![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Records de les Rambles
La façana del Zuric a la sortida de l’estació dels "Catalans".
Cafè Canaletes, començament de les rambles, acollidor, ple de tradició i de bon gust.
La Font de Canaletes. Punt de reunió dels “culers” després dels partits del Barça.
Hotel Continental. Lloc de trobada d’homes de negocis, turistes, encontres discrets seguits d’hores amoroses. Parelles de nuvis, nits d’amor i promeses.
La Rambla de les flors, parades de floristes, muses dels poetes i models de pintors.
Loteria Casa Valdés, l’establiment de venda d’il·lusions més prestigiós de Barcelona.
Teatre Club Capitol, seu del gran i extraordinari Pepe Rubianes, provocador i escandalitzador de carques, de tots els qui tenen “dos braços drets”: “esos hijos de la gran puta”... “A mí, la unidad de España me suda la polla...”. Algun espectador s’alçava de la butaca abandonant la sala i seguit de la xiuladissa i cridòria del públic.
Tornem a Les Rambles. L’home dels ocells endevinaires del futur, amb un públic fidel i neguitós per conèixer el seu futur.
Seguint la passejada, trobem el Poliorama. Mar i cel, i tantes altres obres representades al seu escenari, amb les millors actrius i actors, seguides d’un públic fidel.
A l’altre costat els Magatzems Sepu, absorbits per la competència silenciosa i depredadora dels negocis orientals.
A la dreta l’església de Betlem, refugi que fou del nostre Jacint Verdaguer, un dels pares més representatius i defensor de la nostra llengua.
Munts de gent passegen amunt i avall.
A l’esquerra el Palau Moja. Una de les moltes joies del modernisme barceloní.
Palau de la Virreina. El pintor Joan Miró va tenir la deferència de signar-me el catàleg de l’exposició què portava el seu nom.
Pla de la Boqueria, el terra empedrat amb una reproducció de Joan Miró.
Hem arribat al paradís dels gourmets, el Mercat de Sant Josep, “La Boquería”, cuiners i mestresses de casa competeixen per comprar els millors productes. Després de la compra, la visita quasi obligada al bar Pinocho, amfitrió carismàtic de bona part dels clients, refugi de gourmets, oferint els seus variats “platillos” amb la corresponent copa. Un fet trist —que no deu haver pogut oblidar el Pinocho— el suïcidi de l’amo del restaurant de l’Agut d’Avinyò. L’escriptor Manolo Vázquez Montalbán, client habitual que fou de la Boquería i de la barra del Pinocho. També ho era el protagonista dels seus llibres, el detectiu Pepe Carvalho.
Cafè Canaletes, començament de les rambles, acollidor, ple de tradició i de bon gust.
La Font de Canaletes. Punt de reunió dels “culers” després dels partits del Barça.
Hotel Continental. Lloc de trobada d’homes de negocis, turistes, encontres discrets seguits d’hores amoroses. Parelles de nuvis, nits d’amor i promeses.
La Rambla de les flors, parades de floristes, muses dels poetes i models de pintors.
Loteria Casa Valdés, l’establiment de venda d’il·lusions més prestigiós de Barcelona.
Teatre Club Capitol, seu del gran i extraordinari Pepe Rubianes, provocador i escandalitzador de carques, de tots els qui tenen “dos braços drets”: “esos hijos de la gran puta”... “A mí, la unidad de España me suda la polla...”. Algun espectador s’alçava de la butaca abandonant la sala i seguit de la xiuladissa i cridòria del públic.
Tornem a Les Rambles. L’home dels ocells endevinaires del futur, amb un públic fidel i neguitós per conèixer el seu futur.
Seguint la passejada, trobem el Poliorama. Mar i cel, i tantes altres obres representades al seu escenari, amb les millors actrius i actors, seguides d’un públic fidel.
A l’altre costat els Magatzems Sepu, absorbits per la competència silenciosa i depredadora dels negocis orientals.
A la dreta l’església de Betlem, refugi que fou del nostre Jacint Verdaguer, un dels pares més representatius i defensor de la nostra llengua.
Munts de gent passegen amunt i avall.
A l’esquerra el Palau Moja. Una de les moltes joies del modernisme barceloní.
Palau de la Virreina. El pintor Joan Miró va tenir la deferència de signar-me el catàleg de l’exposició què portava el seu nom.
Pla de la Boqueria, el terra empedrat amb una reproducció de Joan Miró.
Hem arribat al paradís dels gourmets, el Mercat de Sant Josep, “La Boquería”, cuiners i mestresses de casa competeixen per comprar els millors productes. Després de la compra, la visita quasi obligada al bar Pinocho, amfitrió carismàtic de bona part dels clients, refugi de gourmets, oferint els seus variats “platillos” amb la corresponent copa. Un fet trist —que no deu haver pogut oblidar el Pinocho— el suïcidi de l’amo del restaurant de l’Agut d’Avinyò. L’escriptor Manolo Vázquez Montalbán, client habitual que fou de la Boquería i de la barra del Pinocho. També ho era el protagonista dels seus llibres, el detectiu Pepe Carvalho.
Som al davant del Gran Teatre del Liceu, de prestigi internacional. Les figures més representatives del món de l’Òpera han ofert el seu repertori en aquest temple de l’anomenat “bel canto”. La Caballé, en Josep Carreres, la Victoria dels Àngels, Plácido Domingo, la llista segueix amb tots els noms més prestigiosos a nivell mundial. El Liceu ha patit dos fets que no es poden oblidar: 7 de novembre de 1893, durant la representació de l’òpera Guillem Tell —segon acte— un anarquista llença dues bombes a la platea. Morts i un munt de ferits. Joan Maragall va reflectir el dolorós succés en aquest poema:
«Paternal»
Tornant del Liceu en la nit
del 7 de novembre de 1893.
del 7 de novembre de 1893.
Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal -la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, -la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, -la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, -se mira en ella,
i riu bàrbarament.
Jo, tornava amb tren de París —Ja sabeu què ha passat? Aquesta matinada s’ha cremat el Liceu. 13 de juny del 2010.
Al cap de pocs anys el Liceu s’havia reconstruït i reformat lluint altra vegada amb tota la seva esplendidesa.
Davant del Liceu trobem El Cafè de l’Òpera. Pepe Carvalho n’era un client habitual, punt de trobada amb els seus confidents. Jo vaig descobrir-ho llegint els llibres de Vázquez Montalbán, també, client d’aquest establiment.
Final dels anys setanta, exhibicions a ple dia del personatge Ocaña, acompanyat del seu amic Nazario i tota una rècula de seguidors passejant i escandalitzant als vianants. Els dos personatges esmentats cal dir que eren bons artistes, en Nazario encara segueix treballant. De l’Ocaña, recordeu la pel·lícula Ocaña, retrat intermitent? I, el trist final que va posar fi a la seva vida. Una meva amiga, marxant i encarregada d’organitzar-li les exposicions l’esbroncava així: —Dedica més temps a la pintura que és el que saps fer i no facis tantes mariconades per les Rambles...!
Rambla de Caputxins fins al final, cavallets de pintors mostrant la seva obra, trileros i carteristes disposats a “alleugerir” les butxaques dels badocs.
Seguint caminant amb direcció al moll, a l’esquerra, trobem el monument d’en Pitarra, poeta, humorista i escriptor de l’anomenada època modernista. Darrere del monument, el cafè Amaya. L’establiment on vaig menjar les millors “patates braves”. Hi ha coses que no s’obliden.
Tot seguit el Cosmos i el Teatre Principal, el més antic de Barcelona. Prostitutes i travestis passegen a la recerca de clients. Cal viure!
Per tot el curs de les Rambles, durant una època, també va passejar un entranyable i tendre personatge molt nostrat: La Monyos.
Monument a Colom, des del mirador de l’estàtua es podien veure ancorats els vaixells de la flota americana. Els mariners, travessant les rambles, es perdien pels carrers de les Tapies i Robadors.
Dimecres, disset d’agost, a les disset hores, un jove de menys de vint anys, nascut a casa nostra, d’ètnia musulmana, encegat per l’odi i un fanatisme irracional executa la terrible massacre.
Crits, plors, morts i un munt de ferits...
Els meus records de Les Rambles seran els de sempre. Ara, però, amb una profunda, trista i adolorida nafra impossible de poder oblidar.
Així i tot, les floristes seguiran venent somriures i flors.
El Liceu representarà els repertoris de les millors Òperes.
La Boqueria i el Pinocho a vessar de públic.
Les Rambles de Barcelona continuaran
Al cap de pocs anys el Liceu s’havia reconstruït i reformat lluint altra vegada amb tota la seva esplendidesa.
Davant del Liceu trobem El Cafè de l’Òpera. Pepe Carvalho n’era un client habitual, punt de trobada amb els seus confidents. Jo vaig descobrir-ho llegint els llibres de Vázquez Montalbán, també, client d’aquest establiment.
Final dels anys setanta, exhibicions a ple dia del personatge Ocaña, acompanyat del seu amic Nazario i tota una rècula de seguidors passejant i escandalitzant als vianants. Els dos personatges esmentats cal dir que eren bons artistes, en Nazario encara segueix treballant. De l’Ocaña, recordeu la pel·lícula Ocaña, retrat intermitent? I, el trist final que va posar fi a la seva vida. Una meva amiga, marxant i encarregada d’organitzar-li les exposicions l’esbroncava així: —Dedica més temps a la pintura que és el que saps fer i no facis tantes mariconades per les Rambles...!
Rambla de Caputxins fins al final, cavallets de pintors mostrant la seva obra, trileros i carteristes disposats a “alleugerir” les butxaques dels badocs.
Seguint caminant amb direcció al moll, a l’esquerra, trobem el monument d’en Pitarra, poeta, humorista i escriptor de l’anomenada època modernista. Darrere del monument, el cafè Amaya. L’establiment on vaig menjar les millors “patates braves”. Hi ha coses que no s’obliden.
Tot seguit el Cosmos i el Teatre Principal, el més antic de Barcelona. Prostitutes i travestis passegen a la recerca de clients. Cal viure!
Per tot el curs de les Rambles, durant una època, també va passejar un entranyable i tendre personatge molt nostrat: La Monyos.
Monument a Colom, des del mirador de l’estàtua es podien veure ancorats els vaixells de la flota americana. Els mariners, travessant les rambles, es perdien pels carrers de les Tapies i Robadors.
Dimecres, disset d’agost, a les disset hores, un jove de menys de vint anys, nascut a casa nostra, d’ètnia musulmana, encegat per l’odi i un fanatisme irracional executa la terrible massacre.
Crits, plors, morts i un munt de ferits...
Els meus records de Les Rambles seran els de sempre. Ara, però, amb una profunda, trista i adolorida nafra impossible de poder oblidar.
Així i tot, les floristes seguiran venent somriures i flors.
El Liceu representarà els repertoris de les millors Òperes.
La Boqueria i el Pinocho a vessar de públic.
Les Rambles de Barcelona continuaran
VIVES
Pep López Badenas
«Records de les Rambles»
"El Liceu"
Ramon Casas
(Barcelona, 1866-1932)
Referència:
López Badenas, Pep.
«Records de les Rambles».
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
López Badenas, Pep.
«Records de les Rambles».
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada