![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
L'home de Déu
Col·lecció: Notes de color, 83
216 pàgines - Mides: 15,5 x 23,3 cm - Rústica amb solapes
Data primera edició: Setembre del 2017
ISBN: 978-84-9034-631-0
L’any 1957, en plena postguerra, l’arquebisbe de Barcelona envia el jove seminarista Marcial Ustrell a comarques, a fer inventari dels objectes d’un seguit de parròquies que, per decisió del Vaticà, aviat canviaran de diòcesi. Allà, en terres de pagès, d’analfabetisme i de supersticions, en Marcial es trobarà amb un seguit de circumstàncies que el conduiran, irremissiblement, a la desgràcia.
L’home de Déu és una novel·la tràgica, costumista, amb tocs de realisme màgic, que parla de la lluita entre el bé i el mal, de dones expertes en plantes remeieres, de bruixeria i de l’art de la fabricació de figures de sants. La novel·la plasma creences, retrata seqüeles de la Guerra Civil i posa de manifest la cobdícia de l’Església a l’hora de gestionar el seu valuós patrimoni.
L’home de Déu és una novel·la tràgica, costumista, amb tocs de realisme màgic, que parla de la lluita entre el bé i el mal, de dones expertes en plantes remeieres, de bruixeria i de l’art de la fabricació de figures de sants. La novel·la plasma creences, retrata seqüeles de la Guerra Civil i posa de manifest la cobdícia de l’Església a l’hora de gestionar el seu valuós patrimoni.
(1964) va néixer a Terrassa i actualment viu al Maresme, on combina la seva activitat professional en l’empresa privada amb l’escriptura de novel·les. És llicenciada en Filologia Anglogermànica i fins ara ha publicat El secret de la germandat (2009), Negra memòria (2013, guanyadora del IV Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall) i La carpeta de Vílnius (2015). L’home de Déu, amb la qual ha guanyat el XXXIV Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, és la seva quarta novel·la.
Tast de L'home de Déu,
de Mireia Vancells
(Cortesia de Cossetània Edicions)
de Mireia Vancells
(Cortesia de Cossetània Edicions)
El difunt Marcial Ustrell sempre s’havia preguntat si els morts tenien memòria. Si un cop la gent deixava aquest món, es recordava de tot.
De tota la vida, aquell misteri l’havia captivat. Perquè... què passava, exactament? A les ànimes, en desallotjar el cos, els sobrevenia una mena d’amnèsia que les alliberava de la remembrança de tota una existència i migraven a l’altra dimensió fent tabula rasa, començant de zero, sense gota de consciència de la seva biografia, dels parents que deixaven, de les seves possessions, aficions, projectes, amors, revessos, il·lusions, desitjos i somnis? O bé els esperits dels humans, en traspassar, s’enduien al mes enllà, com si fos una motxilla, l’embalum de les recordances de tot el que havien viscut? I si així era... com aconseguien repòs etern si, per una casualitat, anaven a petar al cel i des d’allà recordaven, punyits de llàstima, desfets d’enyor, la persona estimada, els fills, la família i els amics?
Un difunt presenciava, invisible, el seu propi enterrament? Els plors de qui li guardava dol? El repartiment de la seva herència? Les baralles entre hereus? Què passava si, per complicar-ho encara més, el mort, des del cel o des d’on fos, contemplava al cap del temps un segon casament de la seva parella? Moria altre cop, consumit de gelosia? O, per acabar-ho d’adobar, com podia un esperit gaudir de l’etern descans amb l’angoixa de veure que, en morir, ha deixat la seva gent en la misèria absoluta o en el més insofrible dels dols?
