![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Un erudit anomenat Salvador Espriu
o el poeta nacional
Escriure d’en Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol del 1913- Barcelona, 22 de febrer del 1985) és fer-ho d’un home, d’un lletraferit, d’un poeta, d’un narrador, d’un autor teatral que al llarg dels anys va voler foragitar el "monstre" que havia creat. Va pretendre oblidar-se dels homenatges i de la fama que l’envoltava per fer-se sentir i per protegir el seu entorn personal. Salvador Espriu salvaguardava la seva intimitat al màxim, d’aquí que quan algú li enviava o regalava un llibre amb alguna dedicatòria, o bé li enviava una carta, sempre en retallava la signatura, o simplement la rascava amb una fulleta d’afaitar. No volia que se sabés amb qui es relacionava o cartejava i esborrava les seves relacions literàries. Per tant, trobarem poques pistes de les seves amistats, una d’elles per exemple, era el pintor Joan Miró. Espriu se sentia assetjat pels periodistes, polítics i fins i tot pels autors novells, d’aquí que escrigué un decàleg amb una vintena de normes que volia fer respectar, d’entre les quals sobresortia la sentència: “No em demaneu signar llibres ni aconsellar a nous poetes perquè no ho faré”. D’aquesta manera, va establir un mur entre la seva persona i la resta, aquest mur li permetia poder escriure i reescriure les seves obres.
Si ens endinsem en el món Espriuà veurem que un dels temes que hi apareix és la mort, al llarg de diversos poemes i narracions, però és un fet comprensible, la tenia i la conegué de ben a prop: una de les seves germanes, Maria Isabel, morí de manera prematura a causa de complicacions pel xarampió l’1 de gener del 1924, precisament aquesta mateixa malaltia postrà Espriu tres anys al llit en període de recuperació a la casa familiar de Viladrau, dels quals durant deu mesos lliurà una batalla entre la vida i la mort, atès que el van intervenir a causa d’un empiema (pus a la pleura) per culpa del xarampió que s’encomanaren entre germans. Temps que ocupà en jocs i lectures que li interessaven, però sempre avançades a la seva edat. El seu germà gran, Francesc de catorze anys mor d’una infecció a la sang, tot just un any i mig després de la mort de sa germana. El seu amic Rosselló-Pòrcel també va morir ben jove a la guerra el 1938, fet que destrossà en Salvador. Aquest tema fa acte de presència en moltes de les seves narracions i obres de teatre. Dins de la seva poètica d’estil modernista Salvador Espriu va saber desenvolupar un univers a l’entorn de Sinera, coneguda per “Arenys”, ens referim a Arenys de Mar, vila d’on eren originàries tant la seva família materna com paterna i en la qual viu la seva infantesa estiuejant allí fins als deu anys, i que més tard i seguint el seu fil conductor, va saber portar a les seves obres narratives i teatrals. Així doncs, podem trobar inspiració de personatges reals de la població d’Arenys de Mar que més tard van aparèixer a les seves obres.
Amb tan sols vint-i-quatre anys havia publicat set llibres de diversos vessants narratius, i cap volum de teatre ni de poesia. És en aquest primer període d’escriptura, el de joventut, que Espriu pel fet de ser tan jove i d’escriure de manera tan talentosa no fou reconegut.
Espriu tacà el primer paper de tinta el 1929 amb una edició no venal de l’obra escrita en castellà intitulada Israel, un llibre amb referents bíblics, on recrea escenes de la Bíblia i que endreçava els continguts segons la temàtica cabalística a l’entorn de Jesús, com si fos una mena de profeta. L’autor tan sols tenia quinze anys.
El 1930 és un any important per en Salvador, atès que quan ingressa a la Universitat de Barcelona, i coneix un jove que el marcarà des de llavors: el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Al cap de poc temps, i amb divuit anys, Espriu comença a editar les primeres obres com ara El doctor Rip (1931), una obra en format de monòleg interior on apareix un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal i que troba refugi en el seu saber i l’allunyament, un volum que va escriure amb tan sols disset anys.
Després vingueren Laia (1932) una novel·la amb rerefons mariner i en la qual es donaven la mà diversos estils narratius com la tragèdia grega, la novel·la psicològica, la narració costumista, allò grotesc, l’elegia o bé el realisme. Ho fa escrivint en tercera persona. Laia marca un punt important dins de l’obra d’Espriu, ja que era la primera obra on apareixia per primera vegada el seu concepte d’obra diversificada, així com una evidència de recuperar la novel·la modernista i per tant, d’allunyar-se del noucentisme.
L’estiu del 1933 a bord del vaixell Ciudad de Cádiz, Espriu participa en un creuer d’universitaris per la Mediterrània, un viatge que li servirà d’inspiració per a futurs relats. Un any més tard, veu la llum el primer recull de contes Aspectes (1934), que també mostra relats de temàtica similar al contingut del llibre anterior, Laia. En l’obra apareixen personatges de Laia, com la Paulina i d’altres d’Ariadna al laberint grotesc, o també dins de la mitologia de Sinera, com la figura del cec. En l’obra, Espriu pretén fer reflexionar els lectors sobre els comportaments humans que es mouen a cavall de les passions i dels instints com ara l’egoisme, l’odi, la venjança, el desig sexual o la mostra d’una civilització en declivi. Després d’aquesta obra, es pot afirmar que Espriu no tornarà a escriure mai més novel·la, sinó que dedicarà els seus esforços a experimentar en la narració, això sí, tocant diversos gèneres literaris com per exemple, el conte, la novel·leta, la prosa poètica...
En temps de la guerra civil, Espriu s’aventura a escriure nous gèneres literaris, sobretot teatre i poesia. Trobem l’Espriu que experimenta, que cerca nous camins per obrir el deliri del seu pensament. L’autor prova amb l’escriptura de la novel·la, així veuen la llum les novel·les curtes a Miratge a Citerea (1935), obra que s’autoedità ell mateix dins la editorial que dirigia L.E.D.A. (Les edicions d’Ara). Espriu s’apropia del dietari personal en boca d’una noia jove que mostra el seu despertar homosexual mentre es troba en un internat de monges estrangeres. Val a dir que des del punt de vista tipogràfic, el llibre s’ancorava a les avantguardes. És amb Ariadna al laberint grotesc (1935), el seu segon recull de contes, que Espriu rep la influència de Llorenç Villalonga. Hi trobem contes coneguts com “Tereseta-que-baixa-les-escales”. El curiós és que en aquesta obra hi apareixen personatges ja coneguts d’altres obres en el procés de crear una obra literària unitària.
Si ens endinsem en el món Espriuà veurem que un dels temes que hi apareix és la mort, al llarg de diversos poemes i narracions, però és un fet comprensible, la tenia i la conegué de ben a prop: una de les seves germanes, Maria Isabel, morí de manera prematura a causa de complicacions pel xarampió l’1 de gener del 1924, precisament aquesta mateixa malaltia postrà Espriu tres anys al llit en període de recuperació a la casa familiar de Viladrau, dels quals durant deu mesos lliurà una batalla entre la vida i la mort, atès que el van intervenir a causa d’un empiema (pus a la pleura) per culpa del xarampió que s’encomanaren entre germans. Temps que ocupà en jocs i lectures que li interessaven, però sempre avançades a la seva edat. El seu germà gran, Francesc de catorze anys mor d’una infecció a la sang, tot just un any i mig després de la mort de sa germana. El seu amic Rosselló-Pòrcel també va morir ben jove a la guerra el 1938, fet que destrossà en Salvador. Aquest tema fa acte de presència en moltes de les seves narracions i obres de teatre. Dins de la seva poètica d’estil modernista Salvador Espriu va saber desenvolupar un univers a l’entorn de Sinera, coneguda per “Arenys”, ens referim a Arenys de Mar, vila d’on eren originàries tant la seva família materna com paterna i en la qual viu la seva infantesa estiuejant allí fins als deu anys, i que més tard i seguint el seu fil conductor, va saber portar a les seves obres narratives i teatrals. Així doncs, podem trobar inspiració de personatges reals de la població d’Arenys de Mar que més tard van aparèixer a les seves obres.
Amb tan sols vint-i-quatre anys havia publicat set llibres de diversos vessants narratius, i cap volum de teatre ni de poesia. És en aquest primer període d’escriptura, el de joventut, que Espriu pel fet de ser tan jove i d’escriure de manera tan talentosa no fou reconegut.
Espriu tacà el primer paper de tinta el 1929 amb una edició no venal de l’obra escrita en castellà intitulada Israel, un llibre amb referents bíblics, on recrea escenes de la Bíblia i que endreçava els continguts segons la temàtica cabalística a l’entorn de Jesús, com si fos una mena de profeta. L’autor tan sols tenia quinze anys.
El 1930 és un any important per en Salvador, atès que quan ingressa a la Universitat de Barcelona, i coneix un jove que el marcarà des de llavors: el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Al cap de poc temps, i amb divuit anys, Espriu comença a editar les primeres obres com ara El doctor Rip (1931), una obra en format de monòleg interior on apareix un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal i que troba refugi en el seu saber i l’allunyament, un volum que va escriure amb tan sols disset anys.
Després vingueren Laia (1932) una novel·la amb rerefons mariner i en la qual es donaven la mà diversos estils narratius com la tragèdia grega, la novel·la psicològica, la narració costumista, allò grotesc, l’elegia o bé el realisme. Ho fa escrivint en tercera persona. Laia marca un punt important dins de l’obra d’Espriu, ja que era la primera obra on apareixia per primera vegada el seu concepte d’obra diversificada, així com una evidència de recuperar la novel·la modernista i per tant, d’allunyar-se del noucentisme.
L’estiu del 1933 a bord del vaixell Ciudad de Cádiz, Espriu participa en un creuer d’universitaris per la Mediterrània, un viatge que li servirà d’inspiració per a futurs relats. Un any més tard, veu la llum el primer recull de contes Aspectes (1934), que també mostra relats de temàtica similar al contingut del llibre anterior, Laia. En l’obra apareixen personatges de Laia, com la Paulina i d’altres d’Ariadna al laberint grotesc, o també dins de la mitologia de Sinera, com la figura del cec. En l’obra, Espriu pretén fer reflexionar els lectors sobre els comportaments humans que es mouen a cavall de les passions i dels instints com ara l’egoisme, l’odi, la venjança, el desig sexual o la mostra d’una civilització en declivi. Després d’aquesta obra, es pot afirmar que Espriu no tornarà a escriure mai més novel·la, sinó que dedicarà els seus esforços a experimentar en la narració, això sí, tocant diversos gèneres literaris com per exemple, el conte, la novel·leta, la prosa poètica...
En temps de la guerra civil, Espriu s’aventura a escriure nous gèneres literaris, sobretot teatre i poesia. Trobem l’Espriu que experimenta, que cerca nous camins per obrir el deliri del seu pensament. L’autor prova amb l’escriptura de la novel·la, així veuen la llum les novel·les curtes a Miratge a Citerea (1935), obra que s’autoedità ell mateix dins la editorial que dirigia L.E.D.A. (Les edicions d’Ara). Espriu s’apropia del dietari personal en boca d’una noia jove que mostra el seu despertar homosexual mentre es troba en un internat de monges estrangeres. Val a dir que des del punt de vista tipogràfic, el llibre s’ancorava a les avantguardes. És amb Ariadna al laberint grotesc (1935), el seu segon recull de contes, que Espriu rep la influència de Llorenç Villalonga. Hi trobem contes coneguts com “Tereseta-que-baixa-les-escales”. El curiós és que en aquesta obra hi apareixen personatges ja coneguts d’altres obres en el procés de crear una obra literària unitària.
Una altra obra és Fedra (1937), inspirada en una obra de Llorenç Villalonga. És una novel·la breu on Espriu ens glossa la vida tràgica d’una dona malalta d’amor pel seu fillastre. Del mateix any, és Letizia i altres proses (1937), un volum compost per dos contes intitulats Letizia i Fedra i les Petites proses blanques, de marcat to líric. En aquests dos contes Espriu actualitzava contes d’Edgar Allan Poe i de mitologia grega, a més d’emprar poemes en prosa, però a pesar de la seva qualitat no funcionaren per la realitat que estava vivint el país. També s’aventurà a tastar la poesia en prosa per mostrar tal com sent la guerra, i ho plasma a La pluja (1952) i a Dansa grotesca de la mort (1934), un poema satíric i d’altres de metafísics, com per exemple, El sotjador. És el 1939, quan posteriorment a la caiguda de Barcelona davant de les tropes franquistes, es decideix per escriure una de les seves obres més conegudes, la versió teatral Antígona (1944), on fins i tot en modificà el final real.
A en Salvador Espriu l’esperava un futur formidable per endavant. Es va llicenciar en tan sols un any de diferència en Dret, el 1935, i en Història, el 1936. Un dels seus somnis era esdevenir docent d’Egiptologia, aviat s’estroncà aquest somni. Tot s’estancà per culpa del fantasma de la guerra i a causa de la mort del seu pare, Francesc Espriu, traspassat el 1940 a conseqüència d’un infart generat pel conflicte bèl·lic. Això feu que Salvador Espriu hagués de donar un cop de cap i ocupar-se del lloc del seu pare, així doncs, treballa com a advocat en la notaria durant vint anys, fins al 1960.
I és en aquest context que veu la llum Cementiri de Sinera (1946), on glossa el paratge que destrueix la guerra, la qual identifica amb la població on passà la seva infantesa, Sinera, que és Arenys de Mar. És el primer cop que empra el terme Sinera.
Tres anys després, apareix el segon poemari, Les cançons d’Ariadna (1949), on Espriu aprofita per recuperar personatges reals de la vila Arenys de Mar i això enllaça amb la seva producció anterior, la d’abans de la guerra. Tota la poesia d’Espriu va de la mà de temes i símbols de procedència barroca i de la càbala. Al cap de poc temps, arribà la que seria la primera obra en el vessant dramàtic, Primera història d’Esther (1948), amb el subtítol aclaridor Improvisació per a titelles, una obra que fou concebuda per a ser representada en format titellaire.
A en Salvador Espriu l’esperava un futur formidable per endavant. Es va llicenciar en tan sols un any de diferència en Dret, el 1935, i en Història, el 1936. Un dels seus somnis era esdevenir docent d’Egiptologia, aviat s’estroncà aquest somni. Tot s’estancà per culpa del fantasma de la guerra i a causa de la mort del seu pare, Francesc Espriu, traspassat el 1940 a conseqüència d’un infart generat pel conflicte bèl·lic. Això feu que Salvador Espriu hagués de donar un cop de cap i ocupar-se del lloc del seu pare, així doncs, treballa com a advocat en la notaria durant vint anys, fins al 1960.
I és en aquest context que veu la llum Cementiri de Sinera (1946), on glossa el paratge que destrueix la guerra, la qual identifica amb la població on passà la seva infantesa, Sinera, que és Arenys de Mar. És el primer cop que empra el terme Sinera.
Tres anys després, apareix el segon poemari, Les cançons d’Ariadna (1949), on Espriu aprofita per recuperar personatges reals de la vila Arenys de Mar i això enllaça amb la seva producció anterior, la d’abans de la guerra. Tota la poesia d’Espriu va de la mà de temes i símbols de procedència barroca i de la càbala. Al cap de poc temps, arribà la que seria la primera obra en el vessant dramàtic, Primera història d’Esther (1948), amb el subtítol aclaridor Improvisació per a titelles, una obra que fou concebuda per a ser representada en format titellaire.
Arribem al quadrumvirat Les hores (1952). Conté els primers poemes escrits per Salvador Espriu, que daten dels anys trenta. El llibre no pogué editar-se fins l’any 1952 per culpa de la guerra. El volum consta de dues parts, en la primera recorda el seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel al llarg de diversos poemes i en la segona rememora la memòria de la seva mare amb evocacions al paradís perdut, la mort. Amb Mrs Death (1952), s’hi veu la unió d’allò grotesc, líric i cívic. El caminant i el mur (1954), reviu l’evocació de la mare morta al llarg de la descripció dels diversos moments que té un dia, sempre des d’un context mariner i sense oblidar les referències als mites del Minotaure i Teseu i Final del laberint (1955), són trenta poemes encaminats cap a la mort, també ho aconsegueix amb l’ús d’elements simbòlics. Aquests quatre llibres de poesia juntament amb Cementiri de Sinera i Les cançons d’Ariadna, formen el cicle líric espriuà, que a més barreja elements grotescs i satírics.
Dins el cercle líric també es mostra la confrontació entre el poeta i el poble, un clar exemple és l’obra El caminant i el mur (1954), al llarg de poemes com "Assaig de càntic en el temple".
Arribem a l’any seixanta, any en què Espriu ens regala el seu llibre de poemes més reivindicatiu, aquell llibre on al llarg dels seus poemes no es mossega la llengua, sinó que comunica allò que vol, com ho vol transmetre, i sense que les autoritats polítiques espanyoles se n’adonin. Estem parlant de La pell de brau (1960). També en serà l’obra que li donarà més ressò de totes les que ens llegà Espriu, ara amb un to més realista, gens mancat de modernitat, i no tan proper a la quotidianitat.
Segons Víctor Martínez-Gil, tres fets donen la projecció definitiva a l’obra d’en Salvador Espriu: en primer lloc, Ricard Salvat que realitzà un muntatge teatral al voltant de Ronda de mort a Sinera (1966), una dramàtica que reprèn els temes i personatges de Sinera i amb cert pessimisme retorna al tema de la mort; en segon lloc, que el cantautor Narcís Bonet en musiqués els seus poemes al disc intitulat La pell de brau (1966), i, finalment, que Raimon edités el disc Cançons de la roda del temps (1966). Aquestes tres accions portaran a Salvador Espriu a ésser un dels poetes més coneguts, llegits i idolatrats de la nostra cultura al llarg del temps, inclús més enllà de la seva mort, tot donant-li el reconeixement que mereix en la celebració del centenari del seu naixement. També caldria afegir que el teatre i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual en foren el colofó. Més endavant vingueren d’altres llibres com Llibre de Sinera (1963), on el poeta fa poesia moral de la seva pàtria, tal com deia en Joan Triadú; a El llibre de Salms d’aquests vells cecs (1967), és una obra d’haikús on parla de diversos temes que li ballen pel cap a l’entorn de la vida; Setmana Santa (1971), on recrea el tema de la Passió; Formes i paraules (1975), un llibre de poemes breus i de to epigramàtic on sobresurt el tema de l’arrelament de la terra i Per a la bona gent (1984), que mescla poemes antics amb d’altres de nous. Espriu també abordà la poesia per als joves en dos volums d’aparició pòstuma: Salom, el caminant (1994) i Barques de paper (2003).
Espriu alternava els llibres de poesia amb els llibres de narrativa: Contes de la Rosa Vera (1951-1956), Narracions (1965), o Les ombres, un volum incomplet, fins a arribar a la seva darrera etapa amb Les roques i el mar, blau (1981). Poc temps després, vingueren Una altra Fedra, si us plau (1978), inspirada en Apel·les Fenosa, i Formes i paraules (1975), aquesta darrera fou una obra que li encarregà Núria Espert.
Dins el cercle líric també es mostra la confrontació entre el poeta i el poble, un clar exemple és l’obra El caminant i el mur (1954), al llarg de poemes com "Assaig de càntic en el temple".
Arribem a l’any seixanta, any en què Espriu ens regala el seu llibre de poemes més reivindicatiu, aquell llibre on al llarg dels seus poemes no es mossega la llengua, sinó que comunica allò que vol, com ho vol transmetre, i sense que les autoritats polítiques espanyoles se n’adonin. Estem parlant de La pell de brau (1960). També en serà l’obra que li donarà més ressò de totes les que ens llegà Espriu, ara amb un to més realista, gens mancat de modernitat, i no tan proper a la quotidianitat.
Segons Víctor Martínez-Gil, tres fets donen la projecció definitiva a l’obra d’en Salvador Espriu: en primer lloc, Ricard Salvat que realitzà un muntatge teatral al voltant de Ronda de mort a Sinera (1966), una dramàtica que reprèn els temes i personatges de Sinera i amb cert pessimisme retorna al tema de la mort; en segon lloc, que el cantautor Narcís Bonet en musiqués els seus poemes al disc intitulat La pell de brau (1966), i, finalment, que Raimon edités el disc Cançons de la roda del temps (1966). Aquestes tres accions portaran a Salvador Espriu a ésser un dels poetes més coneguts, llegits i idolatrats de la nostra cultura al llarg del temps, inclús més enllà de la seva mort, tot donant-li el reconeixement que mereix en la celebració del centenari del seu naixement. També caldria afegir que el teatre i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual en foren el colofó. Més endavant vingueren d’altres llibres com Llibre de Sinera (1963), on el poeta fa poesia moral de la seva pàtria, tal com deia en Joan Triadú; a El llibre de Salms d’aquests vells cecs (1967), és una obra d’haikús on parla de diversos temes que li ballen pel cap a l’entorn de la vida; Setmana Santa (1971), on recrea el tema de la Passió; Formes i paraules (1975), un llibre de poemes breus i de to epigramàtic on sobresurt el tema de l’arrelament de la terra i Per a la bona gent (1984), que mescla poemes antics amb d’altres de nous. Espriu també abordà la poesia per als joves en dos volums d’aparició pòstuma: Salom, el caminant (1994) i Barques de paper (2003).
Espriu alternava els llibres de poesia amb els llibres de narrativa: Contes de la Rosa Vera (1951-1956), Narracions (1965), o Les ombres, un volum incomplet, fins a arribar a la seva darrera etapa amb Les roques i el mar, blau (1981). Poc temps després, vingueren Una altra Fedra, si us plau (1978), inspirada en Apel·les Fenosa, i Formes i paraules (1975), aquesta darrera fou una obra que li encarregà Núria Espert.
D’una vella i encerclada terra (1980), fou un homenatge al Cercle Excursionista de Catalunya, poemes que incorporà dins el poemari Per a la bona gent, llibre cabalístic a l’entorn de Daath, saviesa i intel·ligència. D’altres obres d’aquest període foren: Petites proses blanques; La pluja i altres narracions (1984) adreçada al públic més jove; Mariàngela l’herbolària i altres narracions (1989), o Les ombres; Proses de La Rosa Vera; Altres obres disperses (2001), ambdues aparegudes pòstumament.
Espriu era un obsessionat de revisar i reescriure la seva obra, cosa que va portar a terme fins als darrers dies. Tenia l’afany d’aconseguir una unitat i coherència a nivell global, tant pel que fa a la temàtica com l’estilística, això entre tots els llibres editats amb anterioritat a la guerra i els que vingueren després.
En l’obra de Salvador Espriu hi podem veure clarament una complexitat temàtica en l’escriptura, també pel que fa a l’elecció de les fonts que empra, i un paper destacat en la recuperació del teatre català, per tots aquests motius no ens ha d’estranyar que el seu nom sonés diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura, emperò com que era un autor català en feren cas omís. Malgrat això, al nostre escriptor i poeta no li va mancar el reconeixement: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1974), Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982), Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i el premi de la Crítica de Serra d’Or. Malauradament, Espriu retornà a la polèmica quan el 1982 rebutjà la Creu d’Alfons X el Savi. Espriu sempre va vetllar per defendre l’escriptura i donar suport als escriptors catalans, així esdevingué el soci fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
En un especial dins del diari Ara intitulat "He donat la meva vida a les paraules. Espriu 100 anys" s’esmentaven com a principals mites espriuans: Sinera, Sepharad, el temple destruït, el laberint, la barca d’Horus, el jardí dels cinc arbres, la mort, el potser, la companyia i la mirada. Espriu ens deixà un 22 de febrer de 1985 a Barcelona, d’un atac de miocardi i posteriorment fou enterrat al cementiri d’Arenys de Mar en un acte públic, al contrari del seu desig, atès que la multitud volia donar-li el darrer adeu. Es diu que l’enterrament fou un gran esdeveniment a Catalunya equiparable al de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Francesc Macià.
Espriu era un obsessionat de revisar i reescriure la seva obra, cosa que va portar a terme fins als darrers dies. Tenia l’afany d’aconseguir una unitat i coherència a nivell global, tant pel que fa a la temàtica com l’estilística, això entre tots els llibres editats amb anterioritat a la guerra i els que vingueren després.
En l’obra de Salvador Espriu hi podem veure clarament una complexitat temàtica en l’escriptura, també pel que fa a l’elecció de les fonts que empra, i un paper destacat en la recuperació del teatre català, per tots aquests motius no ens ha d’estranyar que el seu nom sonés diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura, emperò com que era un autor català en feren cas omís. Malgrat això, al nostre escriptor i poeta no li va mancar el reconeixement: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1974), Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982), Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i el premi de la Crítica de Serra d’Or. Malauradament, Espriu retornà a la polèmica quan el 1982 rebutjà la Creu d’Alfons X el Savi. Espriu sempre va vetllar per defendre l’escriptura i donar suport als escriptors catalans, així esdevingué el soci fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
En un especial dins del diari Ara intitulat "He donat la meva vida a les paraules. Espriu 100 anys" s’esmentaven com a principals mites espriuans: Sinera, Sepharad, el temple destruït, el laberint, la barca d’Horus, el jardí dels cinc arbres, la mort, el potser, la companyia i la mirada. Espriu ens deixà un 22 de febrer de 1985 a Barcelona, d’un atac de miocardi i posteriorment fou enterrat al cementiri d’Arenys de Mar en un acte públic, al contrari del seu desig, atès que la multitud volia donar-li el darrer adeu. Es diu que l’enterrament fou un gran esdeveniment a Catalunya equiparable al de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Francesc Macià.
— DIVERSOS. "Salvador Espriu", dins Revista contracultural a l’abast de ben pocs, número 13, desembre del 2012.
— DIVERSOS, Solc. "Literatura catalana amb textos comentats". Edicions 62, Barcelona, 1986.
— DIVERSOS, Garba. "Antologia de textos literaris catalans". Edicions 62, Barcelona, 1982.
— "He donat la meva vida a les paraules. 100 anys d'Espriu". Diari Ara, 20 de gener del 2013, Barcelona.
— CCBB. "He mirat aquest terra". Llibret de l’exposició, 2013, Barcelona.
— GAILLARD, Valèria. "Deconstruint la icona". El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.
— GAILLARD, Valèria. "L’autobiografia d’Espriu... per fi!". El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.
— PAGÈS, Vicenç. "Espriu en prosa". El Periódico, 3 d’abril del 2013.
— librorum.piscolabis.cat
— lletra.uoc.edu
— www.escriptors.cat
— lletra.uoc.edu
— DIVERSOS, Solc. "Literatura catalana amb textos comentats". Edicions 62, Barcelona, 1986.
— DIVERSOS, Garba. "Antologia de textos literaris catalans". Edicions 62, Barcelona, 1982.
— "He donat la meva vida a les paraules. 100 anys d'Espriu". Diari Ara, 20 de gener del 2013, Barcelona.
— CCBB. "He mirat aquest terra". Llibret de l’exposició, 2013, Barcelona.
— GAILLARD, Valèria. "Deconstruint la icona". El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.
— GAILLARD, Valèria. "L’autobiografia d’Espriu... per fi!". El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.
— PAGÈS, Vicenç. "Espriu en prosa". El Periódico, 3 d’abril del 2013.
— librorum.piscolabis.cat
— lletra.uoc.edu
— www.escriptors.cat
— lletra.uoc.edu
Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Un erudit anomenat Salvador Espriu o el poeta nacional»
Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Un erudit anomenat Salvador Espriu
o el poeta nacional».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Un erudit anomenat Salvador Espriu
o el poeta nacional».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada