«Brusquina d'instants» Anna Rispau i Falgàs - Sílvia Romero i Olea Il·lustracions: Pilar Campmany Per: Glòria Calafell

Brusquina d'instants

Anna Rispau i Falgàs - Sílvia Romero i Olea
Il·lustracions: Pilar Campmany

Estudi crític
Per: Glòria Calafell

     Brusquina d’instants és un poemari de tres dones: les poetesses Sílvia Romero i Anna Rispau han posat les paraules i Pilar Campmany, poetessa i pintora, ha dibuixat i pintat les il·lustracions amb una tècnica mixta. Podríem dir, però, que les dues poetesses que fan servir la paraula com a eina d’expressió i comunicació amb el lector/a, també pinten, acoloreixen els poemes quan ens diuen: "tons auris per a l’esclat de la ginesta florida" = el groc daurat per a la flor silvestre d’estiu i és que, sempre saps quan comença el poema, però no saps quan l’acaba, perquè la pintura, la il·lustració de la mateixa pàgina o la posterior, rebla el que diu el poema.

Remors daurades
es fonen amb el tritlleig
que besa els somnis.
Les ones bransolegen
la nau on reposa el temps.

     Al meu entendre, doncs, caldrà parlar de tres veus poètiques que tenen l’art de la paraula i la il·lustració per fer-nos partícips de les seves emocions i estats d’ànims, perquè el poemari ens parla d’estats d’ànim, emocions que es fusionen amb la Natura a través del pas del temps. El mateix títol del poemari n’és un exemple: Brusquina d’instants. Els instants que són com pluja fina com diu ja el primer poema: "Tènue cortina d’aigua / emboirant el balcó màgic: transparències de pluja..." Una descripció etèria de la natura que trenca el "rugir de trons" (...) i acaba "a recer d’un món millor". És a dir el retorn al paisatge = estat d’ànim inicial, la qual cosa corrobora els cinc versos (no són tanka) a peu de pàgina, on la blancor i la transparència enllacen amb el poema llarg de l’inici "Desvetlla l’alba / amb la pell esblaimada / (...) plovineig àvid de llum".

     Les autores han triat els camins per fer un viatge iniciàtic cap al destí. Pilar Campmany ens ho il·lustra amb la perspectiva d’un camí d’hivern i al fons el poble. El destí on han d’arribar les dues veus poètiques: la primera ens diu "la carretera zigzagueja, sinuosa, cim amunt (...) s’apropa el destí / s’inicia el viatge" i la segona veu poètica a peu de pàgina "Rierol d’asfalt (...) amarar-te del repic / de les campanes al vol". És, però, en les pàgines 30 i 31, que les tres veus poètiques (perquè cal no oblidar que Campmany és poetessa i pintora que és una altra forma subjectiva de veure l’entorn), han sabut interpretar el món de la lectura, el món de la paraula i el món de la imatge com a eina creadora de somnis i de noves realitats i, de nou, il·lustració i paraula s’han donat la mà en un dels poemes més reeixits del llibre: Primera veu poètica "Vella olivera de branques nuoses i recargolades (...) / A la copa de l’arbre, s’hi amaga / el somni d’una cabana (...) S’asseu als taulons (...) i en el silenci un regal / S’hi asseu, obre el llibre, i fuig". Una al·legoria a la llibertat de la imaginació, una fugida d’una realitat absoluta. La segona veu poètica reblarà el contingut, dirà amb cinc versos: "Redós de caliu / fet amb branquillons de mots / S’encén la saba / Les fulles remoregen / històries d’altres mons".

     Així, tot el llibre va desgranant imatges a través de la paraula i de la il·lustració, la simbiosi perfecta perquè el lector en gaudeixi (pàgines 40 i 41). A l’avinguda, la fulla de plàtan... o a les pàgines 48 i 49 "Roba estesa. Sentiments al vol" i els cinc versos següents "Anhels estesos..." o l’acabament del dia i la llum en les pàgines 60 i 61 "Vespreja / la mar avança per la costa / resseguint el meu camí..." i en els cinc versos de peu de pàgina "La vela d’argent / llenega pel cel encès..."

     Tot el poemari va detallant una natura que prové de dins a fora del jo poètic, amb un estil uniforme, ple d’imatges de sentiments, on l’adjectivació n’és protagonista principal, la qual cosa propicia una riquesa lèxica que ens deixa entreveure el domini de la llengua de les poetesses, així com la bona reinterpretació que n’ha fet la il·lustradora. Com a exemple "Cos malmès / acotxat de sentiments (...)" i els últims versos "brancam càlid (...) Somnis de llum maragda" (pg. 63); o "La gebrada em confon les llàgrimes / M’emmantella la rosada / (...) No vull amagar la tristesa / sinó ocultar el somic / mes la humitat dels solcs / palesen el neguit" (pàg. 66). I els cinc versos a peu de pàgina: "Plora rou gebrat / l’herbei glauc i temorenc", que la il·lustració rebla de manera suau, com les paraules, i ben definida.

La gebrada em confon les llàgrimes.
M'emmantella la rosada.
El dia despunta.
No vull amagar la tristesa,
sinó ocultar el somic,
mes la humitat dels solcs
palesen el neguit.
M'amaro del caliu del carrer.
Els nens juguen al parc:
llisquen crits ajogassats pel tobogan,
agrunsen rialles pel gronxador.
Els persegueix el meu esperit
—vaivé dolorós—
que somriu abans d'esbarrar-se.

Plora rou gebrat
l'herbei glauc i temorenc.
El sol badalla.
Cingles avall s'estimba
l'alegre tritlleig del riu.

     Una altra característica del poemari és l’ús de paraules, recollides de la nostra llengua, que ara no són estandarditzades i que en els versos els dona una característica encara més poètica. Paraules com brusquina, tritlleig, verbs com agrunsar, brostar... o arcaismes com mes (però)...

     Per tot això recomano el poemari, perquè us farà gaudir de debò d’unes imatges d’una riquesa força subjectiva, però que connecta amb l'íntima sensibilitat del lector/a.

Glòria Calafell
Llicenciada en Filologia per la UB
Escriptora i poetessa

"Brusquina d'instants"
Anna Rispau i Falgàs - Sílvia Romero i Olea
Il·lustracions: Pilar Campmany

Referència:

Calafell, Glòria.
«Brusquina d'instants,
Anna Rispau i Falgàs i Sílvia Romero i Olea»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>