"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 35 - Diàleg, 2017
Número 35 - Diàleg
Desembre de 2017
Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Rafel Nadal i la maledicció dels Palmisano»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Rafel Nadal

Rafel Nadal i la maledicció dels Palmisano


     L’arxiconegut periodista, exdirector de El Periódico de Catalunya i des dels darrers anys, escriptor, s’ha consolidat dins el panorama literari català amb la darrera obra, La maledicció dels Palmisano (2015). Aquest llibre el va posar en un repte després d’escriure una obra on retratava diversos polítics a Els mandarins (2011) i dues novel·les que tractaven sobre la seva família: Quan érem feliços (2012), on glossa el seu temps d’infantesa, i Quan en dèiem xampany (2013), aquest darrer versa sobre el seu besavi i el negoci familiar. La maledicció dels Palmisano és una obra que ha assolit l’èxit i ja ha estat traduïda a onze llengües, essent l’obra escrita en català amb més traduccions durant el 2015 i això que va editar-se al setembre.

     Rafel Nadal va crear una novel·la senzilla de llegir, amb capítols curts per tal de donar més agilitat a la lectura, perquè avui dia, com ell explicà, es llegeix en moments determinats, sobretot al vespre i al llit, just abans d’anar a dormir, per això va creure convenient escriure capítols abreujats on sempre passés alguna cosa, per tal que així fossin també recordats. Segons l’escriptor gironí, la barreja entre realitat i ficció dóna molt de joc: «Quan escrius un llibre, de vegades en neix un altre. Em vaig preguntar pel lloc on neixes, el destí i visitant un cementiri alemany de la Primera Guerra Mundial a la Xampanya francesa, davant de vint-i-cinc mil creus, vaig arribar al centre del cementiri i vaig veure una creu de David. Allí hi havia centenars de joves morts per Alemanya. Això em va fer pensar sobre els límits de la pròpia llibertat individual, si ets esclau del destí, si hi pots lluitar o no».

     Posteriorment, Nadal va viatjar al sud d’Itàlia amb la seva dona, per fugir de la calor i reposar, a Locorotondo, un poble ubicat al taló de la bota d’Itàlia, a la regió de la Pulla, al qual ell ha anomenat, Bellorotondo, població que es troba a dalt d’un turó. Així neix la gènesi de l’obra. Durant el passeig es trobà que feia trenta-nou graus i no es veia ningú pel carrer, tan sols escoltà el clic d’un termòmetre digital que arribà a quaranta graus i dos gossos estirats de potes obertes i que semblaven petrificats. Uns minuts més tard, féu cap a una plaça on es topà amb un monument de la Primera Guerra Mundial on s’esmentaven els caiguts entre els anys 1915 i 1918. Vint-i-un portaven el mateix cognom, Palmisano. Després, un home que havia vist abans, de prop de noranta anys, i que estava fent la migdiada, en veure’l que es trobava davant del monòlit digué: «Vint-i-un són vint-i-un la maledicció dels Palmisano». Llavors, donà amb una làpida dedicada als caiguts de la Segona Guerra Mundial on hi havia molts traspassats de la família Convertini. Els Palmisano moriren a la Primera Guerra Mundial i els Convertini a la Segona. Els Palmisano provenien d’una família d’humils pagesos, en canvi, els Convertini eren fills de rics i no anaven a la guerra. Les primeres pàgines de la novel·la són carn del gènere negre, vint-i-una persones que porten el cognom Palmisano són assassinades.

     Al cap i a la fi, dues dones quedaren vídues, Francesca, d’Antonio Convertini i Donata, de Vito Oronzo Palmisano, que curiosament era el darrer de la nissaga familiar. Casualment, dóna la coincidència que totes dues dones estaven embarassades. Mentre que la Francesca, estava satisfeta per aquest fet, per contra, la Donata ho vivia amb temor, perquè el fill podia caure en la maledicció dels Palmisano, atès que era el que feia vint-i-u, i també esdevingués exterminat. Totes dues dones arribaran a un acord per tal d’alliberar aquest fill, que de fet el faran passar per un Convertini.

