. Bantus: swahili.

d) Llengües d'Oceania

     Llengües d'Austràlia, llengües papus de Nova Guinea, llengües de la Melanèsia.

e) Llengües d'Amèrica

     1. Amèrica del Nord: hoka-sioux, cherokee, apatxe, navajo.
     2. Hispanoparlants: llengües asteques o el maia (Mèxic), guaraní (Brasil, Paraguai), el quítxua (Perú).

f) Llengües artificials

     L'esperanto, creada a la segona meitat del segle XIX per Ludwik Zamenhof, que agafà arrels i lexemes de les llengües romàniques, amb la intenció d'establir una llengua comuna, però que no triomfà.

En conclusió, els lingüistes calculen que es parlen a l'entorn de sis mil llengües, entre les més parlades hi ha el xinès mandarí (874 milions), l'indi (366 milions), l'anglès (341 milions), l'espanyol (340 milions), de les quals el català té 7 milions de parlants, per cert, i una de les llengües amb més vida a la xarxa d'Internet. Cada llengua té un número uniforme de parlants, que no té res a veure amb l'extensió del territori on es parla. També hi ha llengües que són minoritàries.

Entre els factors que posen en perill una llengua hi ha: la falta de reconeixement oficial, la marginalitat dels costums, la manera de viure de la comunitat, la pressió d'una altra llengua amb més prestigi i l'actitud dels parlants, que segons on hagin nascut tindran unes actituds o unes altres a l'entorn d'una nova llengua, està marcada pel destí del naixement; o la feina dels governs, sobretot en política lingüística en seran una part important en l'esdevenir de la protecció de la llengua i de fomentar el seu ús social.

Per un altre costat, una llengua perviurà si és transmet de generació en generació, és a dir, de pares a fills. Sovint, l'alumnat em pregunta per la salut del català. Està estable, però podria millorar. Segons Carme Junyent a “Vida i mort de les llengües” (1992), explica que “una llengua no mor fins que desapareix o mor el darrer parlant”. Així doncs, depèn de nosaltres. El conèixer llengües forma part de la riquesa i cultura d'un país. Cada parlant decideix la pervivència d'una llengua. Cal cuidar i practicar tota llengua sempre que es pugui, sobretot la que pateix riscos de desaparició, i expandir-ne el seu coneixement.

Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística»

Il·lustració:

"La construcció de la Torre de Babel"
Pieter Brueghel el Vell
(Breda, 1525 – Brussel·les, 1569)

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«El vestit nou de l'emperador» (Kejserens nye klæder) Hans Christian Andersen Traducció: Josep Maria Fuster Il·lustració: Vilhelm Pedersen

2012-01-28T16:28:00.002+01:00

"El vestit nou de l'emperador"
Vilhelm Pedersen

El vestit nou de l'emperador

          Fa molts anys vivia un emperador que era tan excessivament aficionat als vestits que gastava en roba tots els diners. No es preocupava dels seus soldats, no es preocupava per la comèdia ni per cavalcar pels boscos, sinó de provar-se els vestits i passar-se hores i hores mirant-se als miralls. Tenia un vestit per a cada hora del dia i, igual que es diu d'un rei, que és al Consell, d'ell es deia sempre: "L'emperador està al vestidor"

          La gran ciutat on residia era molt agradable per a tots els estrangers. Un dia es van presentar davant de l'emperador dos estafadors, que afirmaven ser grans sastres, i van dir que podien teixir el vestit més meravellós que podia imaginar-se. No només els colors i el patró serien d'excepcional bellesa, sinó que la roba tindria la qualitat meravellosa de ser invisible a qualsevol home que fos estúpid.

          "Un vestit així em seria molt útil", va pensar l'emperador "perquè em permetria distingir els necis dels homes savis del meu regne" i va lliurar als dos estafadors molts diners a la mà, perquè es posessin a treballar en els telers del palau.

          Els dos estafadors es van instal·lar en els telers i van fingir com si treballessin amb fils invisibles. Van demanar la més fina seda i l'or més pur, ho van posar en una bossa a part, i van treballar en els telers buits fins molt entrada la nit.

          "M'agradaria saber com marxa la confecció del meu vestit màgic!" va pensar l'emperador, però li feia vergonya pensar que podia quedar com un estúpid i va preferir enviar algú per veure com estaven les coses. Tothom a la ciutat ja sabia el poder del teixit del nou vestit de l'emperador i estaven desitjosos de conèixer si els seus veïns eren necis o estúpids.

          "Enviaré al meu vell ministre als telers!" va pensar l'emperador "podrà veure millor que ningú el vestit, perquè és intel·ligent i ningú entén el seu ofici millor que ell!"

          L'ancià ministre es va dirigir a la sala on els dos estafadors treballaven en els telers buits. "Déu ens lliuri!" va pensar el vell ministre, obrint els ulls! "No puc veure res!" Però no ho va dir.

          Tots dos estafadors li van demanar que tingués l'amabilitat d'acostar-se, i li van preguntar si l'agradava el patró i els bells colors. El pobre ministre dilatava els seus ulls, però no podia veure res perquè no hi havia res. "Senyor Déu!" va pensar, "Puc ser tan estúpid? No ho pot saber ningú! No, ningú no pot saber que no puc veure el vestit màgic!"

          "No hi diu res? Us agrada el teixit?" va preguntar un dels estafadors.

          "Oh, és preciós! Meravellós!" va dir el vell ministre mirant a través de les seves ulleres, "aquest ordit, aquesta trama i aquests colors... Sí, li diré a l'Emperador que m'agrada molt!"

          "Gràcies, ens complau gratament!" van dir els teixidors, i van nombrar-li els colors pel seu nom i les curiositats del patró. El vell ministre va escoltar amb atenció, per poder repetir el mateix en arribar a la cambra de l'emperador, i així ho va fer.

          Poc després, els estafadors van demanar més diners, més seda i més or, per teixir el vestit. Ho ficaven tot en les seves pròpies butxaques, ja que al teler no hi havia res, però ells continuaven fent que teixien en els telers buits.

          L'emperador aviat va enviar un altre honest cortesà per veure el vestit, i conèixer si ja estava acabat. Va passar el mateix que amb l'ancià ministre, mirava i mirava, però com no hi havia res més que el teler buit, no podia veure res.

          "Sí, és una bella peça de roba!" van explicar els estafadors, mostrant-li el vestit, que no existia.

          "Sóc un estúpid!" va pensar el cortesà "Però ningú no ho ha de saber! Quina vergonya! Quines bromes farien els altres cortesans a costa meva!" i va lloar el vestit que ell no veia, i va expressar la seva alegria pels colors i pel bell patró. "Sí, és meravellós!" va dir a l'emperador.

          Totes les persones a la ciutat parlaven sobre la preciosa tela.

          L'emperador es va presentar al teler amb una gran quantitat d'homes exquisits, entre els quals hi anaven els dos funcionaris que ja havien estat allà, per veure amb els seus propis ulls el vestit que havien teixit els dos astuts impostors sense utilitzar cap fil.

          "Sí, és magnífic!" repetien els funcionaris. "Sa majestat veu quin patró, quin ordit, quina trama, quins colors!" i assenyalaven el teler buit, ja que pensaven que tots els altres ho podien veure.

          "Què!" va pensar l'emperador "No veig res! Això és terrible! Sóc estúpid? No sóc apte per ser emperador? És el pitjor que em pot passar!"

          "Oh, és preciós!" va dir l'emperador "Els meus aplaudiments als teixidors", i assentint amb satisfacció va mirar el teler buit, perquè no va voler dir que no podia veure res. Tots els cortesans van mirar i mirar, i per no quedar com necis davant de tots els altres, van dir com l'emperador "Oh, és preciós", i van aconsellar-li que fes servir el nou i magnífic vestit per primera vegada en la gran desfilada que tindria lloc molt aviat. "El vestit és magnífic! Preciós! Excel·lent!" va passar de boca en boca, i tots estaven tan profundament satisfets que l'emperador va condecorar als defraudadors amb la Creu dels Cavallers.

          La nit abans de la desfilada els estafadors van mantenir enceses les llums de la sala dels telers. La gent podia veure que estaven molt ocupats amb el vestit nou de l'emperador, cosit amb fil invisible, i finalment van dir: "Heus aquí! Ara la roba ja està a punt"

          L'emperador, amb el seus cavallers, va anar als telers i els estafadors van aixecar un braç en l'aire com si tinguessin alguna cosa i van dir: "Aquest és el vestit! Aquesta és la capa!" i així successivament. "És tan lleuger com la tela d'aranya, i un pensaria que no porta res al cos, a excepció de la seva bellesa!"

          "Sí!" van exclamar tots els cavallers, però no podien veure res, doncs no hi havia res.

          "Ara la seva majestat imperial s'ha de treure la roba!" van dir els estafadors "Per provar-se el nou vestit màgic davant del gran mirall!"

          L'emperador es va treure tota la seva roba, i els estafadors simplement es van comportar com si anessin provant-li la roba, i l'emperador donava voltes i voltes davant del mirall.

          "És un vestit magnífic! És un vestit preciós! Quins colors! És un vestit meravellós!" deien tots.

          "Serà el més magnífic vestit que hagi portat Sa Majestat en cap altra desfilada!" va exclamar el Mestre de Cerimònia.

          "Em sento molt feliç!" va dir l'emperador, i després es va tornar a mirar una vegada més al mirall, com si admirés el vestit.

          El dia de la gran desfilada tothom esperava veure el nou vestit de l'emperador. Els camarlencs que havien de portar la capa, feien com si la tinguessin ben agafada, sense atrevir-se a dir als altres que no podien veure res.

          I tots els homes, al carrer i a les finestres, deien "Déu, el nou vestit de l'emperador és incomparable!" Ningú no volia que els altres sabessin que no podien veure res, i que eren estúpids o necis. Cap dels altres vestits de l'emperador havia estat mai més admirat.

          "Però si no porta res! L'emperador va despullat!", va exclamar un nen petit. "Senyor Déu, escolteu la veu de la innocència", va dir el pare, repetint el que havia dit el nen.

          "L'emperador va despullat!", va cridar per fi tot el poble.

          L'emperador es va adonar que tenien raó, sabent que els vailets són més sincers que els adults, i que havia estat víctima d'un engany, però va pensar: "He d'acabar la desfilada."

          Quant als dos estafadors, ja estaven ben lluny, carregats amb tot l'or, els diners i la seda del vanitós emperador.

Hans Christian Andersen
(Odense, Dinamarca, 1805 - Copenhaguen, Dinamarca, 1875)
«Kejserens nye klæder»

Il·lustració:

"El vestit nou de l'emperador"
Vilhelm Pedersen
(Køge, Dinamarca, 1820 - Copenhaguen, Dinamarca, 1859)

Traducció:
Josep Maria Fuster
(Barcelona, 1928)
«El vestit nou de l'emperador»
de l'obra original:

«Kejserens nye klæder»

Hans Christian Andersen

     For mange Aar siden levede en Keiser, som holdt saa uhyre meget af smukke nye Klæder, at han gav alle sine Penge ud for ret at blive pyntet. Han brød sig ikke om sine Soldater, brød sig ei om Comedie eller om at kjøre i Skoven, uden alene for at vise sine nye Klæder. Han havde en Kjole for hver Time paa Dagen, og ligesom man siger om en Konge, han er i Raadet, saa sagde man altid her: "Keiseren er i Garderoben!"

     I den store Stad, hvor han boede, gik det meget fornøieligt til, hver Dag kom der mange Fremmede, een Dag kom der to Bedragere; de gave sig ud for at være Vævere og sagde, at de forstode at væve det deiligste Tøi, man kunde tænke sig. Ikke alene Farverne og Mønstret var noget usædvanligt smukt, men de Klæder, som blev syeede af Tøiet, havde den forunderlige Egenskab at de blev usynlige for ethvert Menneske, som ikke duede i sit Embede, eller ogsaa var utilladelig dum.

     "Det var jo nogle deilige Klæder," tænkte Keiseren; "ved at have dem paa, kunde jeg komme efter, hvilke Mænd i mit Rige der ikke due til det Embede de have, jeg kan kjende de kloge fra de dumme! ja det Tøi maa strax væves til mig!" og han gav de to Bedragere mange Penge paa Haanden, for at de skulde begynde paa deres Arbeide.

     De satte ogsaa to Væverstole op, lode som om de arbeidede, men de havde ikke det mindste paa Væven. Rask væk forlangte de den fineste Silke, og det prægtigste Guld; det puttede de i deres egen Pose og arbeidede med de tomme Væve, og det til langt ud paa Natten.

     "Nu gad jeg nok vide, hvor vidt de ere med Tøiet!" tænkte Keiseren, men han var ordentligt lidt underlig om Hjertet ved at tænke paa, at den, som var dum, eller slet passede til sit Embede, ikke kunde see det, nu troede han nok, at han ikke behøvede at være bange for sig selv, men han vilde dog sende nogen først for at see, hvorledes det stod sig. Alle Mennesker i hele Byen vidste, hvilken forunderlig Kraft Tøiet havde, og alle vare begjærlige efter at see, hvor daarlig eller dum hans Naboe var.

     "Jeg vil sende min gamle ærlige Minister hen til Væverne!" tænkte Keiseren, "han kan bedst see, hvorledes Tøiet tager sig ud, for han har Forstand, og ingen passer sit Embede bedre end han!"

     Nu gik den gamle skikkelige Minister ind i Salen, hvor de to Bedragere sad og arbeidede med de tomme Væve. "Gud bevar' os!" tænkte den gamle Minister og spilede Øinene op! "jeg kan jo ikke se noget!" Men det sagde han ikke.

     Begge Bedragere bad ham være saa god at træde nærmere og spurgte, om det ikke var et smukt Mønster og deilige Farver. Saa pegede de paa den tomme Væv, og den stakkels gamle Minister blev ved at spile Øinene op, men han kunde ikke see noget, for der var ingen Ting. "Herre Gud!" tænkte han, "skulde jeg være dum! Det har jeg aldrig troet, og det maa ingen Mennesker vide! skulde jeg ikke due til mit Embede? Nei det gaaer ikke an, at jeg fortæller, jeg ikke kan see Tøiet!"

     "Naa, de siger ikke noget om det!" sagde den ene, som vævede!

     "O det er nydeligt! ganske allerkjæreste!" sagde den gamle Minister og saae igjennem sine Briller, "dette Mønster og disse Farver! - ja, jeg skal sige Keiseren, at det behager mig særdeles!"

     "Naa det fornøier os!" sagde begge Væverne, og nu nævnede de Farverne ved Navn og det sælsomme Mønster. Den gamle Minister hørte godt efter, for at han kunde sige det samme, naar han kom hjem til Keiseren, og det gjorde han.

     Nu forlangte Bedragerne flere Penge, mere Silke og Guld, det skulde de bruge til Vævning. De stak Alt i deres egne Lommer, paa Væven kom ikke en Trevl, men de bleve ved, som før, at væve paa den tomme Væv.

     Keiseren sendte snart igjen en anden skikkelig Embedsmand hen for at see, hvorledes det gik med Vævningen, og om Tøiet snart var færdigt. Det gik ham ligesom den anden, han saae og saae, men da der ikke var noget uden de tomme Væve, kunde han ingen Ting see.

     "Ja, er det ikke et smukt Stykke Tøi!" sagde begge Bedragerne og viste og forklarede det deilige Mønster, som der slet ikke var.

     "Dum er jeg ikke!" tænkte Manden, "det er altsaa mit gode Embede, jeg ikke duer til? Det var løierligt nok! men det maa man ikke lade sig mærke med!" og saa roste han Tøiet, han ikke saae, og forsikrede dem sin Glæde over de skjønne Couleurer og det deilige Mønster. "Ja det er ganske allerkjæreste!" sagde han til Keiseren.

     Alle Mennesker i Byen talte om det prægtige Tøi.

     Nu vilde da Keiseren selv see det, medens det endnu var paa Væven. Med en heel Skare af udsøgte Mænd, mellem hvilke de to gamle skikkelige Embedsmænd vare, som før havde været der, gik han hen til begge de listige Bedragere, der nu vævede af alle Kræfter, men uden Trevl eller Traad.

     "Ja er det ikke magnifique!" sagde begge de skikkelige Embedsmænd. "Vil deres Majestæt see, hvilket Mønster, hvilke Farver!" og saa pegede de paa den tomme Væv, thi de troede, de andre vistnok kunde see Tøiet.

     "Hvad for noget!" tænkte Keiseren, "jeg seer ingen Ting! det er jo forfærdeligt! er jeg dum? duer jeg ikke til at være Keiser? Det var det skrækkeligste, som kunde arrivere mig! "O det er meget smukt!" sagde Keiseren, "det har mit allerhøieste Bifald!" og han nikkede tilfreds og betragtede den tomme Væv; han vilde ikke sige, at han ingen Ting kunde see. Hele Følget, han havde med sig, saae og saae, men fik ikke mere ud af det, end alle de Andre, men de sagde ligesom Keiseren, "o det er meget smukt!" og de raadede ham at tage disse nye, prægtige Klæder paa første Gang, ved den store Procession, som forestod. "Det er magnifique! nysseligt, excellent!" gik det fra Mund til Mund, og man var allesammen saa inderligt fornøiede dermed. Keiseren gav hver af Bedragerne et Ridderkors til at hænge i Knaphullet og Titel af Vævejunkere.

     Hele Natten før den Formiddag Processionen skulde være, sad Bedragerne oppe og havde over sexten Lys tændte. Folk kunde see, de havde travlt med at faae Keiserens nye Klæder færdige. De lode, som de toge Tøiet af Væven, de klippede i Luften med store Saxe, de syede med Syenaal uden Traad og sagde tilsidst: "see nu er Klæderne færdige!"

     Keiseren, med sine fornemste Cavalerer, kom selv derhen og begge Bedragerne løftede den ene Arm i Veiret ligesom om de holdt noget og sagde: "see her er Beenklæderne! her er Kjolen! her Kappen!" og saaledes videre fort. "Det er saa let, som Spindelvæv! man skulde troe man havde ingen Ting paa Kroppen, men det er just Dyden ved det!"

     "Ja!" sagde alle Cavalererne, men de kunde ingen Ting see, for der var ikke noget.

     "Vil nu deres keiserlige Majestæt allernaadigst behage at tage deres Klæder af!" sagde Bedragerne, "saa skal vi give dem de nye paa, herhenne foran det store Speil!"

     Keiseren lagde alle sine Klæder, og Bedragerne bare sig ad, ligesom om de gave ham hvert Stykke af de nye, der skulde være syede, og Keiseren vendte og dreiede sig for Speilet.

     "Gud hvor de klæde godt! hvor de sidde deiligt!" sagde de allesammen. "Hvilket Mønster! hvilke Farver! det er en kostbar Dragt!" -

     "Uden for staae de med Thronhimlen, som skal bæres over deres Majestæt i Processionen!" sagde Overceremonimesteren.

     "Ja jeg er jo istand!" sagde Keiseren. "Sidder det ikke godt?" og saa vendte han sig nok engang for Speilet! for det skulde nu lade ligesom om han ret betragtede sin Stads.

     Kammerherrerne, som skulde bære Slæbet, famlede med Hænderne hen ad Gulvet, ligesom om de toge Slæbet op, de gik og holdt i Luften, de turde ikke lade sig mærke med, at de ingenting kunde see.

     Saa gik Keiseren i Processionen under den deilige Thronhimmel og alle Mennesker paa Gaden og i Vinduerne sagde: "Gud hvor Keiserens nye Klæder ere mageløse! hvilket deiligt Slæb han har paa Kjolen! hvor den sidder velsignet!" Ingen vilde lade sig mærke med, at han intet saae, for saa havde han jo ikke duet i sit Embede, eller været meget dum. Ingen af Keiserens Klæder havde gjort saadan Lykke.

     "Men han har jo ikke noget paa," sagde et lille Barn. "Herre Gud, hør den Uskyldiges Røst," sagde Faderen; og den Ene hvidskede til den Anden, hvad Barnet sagde.

     "Men han har jo ikke noget paa," raabte tilsidst hele Folket. Det krøb i Keiseren, thi han syntes, de havde Ret, men han tænkte som saa: "nu maa jeg holde Processionen ud". Og Kammerherrerne gik og bar paa Slæbet, som der slet ikke var.

ooO0Ooo

Referència:

Andersen, Hans Christian.
«El vestit nou de l'emperador».
(Kejserens nye klæder)
Traducció: Fuster, Josep Maria.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Arrels de pedra» Joan Roca Editorial El Toll

2012-01-28T00:02:00.003+01:00

Arrels de pedra

Joan Roca
Editorial El Toll
ISBN 978-84-938773-6-1 | 264 pàg | 15 x 21cm | Tapa dura | Preu: 18,50 Euros

Arrels de pedra

"Arrels de pedra" és una novel·la que s'endinsa en la història d'una família catalana a pagès, des dels darrers anys de la postguerra fins a l'època actual. La Solana és la masoveria on aquesta família de parcers desenvolupa la seva activitat des de fa generacions, treballant durament de sol a sol i ocupant tots i cadascun dels seus membres. El petit Martí, tanmateix, demostra unes certes aptituds, i els seus pares decideixen que han de fer l'esforç de donar-li estudis. Serà ell, en Martí, qui, passats els anys, i arran de la visita que farà a les ruïnes de l'antiga finca, es proposarà relatar la història d'aquesta família: el dur treball, les dificultats, les estretors, alguna alegria i moltes penes... I els estira-i-arronsa amb els amos, i els enganys, i algun secret que, en cas de ser revelat, podria fer mal, molt de mal...

La presentació d"Arrels de pedra", de Joan Roca, va tenir lloc el dissabte 21 de gener de 2012, al Teatre Romà de Vic. L'acte va ser presentat per Jordi Vilarrodà, i va comptar amb la presència d'un nombrós públic. L'autor, Joan Roca, va admetre sentir-se molt satisfet per la bona acollida que ha tingut la seva nova proposta literària, aquesta novel·la que narra les transformacions en el món rural, i que és fins ara la seva obra més ambiciosa.

Joan Roca i Casals

Joan Roca i Casals (Vic, 1955), treballa com a professor de Llengua i Literatura Catalana a l’Escola Vedruna de Tona (Osona). Acostuma a afirmar que tot el que és capaç d’escriure ho ha après dels seus alumnes. Va iniciar la seva producció literària amb un seguit de reculls poètics: «Oratges» (Premi de poesia La Font Morta, 2000); «Viure» (Premiat al Concurs Literari de l’Ajuntament d’El Perelló, 2002); «Calendari» (XIV Premi de les Lletres Vila de Corbera, 2002); «Per no perdre l’esperança» (III Premi Domènec Perramon de Poesia de l’Ajuntament d’Arenys de Munt, 2002); «Un jorn, quin munt d’instants!» (2n premi dels VIII Jocs Florals de Sta. Coloma de Gramenet, 2002); «Set dies» (1r premi del VI Certamen de Poesia St. Andreu de la Barca, 2005); i molts altres... Es va iniciar en la narrativa curta amb «A veure si te’n surts!» (Premi de narrativa del XXI Premi Literari Joan Mercadé de l’Ajuntament de Castellterçol, 2002); «Per què m’expliques tot això?», 2003; «Només una mica les puntes» (2n premi de narrativa de l’Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac, 2004); etc. L’any 2007 va obtenir el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa amb la novel·la «Aquell capvespre» (Pagès Editors, 2007). L’any 2009 completa el viatge pels diferents gèneres literaris amb la seva primera obra dramàtica, «Penombres», amb la qual guanya el Premi Inicia’t de Badalona. És autor també de «Concert per a ploma i veus trencades». En l'editorial El Toll ha publicat el conte infantil «Verdeta volia volar» i la novel·la «Arrels de pedra».

"Arrels de pedra"
Joan Roca
Editorial El Toll

Referència:

Culturàlia.
«Arrels de pedra»
de: Joan Roca
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Secrets» Diversos autors Col·lecció ARC Revista de creació literària Número 1 - Secrets - Gener, 2012 Associació de Relataires en Català (ARC)

2012-01-28T00:01:00.002+01:00

Secrets

Diversos autors
Col·lecció ARC
Revista de creació literària
Número 1 - Secrets - Gener, 2012
Associació de Relataires en Català (ARC)
ISSN 2014-5233 >01 | 128 pàg | 15 x 20cm | Rústica

[ Adquirir ]

Autors
Alícia Gili - Jordi Masó Rahola - Santi Sala García
Joan Gausachs i Marí - Sergi G. Oset “Neville” - Llorenç García
M. Pilar Cabrerizo - Francesc Arnau i Chinchilla - Toni Arencón i Arias
Ferran d’Armengol - Enric Roca Perich “copernic” - Vicent Terol
Glòria Calafell - Joan Pinyol - Sílvia Romero ”Llibre”
Núria Niubó - Marta Pérez i Sierra - Maite Crespo
Quim Miracle - Núria Gausachs

Il·lustració de portada
Núria Claverol i Català

Editorial
Sílvia Romero

     És ben coneguda l’anècdota al voltant de la pomera i Isaac Newton segons la qual, mentre el científic es trobava assegut sota aquest arbre, una poma li va impactar al cap, colpejant-lo. Es diu que l’home, enlloc de remugar i queixar-se, es va preguntar quin tipus de força feia caure els objectes, i així va elaborar la teoria de la gravetat.

     La saviesa popular també explica una curiositat al voltant d’un invent força recent: els post-it, aquells petits fulls de paper autoadhesiu que es poden enganxar gairebé en qualsevol superfície i després desenganxar amb gran facilitat. Es comenta que l’origen cal buscar-lo en l’oblit d’un operari, que no va afegir un component necessari a la partida de pegament que s’estava fabricant, i així es va descobrir aquest sistema de notes-recordatori.

     Són certes aquestes històries?

     Potser això tant se val. El que realment importa és que, moltes vegades, les propostes més engrescadores neixen a partir de la força de la senzillesa, quan hom no pretén crear cap gran projecte, sinó tot just donar sortida a una idea assequible. I aquest ha estat l’origen del projecte “ARC A LA RÀDIO” i del seu conseqüent “Concurs ARC de Microrelats 2010. Secrets.”

     Encara recordo la conversa via correu electrònic mantinguda amb la Sílvia Cantos, conductora del programa “Històries” de Ràdio Argentona. I encara tinc present com els comentaris al voltant de la literatura van derivar en aquesta iniciativa que ha viscut durant tot el curs 2010-2011 en forma de concurs, i que ara també veu la llum en forma de publicació dels microrelats seleccionats al llarg de la convocatòria.

     L’èxit de participació i seguiment ha fet que enguany repetim l’experiència. Però aquest cop sí, aquest cop amb voluntat de crear un projecte de més gran abast, amb més ràdios col·laboradores, amb més participants, i sempre amb la mateixa voluntat d’aconseguir que el català avanci amb fermesa com a llengua d’escriptura i que la literatura, i en aquest cas els microrelats, tingui més presència en els mitjans de comunicació.

     Assolir-ho és ben senzill: només cal posar-se a treballar.

Sílvia Romero
Presidenta de l’ARC
www.associaciorelataires.com

Pròleg
Sílvia Cantos

     Quan vam decidir tirar endavant la col·laboració entre l’Associació de Relataires en Català i el programa ‘Històries’ de Ràdio Argentona, crec que ni els uns ni els altres ens imaginàvem els fantàstics fruits que es produirien d’aquesta experiència. Si més no, puc assegurar-vos que no em passava pel cap la resposta que tindríem per part dels relataires i, encara menys, la qualitat dels textos que van començar a arribar. El nombre de microrelats que es van presentar mes a mes va assolir unes xifres magnífiques que van justificar sense dubtes, la renovació de la col·laboració amb una nova edició del concurs.

     L’associació va saber estructurar el concurs amb un format àgil i dinàmic, el fet de jugar amb una temàtica central de la qual anaven sorgint diferents branques, va esdevenir l’esquelet d’un arbre que va ramificar, aconseguint que florissin les millors històries que rondaven a les ments dels incansables relataires.

     Els tres microrelats guanyadors ens presenten històries ben diferents: la terrible venjança d’una bruixa, la curiosa distorsió d’uns fets i l’entrada al món virtual dels que menys ens esperem, tots tres amb una qualitat i originalitat indiscutibles que els fan dignes mereixedors d’aquest premi.

     Secrets de família que revelen històries fosques de llops amb pell de xai, suplantacions, històries que valen tresors o les terribles repercussions de la impossibilitat d’assumir una veritat. Secrets d’Estat que posen al descobert embolics de faldilles, l’aclaparadora caducitat d’una espècia ben coneguda, veritats incòmodes o directament obviades. Secrets professionals que atribueixen una dolça aparença a un fet terrible, altres que ens parlen de l’ofici més vell del món, fins i tot tenim per aquí el secret d’una de les begudes més conegudes per tots, la cobdícia o unes senzilles idees per complir bé a la feina. Secrets de l’eterna joventut que parlen d’amor i dolor, de tresors de color blau i del desig de créixer. Secrets de confessió que retornen històries molt llunyanes, fets foscos, retrobaments llargament esperats o fins i tot l’entrada de les noves tecnologies a l’església. Secrets de geriàtric amb altes dosis d’amor als records, amb fina ironia, picaresca, sorprenents descobriments i terribles certeses. Secrets d’antigues civilitzacions que invoquen el pitjor, veritats aromàtiques, receptes culinàries força peculiars, revelacions increïbles i passió que va més enllà del temps. Secrets d’adolescència que posen de manifest la inquietud absurda, la memòria més clara, ardents records, enamoraments virtuals i dolços perillosos. Secrets de safareig amb protagonistes sorprenents, fidels al seu ofici fins i tot més enllà de la mort i fins i tot la perspectiva d’una víctima del safareig.

     Tot això ho trobareu recollit en aquesta genial compilació de textos. Relaxeu-vos, agafeu un bon seient i endinseu-vos en la lectura, ara bé, recordeu una cosa, no ho digueu a ningú... és un secret.

Sílvia Cantos
Conductora del programa ‘Històries’
de Ràdio Argentona

"Secrets"
Diversos autors

Referència:

Culturàlia.
«Secrets»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«poema del riu Boulevard» Isabel Carbonero Martí Il·lustració: Pierre Bonnard

2012-01-27T20:19:00.000+01:00

"Boulevard"
Pierre Bonnard

poema del riu Boulevard

t'ignoro
entre carruatges salta
a la palestra, els vianants
miraven la vorera. És ja vell el
poema del riu Boulevard
al pas per l'arbreda
sempre ella està nua
minimalista l'artista
riu la tarda

Isabel Carbonero Martí
(València, 1972)
«poema del riu Boulevard»

Il·lustració:

"Boulevard"
Pierre Bonnard
(Fontenay-aux-Roses, França, 1867 - Le Cannet, França, 1947)

Referència:

Carbonero Martí, Isabel.
«poema del riu Boulevard»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«El destí» (El destino) Alberto Hidalgo

2012-01-27T19:49:00.001+01:00

"El destí"
Alberto Hidalgo

[ enmig de la terra, que és sospir
rodamón de déu, l'home és punt
perdut. és un assumpte
per pegar-se un tret!]

Alberto Hidalgo
(Arequipa, Perú, 1897 - Buenos Aires, Argentina, 1967)
«El destino»

Referència:

Hidalgo, Alberto.
«El destí».
(El destino)
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Bella, de vós só enamorós» Joan Timoneda Il·lustració: Tiziano Vecellio

2012-01-27T17:17:00.001+01:00

"La Bella"
Tiziano Vecellio

Bella, de vós só enamorós

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-m-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit, que en vós estic
he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe’m burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Al finestruc mire corrent,
sols de passada,
i si no hi sou, reste content
que hi sou estada;
i en aquell punt reste penós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Vós m’haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós, ben criat; vós, bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Plagués a Déu que com jo us mane
vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m’ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Joan Timoneda
(València, 1518/1520? - 1583)
«Bella, de vós só enamorós»

Il·lustració:

"La Bella"
Tiziano Vecellio di Gregorio
(Pieve di Cadore, Belluno, 1477/1490? - Venècia, 1576)

Referència:

Timoneda, Joan.
«Bella, de vós só enamorós»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Sense tu» Teràpia de Shock El racó de la poesia musical "La música és sens dubte un poema". Vanessa Mies Iborra

2012-01-24T22:53:00.000+01:00

Sense tu

És de nit..
és tot fosc...
estic sol i no hi ha ningú...
és de nit...
un record...
dins el cor, ella hi és a dins...
els seus ulls són brillants
i un somriure extravagant
ja no i és l'he perduda
va marxar lluny del meu abast
i sempre estarà el meu cor...

sense tu jo no puc
sense tu si no hi ets
sense tu jo no soc ningú...
sense tu jo no puc
sense tu si no hi ets
sense tu jo no soc ningú...

és de nit...
és tot fosc...
no estic sol no ho estic
tu estàs amb mi
i els teus ulls són brillants
i un somriure extravagant
i sempre estarà el meu cor...

sense tu jo no puc
sense tu si no hi ets
sense tu jo no sóc ningú...
sense tu jo no puc
sense tu si no hi ets
sense tu jo no sóc ningú...

nooohhoo

si no estàs aquí
si no estàs amb mi
jo no et puc mirar
jo no et puc sentir
si no estàs aquí
si no estàs amb mi
jo no et puc tocar
jo no et puc vessar
i sempre estaràs el meu cor...

és de nit...

Sense tu

"Escapa't amb mi" (2008)
Teràpia de Shock

"Teràpia de Shock neix a Les Preses (La Garrotxa) l'estiu de 2006, quan en Ferran Massegú (MASSA) i en Jaume Sucarrats (SUKA) comencen a tocar i cantar junts i a composar algunes melodies. S'incorporaren d'immediat en Gerard López a la bateria i l'Albert Parés al baix. Tot i que tots ells tocaven els respectius instruments, era la primera banda que muntaven. Durant l'hivern de 2006 es varen tancar al seu local d'assaig a composar temes."
www.terapiadeshock.cat

ooO0Ooo

Selecció de: Vanessa Mies Iborra
El racó de la poesia musical

Referència:

Teràpia de Shock.
«Sense tu»"
A: "El racó de la poesia musical".
Mies Iborra, Vanessa.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Entrevista a: Júlia Segarra Jordà Premi de Poesia Local Vila del Prat 2011 Primer Premi Categoria B - I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat -

2012-01-24T20:18:00.004+01:00

Entrevista a:
Júlia Segarra Jordà

Premi de Poesia Local Vila del Prat 2011
Primer Premi Categoria B

     La Júlia Segarra Jordà (El Prat de Llobregat, 1999) és l’autora del poema “Silenci sensacional”, guardonat amb el Premi de Poesia Local Vila del Prat 2011 i també amb el Primer Premi de la seva categoria d’edat. Hem volgut conèixer-la una mica millor a través d’aquesta entrevista:

     1. Hola, Júlia. Primer de tot, la nostra enhorabona. Com vas decidir presentar-te al I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat?

     La meva mare em va dir que hi havia un concurs de poesia, i jo, com que m’agrada aquest tema, vaig animar-me a presentar-me.

2. A nivell biogràfic: Quan vas començar a escriure?

Des de molt petita m’ha agradat molt escriure, sobre tot contes i poemes.

3. Conserves el primer poema que vas escriure?

Sí, jo conservo tot el que he escrit, per curt o vell que sigui.

4. Què t’agrada més: llegir o escriure?

Les dues coses m’agraden molt, perquè jo crec que m’agrada tant escriure perquè llegir el que senten o el que opinen altres persones m’agrada.

5. Havies guanyat anteriorment algun altre premi literari?

Sí, als Petits Contes vaig quedar dos anys segona i un any tercera.

6. Ens podries descriure què volies expressar amb el teu poema “Silenci Sensacional”?

Que, com diu el refrany de un silenci val més que mil paraules, el silenci no és només estar callat, i que hi ha silencis que conforten, silencis que inquieten...

7. Quin són els teus autors preferits?

No tinc cap autor preferit, ni de novel·les ni de llibres, però la col·lecció que mes llibres m’he llegit ha sigut la de "Los cinco", de Enid Bylton.

