"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 35 - Diàleg, 2017
Número 35 - Diàleg
Desembre de 2017
Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El gran dia de la senyoreta Pettigrew»

Winifred Watson

Viena Edicions

El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)

El gran dia de la senyoreta Pettigrew

Winifred Watson

Traducció: Maria Rossich

Viena Edicions
Col·lecció: El cercle de Viena, 68
240 pàgines - Format: 14,5 x 21,5 cm
Enquadernació: rústica amb solapes i guardes
ISBN: 978-84-8330-985-8


     La senyoreta Pettigrew és una institutriu de mitjana edat, grisa i anodina, que no ha fet res de bo (ni de dolent) a la vida. I que necessita desesperadament una feina. Així que quan l’empresa de col·locació l’envia per error a casa de la senyoreta Delysia LaFosse, una cantant de cabaret esbojarrada que té tres amants i molts embolics, la senyora Pettigrew només sap que és la seva última oportunitat i que l’ha d’aprofitar com sigui.

     I contra tot pronòstic, les dues dones s’entenen perfectament i la virtuosa senyoreta Pettigrew descobreix un món nou i fascinant, ple de girs inesperats que posen a prova el seu enginy i que confirmen que, en realitat, té tot el que li cal per gaudir d’una vida moderna, excitant i dissoluta.

     Aquesta encantadora novel·la a l’entorn d’una Ventafocs que voreja la cinquantena i que en un sol dia descobreix els còctels, els cigars i els negligés de seda, va ser un èxit de vendes des que es va publicar, l’any 1938, però després de la guerra va caure en l’oblit durant més de mig segle.

     El gran dia de la senyoreta Pettigrew és una d’aquelles invitacions que, quan et passa per davant, no s’hauria de deixar escapar de cap de les maneres. Perquè a les bones comèdies, com als cabarets, la diversió és a dins.


«Una novel·la entremaliada que ens recorda que mai no és massa tard per viure la vida. La gran vida.»


Winifred Watson

     Winifred Watson (Newcastle, 1906-2002) va treballar com a secretària fins que l’any 1935 es va casar i va decidir provar sort com a novel·lista. Després de dues novel·les dramàtiques que van obtenir un cert ressò, va escriure El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que inicialment cap editor no volia publicar, perquè hi veien un canvi de registre que, segons deien, als seus seguidors els podria resultar sorprenent. Després de grans dosis de paciència i convicció, l’autora va aconseguir que el llibre es publiqués l’any 1938 i no va trigar gaire a ser un èxit clamorós. Poc després, però, Watson va abandonar la seva carrera com a escriptora arran de l’esclat de la guerra i el naixement del seu fill, l’any 1941, i va continuar vivint amb tota tranquil·litat a Newcastle. La reedició de la seva comèdia pel prestigiós segell anglès Persephone l’ha fet arribar a una generació que l’ha acollit amb entusiasme. El 2008 se’n va fer una pel·lícula, protagonitzada per Frances McDormand: Miss Pettigrew Lives for a Day.


Tast de El gran dia de la senyoreta Pettigrew
Winifred Watson
(Cortesia de Viena Edicions)

CAPÍTOL U

9:15–11:11


     La senyoreta Pettigrew va empènyer la porta de l’agència de col·locació i va entrar quan el rellotge marcava exactament un quart de deu. Tenia poques esperances, com de costum, però aquest dia la directora la va rebre amb un somriure més alegre.

     —Ah, senyoreta Pettigrew! Crec que avui tenim una cosa per a vostè. Ahir al vespre, quan jo ja me n’havia anat, van entrar dues ofertes de feina. Vejam... Ah, sí! La senyora Hilary, minyona. La senyoreta LaFosse, institutriu. Hmm! Semblaria més lògic que fos a l’inrevés, però en fi! Deu haver adoptat una nebodeta òrfena o alguna cosa així... —Va donar les dades a la senyoreta Pettigrew—. Doncs aquí ho té. Senyoreta LaFosse, Onslow Mansions, número 5. L’espera a les deu en punt d’aquest matí mateix. Té temps.

     —Oh, moltes gràcies —va dir la senyoreta Pettigrew amb un fil de veu, aferrant la targeta amb l’adreça, gairebé desmaiada per l’alleujament—. Ja gairebé no tenia esperances. Darrerament no surten gaires ofertes de feina adequades per a mi.

     —No gaires —va admetre la senyoreta Holt, que, un cop la porta es va haver tancat darrere la senyoreta Pettigrew, va pensar: «I espero no tornar-la a veure més».

     Al carrer, la senyoreta Pettigrew va tenir un calfred. Era un dia fred, gris i emboirat de novembre, plovisquejava. Duia un abric de color marró lleig i anodí, no gaire gruixut, i que ja feia cinc anys que tenia. El trànsit de Londres rugia al seu voltant. Els vianants s’afanyaven cap als seus destins per deixar enrere aquell ambient depriment com més aviat millor. La senyoreta Pettigrew es va sumar a la multitud: una dona de mitjana edat, trets angulosos, ni alta ni baixa, prima per falta de bon menjar, amb un posat tímid i derrotat, i una expressió de pànic als ulls ben evident, si és que algú s’hagués molestat a mirar. Però no tenia cap amic ni cap parent a tot el món a qui li importés si era viva o morta.

     La senyoreta Pettigrew va anar a la parada a esperar l’autobús. No es podia permetre pagar el bitllet, però encara menys es podia permetre perdre una possible feina per arribar tard. L’autobús la va deixar a uns cinc minuts a peu d’Onslow Mansions, i quan faltaven exactament set minuts per a les deu, es va trobar al davant de la seva destinació.

     Era un bloc d’apartaments molt exclusiu, molt opulent i molt intimidador. La senyoreta Pettigrew era plenament conscient de la seva roba tronada, la seva manca d’elegància, el coratge perdut després de setmanes de veure que no tenia cap altra sortida que l’asil per a pobres. Es va aturar un moment i va resar en silenci: «Oh, Déu meu! Si mai he dubtat de la teva benevolència en el passat, perdona’m i ajuda’m ara —i va afegir una última clàusula a la pregària, la primera confessió sincera de tota la seva vida—: És la meva última oportunitat. Ho sabem tant tu com jo».

     Va entrar. El porter que hi havia al vestíbul va escrutar-la amb posat inquisitiu. La senyoreta Pettigrew no va gosar cridar l’ascensor, així que va enfilar per les escales i va anar buscant fins que va trobar el número 5. La plaqueta de la porta deia «Srta. LaFosse». Es va mirar el rellotge de polsera que havia heretat de la seva mare, va esperar fins que les busques van marcar exactament les deu i va trucar.



'El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)'
"El gran dia de la senyoreta Pettigrew"
Winifred Watson



Culturàlia


Referència:
«El gran dia de la senyoreta Pettigrew»
Winifred Watson
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]