     Curiosament, el fill del primer Convertini es va fer amic de l’últim Palmisano i tots dos moren a l’Almirtini. Les dues morts arriben fora de termini i ambdues vídues es consolen juntes, emperò tingueren un fill cadascuna.

     «No puc tenir un noi Palmisano, el salves i que sigui un Convertini.»

     «M’has de prometre que, si és nen, faràs veure que és teu i el criaràs com un Convertini. Li posarem Vitantonio. Només tu i jo sabrem que és en honor del meu Vito Oronzo, que l’haurà engendrat, i del teu Antonio, que li haurà donat el nom i l’oportunitat de sobreviure a la maledicció dels Palmisano.»

     Donata, mare del darrer Palmisano convenç a Francesca, vídua d’un Convertini, que aquesta faci veure que el fill és seu, s’anomenarà Vitantonio, i que el pugi amb la nena que té, la Giovanna, fent-lo passar per bessons, i per tant, sota el cognom Convertini.

     L’escriptor va decidir centrar-se en els dos fills i emmarcar la novel·la en la Vall d’Ítria, una zona on la terra és vermella:

     «El llibre relata la història dels dos nens, així causaria més impacte, explicaria com lluiten a la guerra. És una obra de passions, sentiments, emocions, odis, amor, traïció. La guerra treu el bo i el millor de cadascú, així com porta a l’extrem els sentiments i les emocions.»

La maledicció dels Palmisano (Rafel Nadal)

     Mitjançant la vida dels dos infants, la joventut, les relacions amb les amistats, els fets socials que s’esdevenen, arribem al punt que en Vitantonio no vol allistar-se a l’exèrcit italià i això el porta a amagar-se. Donata, la mare, per temor que es compleixi de nou la maledicció dels Palmisano, vol que s’hi allisti. No ho aconsegueix. Més endavant ha de decidir en quin bàndol està davant la guerra, si de la banda de Mussolini i de la banda dels aliats, escull aquests darrers i se’n va a combatre els alemanys. Un temps més tard, es descobreix la seva veritable identitat i una vegada més esdevé amenaçat per la imprecació d’ésser el darrer Palmisano.

     Nadal confirmà que hagué de realitzar un gran esforç de documentació a l’hora d’escriure aquesta obra i sobretot, no introduir com diu ell el «tros Vikipèdia». També glossà que la novel·la no és històrica, no era la seva pretensió, sinó de personatges i de la seva evolució.

     La novel·la també vol ésser un petit homenatge a les flors. Rafel Nadal comentà que apareixen sempre a les seves obres en homenatge al crític literari Josep Maria Castellet, perquè un dia li va dir: «Ets l’únic home que escriu sobre flors».

     Girona, com sempre, és una de les protagonistes en les seves obres. A la novel·la s’explica un episodi en boca d’un soldat que per cert, a Quan en dèiem xampany era explanat en boca de la seva mare, emperò que l’autor aprofità per redactar la nova història.

     A La maledicció dels Palmisano relata l’episodi del bombardeig de Bari, que va succeir el 2 de desembre del 1943, un dels episodis més desconeguts de la Segona Guerra Mundial. Aquest bombardeig es va amagar per tal que no se sabés que els americans tenien armes químiques, atès que, amb l’atac dels aliats enfonsaren el vaixell John Harvey, per tal que no es descobrís i aquest fet va provocar moltes morts vinculades a les armes químiques en aquella zona, a conseqüència del gas mostassa que s’alliberà. El general Eisenhower des de la llunyania va engegar una operació per soterrar la realitat, que s’havia fet esclatar un vaixell carregat de gas mostassa, i d’aquesta manera no haver de retirar aquesta tipologia d’armament, perquè Hitler i els seus en tenien en el seu poder i podia passar qualsevol cosa.

     Alguns lectors li estan demanant una segona part de l’obra, ell de fet, comentà que si algun personatge mereix una novel·la sobre aquest tema, aquest seria el doctor Ricardi.

     Una de les claus a l’hora d’escriure una obra, tal com Nadal explanà, és descriure de manera aprofundida allò que et trobes a la vida real per tal de fer reviure la història que es llegirà.

     Tot i la irrupció tardana de Rafel Nadal al panorama literari, ell sempre havia escrit novel·la policíaca, teatre i poesia, emperò ho feia com a afeccionat. Després de deixar la direcció de El Periódico de Catalunya, ha tingut més temps per dedicar-se a l’escriptura, allò que més li agrada, a la vegada, això li permet treballar en altres projectes de novel·les, algunes, ancorades en els nostres marcs històrics i el que és més interessant per a nosaltres, redescobrir un nou i interessant autor.


Tast de:
La maledicció dels Palmisano
Rafel Nadal
(Cortesia de Columna Edicions)


La Gran Guerra

     El primer de morir va ser en Giuseppe Oronzo Palmisano (1), el més bel·licista de tots i el que feia més temps que es preparava per si la pàtria el reclamava. Va caure el 24 de maig del 1915, l’endemà que Itàlia hagués declarat la guerra a Àustria i s’hagués incorporat a la coalició aliada de la Primera Guerra Mundial. El pobre Giuseppe Oronzo sempre havia defensat que la lluita al front era una gran oportunitat, que ensenyava a disciplinar-se, enfortia el caràcter i permetia canalitzar adequadament l’excés d’energia dels més joves. Trobava que el camp de batalla era l’únic lloc on la força bruta s’exercia de manera natural i ordenada. Com un art noble, deia ell.

     En Giuseppe Oronzo era lleial i complidor. El seu problema era que sempre estava a punt per aclarir les diferències a bufetades. Però, malgrat aquesta tendència espontània a la violència, no tenia mal cor. Va ser el primer Palmisano que va córrer a allistar-se i va aconseguir entrar en un cos de voluntaris, tot un honor per a algú que venia d’un poble com Bellorotondo. Poc temps després va ser el primer de marxar al front del Carso, al nord-est d’Itàlia, i el primer d’entrar en combat. També va ser el primer del seu destacament de sortir a l’avançada per fustigar els austríacs que aquelles primeres hores de guerra no paraven de retrocedir. I va ser el primer de rebre una bala de fusell al pit, just a l’estèrnum. Quan va sentir l’impacte, com un soroll de dues peces metàl·liques que topaven i una cremor molt desagradable al pit, va pensar que la bala només havia fregat els botons de la guerrera i va intentar seguir avançant. Les cames no li van respondre, se li van doblegar en sec i va caure fulminat. Quan els austríacs van contraatacar, un caporal de bigoti recargolat li va passar per sobre i li va clavar la baioneta al cor, però el pobre Giuseppe Oronzo ja no se’n va sentir; feia estona que la vida se li havia escapat. El primer Palmisano va morir amb l’honor inútil de ser un dels primers italians de perdre la vida, just el primer dia de guerra al front austríac. Aquell estiu hauria fet vint-i-dos anys.

     En Donato fu Francesco Paolo Palmisano (2) va ser el segon de caure. Era el més poruc de la família i ho hauria donat tot per evitar la mobilització, però no va tenir ni temps d’experimentar els horrors de les trinxeres: també va morir al front del Carso, cap al final del primer estiu de la guerra, víctima de l’explosió d’un obús de l’artilleria que defensava la ciutat fronterera de Gorizia. I pocs dies després va morir en Silvestro (3), cosit a trets per les noves metralladores austríaques que l’octubre del 1915 feien estralls entre les tropes que assaltaven infructuosament el turó de Santa Lucia, sempre a la frontera nord-est d’Itàlia. Acomodats en observatoris allunyats de la línia de foc, els oficials italians bevien te en tasses de porcellana, servits per auxiliars enguantats, i des d’allà ordenaven les onades successives de les tropes a l’assalt de la muntanya. Fins que el cap de tots els exèrcits italians, el general Luigi Cadorna, tot i que mai no va comprendre la inutilitat de la massacre, va donar per acabada l’ofensiva. D’aquesta manera va arribar a la fi la tercera batalla de l’Isonzo, un riu encaixonat entre muntanyes magnífiques, a tocar de la frontera amb l’imperi austrohongarès, del qual, fins a aquell dia, a Bellorotondo no n’havien ni sentit a parlar.



Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Rafel Nadal i la maledicció dels Palmisano»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Rafel Nadal i la maledicció dels Palmisano».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]