Entrevista a Sílvia Romero i Olea Premi de Narrativa Blai Bellver Premis Literaris Ciutat de Xàtiva 2017 Per: Vicenç Ambrós i Besa

Entrevista a Sílvia Romero i Olea

Premi de Narrativa Blai Bellver
Premis Literaris Ciutat de Xàtiva 2017

Per: Vicenç Ambrós i Besa

Jurar és un risc, perquè qualsevol dia algú te’n pot demanar comptes. Jurar és un repte, perquè no sempre és fàcil discernir-ne les futures conseqüències. Jurar és una temptació, perquè et brinda la possibilitat de congeniar amb algú, de guanyar-te’n el respecte i l’admiració. Jurar és un vincle entre dos moments d’un fris cronològic, entre l’abans i el després, entre l’avui i el demà. I d’un jurament se’n pot fer una història, i de la història una novel·la, i de la novel·la un èxit. La cosa promet, perquè Sílvia Romero (Barcelona, 1962) ha guanyat, amb El jurament, el Premi de Narrativa Blai Bellver dels Premis Literaris Ciutat de Xàtiva 2017. En parlem amb ella perquè ens avanci, en primícia, alguns detalls d’aquesta trama singular.

Sense fer cap espòiler, què trobarà el lector en aquesta novel·la?

     El jurament planteja dues històries que avancen en paral·lel però que mantenen un nexe comú que les farà confluir. Una es troba ubicada en època actual. O contemporània. S’inicia amb la troballa, rere una pintura d’escàs valor artístic, d’una altra pintura suposadament atribuïble a un artista ben conegut i reconegut: Rembrandt. La investigació tècnica i artística que duen a terme els personatges els conduirà a la segona història de la novel·la. I aquesta es troba ubicada, bàsicament i per no estendre’m amb més explicacions, al Londres del segle XVII.

El jurament és una novel·la actual o intemporal?

     És intemporal. Perquè més enllà de les dues èpoques històriques en què se situa l’acció, el que preval és el missatge de fons. I aquest gira entorn de la força que té la paraula i, de retruc, del poder que emana d’un jurament. Sigui aquest poder positiu o negatiu.

La trama es desenvolupa a partir d'un fet històric ocorregut a Londres. Va ser aquest el punt de partida o, simplement, un punt de referència per estructurar la narració?

     Va ser el punt de partida. Però com sol passar-me en l’escriptura de les meves novel·les, el punt de partida no em servia per avançar cronològicament endavant, sinó per recrear el passat tot provant d’explicar com s’havia pogut arribar a aquest fet concret.

Concatenar el present i el passat (o el passat i el present) no és una opció senzilla pel que fa al fil conductor... o sí que ho és, per interrelacionar dues històries en una?

     Personalment crec que en l’ofici d’escriure no hi ha res senzill o complicat per ell mateix. Penso que el treball, el rigor, la coherència narrativa... anomena-ho com vulguis, és la batuta que dirigeix la creativitat, sigui amb una o amb una altra tècnica. De fet, la concatenació present/passat, o a l’inrevés, l’he utilitzat en altres ocasions i he de confessar que m’hi trobo còmoda. Però tornant a l’essència de la teva pregunta, m’inclino més a considerar que aquesta tècnica permet la interrelació de dues històries en una, i en conseqüència, les enriqueix.

Fes-nos cinc cèntims dels personatges, almenys dels principals. Quins són els seus impulsos? Quins sentiments els mouen actuar (o a no fer-ho)?

     Te’n parlaré de forma general perquè en tractar-se de dues línies narratives que avancen en paral·lel, els personatges principals es multipliquen per dos.

     En la història situada en època actual el que mou els personatges, sobretot, és l’ànsia de coneixement i la necessitat d’esbrinar la veritat. Al llarg de la investigació per comprovar la viabilitat de la seva teoria sobre l’obra que han descobert sota la pintura, aquest afany de saber i la curiositat intel·lectual serà la tònica que marcarà els seus actes.

     Per contra, en la història ambientada en el segle XVII, els personatges actuen per amor, per supervivència, i per odi. També hi ha amistat, mesquinesa, lleialtat, vilesa... Però sobretot amor, supervivència, i odi.

Quins reptes has assumit a l'hora d'escriure aquesta novel·la i què t'ha reportat?

     El gran repte ha estat la documentació històrica i artística del segle XVII. Abans d’iniciar l’escriptura de la novel·la pròpiament dita em vaig dedicar a llegir articles, estudis, llibres tant de ficció com de no-ficció, pàgines web... També vaig mirar pel·lícules i documentals sobre l’època històrica en general, i més concretament sobre el període artístic dominant. Però també per a la línia narrativa situada en època actual em calia conèixer el sistema, el mètode d’investigació per esbrinar l’autenticitat d’una pintura. Per tant, la profusa documentació va ser, a priori, el repte d’aquesta novel·la.

     I em preguntes també què m’ha reportat... La veritat és que aquest aspecte no me l’havia plantejat, però la paraula que em ve al cap per respondre’t és satisfacció. Suposo que això es deu al fet que soc una persona essencialment curiosa. Em fascina aprendre. I anar assimilant dades per utilitzar-les després en l’escriptura de la novel·la, triar-les, seleccionar-les, fer-les encaixar dins la meva història com si fossin peces d’un trencaclosques que cal construir és, també, un repte. Però un repte que em complau, m’enriqueix i m’atreviria a dir que em diverteix.

Moltes gràcies, Sílvia, per la teva amabilitat i predisposició. Comptem que ben aviat tindrem la novel·la a les mans, editada per Bromera. De moment, enhorabona pel guardó, un més que consolida una llarga i meritòria llista d’èxits i reconeixements arreu del territori.

Referència:

Ambrós i Besa, Vicenç.
«Entrevista a Sílvia Romero i Olea»
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>