"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 35 - Diàleg, 2017
Número 35 - Diàleg
Desembre de 2017
Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Prudenci Bertrana i Comte»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Prudenci Bertrana i Comte


Prudenci Bertrana: fill del modernisme

(Tordera, 1867 - Barcelona, 1941)


Prudenci Bertrana i Comte

Prudenci Bertrana: fill del modernisme


     Prudenci Bertrana i Comte nasqué a Tordera, Maresme, el 19 de gener del 1867; ciutat on els seus pares, d’ideologia carlina, s’havien refugiat en fugir dels liberals. Gràcies a la possessió de diversos masos per part del pare, Prudenci s’afeccionà a la natura i a la caça. Realitzà els estudis de batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona, que no finalitzà. Posteriorment, es matriculà a La Llotja on exercità la seva passió per l’art pictòric. El 1890 retornà a Barcelona i es casà amb Neus Salazar amb qui tingué tres filles i un noi. Una d’elles, Aurora també es dedicà a l’escriptura com el pare. Exercí com a professor de dibuix a l’acadèmia de Girona, i a la vegada dedicava el temps lliure a pintar paisatges, retrats i rètols, atès que la seva família perdé les propietats que disposava. Al cap de poc temps, decidí abandonar la pintura en no veure’s realitzat. En plena maduresa es decidí per l’escriptura, període en què començà a escriure peces teatrals, per instigació de l’empresari Josep Canals i per mitigar la pròpia economia, algunes novel·les i a col·laborar en diverses revistes. Dirigí per encàrrec el diari republicà Ciudadanía, fins que l’empresonaren per un escrit que hi publicà. Aquest fet féu que, el 1911, es desplacés fins a Barcelona per atendre la crida d’Antoni López, que li encomanava dirigir L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i d’altres publicacions. Treballà de manera infatigable com a periodista, escriptor i sobretot com a professor de pintura a l’Escola Bosc de Montjuïc. Tanmateix, Prudenci Bertrana no encaixava dins l’ambient literari de la ciutat comtal.

     El primer escrit que realitzà fou “L’oreneta” i aparegué a la revista gironina Vida, tot just, quan deixà definitivament la pintura, per endinsar-se en escrits sobre art, proses poètiques i contes, com ara “Tard!” (1903). Gràcies a això, entronitzà amb la revista Catalunya i col·laborà amb el grup “L’Enderoch”, per renovar la vida cultural de Girona i treballar en l’organització dels Jocs Florals. Violeta (1899) fou la seva primera novel·la, de caire sentimental i que quedà inèdita fins al 2013. Era una etapa en què l’adult Prudenci Bertrana es movia per l’ambient literari gironí i d’aquí que agafà impuls per continuar escrivint, ara més assíduament, fins a veure la llum la novel·la Josafat (1906), obra que fou presentada a la Festa de la Bellesa de Palafrugell. Josafat, novel·la significativa dins de la narrativa catalana del modernisme, glossa les relacions eròtiques del campaner Josafat amb una prostituta, Fineta, dins d’una església; fet que comportarà l’assassinat de la noia i la bogeria del campaner. Prudenci Bertrana recrea el mite de "la bella i la bèstia", un fet que fou real. L’obra estava plena de simbolisme i a la vegada era un enfrontament entre el camp i la ciutat. Segons l’estudiós Jordi Castellanos, assenyala la vitalitat, i el decadentisme es veu reflectit dins de les descripcions psicològiques.

     Nàufrags (1907), va ser premiada en el concurs de novel·la de la Biblioteca de la revista El Poble Català. L’obra planteja el problema de la relació entre un home que es veu obligat a seguir la carrera eclesiàstica per motius familiars i la seva cosina Cèlia, marcada per la feminitat. El protagonista se sent sol. En l’obra podem veure l’enfrontament entre el vitalisme i el decadentisme. El pamflet La locura de Álvarez de Castro (1910) escrit amb Diego Ruíz; Tieta Claudina (1929), fou editada primerament en llengua castellana, el 1910, sota el títol Ernestina; llavors vingueren els reculls de contes Crisàlides (1917) i la que serà la seva obra més important, Proses bàrbares (1911), on l’autor pren posicions davant del noucentisme en “De les belleses de la natura i el meu goig”, conferència pronunciada a L'Associació Nacionalista Catalana, i que provocà gran polèmica. L’obra fou mereixedora de la Copa d’argent als Jocs Florals de Barcelona del 1910.

Proses bàrbares (Prudenci Bertrana)

     Prudenci Bertrana es caracteritzà per traspassar a l’escriptura els individus singulars que anava coneixent. Però l’autor de Tordera també tractà la literatura satírica i la mesclà amb la novel·la de caire psicològic a Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), on retrata el metge i escriptor Dídac Ruíz. L’obra d’en Prudenci Bertrana no s’aturà aquí, sinó que conreà més gèneres, per exemple, el teatral, ara bé, sense èxit entre els crítics, en són una mostra obres com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de la Teresa (1932), premi Fastenrath, entre d’altres. A la vegada, Bertrana col·labora en diverses revistes de l’època com ara El Poble Català, Iberia (en aquestes dues de manera més esporàdica), La Publicitat, Revista de Catalunya, La Veu de Catalunya o Lletres, que generava malestar entre l’alta societat. En aquesta darrera exercí com a crític teatral; publicació on veieren la llum Impromptus (1936), unes cròniques de tipus periodístic i de tipus subjectiu. Bertrana s’inspirava en el món i en les pròpies vivències per escriure. Aquesta experiència queda ben reflectida en obres com L’hereu (1931), guardonada amb el premi Creixells; El vagabund (1933) o L’impenitent (1948), obra acabada el 1939, un reflex de la marginació de l’autor davant les noves modes que imperaven.

     Aquest llegat conegut com la trilogia “Entre la terra i els núvols” reflectia tot allò que l’afectava a nivell personal, sobretot, allò més negatiu, com ara, la pèrdua de tres dels seus fills. Com la majoria dels fidels al modernisme, lluità amb mans i mànigues contra el nou moviment que s’estava imposant, el noucentisme, motiu que es plasmà a la conferència “De les belleses de la natura del meu goig” (1908), on vetllà per una actitud fora de la intel·lectualitat, o posteriorment, l’any 1936 en el discurs que explanà com a president dels Jocs Florals de Barcelona. El 1937 veié la llum El rossinyol que jo he tractat. L’autor no assolí les expectatives que s’havia marcat com a escriptor i entrà en un període de marginació, on a poc a poc, es veié desplaçat pel moviment que imperava, el noucentisme.

     Prudenci Bertrana seguí publicant en grans editorials, sobretot reculls de contes i narracions breus, com per exemple: La lloca de la vídua i altres contres (1915), Els herois (1920), El meu amic Pellini i altres contes (1923), La bassa roja: una aventura en l’estepa (1923), El desig de pecar (1924), o la novel·la L’òrgue del diputat (1924). En les seves narracions tractava diversos temes, com ara la nostàlgia per la vida rural i la infantesa perduda, l’angoixa que sent l’individu incapaç per adaptar-se a la societat que l’envolta. Hagué de combatre amb els canvis de modes literàries que el desorientaven, així com la seva pròpia individualitat.

Proses bàrbares (Prudenci Bertrana)

     Finà a Barcelona el 1941. A partir del 1965 començaren a publicar-se les “Obres completes” i a ésser vindicat com a un dels nostres referents literaris. El 1968 a Girona es creà el premi de novel·la Prudenci Bertrana que amb el temps esdevindrà un dels guardons capdavanters de les terres catalanes.


Fragment de Josafat (1906)

Josafat (Prudenci Bertrana)

CAPÍTOL V (fragment)

     Una silueta angulosa i feixuga vingué dret a ella travessant la nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven; passà a frec d'ella, de la bagassa, sense adonar-se'n, i, ja dins del passadís, obrí la porta. La veu de Fineta sonà al seu darrera.

     —Josafat...; sóc jo, Josafat. Entro?

     I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar les mans que l'han nafrada.

     El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l'esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en el seu magí contorbat. Cregué en un penediment, en una disfressa del dimoni, en la pròxima satisfacció de la luxúria, en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics i en un camí segur per a notificar a la porcairola el seu bell propòsit. I restà mut, i Fineta, també muda, amb un aire entristit, anà allunyant-se del campaner fins a caure esllanguida a l'escambell, des d'on li envià, per entre les seves pestanyes, una salutació casta i fervent...

     —Som amics, Josafat?

     El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.

     Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.

     Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.

     —Encara em tens ràbia, Josafat?

     —Ràbia, jo..., jo...?

     —Sí, tu, mira em feres mal; mira'm.

     I s'apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d'anells.

     —Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.

     —Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?

     —Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.

     Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.

     —Què en vols fer, d'ella?

     —Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.

     —Per casar-t'hi?

     —És cosa meva.




— CASTELLANOS, Jordi, (1986). La novel·la modernista, dins Història de la literatura catalana, part moderna, vol. 8, Barcelona, Ariel.

— DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura, vol. 4, MAD, Alcalá de Guadaíra.

Anybertrana.lletrescatalanes.cat

Pedresdegirona.com

Escriptors.cat


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Prudenci Bertrana i Comte»
"Prudenci Bertrana: fill del modernisme"
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]