8. Ens recomanes un llibre per llegir?

Sí: "La historia de l’Iqbal", que es un nen que treballa explotat en una fàbrica de sabates, i que aconsegueix escapar-se’n i alliberar a molts altres nens, o "Luna de Senegal", un llibre d’una nena que vivia a la Casamance, una regió de Senegal, i que emigra cap a Vigo, i li explica a la lluna coses que li passen, o que sent.

9. Com a curiositat, com et vas assabentar de la concessió del premi i què vas sentir en aquell moment?

Estava de càmping a França, i em vaig endur un portàtil per connectar-me. Al principi no m’ho podia creure, pensava que era una equivocació, però després vaig estar molt contenta.

10. Finalment, què t’ha semblat el poemari que recull les obres premiades i finalistes, i, agraint per anticipat els teus suggeriments, com penses que podríem millorar?

Molt bé, hi havia poemes molt macos, sobre tot els premiats, i per millorar, no se’m acut res...

oO0Oo

«Silenci Sensacional»

Referència:

Culturàlia:
«Entrevista a: Júlia Segarra Jordà».
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Poema Visual núm. 75» Toni Prat

2012-01-24T15:43:00.001+01:00

Referència:
Prat, Toni. «Poema Visual núm. 75».
A: Poesia Visual - Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012. Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011 - ISSN: 2014-3036

«XVI Certamen Poètic de Palafrugell» - 19è Aniversari de les Trobades Poètiques - Racó Poètic Palafrugell Palafrugell - 2012

2012-01-23T02:55:00.036+01:00

XVI Certamen Poètic de Palafrugell

- 19è Aniversari de les Trobades Poètiques -
Racó Poètic Palafrugell
Palafrugell - 2012

     Diumenge, 22 de gener de 2012, al Teatre Municipal de Palafrugell, s'ha celebrat el XVI Certamen Poètic de Palafrugell coincidint amb el 19è Aniversari de les Trobades Poètiques organitzades pel Racó Poètic Palafrugell i al voltant del tema d'enguany: "La pluja".

     L'acte, presentat per la sra. Carme Hostaled, presidenta del Racó Poètic, ha estat la cloenda d'una jornada iniciada a les 10h. del matí, amb la trobada d'assistents a la Plaça Nova, seguida d'una visita al Centre d'Interpretació del dipòsit d'aigua modernista de la Torre de Can Mario i d'un dinar de germanor al restaurant el Mural.

     Quaranta-quatre participants en la Categoria Infantil han tingut l'oportunitat de recitar els seus poemes als assistents a l'acte, iniciant una emocionant jornada poètica que té com un dels seus objectius primordials la promoció de la poesia entre els més joves.

Una mostra: el poema «La gota», de l'autora Elena Gordillo.

El lliurament dels premis en la Categoria Adults (amb 43 participants d'arreu de Catalunya) ha comptat amb la presència del Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Palafrugell, sr. Xavier Roca.

Premis:

Primer Premi
A l'obra:
«Cançó d’amor sota la pluja»
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat)

Segon Premi
A l'obra:
«Tarda de pluja»
Octavi de la Varga
(Premià de Mar)

Tercer Premi
A l'obra:
«Trucada en espera»
Laura Ropero Ventosa
(Vilafranca del Penedès)

Premi Local
A l'obra:
«Molt més que la pluja»
Montse Caussa
(Palafrugell)

Imatges:

Laura Ropero - Octavi de la Varga - Montse Caussa - Xavier Roca - Toni Arencón - Carme Hostaled

Palafrugell, 22 de gener de 2012

Fotografies:
Daniel Ferré - Esther Llobet i Díaz

Referència:

Culturàlia.
«XVI Certamen Poètic de Palafrugell»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«La gota» Elena Gordillo Categoria Infantil XVI Certamen Poètic de Palafrugell

2012-01-23T00:53:00.001+01:00

La gota

Gota, goteta
que maca ets tu,
lluent el teu vestit
blanc com la llum.

Regues camps.
Regues horts.
I què passa
amb el foc?

Gota, goteta.
No sé que fer.
Menjar pastisset
o regar també.

Elena Gordillo
«La gota»
(Palafrugell, 2001)
Participant Categoria Infantil - XVI Certamen Poètic de Palafrugell
19è Aniversari de les Trobades Poètiques
22 de gener de 2012

Referència:

Gordillo, Elena.
«La gota»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Molt més que la pluja» Montse Caussa Premi Local XVI Certamen Poètic de Palafrugell

2012-01-23T00:45:00.001+01:00

Molt més que la pluja

Per tu, llisco suaument netejant cada fulla.
Impregnada de verd
dibuixo incerts
camins d'esperança.

Per tu, m'emporto com a penyora
un munt de flors blanques
arrencades una a una
a cada primavera absent.

M'obro pas entre les pedres, imparable
esborrant les durícies del combat dels dies,
amorosint les petjades dels anys sobre la pell,
emmirallant la lleu transparència dels omnis.

Allibero els aromes adormits a la terra
i per tu, arrenco notes a la música del silenci
arrossegant les fulles grogues
en un calfred de tristor.

Porto dintre meu els colors
de les tardes d'estiu, els sons de les rialles
i brilla en mi cada estel de la nit
perquè et pressento a prop meu.

Serenament em lliuro a l'abraçada
tan esperada del meu retorn
i estimo... estimo cada racó del teu cos
mentre tendrament m'acarones
amb tebis llavis de salanc.

Montse Caussa
«Molt més que la pluja»
Premi Local - XVI Certamen Poètic de Palafrugell
19è Aniversari de les Trobades Poètiques
22 de gener de 2012

Referència:

Caussa, Montse.
«Molt més que la pluja»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Trucada en espera» Laura Ropero Ventosa Tercer Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

2012-01-23T00:36:00.000+01:00

Trucada en espera

La trista pluja emmiralla
el meu cap escabellat
i el meu cos encarcarat,
esgotat per la batalla.

Per saber si m'has trucat
engrapo ràpid el mòbil,
però jo no em vull fer la dòcil
perseguint-te i fent les paus.

Abatuda, t'he trucat,
asseguda a les maletes,
però veig que encara portes
el telèfon apagat.

Em recullo en la temprança
d'aquest dia fosc i gris,
tot i que tinc el cor trist,
encara tinc esperança.

La pluja l'ànima em renta
en el silenci de la tarda
i em passejo en la basarda
del nou viatge que em tempta.

Espero el tren de la vida
que em portarà l'equipatge
i em retornarà el miratge
de llibertat aconseguida.

Cercaré la veritat.
A l'andana sense gent,
m'acompanya el pensament
que em durà a l'eternitat.

Laura Ropero Ventosa
(Vilafranca del Penedès, 1976)
«Trucada en espera»
Tercer Premi - XVI Certamen Poètic de Palafrugell
19è Aniversari de les Trobades Poètiques
22 de gener de 2012

Referència:

Ropero Ventosa, Laura.
«Trucada en espera»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Tarda de pluja» Octavi de la Varga Segon Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

2012-01-23T00:14:00.001+01:00

Tarda de pluja

Tarda de pluja,
de silencis humits rera finestres,
d'un mar feréstec i groller
que esclata contra la sorra de la platja.

Fora el soroll pausat i continuo
del degoteig de les teulades,
del lliscar dels cotxes creuant bassals,
de passes ràpides buscant aixopluc.

Tarda de pluja
que ho vesteix tot de gris,
que omple l'ambient d'olor
a fang, a molsa i sureres.

Van passant les hores
totes amb la mateixa llum
mandrosa, freda i trista,
confonent els sentits.

Tarda de pluja
que entristeix el cor,
que ho perfuma tot de melangia,
que vol jugar amb els records.

Tot cobert per una patina brillant
d'aigua, pols i fulles caiuges,
que s'escapoleixen carrer avall
sense retorn.

Tarda de pluja
que acomiada la tardor,
que de mica en mica i de forma poruga
anuncia que l'hivern és a prop.

Octavi de la Varga
(Premià de Mar, 1970)
«Tarda de pluja»
Segon Premi - XVI Certamen Poètic de Palafrugell
19è Aniversari de les Trobades Poètiques
22 de gener de 2012

Referència:

De la Varga, Octavi.
«Tarda de pluja»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Cançó d’amor sota la pluja» (Havanera de tardor) Toni Arencón i Arias Primer Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

2012-01-23T00:12:00.000+01:00

Cançó d’amor sota la pluja
(Havanera de tardor)

Plou, amor, aigua de vida, i enmig de la tempesta
et cercaré, amb salabror a la pell i les mans tremoloses,
arran del fred, del vent, del cel gris i de la pluja,
amarat de ferotge sentiment guarnit de lluna,
com les onades d'amor amb que em bressoles.

                    Trenca’m d’amor i dóna’m la vida.
                    Vesteix-te’n d’escuma, de blau i de sal.
                    Fes-te’n onada i apaga el capvespre.
                    Amara’m de llum i allbera’m la sang.
                    Escapça’m fogates amb ribets de menta.
                    Sigues donzella de vent de mestral.

Solcaré el teu cos, d’ivori i gessamí, balancejant-me,
encisat d'espigues de blat, d’enyor, d'anhels i dubtes,
entre brases de foc, brogit de brins i solcs d'espurnes,
assossegat per la llum dels teus ulls emmirallant-me.

                    Trenca’m d’amor i dóna’m la vida.
                    Abrigalla’t de seda, de rall i raglan.
                    Bressola’m d’argila, de goig i somriure.
                    Espigola’m de foc i de groc ginestar.
                    Glosa’m rondalles i roba’m la pena.
                    Sigues donzella d’argenta i safrà.

Plou, amor. Plau-me la pluja, en suspensió damunt la sorra.
Amb la mar tremoladissa, tallant les ombres
l'esguard s'encega. A cada pinzellada et tornes assequible.
De matinada, la marinada dibuixa somnis que el vent aguaita.
El mar oneja, sobre les roques, remor de versos,
que s'endinsen dedins la nostra cambra. Escampa,
i cada estel, curiós, et mira. Plou-me la pluja.

Jo t’acaricio i m’abrigallo, amb recer de tu i de mi,
                                        ... i amb la teva olor de terra humida.

Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
«Cançó d’amor sota la pluja»
(Havanera de tardor)
Primer Premi - XVI Certamen Poètic de Palafrugell
19è Aniversari de les Trobades Poètiques
22 de gener de 2012

Referència:

Arencón i Arias, Toni.
«Cançó d’amor sota la pluja»
(Havanera de tardor)
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Renaixença» - Poemes per a la Marató 2011 - Carme Olivé Il·lustració: Pepi Capella

2012-01-22T00:03:00.001+01:00

Il·lustració: Pepi Capella

Renaixença

Mare, que al teu fill bressoles
amb dolorosa incertesa,
no sofreixis, que el futur
esfondrarà la tristesa.

Quan sembla que tot s'acaba,
quan la vida no té espera,
un nou cor per tu batega
i reneix a l'esperança.

Carme Olivé
«Renaixença»

Il·lustració:

Pepi Capella

Poemes per a la Marató 2011
és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català (ARC) per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

Referència:

Olivé, Carme.
«Renaixença»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Una part de mi» - Poemes per a la Marató 2011 - Carles Campomar Il·lustració: Pepi Capella

2012-01-22T00:02:00.002+01:00

Il·lustració: Pepi Capella

Una part de mi

Una part de mi,
serà el que t'ajudi a viure,
i encara que no ens coneixem,
seré feliç per tornar-te a fer somriure.

Carles Campomar
«Una part de mi»

Il·lustració:

Pepi Capella

Referència:

Campomar, Carles.
«Una part de mi»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Present i futur» - Poemes per a la Marató 2011 - Pilar Carol Escala Il·lustració: Camila Monasterio

2012-01-22T00:01:00.001+01:00

Il·lustració: Camila Monasterio

Present i futur

Avui sé que ens hem de separar,
que el nostre paradís terrenal s'acaba,
que hauré d'esperar per retrobar-me amb la teva ànima.
I sé que quan això passi,
no ens caldrà l'embolcall
l'haurem deixa't aquí,
tot desitjant que torni a viure un altre paradís.

Pilar Carol Escala
«Present i futur»

Il·lustració:

Camila Monasterio

Referència:

Carol Escala, Pilar.
«Present i futur»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Guau» Daniel Ferré Teruel Il·lustració: Joan Miró

2012-01-20T23:05:00.000+01:00

"Gos bordant a la lluna"
Joan Miró

Guau

El lladruc del gos estremeix la nit furibunda de tessel·les espacials,
quan els sentits deixen pas a las conspicuïtat de la son,
que atén, sigil·losa, el decurs de les interconnexions cerebrals.

Es desentén de tot el parlotejar, absort de tanta intrusió,
estimbat sobre les seves pretensions evasives i supines.
No obstant, manté les esperances de viatjar vers la mansuetud.

I el que diguin i vagin dient són extrapolacions de la realitat subjacent,
que s’interpreta distant del món social i hominoide homogeni.
Quan arriba la nit, el gos, que no ha après mai res, esdevé savi noctàmbul.

En un obrir i tancar d’ulls el contrast entre llum i foscor és palesa.
La lluna rememora la negror carbonífera de la nit basàltica,
en un pam de terreny on la blancor i la claror no poden ser més nítides.

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
«Guau»

Il·lustració:

Joan Miró
(Barcelona, 1893 - Palma, 1961)

Referència:

Ferré Teruel, Daniel.
«Guau»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Univers de Poesia Maria Rosa G. Zellweger Vint preguntes a: José Luis García Herrera

2012-01-19T23:30:00.001+01:00

Vint preguntes a:
José Luis García Herrera

"José Luis García Herrera"

Escrius:

“...a ese nombre que un día,
cuando me despida de espaldas al sol,
acunará los sueños del niño que fui,
del niño que soy”.

1. Quan vas començar a escriure?
Vaig començar molt jove. Ja als onze anys vaig obtenir el primer premi de poesia, a l’escola. I als voltants dels divuit anys quan vaig reconèixer que la poesia era quelcom més que una afició, que era una manera d'expressar els meus sentiments i comprendre el món.

Escrius:

“Passen les ones i passen els anys. Tot,
menys nosaltres –diu el poeta–, perdura”.

2. Conserves el primer poema que vas escriure?
No, no el conservo. Conservo poemes dels últims anys d'EGB. De quan tenia dotze i tretze anys. Tampoc no conservo el poema guanyador del meu primer premi. Recordo que parlava de l’amistat però li vaig perdre la pista.

Escrius:

“In the morning, looking out from the balcony,
watching the lights of the bay,
the fishing boats moored, the masts
tearing the sky that is spying us
from the rounded island of the moon.”

3. Has escrit indistintament en castellà, en català i en anglès. Quines diferències trobes a l’hora d’expressar-te en una o altra llengua?
Bé, tot ha estat una mena com d’aprenentatge natural. Vaig començar escrivint en castellà perquè és la meva llengua materna. I per tant, sempre m’he trobat molt còmode. A escriure en català em vaig llançar fa cinc anys. Em va costar una mica al principi. Però era una faceta –la d’autor bilingüe- que volia explorar i explotar. Dues llengües que m’estimo perquè són meves. Ara escric poesia en català amb la mateixa naturalitat que ho faig en castellà. És només qüestió de motivacions. Hi ha temes o poemes que sento que han de ser en una o un altra llengua. En canvi, escriure en anglès m’exigeix molt, encara estic en una fase prou inicial. Però m’agrada molt la sonoritat de la llengua anglesa.

Escrius:

“Darrera els vidres no veig més
que el meu rostre reflectit contra la foscor
d’aquest mar negre envoltat de nit”.

4. Els escriptors muden de pell?
Crec que sí. Molt possiblement els temes primordials no canvien gaire, però si la manera de viure’ls i d'escriure’ls. Així com l’home que veig cada dia davant del mirall va canviant la seva fisonomia, també va canviant internament. Som sempre la mateixa persona i, alhora, som moltes persones, les del present i les que hem anat deixant pel camí de la vida.

Escrius:

“No llores cuando digo que te amo.
La tristeza contagia de rojo los contornos de mi boca
y la retina estalla tres veces como lágrima”.

5. Amb sinceritat... la lluna o el mar?
El mar. El mar em fascina tant de dia com de nit. He parlat molt amb ell. O li he deixat anar molts monòlegs i preguntes sense resposta. Si algú vol saber sobre els meus neguits de joventut, que tingui una entrevista amb ell.

Escrius:

“La vida es el fruto del barro que la sangre arrastra
entre lluvias de otoño y soles de domingo...”

6. Un poeta/poetessa?
Difícil. Però si només haig d’escollir un/a, aquest seria Vicente Aleixandre. Un dia, a la biblioteca, em vaig trobar amb un llibre titulat “Historia del corazón”. Allò ho va canviar tot.

Escrius:

“Quan arribi a la fi sé que el temps
serà com la pluja, com l’aigua
que passa i no deixa records del seu rastre.”

7. Un poema?
Un altre cop, difícil escollir només un. Però si hagués de quedar-me només amb un poema per llegir-lo per últim cop abans de tancar els ulls, em quedaria amb el poema 20 de Pablo Neruda. Apart de ser un gran poema, està lligat a vàries anècdotes de la meva vida.

Escrius:

“Mi mano está aquí. Siéntela,
estréchala entre tus pechos
como si fuese un pájaro de bronce
en la estancia sonora de tu corazón.
Silenciamos tantos secretos en la mirada...”

8. Què va representar, per a tu, guanyar el Premi Vila de Martorell 1989 amb “Lágrimas de rojo niebla”?
Moltíssim. Aleshores jo era un poeta absolutament inèdit. No havia publicat res ni tenia cap contacte amb el món de la poesia i de la literatura. Guanyar el Premi Vila de Martorell va ser la conquesta d’un somni, la reafirmació d’una vocació, l’arribada a un món fascinant que no coneixia i l’empenta per seguir escrivint, amb la mateixa passió de llavors, amb l’entusiasme del principiant.

Escrius:

“El pare és mort. Sobre la gropa negra del record
obro un nou camí per trobar les paraules
que em defensin de l’oblit i de l’herba tallada”.

9. Què neix primer el títol o l’obra?
En el meu cas, sempre l’obra. Puc tenir molt clar quin serà el fil conductor del llibre o dels poemes, però el títol sempre arriba després.

Escrius:

“El mundo eran ocho o diez calles
conocidas como la palma de nuestra mano”.

10. Nascut a Esplugues de Llobregat. Poeta del Baix Llobregat. Les teves obres són creació o vivència?
Majoritariament, són vivències. Però dir vivències no sempre vol dir “autobiogràfic”. Escric, normalment, sobre temes i sentiments que he viscut però també hi ha una part de creació. Com deia Pessoa, “el poeta és un fingidor”. També faig meves certes lectures o experiències viscudes per altres. A la fi, el que desitjo és transmetre emocions, pròpies o inventades.

Escrius:

“Llegir un poema a soles és cremar el silenci...”.

11. Creus que és fàcil conviure amb un poeta?
Bé, aquesta pregunta hauríem de fer-se-la a la meva dona. Jo crec que és fàcil conviure amb mi. La poesia, per a mi, és una necessitat, però mai ha estat una obsessió. Naturalment, escriure requereix d’un temps de solitud i d'un temps d’absència. Jo diria que sí, però cada casa és un món...

Escrius:

“Vaig trobar que la poesia d’Aleixandre oferia una llum que, des de l’interior del poema i de l'home, sortia cap a la superfície amb la força de la vida i amb el desig de compartir el miracle de la vida”.

12. Cinc cèntims sobre la influencia de Vicente Aleixandre en la teva obra.
Com ja he comentat abans, la lectura de “Historia del corazón” va ser una revelació. Tant a nivell estilístic (versos llargs, sense rima aparent...) com a nivell temàtic (amorós, social, filosòfic...). Era una manera d’escriure poesia que estava molt lluny de les meves influències d’aquella època (García Lorca, Machado, Maragall...). A partir d’aquell llibre vaig endinsar-me en la seva obra i la seva influència en el meu primer llibre “Lágrimas de rojo niebla” està molt present.

Escrius:

“Los tejados lloran con la sobria estela gris de los muertos”.

13.Et consideres un escriptor compromès?
No. Participo en actes i recitals solidaris, col·laboro amb associacions pro-ajudes... però la meva poesia mira d’expressar sentiments que ens afecten d’una manera quotidiana, sense la intenció de canviar el món o trencar esquemes.

Escrius:

“Mujer, en esta noche no existe más lugar en la tierra
que esta ciudad, que este hotel, que esta cámara
donde el fuego cabalga sobre el agua”.

14. En primera, segona o tercera persona?
Habitualment, en primera persona. De vegades, per allunyar-me una mica de mi mateix, per veure’m des d’una altra perspectiva, faig servir la segona o tercera persona.

Escrius:

“Llegeixes un poema en veu alta.
Ressonen les paraules dins de la cambra buida
com ocells espantats pel so d’un tret”.

15. Què no et proporciona la poesia?
Mai no m’ho he plantejat això. La poesia em proporciona moltes coses: expressar-me, desfogar-me, comprendre’m, realitzar-me... La poesia m’ofereix moltes coses a nivell individual però mai serà un substitutiu de les emocions i necessitats que s’han de viure de manera compartida.

Escrius:

“No importan los nombres, ni las fechas perdidas.
La memoria olvida las palabras
que no duelen como un puñal con filo azul de fuego.”

16. Per escriure... teclat o ploma?
Depén. Si estic a casa o he viatjat amb l’ordinador: teclat. Si no tinc l’ordinador a mà: bolígraf. M’agrada molt escriure sobre el paper i sentir com el versos desfilen sobre el paper. Així ho vaig fer durant molts anys. Però escriure a l’ordinador et permet corregir més fàcilment i estalviar temps a l'hora de posar-lo en net.

Escrius:

“Hem fet del silenci un castell inexpugnable.
Cadascú, amagat dins dels seus pensaments,
rumia sobre el pes de la història i l’hora tràgica
on no hi ha més consol que el vol de la nostàlgia”.

17. Per llegir... pantalla o paper?
Paper. No m’agrada llegir a la pantalla. Si és breu, encara: però si és un text massa llarg me’l imprimeixo. De moment no puc prescindir del tacte del paper i de la seva proximitat.

Escrius:

“Todo era sencillo en nuestro paraíso íntimo”.

18. Ella... et llegeix?
Durant el procés de creació, poc. Quan l’obra està enllestida, sí. No dono a llegir poemes fins que no crec que estan pròxims a la seva versió final.

Escrius:

“Un dia marxaré i no podré acompanyar-te.
Seré una ona més que se’n va... ”

19. Com a poeta... la pregunta que mai no t’han fet...
Són moltes. Segurament la que més costa de fer, perquè fins i tot jo no me l'he fet mai, és: quan creus que escriuràs l’últim poema sabent que és l’últim?

Escrius:

“Al fin no soy ni héroe ni villano,
simplemente alguien que pasa sin demasiado ruido”

20. Un tastet del teu últim poema...
Pertany a un llibre que estic escrivint i que, de moment, té varis títols rondant-me pel cap i cap definitiu:

“Un home escriu el color de la terra mullada,
la grisor dels anys travessant ponts de ferro,
la misèria d’un temps grana de silenci
esgrafiat a la comisura torta dels llavis.
El pany forçat, els calaixos buits, el terra
ple de vidres i llibres esbudellats,
mostren la cara amarga de la desolació.
L’home escriu per fugir de les lleis
que l’amarren a un temps de tempestes.”

José Luis García Herrera
(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 1964)

Obra publicada:

"Lágrimas de Rojo Niebla", Premi Vila de Martorell, 1989. Seuba Ediciones, 1990.
"Memoria del Olvido", Seuba Ediciones, 1992.
"Los Nuevos Poetas", Seuba Ediciones, 1994.
"Código Privado", Corona del Sur, 1996.
"La Ciudad del Agua", Premi Elvira Castañón, 1997. Seuba Ediciones, 1997.
"Los Caballos de Mar no tienen Alas", Premi de Poesia Villa de Benasque, 1999. Juan Pastor, 2000.
"Spelugges", Editorial Alhulia, 2002.
"El Guardián de los Espejos". Amarú Ediciones, 2004.
"Mar de Praga", Premi Blas de Otero, 2004. Asociación de Escritores y Artistas Españoles, 2005
"Las Huellas del Viento", Premi María del Villar 2004, Fundación María del Villar Berruezo, 2005.
"La Huella Escrita", Premi Mariano Roldán 2006. Editorial Ánfora Nova, 2007
"Las Huellas en el Laberinto", Premi Ciudad de Benicarló 2006. Brosquil Ediciones, 2007.
"El Recinto del Fuego", Premi Ateneo Guipuzcoano de Poesia Erótico-amorosa. Huerga y Fierro Editores, 2008.
"Cuaderno de Britania", Premi de Poesia Amigos de Juan Alcaide. Asoc. Amigos de Juan Alcaide, 2010.

Premis:

Premi "Villa de Martorell" de Poesia (Martorell, Barcelona), 1989
Accèsit Premi de Poesia “Arboleda” (Palma de Mallorca), 1992
Premi “Elvira Castañón” de Poesia (Aller, Astúries), 1997
Premi “Villa de Benasque” de Poesia (Benasque, Osca), 1999
Premi “Doña Pela” de Poesia (revista “La Vieja Factoría”, Madrid), 2000
2on Premi “Omnia” de Poesia (revista “Omnia”, Madrid), 2001
3er Premi “Omnia” de Relat (revista “Omnia”, Madrid), 2001
2on Premi “La Fuente” de Poesia (revista “La Fuente”, Almeria), 2001
Premi “Il Convivio” de Poesia (revista “Il Convivio”, Itàlia), 2002
2on Premi “Il Convivio” de Poesia (revista “Il Convivio”, Itàlia), 2003
Accèsit Premi de Poesia “Víctor Jara” (Editorial Amarú, Salamanca), 2003
2on Premi “Cafetín Croche” de Poesia (San Lorenzo del Escorial, Madrid), 2003
2on Premi “Certamen Poesias al Mar” (Conil, Càdis), 2003
Premi "Diálogo Poético Entre Civilizaciones-100 Años de Neruda", (Cadena 100, Madrid), 2004
IX Premi “Certamen Poesias al Mar” (Conil, Càdis), 2004
X Certàmen de Poesia María del Villar, (Tafalla, Navarra), 2004
XVI Premi de Poesia "Blas de Otero", (Majadahonda, Madrid), 2004
Finalista I Certamen de Poesia Erótica Internacional Búho Rojo, Madrid, 2006
Finalista VI Certamen de Narrativa Corta "Villa de Torrecampo", (Torrecampo Córdoba), 2006
XXVI Certamen de Poesia "Ciutat de Benicarló", en castellano, (Benicarló, Castelló), 2006
XVII Premi de Poesia "Mariano Roldán", (Rute, Córdoba), 2006
Finalista VII Certamen de Narrativa Curta "Villa de Torrecampo", (Torrecampo, Córdoba), 2007
III Premi de Poesia "Villa de Salobre", (Salobre, Albacete), 2007
I Premi de Poesia Erótico-amorosa del Ateneo Guipuzcoano (San Sebastià), 2007
2on Premi de del XVII Certamen de Poesia "Federico García Lorca" de Nou Barris, (Barcelona), 2008
2on Premi de Poesia "Josep Grau i Colell-Homilies d'Organyà", (Organyà, Lleida), 2008
XII Premi de Poesia d'Amor i Desamor de Mollerussa, (Mollerusa, Lleida), 2010
XXXI Premi de Poesia "Amigos de Juan Alcaide", (Valdepeñas, Ciudad Real), 2010
2on Premi de Poesia en Catalán "Espejo de Viladecans", (Viladecans, Barcelona), 2010
Accèsit I Premi de Poesia Lo Càntich. Desembre, 2010
3er Premi de Poesia de Archidona, (Archidona, Màlaga), 2011
XIV Premi de Poesia "Rei en Jaume", (Calvià, Mallorca), 2011
XXVI Premi de Poesia "Festa d'Elx", (Elx, Alacant), 2011

Referència:

G. Zellweger, Maria Rosa.
"Univers de Poesia:
Vint preguntes a José Luis García Herrera".
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Poema Visual núm. 3» Toni Prat

2012-01-18T21:31:00.007+01:00

Referència:
Prat, Toni. «Poema Visual núm. 3».
A: Poesia Visual - Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012. Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011 - ISSN: 2014-3036

Una mar de paraules: «Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors» Josep Maria Corretger i Olivart "La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat". Montserrat Roig

2012-01-18T20:34:00.008+01:00

Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors

1. SENSACIONS

El meu primer contacte amb Mercè Rodoreda fou de ben petit i a inicis dels anys vuitanta. Fou quan la TV3 emetia la sèrie original protagonitzada per Sílvia Munt i Lluís Homar i dirigida per Francesc Betriu. A la meva mare li agradava molt i jo molt interessat li preguntava:

-Qui ha escrit la novel·la en la qual està basada la pel.lícula i de què va l’obra?

Ella em deia, -“Mercè Rodoreda i tracta de la Colometa, una noia que lluita contra les adversitats i el seu home ha d’anar a la guerra”.

Recordo que era una sèrie molt trista, amb el rerefons de la guerra i protagonitzada per un personatge femení enfrontat a un entorn que li era hostil i advers, la Guerra Civil, i amb la vida complicada. La sèrie m’encantava, però em deprimia, de tant realista que era, corria l’any 1982 i jo amb sis anys, ja la vivia d’una manera molt seriosa, sense perdre un instant el fil conductor. Poc temps després vaig visualitzar el film complet que no deixava de ser la sèrie ampliada i em van quedar frases mítiques com “Avui, Colometa farem un fill” o imatges simbòliques de quan Colometa allibera els coloms que criava a l’àtic al cap de poc temps d’haver mort el seu marit i així treure’s aquella càrrega feixuga de sobre.

L’any 1994, essent estudiant de COU vaig veure’m obligat a llegir “La plaça del Diamant”. La novel·la ja me la coneixia fil per randa gràcies a la sèrie. Em va fascinar, m’imaginava les pàgines i les comparava amb la sèrie, molt ben enregistrada. Aviat vaig adonar-me que el guió d’escriptura de Mercè era sempre el mateix en les seves obres: ella feia novel·la psicològica, explorava els personatges, el seu caràcter, les relacions entre les persones i el marc de la guerra es repetien en la majoria de les seves obres.

Actualment i com a professor, vivint temporalment a Barcelona, sempre m’havia picat la curiositat d’on es trobava la plaça del Diamant. La plaça que havia inspirat la novel·la homònima de Rodoreda, situada al barri de Gràcia, una plaça tranquil·la, rectangular i amb una escultura molt peculiar. Una estàtua amb una mena de noia i uns coloms enganxats. A mi, particularment, el monument no m’agradava gaire, no el trobava prou aconseguit, però veure el nom de la seva novel·la escrit a sobre la pedra em va emocionar i em portava bons auguris. Era un bon lloc agradable per a fer-hi una ruta literària, per a deixar-m’hi perdre una estona o realizar-hi un passeig romàntic i pensar amb tota la literatura que ens va deixar la Rodoreda.

Per un altre costat, és normal que Rodoreda agradi més a les dones que als senyors, i he de dir que per a parlar d’ella com a home no és fàcil, et dóna valentia fer-ho, pel seu afany de feminisme, de posar a les dones al lloc on es mereixien estar, de fer-les valorar més que els homes, cosa que en aquells anys en què escrigué les seves novel·les tenia molt valor proposar-ho, tot i que ella va dir a Carme Arnau en una entrevista (2) que no pretenia fer-ho. Per això , sovint, si observeu tríptics o fulletons de promoció sobre el feminisme, hi trobareu a Rodoreda, un text, una fotografia amb la seva mirada sincera, seductora i propera a tots nosaltres, la que ens volia mostrar la realitat que estava vivint, aquella realitat emmarcada per la guerra i que sempre la preocupava.

Tothom s’estimava Rodoreda, tothom li va fer homenatges. A Rubí, esperant un bus que m’havia de conduir al meu destí de treball, vaig veure un petit atri amb un llibre doblegat i com tenia temps, m’hi vaig acostar. Escrit hi havia un petit fragment de “Mirall trencat”, que em dirigia al meu univers, el dels llibres i la literatura.

Com a professor, encara no he tingut el plaer d’explicar-la al meu alumnat, però en tinc ganes. Abans la trobava molt reiterativa amb els seus temes i dèries, però actualment, em sorprenen els seus contes, les poesies, les seves pintures i la seva afició al cinema i flors. Fou una escriptora original i excepcional, que usava la literatura com a via d’escapament, per a fugir de les seves preocupacions. Un estat d’ataràxia on s’hi plasmava la seva ànima, vida i idees en la majoria dels seus personatges femenins, torturats, preocupats, desprevinguts, depressius, lluitadors i valents, que s’enfrontaven a totes les dificultats tant humanes com polítiques, amb ganes de sortir-se’n i seguir vivint. Ara m’interesso cada cop més per les seves obres, potser per l’edat i sobretot pel que representen per a la nostra història. Però no és el mateix llegir Rodoreda amb quinze anys que de gran, quan les paraules i fets et colpeixen més. Va ser una escriptora molt prolífica i Rodoreda continua essent una de les autores més llegides a Catalunya, a partir dels quaranta anys i pel sexe femení. Recordo que la meva tieta sempre em parlava de les seves obres: “Mirall trencat”, “Aloma”, “Jardí vora el mar”.

2. ELS SÍMBOLS

Rodoreda era una senyora de veu dobla, seca i seriosa, amb una forta personalitat, que mostrava un posat dur i parlant amb companys/es de professió concloem que escrivia “bastant informació insignificant” en les seves obres, que era poc depurada i com si escrivís allò que li sortia del pensament, que anava allargant la trama de les seves obres de manera innecessària. De joveneta era d’una noia de caràcter fort i decidit, religiosa i que li fascinava escoltar els contes de l’avi, però tingué una infantesa solitària que s’intensificà en l’adolescència i que caracteritzarà a les seves heroïnes. Una de les causes d’aquests allargaments podia ser la seva inseguretat, per la manca d’estudis, recordem que ella va haver de deixar els estudis als nou anys perquè el seu avi es va ferir i havia d’ajudar a sa mare. Fou una recança permanent al llarg de la seva vida i causa principal del tancament soledat i de l’esdevenir ràpidament adulta. Però també va aportar coses positives, les seves obres estan minades de símbols i de diversos significats:

-Vida i obra avancen íntimament lligades en el cas de Rodoreda. Vist sobretot als contes, on es veu l’angoixa que en envellir s’apodera de la dona, llavors els personatges femenins senten malestar i tenen por que la seva parella els abandoni per una noia jove. Les dones es resignen a la joventut perduda i els homes cerquen reconquerir-la amb una dona jove. Rodoreda rebia molta inspiració passejant. Vist en contes com “Estiu”, “La sang” inclosos al volum Vint-i-dos contes. Al conte “Paràlisi”, es veu un recorregut per la seva vida autobiogràfica: París, Ginebra, Barcelona de la infantesa marcada per les flors i jardins. Ciutats on visqué l’autora, algunes d’aquestes a causa de l’exili. La mort de la seva mare el 1964 li accentuà els records d’infantesa i una forta depressió, vist en obres posteriors com “El carrer de les Camèlies”, “Jardí vora el mar”, “Aloma” o “Mirall trencat”, com també li encomanà tristesa i tancament la mort del seu company, Armand Obiols, únic home a qui realment estimà.

-Les flors: sempre apareixen a les seves obres. Signifiquen la passió. Els seus personatges femenins estan obsessionats pels jardins, vist a “Aloma”, “Mirall trencat”, “El carrer de les camèlies”, “Jardí vora el mar” o “Viatges i flors”, cosa que també demostren els títols d´algunes obres.

-L’avi: apareix en algunes obres encarnat amb uns personatges vells i bondadosos, relacionats amb les flors i la infantesa, com en la realitat.

-L’oncle: es veu en els personatges egoistes i mancats de sensibilitat, que malmeten la vida de noies innocents i somniadores.

-La dona: generalment, és una dona fràgil però lluitadora i valenta, amb una gran força interior, vist a “La plaça del Diamant”, “Aloma”, “Mirall trencat”, “El carrer de les Camèlies”. La vessant contrària de la dona cercarà la mort al no saber afrontar aquestes dificultats.També podrem observar un altre tipus de dona, la dona exiliada que mostrarà en moltes obres. Ha viscut tants anys fora de les seves contrades que se sent desarrelada.

-L’home: serà tractat negativament, de manera mediocre, incapaç d’enfrontar-se amb decisió a la vida. Esdevindrà tancat, egoista, poc comunicatiu, sense afecte i incomprensiu.

-Els colors: adquireixen molta importància, en veiem alguns exemples:

“Tot era vermell de sang” de “La plaça del diamant”.

“Com un riu de plors l’aigua lliscava avall del vidre” de “La plaça del diamant”.

-Els àngels: apareguts en bona part de les seves obres de manera involuntària. Podria ser perquè el seu avi sempre li recordava que ella sempre tenia un àngel de la guarda que la protegia, això li agradà i com a record, els feia aparèixer. Apareix a “Aloma”, “La plaça del Diamant”, El carrer de les camèlies”, “Mirall trencat” o el conte “Semblava de seda”.

“I damunt de les veus que venien de lluny i no s’entenia què deien, es va aixecar un cant d’àngels, però un cant d’àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que s’havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal".

-La guerra: emmarcarà diverses novel.les com “La plaça del Diamant”, “Quanta, quanta guerra”. Una guerra que l’autora visqué en primera persona. Carme Arnau (2) escriu “com que ja era la segona vegada que la guerra es creuava en la seva vida i la trastocava, a gairebé totes les seves novel.les que escriurà, la guerra hi fa acte de presència, d’una manera o d’una altra”.

-L’aigua: Adquireix un entorn negatiu. Molts personatges la usen per a suïcidar-se, sobretot les dones. Per tant, mort i aigua aniran relacionades en la seva narrativa. El protagonista de “Jardí vora el mar” se suicida al mar perquè no pot recuperar la felicicitat de la infantesa perduda. O personatges de “Mirall trencat”, mort d’infants vorejats d’aigua (el petit Jaume), o Bàrbara als canals d’aigua.

-El metge: d’ulls blaus i bondadós que la va operar en vida serà una imatge recurrent dins la seva producció.

-Solitud: Natàlia-Colometa és òrfena de mare i no té lligams afectius ni amb el pare ni amb la mare adoptiva o Cecília Ce, del Carrer de les Camèlies, serà una nena trobada. Dos personatges que no saben que han vingut a fer en aquest món.

-L’angoixa, com diu Carme Arnau, vindrà de dintre d’ella mateixa. Serà el mirall el causant principal del seu profund malestar un objecte que apareix a gairebé totes les seves novel.les.

“El misteri d’aquest pes que porto a dintre i que no em deixa respirar”

(“La mort i la primavera”)

-La metamorfosi. Vist a les obres.És la metamorfosi de la dona, que té canvis de temperament al llarg d’una obra, fins i tot dels seus noms: Aloma és Rosa o Àngela, Colometa és Natàlia. També és com una fugida, alliberació dels seus personatges i seva. Per tant, una metamorfosi natural i de l’ànima personal. Característica de la literatura fantàstica i que crearà marginació en el personatges perquè no podran aconseguir tot allò que volen, les seves obsessions personals. Tema estretament relacionat amb la mort, que produirà un alliberament d’aquestes passions i desitjos no aconseguits pels personatges. També vista en un conte intitulat “La salamandra”, d’estil kafkià, on la protagonista morirà cremada en una foguera i pateix una metamorfosi, una transformació en una salamandra, animal que pot viure a l’hora en un entorn de calor i agua. En Rodoreda, aquestes metamorfosis es produeixen en un entorn de vegetació i humitat.

-La innocència: la fa sentir bé, com als seus personatges. Rodoreda deia: “Em desarma i m’enamora”. Similar als personatges de Ernest Hemingway o William Faulkner. Vist en personatges com Colometa, Cecília, Armanda, Eladi Farriols.

-La mort: serà un dels temes principals de la seva producció apareixerà de diverses maneres, com a suïcidi, mort natural, accident.

.Si ens endinsem en algunes de les seves principals obres i de manera breu podrem observar aquests símbols:

A “Quanta, quanta guerra”:

-Eva: associada al violeta dels seus ulls, la passió, aquí tràgica: és violada i assassinada amb una branca que li claven uns homes allí on neix la vida.-Ardèvol: home misteriós-L’olor de les flors: remet a la infantesa del personatge. Vist amb Adrià Guinart que recorda la seva infantesa com un jardí guiat per roses grogues.

A “La mort i la primavera”:

-Papallones: són les ànimes.

-Abelles: mort, renaixement i saviesa.

-Foc: la llum i la veritat.

A “Mirall trencat”:

-La mort: descrivint l’ascens i el declivi dels membres de la família.

-El mirall: és la vida dels personatges, aquí, trencat, on cada bocí de cristal és un moment de la vida dels protagonistes. Quan esdevé trencat apareix la mort, ja que reflectia el pas del temps que quedarà aturat a l’esmicolar-se.

-L’olor de les flors: ens porten a la joventut. Cecília Ce del Carrer de les Camèlies rememora la seva infantesa gràcies al vellet que la va a recollir i plegats recorden l’olor de les flors. O Natàlia –Colometa que es desempallega dels seu passat flairant l’aire fresc .

-El suïcidi: Maria se suicidarà perquè vol ser eternament jove i no adulta.

A “El carrer de les Camèlies”:

-Flors: dos homes grans s’hi relacionen rememorant la seva infantesa, i a través d’aquests l’autora recorda la figura de l’avi bondadós.

-Els til.lers: recordaran la vida de l’autora, els seus passejos, la torre on vivia.

-La mort: present a través de Cecília Ce, que somiarà morts i sentirà fascinació pels cementiris indicant així un destí tràgic del personatge i amb el cromatisme que indicarà el dol: negre, gris i morat.

-El pas del temps: a través del mirall en el qual s’observa Cecília Ce, que reflectiran els seus excessos i decrepituds fruit de la mala vida al voltant de la prostitució. També li mostrarà la imatge que ha passat de nena a adulta.

2.1 Altres elements de les seves obres agafats de la seva realitat o vida personal viscuda:

-“Aloma”: Robert té concomitances amb l’oncle Joan Gurguí, que també ve d’Amèrica i s’instal·la a la torre de la família. Connecta la vida humana amb la vegetal: al seu oncle li agradaven molt els jardins.

-Oposició home-dona, sobretot a les primeres obres.

-Es casa amb l’oncle d’Amèrica i ella té vint anys i amb vint-i-u ja té un fill. Joventut no viscuda i sense llibertat. No vol acceptar que és adulta, es casà per les circumstàncies del moment.

-No tenia ningú al costat que l’aconsellés i la guiés, vist als personatges joves que crearà.

-Els seus personatges tindran una fortalesa fruit de l’abús de què són objecte, llavors seran capaços de dirigir sols la seva vida.

2.2 Rodoreda i la novel.la psicològica

Rodoreda, juntament amb Josep Lluís Villalonga van ser els abanderats de la novel.la psicològica a Catalunya, aquella novel·la que volia influir en les opinions, l’estat d’ànim, els sentiments o les creences d’un individu o d’una col·lectivitat. Els personatges d’aquests autors actuen d’una determinada manera, moguts per creences, sentiments. Descrivien la intimitat i les reaccions davant d’uns fets determinats. A la novel.la del segle XIX, deutora dels autors russos Fiodor Dostoievski i Leo Tolstoi, és fonamental el paper del narrador omniscient –en tercera persona que disminueix l’autonomia dels personatges, principal innovació de la novel.la contemporània, radica en el desplaçament del narrador, que tendeix a no intervenir en el relat i en alguns casos és suplantat per les reaccions i les actituds dels personatges.

La novel.la del segle XIX “diu” i la del segle XX “mostra uns fets que han de ser jutjats pel lector”. En aquestes innovacions han destacat les investigacions de Sigmund Freud, que, per mitjà de la psicoanàlisi, demostrà com el subconscient és un element essencial per a entendre el comportament humà i que arribaren a Catalunya gràcies a Eugeni d’Ors. Marcel Proust també intentà superar a través del record i de la memòria, l’oblit causat pel pas inexorable del temps i la obsessió per la mort. Va asociar idees i sensacions freudianes i culmina en la tècnica del monòleg interior, a l’igual que “Ulisses” de James Joyce, on el narrador desapareix per a donar pas al fluir de la consciencia dels personatges. El monòleg interior pretén copsar l’estat interior de la consciència amb el llenguatge, reproduir el pensament i les idees dels personatges en el moment de la seva formació. Són modificats el discurs verbal, ple de contradiccions, reiteracions, exclamacions, frases inacabades i el temps de la novel.la. Rodoreda tenia apamades aquestes mesures que aplicà a les seves obres. A més, mostrava admiració per Llorenç Villalonga i l’obra “Bearn o la sala de les nines”, obra que homenatja amb un conte, “La sala de les munyeques”.

3. FLORS I ALTRES OBSESSIONS

El regne vegetal és una obsessió en la seva obra. Flors i jardins apareixen per tot arreu, en cadascuna de les seves novel.les d’una manera o altra, via record, vivència, passeig, gaudi. El jardí sempre apareix com a un somni i no com una realitat, no serà el jardí que observava de petita a can Brusi. O Eva de “La mort i la primavera”, que serà enterrada al peu d’un arbre després de ser assassinada per homes que la violaren en clavar-li una branca allà on creix la vida. El llorer, planta on es desagna i mor Maria de “Mirall trencat”.

La literatura fantàstica amb Edgar Alan Poe i la literatura esotèrica influïren en la seva producció. També fou una devoradora de novel.la policíaca i novel·la negra, tal i com queda exemplificat en la trama de l’obra “El carrer de les Camèlies”.

Admiradora de Virginia Woolf mostrà algunes característiques recurrents d’aquesta autora com: temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista i un estil poètic carregat de simbolisme o de Katherine Mansfield en els contes. En canvi, en la poesia no trobà la força que tenien les seves novel·les.

La pintura, una de les principals afeccions de Rodoreda també fa acte de presència en nombroses novel.les, per exemple, a “Jardí vora el mar” i a “Mirall trencat” hi apareixen artistes i pintors, molts s’hi dediquen de manera autodidacta com feia la pròpia autora: Jesús Masdéu (pintor), Lady Godiva (artista).

Se sent atreta per pel·lícules de ciència-ficció, on l’home s’enfronta a unes forces que no pot dominar i que qüestionen la condició humana. Vist a les seves obres. Ella deia: Per poder escriure “necessito viure tancada i avorrida”.

El corrent existencialista marcà la seva obra. També Sigmund Freud amb l’inconscient i els somnis va palesar la complexitat de la intimitat humana, faran imprevisible la personalitat humana i de vegades abocaran l’home a la soledat i a la incomprensió.

4. CLOENDA

Rodoreda valora progressivament les dones, personatges més forts que els masculins de manera voluntària i sense cap motiu aparent. Caracteritza els homes tal com es caracteritzaven les dones: tímids, poc decidits, que tenen cura de les cases i els infants. Rodoreda inverteix els valors de la societat d’aleshores. Vist a “La meva Cristina i altres contes”. Aquest indici ens podria fer pensar que Rodoreda era feminista, però tot i que ellà se’n distancià, és present en tota la seva obra.

Ja hem dit que en Mercè Rodoreda vida i literatura van lligades de manera que una no pot deslliurar-se de l’altra, “escrivia sobre la realitat però amb imaginació” tal i com deia Josep Faulí (1), però de manera simultània, aquestes semblances es veuen al llarg de les seves obres. Mercè Rodoreda prenia la literatura com a un camí d’evasió, per a obrir una porta d’escapament al tancament i per a denunciar la situació de la dona a Catalunya en un temps en què comença a lluitar-se per la paritat home-dona. “En Rodoreda, vida i obra es confonen” (2).

Com explica Carme Arnau, “Per a Rodoreda la literatura és una mena d’exorcisme , de màgia, que aconsegueix alliberar-la d’aquest malestar. L’obra, doncs, pot ser instrument de curació i de salvació”. Per exemple, a “Jardí vora el mar”, quan per oblidar la mort d’un marit que l’enganyava , la protagonista es refugia en la pintura, una de les aficions de Rodoreda.

Rodoreda , tal com faria un bon escriptor, abans d’escriure exercia una bona documentació per tal de fornir els elements de la novel·la. Llavors, reflexionava sobre l’alienació, la solitud i el sentit de l’existència o es basava en els triangles amorosos que comportaven malestar, infidelitat, culpa, tristesa i desencís. Com que ens explicava les coses amb una gran senzillesa i adjectivació, la seva obra sembla novel.la poètica. Quan tenia aquests elements que configuraven l’univers rodoredià ja podia començar a donar vida a la seva novel·la.

Bibliografia:

-Vint-i-cinc anys de la Lletra D’Or. Edicions 62, Barcelona, 1980. (1)

-Riquer, Comas, Molas, Història de la literatura catalana, Ariel, Barcelona, 1986.

-Arnau, Carme, Mercè Rodoreda. Una biografia, Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007. (2)

-Rodoreda, Mercè, Mirall Trencat, Club Editor Jove, Barcelona, 2007.

-www.viquipedia.org

Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors»

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Clau de Sol» (Clé de Sol) André Breton Traducció: Alain Cadou Il·lustració: Esmeralda Vallverdú

2012-01-18T01:23:00.001+01:00

"90º Esquerra"
Esmeralda Vallverdú

Clau de Sol

A Pierre Reverdy

Es pot seguir sobre la cortina
L'amor se'n va

Tanmateix

Un piano de cua

Tot es perd

Ajuda

L'arma de precisió

Flors

En el cap són per sortir de la closca

Cop de teatre

La porta dóna pas
La porta és la música

André Breton
(Tinchebray, França, 1896 - París, 1966)
«Clé de Sol»

Il·lustració:
"90º Esquerra"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)

Traducció:
Alain Cadou
(Marsella, 1955)
«Clau de Sol»
de l'obra original:

«Clé de Sol»

André Breton

A Pierre Reverdy

On peut suivre sur le rideau
L'amour s'en va

Toujours est-il

Un piano à queue

Tout se perd

Au secours

L'arme de précision

Des fleurs

Dans la tête sont pour éclore

Coup de théâtre

La porte cède
La porte c'est de la musique

ooO0Ooo

Referència:

Breton, André.
«Clau de Sol»
(Clé de Sol)
Traducció: Cadou, Alain.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Si us plau, toqueu» (Prière de toucher) Marcel Duchamp

2012-01-17T14:56:00.000+01:00

"Si us plau, toqueu"
Marcel Duchamp

Marcel Duchamp
(Blainville-Crevon, França, 1887 - Neuilly-sur-Seine, França, 1968)
«Prière de toucher»

Referència:

Duchamp, Marcel.
«Si us plau, toqueu».
(Prière de toucher)
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Eres tot una dona...» - Poemes per a la Marató 2011 - Josep Maria Corretger i Olivart Il·lustració: Georgina Solé

2012-01-17T14:24:00.003+01:00

Il·lustració: Georgina Solé

Eres tot una dona...

Eres tot una dona,
plena d’ànima abans,
ara i per sempre.
Des del trasplantament,
amb coratge t’exalces
en el dia a dia.
Vas ressorgir de nou,
el renovellar d’una nova vida.

Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
«Eres tot una dona...»

Il·lustració:

Georgina Solé
[ Escola Municipal d'Art Arsenal ]

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Eres tot una dona...»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Una mar de paraules: «L'aventura del llegir» Josep Maria Corretger i Olivart "La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat". Montserrat Roig

2012-01-17T13:56:00.000+01:00

L'aventura del llegir

     La lectura és molt important dins de les nostres vides vegem-ne alguns aspectes:

          1. Perquè ens fa créixer.
          2. Millorem la capacitat de raonament.
          3. Aprenem més vocabulari i deduïm pel context.
          4. Escrivim millor i no ens cal empollar gramàtiques ni ortografies.
          5. Ens posem al dia i no quedem endarrerits.
          6. Establim relacions amb altres conceptes ja apareguts.
          7. Valorem allò llegit i som crítics.
          8. Comparem el que sabem amb allò llegit.

     De ben petits els nostres pares o padrins ens explicaven un conte breu i tradicional que feia que somiéssim millor imaginant-nos aquelles petites aventures. A poc a poc ens vàrem sentir enamorats per l’escriptura i la literatura, sempre esperàvem l’hora del conte per la nit, qui no se’n recorda? Llavors, amb l’escola i gràcies als còmics vam caure en el parany. És a través dels contes i els còmics que ens enganxem a la lectura i els dibuixos amenitzats amb textos són bona estratègia per a aconseguir-ho.

     De joves i de grans, cal que sovint llegim els diaris, almenys fullejar-los un cop per setmana. La premsa escrita genera molt vocabulari nou, anglicismes actuals, neologismes, termes inventats, per exemple: dream team, moving, canvi climàtic, mileurista... són font de cultura i jo encara diria més, com deia aquell personatge del còmic, de gramàtica i coneixement.

     Cada dia es venen menys diaris per culpa dels gratuïts, que actualment estan vivint un boom increïble, la feina es poder trobar-ne un. Qui ho entén, tot i la baixa qualitat de les notícies, aconsegueixen la funció principal, informar-se i que la gent llegeixi, d’això es tracta. Però això no vol dir que “els diaris bons” no siguin llegits, sinó aneu a les biblioteques! on ja costa tenir a les mans les notícies fresques del dia en què ens trobem.

     Finalment, fins i tot la gent que té pocs estudis llegeix molt per fornir-se de manera autodidacta i no quedar-se endarrerida, assolint així tants o més coneixements sobre la vida diària com una persona amb carrera universitària. Per tant, si heu de fer un regal, no hi ha res com embolicar el llibre de l’autor preferit d’una persona, segur que no falla.

     Una altra bona idea és intercanviar-se llibres o realitzar activitats reals a partir dels llibres, com el bookcrossing. Que llegiu força!

Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«L'aventura del llegir»

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«L'aventura del llegir».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

«Paeixo la mort» - Poemes per a la Marató 2011 - Vanesa Olivencia i Mates Il·lustració: Camila Monasterio

2012-01-16T16:13:00.001+01:00

Il·lustració: Camila Monasterio

Paeixo la mort

Paeixo la mort. La Mort.
Voltors de bata blanca que busquen pedaços.
Volen pulmons, cor, ronyons...
Traieu-li tot! Feu-lo viure,
a altres indrets, a altres cossos.
Pedaços de vida.

Vanesa Olivencia i Mates
«Paeixo la mort»

Il·lustració:

Camila Monasterio

Referència:

Olivencia i Mates, Vanesa.
«Paeixo la mort»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

Lo Càntich -Revista Digital de Literatura, Art i Cultura-

«XIX Concurs de Cartes d'Amor 2012» Ajuntament de Calafell

XIX Concurs de Cartes d'Amor 2012

Poesia Transversal: «Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria» Empar Sáez "Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria

«N'hi havia una nineta» De corrandes i cançons, per cantar i dansar Xesc Font i Odrí "Corrandes, Cançonetes, Bogetes, Correntes, Tonades, Cançons, Follies, Gloses, Cobles i Albades."

N'hi havia una nineta

Paisatge mariner

«Avui ha mort Antoni Tàpies» Josep Maria Fuster

Avui ha mort Antoni Tàpies

«Nit a la masia» Imma Cahué

Nit a la masia

Concurs ARC de Contes Infantils 2012 «Les estrelles»

Concurs ARC de Contes Infantils 2012 «Les estrelles»

Mandràgora (In Memoriam J.V. Foix)

«La fugida de lady Bastable» (The Stampeding of Lady Bastable) Saki - Hector Hugh Munro - Traducció: Mark Grau-Barney

La fugida de lady Bastable

«The Stampeding of Lady Bastable»

Culturàlia: «I Festival Internacional GOdePoesia»

I Festival Internacional GOdePoesia

«Can Topazi» Sergi G. Oset “Neville”

Can Topazi

«Espai» Joan Roca Il·lustració: Josep Montmany

Espai

Cristina Canudas recita: «Els amants» Vicent Andrés Estellés Concurs ARC de Rapsodes 2012

Els amants

Anna Antoñico recita: «Lletra a Dolors» Miquel Martí i Pol Concurs ARC de Rapsodes 2012

Lletra a Dolors

«S'ha acabat» (Τελειωμεβνα) Konstantinos Kavafis Traducció: Maria Àngels Zisis Il·lustració: Paul Gauguin

S'ha acabat

«Τελειωμεβνα»

Entrevista a: Eloy Moreno "El bolígraf de tinta verda" Sandra Domínguez Roig "El bolígraf de tinta verda" Eloy Moreno Editorial Columna 392 pàgines ISBN 978-84-6641-418-0

Entrevista a: Eloy Moreno

«El cor delator» (The Tell-Tale Heart) Edgar Allan Poe Traducció: Felipe Ortega Il·lustració: Harry Clarke

El cor delator

«The Tell-Tale Heart»

«Poema Visual núm. 7» Toni Prat

«Sobtadament» Joan Abellaneda i Fernández Il·lustració: Salvador Dalí

Sobtadament

Una mar de paraules: «La torre de Babel: Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística» Josep Maria Corretger i Olivart "La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat". Montserrat Roig

La torre de Babel: Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística

«El vestit nou de l'emperador» (Kejserens nye klæder) Hans Christian Andersen Traducció: Josep Maria Fuster Il·lustració: Vilhelm Pedersen

El vestit nou de l'emperador

«Kejserens nye klæder»

«Arrels de pedra» Joan Roca Editorial El Toll

Arrels de pedra

«Secrets» Diversos autors Col·lecció ARC Revista de creació literària Número 1 - Secrets - Gener, 2012 Associació de Relataires en Català (ARC)

Secrets

«poema del riu Boulevard» Isabel Carbonero Martí Il·lustració: Pierre Bonnard

poema del riu Boulevard

«El destí» (El destino) Alberto Hidalgo

«Bella, de vós só enamorós» Joan Timoneda Il·lustració: Tiziano Vecellio

Bella, de vós só enamorós

«Sense tu» Teràpia de Shock El racó de la poesia musical "La música és sens dubte un poema". Vanessa Mies Iborra

Sense tu

Entrevista a: Júlia Segarra Jordà Premi de Poesia Local Vila del Prat 2011 Primer Premi Categoria B - I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat -

Entrevista a: Júlia Segarra Jordà

«Poema Visual núm. 75» Toni Prat

«XVI Certamen Poètic de Palafrugell» - 19è Aniversari de les Trobades Poètiques - Racó Poètic Palafrugell Palafrugell - 2012

XVI Certamen Poètic de Palafrugell

«La gota» Elena Gordillo Categoria Infantil XVI Certamen Poètic de Palafrugell

La gota

«Molt més que la pluja» Montse Caussa Premi Local XVI Certamen Poètic de Palafrugell

Molt més que la pluja

«Trucada en espera» Laura Ropero Ventosa Tercer Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

Trucada en espera

«Tarda de pluja» Octavi de la Varga Segon Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

Tarda de pluja

«Cançó d’amor sota la pluja» (Havanera de tardor) Toni Arencón i Arias Primer Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

Cançó d’amor sota la pluja (Havanera de tardor)

«Renaixença» - Poemes per a la Marató 2011 - Carme Olivé Il·lustració: Pepi Capella

Renaixença

«Una part de mi» - Poemes per a la Marató 2011 - Carles Campomar Il·lustració: Pepi Capella

Una part de mi

«Present i futur» - Poemes per a la Marató 2011 - Pilar Carol Escala Il·lustració: Camila Monasterio

Present i futur

«Guau» Daniel Ferré Teruel Il·lustració: Joan Miró

Guau

Univers de Poesia Maria Rosa G. Zellweger Vint preguntes a: José Luis García Herrera

Vint preguntes a: José Luis García Herrera

Concurs ARC de Contes Infantils 2012
«Les estrelles»

Mandràgora
(In Memoriam J.V. Foix)

La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística

Entrevista a:
Júlia Segarra Jordà

Cançó d’amor sota la pluja
(Havanera de tardor)

Vint preguntes a:
José Luis García Herrera