Amb la mateixa curiositat, en Marcial Ustrell, que tota la vida —de vegades, de manera obsessiva— s’havia fet tantes cabòries, sempre s’havia qüestionat si tot allò que apareixia en els malsons —els monstres que l’empaitaven, les cases que l’empresonaven, els vehicles que l’envestien, el terra pastós que li engolia els peus o els penya-segats pels quals es despenyava just abans de despertar-se, entresuat— existia de debò en alguna part de l’univers, o només era fruit de la seva imaginació onírica. Sempre s’havia qüestionat si aquells escenaris anguniosos, aquells paisatges opressors i totes les criatures que els poblaven —els gegants d’un sol ull, els homes llop, els minotaures, els basiliscs, les bruixes desdentades o els diables banyuts amb què sovint somniava, i tota aquella gernació de mala gent imaginària dedicada a mortificar persones innocents que només imploren descansar—, si tot allò, es preguntava, tenia vida pròpia en algun país de bogeria fora de les estones en què la gent somniava, o bé tot s’esvaïa quan qui dormia es despertava, com fa la boira quan escampa arran d’una ventolera inesperada. I aleshores... què passava? Què feia, tota aquella munió d’esperits malèfics, mentre la gent era en estat d’alerta? Romanien quiets, aturats, glaçats com estàtues de sal, expectants que arribés de nou la nit, per atacar altre cop els dorments?
Les seves respiracions restaven en suspens i el seu gest congelat, fins que la crida de les ànimes somnolents atreia novament la seva atenció, i aleshores es tornaven a posar en marxa, per torturar-les en somnis?
El dia que, de petit, en Marcial Ustrell va saber que el món era rodó i que sempre, sempre, mig món dorm i mig món és alerta, va començar a sospitar que aquell regne de tenebres no descansava mai; que hi devia haver algú, algun ésser demoníac que ho governava tot amb mà de ferro i que, per força, hi havia d’haver algun indret, potser sota terra, potser en el fons d’un llac bullent, qui sap si dins l’ànima d’un volcà, on habitaven aquells éssers horripilants i on tot ocorria com en una pel·lícula de cinema, fora de les ments dels dorments, on tenia lloc l’activitat de bèsties, bruixes, diables i ogres.
I ara que, finalment, en Marcial Ustrell era mort i ben mort, ara que al davant seu s’hi estenia tota l’eternitat, ara que vagarejava enmig d’aquell espai esgarrifós tantes voltes afigurat, replè d’altres ombres antigament humanes, esdevingudes aures deformes i estrafolàries buscant les raons d’aquella inesperada existència sobre la qual ningú no els havia previngut... Ara que era allà, ara que en formava part, condemnat a ser un personatge destinat pels segles dels segles a provocar por, esglais, ofec i angúnia a inofensius somniadors de tota mena, provava d’entendre les lliçons que de tot allò n’havia d’extreure.
Ara que era en aquell lloc dolent i desconcertant, farcit de sons, d’aromes i de gustos que en Marcial Ustrell no sabia com definir, on no hi havia dia, ni nit, ni sol, ni lluna… ara que tot estava perdut, veia que sí, que lamentablement, de la seva vida passada, sí que en tenia, de records.
Ho recordava tot...
Fil per randa.
De tota la vida, aquell misteri l’havia captivat. Perquè... què passava, exactament? A les ànimes, en desallotjar el cos, els sobrevenia una mena d’amnèsia que les alliberava de la remembrança de tota una existència i migraven a l’altra dimensió fent tabula rasa, començant de zero, sense gota de consciència de la seva biografia, dels parents que deixaven, de les seves possessions, aficions, projectes, amors, revessos, il·lusions, desitjos i somnis? O bé els esperits dels humans, en traspassar, s’enduien al mes enllà, com si fos una motxilla, l’embalum de les recordances de tot el que havien viscut? I si així era... com aconseguien repòs etern si, per una casualitat, anaven a petar al cel i des d’allà recordaven, punyits de llàstima, desfets d’enyor, la persona estimada, els fills, la família i els amics?
Un difunt presenciava, invisible, el seu propi enterrament? Els plors de qui li guardava dol? El repartiment de la seva herència? Les baralles entre hereus? Què passava si, per complicar-ho encara més, el mort, des del cel o des d’on fos, contemplava al cap del temps un segon casament de la seva parella? Moria altre cop, consumit de gelosia? O, per acabar-ho d’adobar, com podia un esperit gaudir de l’etern descans amb l’angoixa de veure que, en morir, ha deixat la seva gent en la misèria absoluta o en el més insofrible dels dols?
Amb la mateixa curiositat, en Marcial Ustrell, que tota la vida —de vegades, de manera obsessiva— s’havia fet tantes cabòries, sempre s’havia qüestionat si tot allò que apareixia en els malsons —els monstres que l’empaitaven, les cases que l’empresonaven, els vehicles que l’envestien, el terra pastós que li engolia els peus o els penya-segats pels quals es despenyava just abans de despertar-se, entresuat— existia de debò en alguna part de l’univers, o només era fruit de la seva imaginació onírica. Sempre s’havia qüestionat si aquells escenaris anguniosos, aquells paisatges opressors i totes les criatures que els poblaven —els gegants d’un sol ull, els homes llop, els minotaures, els basiliscs, les bruixes desdentades o els diables banyuts amb què sovint somniava, i tota aquella gernació de mala gent imaginària dedicada a mortificar persones innocents que només imploren descansar—, si tot allò, es preguntava, tenia vida pròpia en algun país de bogeria fora de les estones en què la gent somniava, o bé tot s’esvaïa quan qui dormia es despertava, com fa la boira quan escampa arran d’una ventolera inesperada. I aleshores... què passava? Què feia, tota aquella munió d’esperits malèfics, mentre la gent era en estat d’alerta? Romanien quiets, aturats, glaçats com estàtues de sal, expectants que arribés de nou la nit, per atacar altre cop els dorments?
Les seves respiracions restaven en suspens i el seu gest congelat, fins que la crida de les ànimes somnolents atreia novament la seva atenció, i aleshores es tornaven a posar en marxa, per torturar-les en somnis?
El dia que, de petit, en Marcial Ustrell va saber que el món era rodó i que sempre, sempre, mig món dorm i mig món és alerta, va començar a sospitar que aquell regne de tenebres no descansava mai; que hi devia haver algú, algun ésser demoníac que ho governava tot amb mà de ferro i que, per força, hi havia d’haver algun indret, potser sota terra, potser en el fons d’un llac bullent, qui sap si dins l’ànima d’un volcà, on habitaven aquells éssers horripilants i on tot ocorria com en una pel·lícula de cinema, fora de les ments dels dorments, on tenia lloc l’activitat de bèsties, bruixes, diables i ogres.
I ara que, finalment, en Marcial Ustrell era mort i ben mort, ara que al davant seu s’hi estenia tota l’eternitat, ara que vagarejava enmig d’aquell espai esgarrifós tantes voltes afigurat, replè d’altres ombres antigament humanes, esdevingudes aures deformes i estrafolàries buscant les raons d’aquella inesperada existència sobre la qual ningú no els havia previngut... Ara que era allà, ara que en formava part, condemnat a ser un personatge destinat pels segles dels segles a provocar por, esglais, ofec i angúnia a inofensius somniadors de tota mena, provava d’entendre les lliçons que de tot allò n’havia d’extreure.
Ara que era en aquell lloc dolent i desconcertant, farcit de sons, d’aromes i de gustos que en Marcial Ustrell no sabia com definir, on no hi havia dia, ni nit, ni sol, ni lluna… ara que tot estava perdut, veia que sí, que lamentablement, de la seva vida passada, sí que en tenia, de records.
Ho recordava tot...
Fil per randa.
"L'home de Déu"
Mireia Vancells
Referència:
«L'home de Déu»
Mireia Vancells
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
«L'home de Déu»
Mireia Vancells
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada