![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Ans que sigui el teu anhel
Escolto el batec del teu cor i reconec admiració i respecte pel bosc que t'envolta. Agraït, sento com em contemples, com et deixes enlluernar per la frondositat de les meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal d'aquesta ombra tan preuada. Imagino com abaixes les parpelles, deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors; tot un bàlsam per a la teva vida atrafegada. Segurament, escoltes la remor de les fulles en ser acariciades pel vent i desitges, com mai, el silenci que m'envolta. Acarones amb el tou dels dits el meu tronc, d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb la mirada una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge espès. Sento que m'admires, que cobeges la meva pau.
Però, tu, tot just, veus allò que els ulls et mostren. No t'ho retrec; als homes us costa acceptar el que no és evident. Només admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines. Perquè jo també sóc avall. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la Terra, on no arriba mai la llum. Allà, el sòl esdevé rocós o ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins que no s'hi troba ni un alè de vida. I, a mesura que una part de mi emergeix vers el Sol i es mostra formosa i esplèndida, l'altra penetra vers el cor de la Terra, en la més freda solitud i foscor. I com més gran i generós tu em contemples, més enfondro sota la superfície les meves arrels nues.
No m'admiris, tan sols; no cantis només la meva bellesa. Ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua que dona la vida. Aquest és el gran secret. La saviesa que amaga, sempre tan discreta i silenciosa, la Nostra Mare Terra.
Però, tu, tot just, veus allò que els ulls et mostren. No t'ho retrec; als homes us costa acceptar el que no és evident. Només admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines. Perquè jo també sóc avall. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la Terra, on no arriba mai la llum. Allà, el sòl esdevé rocós o ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins que no s'hi troba ni un alè de vida. I, a mesura que una part de mi emergeix vers el Sol i es mostra formosa i esplèndida, l'altra penetra vers el cor de la Terra, en la més freda solitud i foscor. I com més gran i generós tu em contemples, més enfondro sota la superfície les meves arrels nues.
No m'admiris, tan sols; no cantis només la meva bellesa. Ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua que dona la vida. Aquest és el gran secret. La saviesa que amaga, sempre tan discreta i silenciosa, la Nostra Mare Terra.
Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«Ans que sigui el teu anhel»
Premi Adults Concurs literari Dia Internacional de la Terra (Moià, 2016)
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga).
"Arrels i troncs"
Vincent van Gogh
(Zundert, 1853 - Auvers-sur-Oise, 1890)
Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«Ans que sigui el teu anhel»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
Blàzquez Gómez, Roser.
«Ans que sigui el teu anhel»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada