"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Joan Lluís Bozzo a través de la memòria teatral»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


oan Lluís Bozzo

Joan Lluís Bozzo a través de la memòria teatral


     Recentment, Dagoll Dagom ha celebrat els quaranta anys de trajectòria teatral, una trajectòria impecable i exitosa, que han consolidat la companyia Dagoll Dagom, que rep el nom del crit de guerra infantil que clamava Joan Ollé, com una de les més rellevants del nostre petit país des del llunyà 1974. Una companyia que fou fundada per Ollé, com explica el seu actual director Joan Lluís Bozzo dins l’obra “Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de la companyia Dagoll Dagom” (2015). Bozzo va començar el seu camí el 1977, traslladant-se d’una actuació a una altra amb una vella furgoneta que no superava els vuitanta quilòmetres per hora i que compartien nou membres i en una gira impossible d’actuacions que els traslladava d’una banda a l’altra de la Península amb representacions diàries, on cremaven quilòmetres i quilòmetres de carretera sense pausa.

     És al llarg d’aquest recorregut on Bozzo explana les vivències des que va entrar a la companyia on van representar les obres: “No hablaré en classe” (1977), obra amb la qual feren el salt al gran públic, “Antaviana” (1978), teatre musical basat en els contes de Pere Calders i l’acompanyament musical de Jaume Sisa; “Nit de Sant Joan” (1981), i “Glups!!” (1983).

     En Joan Lluís Bozzo (Gràcia, Barcelona, 1953) va entrar a la companyia per fer una substitució d’en Josep Parramón, un dels membres principals i que havia de realitzar el servei militar, però per sort, en Bozzo ja s’hi va quedar. Amb la marxa del poeta i director Joan Ollé, que anhelava endinsar-se en altres territoris teatrals, de vessant més independent, en Joan Lluís es va posicionar dins de la companyia. Bozzo recorda a la perfecció les dues primeres obres on va participar Pepe Rubianes: “No hablaré en classe” (1977) i “Antaviana” (1978). Alhora glossa que sempre avisava a Pepe Rubianes que a l’hora d’explicar quelcom posés un “quasi” per evitar el “tothom” i d’aquesta manera estalviar-se problemes.

     L’obra “No hablaré en clase” (1977), amb guió de Joan Ollé i representació de Josep Parramón, fou una creació trencadora, on es mostrava com eren les classes escolars de l’època franquista i fins i tot, hagué de superar una forta censura, amb diversos fragments suprimits i un text retornat tot ple de ratlladures. Així com també la presència d’un vistaire que anava a veure els assajos, i que s’amagava camaleònicament dins del quòrum per decidir si llavors autoritzava aquella escena o no. Els membres de la companyia decidiren canviar alguns noms i el títol, fins que sortosament, s’acceptà amb el títol de “Pa amb oli i sucre i d’altres lletanies”, com molt bé explica Joan Lluís Bozzo. En una representació fins i tot van patir un còctel molotov, atès que es posaven en l’ensenyament, cosa que no agradava als de Madrid. L’obra tingué molt ressò, i com a curiositat, una vegada s’hagué de representar a la cuina d’un institut. Un dels secrets que amaga aquesta obra, és que volien afegir escenes noves a l’obra, que només constaven en el guió escrit censurat, i d’aquesta manera, poder reconstruir l’espectacle, però com glossà: “No recordem una escena on Rubianes feia de captador amb un monòleg. No l’hem pogut recuperar. No guardàvem molts guions ni fèiem fotos de les representacions al principi”.

Teatre

     Pel que fa a “Antaviana” (1978), Bozzo comentà que seleccionaren alguns contes i que no fou una cosa senzilla, ja que en aquella època no es podia trobar cap llibre d’en Pere Calders a les llibreries, i el recull de tots els contes estava exhaurit, només se’n podia trobar a les llibreteries de vell. Sortosament, el pare d’en Bozzo resguardava un volum de l’antologia “Tots els contes” i pogueren portar el projecte a terme. També els costà trobar un títol adient per a l’obra, atès que, dels vint-i-cinc títols que els féu arribar Calders, no els n’agradava cap. Calders en llistà alguns com: “Sobre àtic paradís”, títol que detestaven, encara més, preferien dir-ne en tot cas, “El Calders”. També pensaren amb el de: “La vida de cada dia per la màgia de Calders”. Finalment, es quedaren amb un dels que no feien gràcia a l’autor. Un títol que fou extret d’un conte del mateix Pere Calders, que lletrejà un nen per allunyar-se de l’avorriment escolar. Escolliren Calders perquè els donava molt de joc, perquè els seus contes tenien diferents lectures, a més, era un autor accessible i divertit, i això atreia el públic. L’acompanyament musical el feia en Jaume Sisa.

