"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Després de vuit anys de presència continuada en la xarxa, 36 números seriats i 32 números especials publicats, i un total de 2817 entrades individuals editades, amb el número 36 de la revista Lo Càntich, posem punt final a un fantàstic viatge literari i cultural. Nous projectes ens esperen. Projectes que podeu seguir a través de la pàgina de l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies, de tot cor, a totes aquelles persones que ens han proporcionat el seu suport en aquesta meravellosa singladura pels mars i oceans de la literatura, l'art i la cultura. Eternament agraïts!

L'Equip Editorial (els que som, i els que han estat, in memoriam).

«NO és NO»

Montserrat Aloy i Roca

Il·lustració:  Roser Piñol

NO és NO (Roser Piñol)

NO és NO


     “No és no, m’has entès? No, no tens cap dret a mirar-me com si fos un tros de carn per a consum immediat! Aquest cos és meu, i l’entrego a qui vull jo, sense que primer hagi de passar un tast no consentit. No és no, m’entens? No t’acostis més. Jo no t’he atorgat el poder de la distància escurçada sense consens. Em repugna el teu ull lúbric, les teues mans que no obeeixen les normes del respecte, la boca que vomita paraules indecents. Em fas fàstic, m’entens?! Tant com el fantasma que habita la por a ser aturada a casa meua, abans d’entrar; tant com aquell aire fètid que no m’abandonarà perquè tu no entens que la dona no és cap presa, ni plat, ni samarreta amb què lluir el teu masclisme. Perquè, entenguem-nos, si només tens aquesta paraula com a estendard és que et manquen idees i arguments creïbles i sòlids. Vas entre “col·legues” cridant i enganyant, tafur de l’amistat com a coberta de la pell aliena; mires a banda i banda, lladregot miserable de l’amor que penses cobrar, com si fos un negoci amb un 35% d’IVA. Ets un covard. NO ÉS NO! No m’acoto per submissió. No em doblego perquè em fas por. El petó primer ha de ser noble i consensuat. Fas ferum a fura, a forat ple de vicis; la crosta que mostres en parlar supura el líquid blanc de la intolerància. Noblesa? CA! Quan has començat a repenjar-te a la paret et queia la bava blanca de la ràbia que menges tothora. Avui, jo. Demà, una amiga meua, la meua mare, la veïna, la dona que et serveix el cafè al bar. Mira’t al mirall, mira-t’hi bé, fins que els ulls et sagnin; despulla’t del que et vesteix de dignitat, treu-te les paraules amb què perfumes la hiena que et domina. No, m’has entès, no. Ni avui, ni demà, ni la setmana que ve. Guaita’t les mans: amb aquestes mans penses acaronar la teua dona a casa, vestir les filles, fer abraçades a les cunyades? D’on trauràs els arguments quan sàpiguen que has deixat petja en altres pells, sense el seu consentiment? Les miraràs a la cara i admetràs que ets un malparit, un inconscient, un futur maltractador?! No em diguis ara que no t’havien avisat, que els teus amics —els covards, els victimistes, els febles, així els anomenes tu— no volen sortir amb tu perquè ja saben què vols: sotjar, humiliar i després riure-te’n. De veres esperes que cregui que ets bona persona perquè em dius “sisplaugràcies” amb el posat sobri del peu enlaire, el peu que m’esclafarà no fos cas que et clavés una denúncia, no fos cas que sabés qui ets de debò?? Encara creus que no he notat la mà oberta a l’esquena, casualment oberta i resseguint el vestit que estreno avui, mentre tu creies que te m’estava oferint????

     I ara escolta, abans que oblidis que em deus respecte només pel fet que soc un ésser amb drets com tu. Escolta què diu la Kim Addonizio en aquest fragment del poema “Els nombres” que he traduït perquè vegis quantes de naltres diem “NO ÉS NO”:

     “(...) Estic cansada, vull reposar ara.
     Vull besar el cos del meu amant, l’única boca, el primer
     nom
     sense ombra. Deixa’m anar. Quantes pregàries
     hi ha aquesta nit, quantes de nosaltres hem d’estar despertes i escoltar?”

     No és no. ARA, AVUI I SEMPRE”.


Montserrat Aloy i Roca
(Lleida, 1967)
«NO és NO»

Il·lustració:
'NO és NO (Roser Piñol)'
Roser Piñol
(Barcelona, 1985)
«NO és NO»


Referència:
Aloy i Roca, Montserrat.
«NO és NO»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]