     Bozzo, que sempre s’ha considerat un lletraferit, d’aquí que sempre hagi escrit narracions, guions teatrals.... com diu ell: “Sempre m’ha agradat escriure. Vaig començar a indagar en els records i es va quedar al calaix. Ara, m’ha violentat revisar”. És així com justifica la seva present obra: “Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom”. On ha hagut de fer un gran esforç per veure les coses que havien fet al llarg dels anys. “Em costa, però m’agrada”.

     Quan parla sobre el fet teatral, Bozzo no es talla un pèl: “Si l’obra és llarga i avorrida no interessarà. Ha d’haver-hi un ritme, una durada, de noranta a cent minuts màxim”. En Bozzo té un decàleg que té nou punts i un d’aquests punts a destacar és: “Portar l’obra a judici dels ulls infantils”. Si el públic infantil s’ho passa bé amb l’obra, ha fet la prova de foc. Per tant: “Si l’obra atrapa els nens anem bé. Si diuen se m’ha fet llarga no”. El mètode Bozzo recomana realitzar una representació de l’obra amb amics i coneguts. Normalment, es fa els dissabtes a les onze hores. De totes maneres, reafirma que: “Faria sempre els assajos en públic”. És una mostra més per veure si l’obra pot funcionar o no.

     Reconeix que quan van engegar la companyia no tenien massa experiència perquè tots eren jovenots. A més, Joan Ollé volia muntar la seva companyia teatral i Parramón també va decidir marxar. Actualment, a l’hora d’escollir un muntatge nou, es reuneix l’equip: Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i ell mateix, debaten uns dies i decideixen els següents passos teatrals: “Algú diu: Hem de fer una cosa nova. Van sortint projectes de tota mena i entre espectacle i espectacle hem de decidir el futur, la següent obra. De vegades les idees surten ràpid, d’altres no. Som tres els que decidim la següent obra i llavors llegim obres d’aquell tema. Tenir una idea per fer un espectacle costa molt”. Això és precisament el que succeirà quan finalitzin les representacions de “Mar i cel”.

     La memòria de Bozzo no s’atura aquí, se’n recorda a la perfecció quan des de TV2 a Miramar, participà en la realització dels guions sobre els contes de Calders per un programa de trenta-cinc minuts anomenat “Taller de comèdies”, però tampoc s’oblida del programa “Terra d’escudella”, programa infantil que entre 1977 i 1980 s’emetia els dissabtes i on també col·laborà.

     En aquella primera etapa de la companyia Dagoll Dagom van pretendre ésser provocadors, escandalosos i clamar que realitzaven un nou teatre comercial, però de fet, a ells els atreia més el teatre de caire popular. La filosofia de la companyia els va crear diverses antipaties, com comentà Bozzo.

     Un dia en un assaig amb públic de l’obra de tipus revista, “Nit de Sant Joan” (1981) en Jordi Pujol s’adreçà a ell i li deixà anar: “Vostès, a més del teatre a què es dediquen?” En xocar-li aquell espectacle, que a més va funcionar molt bé. Eren uns temps en què la companyia representava en nombroses festes majors i fins i tot, anà a Madrid.

Glups!!
     És amb “Glups!!” (1983) que es clou aquesta etapa de Joan Lluís Bozzo amb Dagoll Dagom. Ara ja estaven una mica més professionalitzats i tenien un equip de muntatge de decorats. Per a aquesta obra tragueren la idea d’un títol d’un còmic francès que traduït volia dir “Llesques de vida”, escrit per Gérard Lauzier, que llegiren en un trajecte d’avió. Segons Bozzo, l’espectacle va sortir tot sol, de manera instantània. Fou un any en què es renovà la companyia i plegats intentaren modernitzar l’escena teatral del Paral·lel barceloní.

     Sobre la crítica, Bozzo és molt sincer: “La crítica sempre ens dóna pals!”. Rememora el cas del Tricicle que va estrenar a Broadway i la mateixa nit la crítica els féu fora del país. Ara bé, la crítica era l’única opinió que existia en aquells anys. Hom anava a ulls clucs i fidelitzava la seva confiança al professional que l’escrivia. També funcionava el boca a boca, és a dir, recomanar-se obres teatrals entre amics. Al respecte, Bozzo afirma: “Si la crítica és bona i hom diu, l’obra se m’ha fet llarga, no serveix”.

     En Joan Lluís avançà que aquesta només era una pinzellada de la primera etapa de Dagoll Dagom, però que aviat veurà la llum una segona part, “Viatge al centre del musical” i amb el temps alguns volums més, on glossarà més vivències i anècdotes d’aquesta històrica companyia del teatre català. Bozzo continuarà escrivint l’enciclopèdia de Dagoll Dagom. Una memòria per la qual han viatjat al llarg de les obres teatrals en Pere Calders, en Manuel Vázquez Montalbán, Albert Boadella, Pepe Rubianes... i tants d’altres. Abaixem el teló.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Joan Lluís Bozzo a través de la memòria teatrals»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Joan Lluís Bozzo a través de la memòria teatral».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]