![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
El gat que va parlar sense voler
Traducció:
Il·lustracions:
Col·lecció: El jardí secret de Viena, 16
72 pàgines - Format: 14,5 x 21,5 cm - Enquadernació: tapa dura
ISBN: 978-84-8330-944-5
Un bon dia, en Gaspard, el gat d’en Thomas, descobreix que parla. En prosa i també en vers. Quan vol i de vegades quan fóra millor que es mossegués la llengua, perquè se li escapen coses que seria molt millor callar.
Aquesta és la història absolutament certa d’aquest gat xerraire i del seu millor amic, un noi que ha d’empescar-se-les perquè ningú no descobreixi les extraordinàries habilitats del seu gat. Al capdavall, com sap tothom, cap gat del món vol fer-se famós... perquè s’està tan bé al sol sense fer res!
Aquesta és la història absolutament certa d’aquest gat xerraire i del seu millor amic, un noi que ha d’empescar-se-les perquè ningú no descobreixi les extraordinàries habilitats del seu gat. Al capdavall, com sap tothom, cap gat del món vol fer-se famós... perquè s’està tan bé al sol sense fer res!
«Una faula molt divertida sobre el poder de la paraula.»
(París, 1915 - 1997) va escriure poesia i novel·les per a joves i per a adults, tot i que a ell no li agradava gens fer aquesta diferència, perquè deia que un no hauria de parlar als infants com si fossin ximples ni als adults com si no haguessin tingut mai infantesa.
Col·laborava habitualment en diversos mitjans com a periodista i també va escriure assaigs. El 1985 va rebre el premi Goncourt de poesia.
Col·laborava habitualment en diversos mitjans com a periodista i també va escriure assaigs. El 1985 va rebre el premi Goncourt de poesia.
Tast de El gat que va parlar sense voler
(Cortesia de Viena Edicions)
(Cortesia de Viena Edicions)
1
Un dia, en Gaspard Mac Kitycat, l’estimat amic gat d’en Thomas, va posar-se a parlar.
Tot va passar d’una manera molt senzilla.
En Gaspard era d’origen escocès per part del seu pare, un famós gat de la raça dels gats blaus anglesos, que són grisos, com el seu nom no indica, i que a França són anomenats gats de cartoixa. En Tristam Mac Kitycat, tretzè duc de Garth, una antiga família escocesa, s’havia enamorat a primera vista d’una adorable francesa, una gata de cartoixa grisa anomenada Galtette de Vaneau, baronessa Xim. Lord Tristam era descendent d’un gat que havia format part de l’exèrcit napoleònic, el famós Ximpom. Aquest capità gat va ser nomenat baró de l’Imperi per Napoleó I en persona al camp de batalla d’Austerlitz. Aquest honor se’l va guanyar per haver deslliurat el mariscal Murat dels ratolins que devoraven la civada destinada als cavalls.
De la feliç unió de lord Tristam i la baronessa Xim van néixer quatre gatets de bona raça. En Gaspard Mac Kitycat, destinat a convertir-se posteriorment en catorzè duc de Garth, era el més gran. Els íntims li deien Gaspard. En Gaspard era un bon cadell de gat de cartoixa gris. Hi havia despistats que deien: «Aquest gat és de color gris ratolí», sense pensar que és de molt mala educació comparar un gat amb un ratolí!
A en Gaspard li agradava molt olorar-mossegar-mastegar-rosegar-menjar-se les herbes que creixien al fons del jardí de casa seva. Un matí com qualsevol altre matí, en Gaspard va esmorzar amb en Thomas. Quan el noi se’n va anar a l’escola, en Gaspard l’acompanyà fins a la porta i li va dir: «Adéu!» de la manera que ho feia sempre, amb un petit mèu i un ronc bastant fort. Entre els gats, en Gaspard era famós per la seva magnífica veu. Però els humans, sobre aquesta qüestió, tenien opinions dividides. En Thomas trobava que en Gaspard miolava de meravella i que la música dels seus marrameus era una pura delícia. En canvi, el pare d’en Thomas, quan estava llegint el diari i en Gaspard reclamava el sopar miolant, solia dir: «Aquest gat grinyola com una porta rovellada». Però en Thomas sempre defensava en Gaspard quan el criticaven. Fins i tot quan era molt petit, en Thomas sempre s’havia entès molt bé amb en Gaspard. Mai li estirava la cua ni els bigotis, ni el raspallava a contrapèl. Li donava el menjar, li parlava amb respecte i simpatia. En una paraula, tractava el seu gat com si fos una persona i el seu millor amic.
Aquell matí, doncs, després que en Thomas marxés a escola, en Gaspard se n’anà al fons del jardí i començà a olorar-mastegar-rosegar-menjar-se algunes herbes. N’hi havia una que no havia vist mai i que tenia pinta de ser gustosíssima. En Gaspard l’olorà, la mastegà, la rosegà i finalment se la va menjar. Quan va empassar-se l’herba, sentí que el travessava una mena d’electricitat estranya que li circulava de la boca a l’estómac. Al cap d’un segon, una papallona voleiava prop dels seus bigotis i en Gaspard, mentre saltava per atrapar-la, va sentir una veueta que semblava ben bé el so d’un violí de fireta. Aquella veueta deia:
—Ja pots volar, ja, que si t’enxampo et menjaré!
«Qui ha parlat?», pensà en Gaspard mirant al voltant seu.
No va veure ningú, però sentí una veueta que pronunciava en veu alta allò mateix que ell havia pensat dintre seu: «Qui ha parlat?».
«No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú», pensà en Gaspard. I al mateix instant va sentir aquella veu tan fina que semblava un violí de fireta.
«Sembla lògic —pensà en Gaspard—. No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú més que jo, i jo sóc un gat i els gats no parlen. Però també és cert que jo he sentit que algú deia: “No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú”.»
»Per tant, això vol dir que sí que hi havia algú. Perquè normalment no hi ha paraules si no hi ha algú que les diu.»
Mentre s’estava dient tot això, en Gaspard sentia una veueta que semblava ben bé el so d’un violí de fireta. Aquesta veu deia:
—Sembla lògic. No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú més que jo, i jo sóc un gat i els gats no parlen. Però també és cert que jo he sentit que algú deia: «No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú. Per tant això vol dir que sí que hi havia algú. Perquè normalment no hi ha paraules si no hi ha algú que les diu».
De sentir aquestes paraules, en Gaspard de sobte va tenir la sensació que al cap se li encenia una bombeta de 500 watts. «Tinc una il·luminació», va pensar.
La il·luminació d’en Gaspard il·luminava aquesta senzillíssima idea: «Si algú parla i no hi ha ningú més que jo, això vol dir que hi ha algú que parla i que aquest algú sóc jo!».
«N’haurem de treure l’aigua clara!», pensà en Gaspard.
Va mirar tot el que hi havia al seu voltant. Molt a prop hi havia una flor vermella amb el pistil negre i groc. En Gaspard la va mirar atentament. Els llavis se li començaren a moure i va sentir amb tota claredat una veueta que semblava ben bé el so d’un violí de fireta. La veueta deia:
—Rosella.
Un insecte ros amb una cintureta molt prima i sis potes acabava de posar-se sobre la rosella. En Gaspard observà fixament la bestiola. Els seus llavis començaren a moure’s i va sentir la veueta que deia:
—Abella.
«Ostres! —pensà en Gaspard—, estic vivint una aventura ben rara: sóc un gat, però aquesta herba que he menjat m’ha donat la paraula.»
Tot va passar d’una manera molt senzilla.
En Gaspard era d’origen escocès per part del seu pare, un famós gat de la raça dels gats blaus anglesos, que són grisos, com el seu nom no indica, i que a França són anomenats gats de cartoixa. En Tristam Mac Kitycat, tretzè duc de Garth, una antiga família escocesa, s’havia enamorat a primera vista d’una adorable francesa, una gata de cartoixa grisa anomenada Galtette de Vaneau, baronessa Xim. Lord Tristam era descendent d’un gat que havia format part de l’exèrcit napoleònic, el famós Ximpom. Aquest capità gat va ser nomenat baró de l’Imperi per Napoleó I en persona al camp de batalla d’Austerlitz. Aquest honor se’l va guanyar per haver deslliurat el mariscal Murat dels ratolins que devoraven la civada destinada als cavalls.
De la feliç unió de lord Tristam i la baronessa Xim van néixer quatre gatets de bona raça. En Gaspard Mac Kitycat, destinat a convertir-se posteriorment en catorzè duc de Garth, era el més gran. Els íntims li deien Gaspard. En Gaspard era un bon cadell de gat de cartoixa gris. Hi havia despistats que deien: «Aquest gat és de color gris ratolí», sense pensar que és de molt mala educació comparar un gat amb un ratolí!
A en Gaspard li agradava molt olorar-mossegar-mastegar-rosegar-menjar-se les herbes que creixien al fons del jardí de casa seva. Un matí com qualsevol altre matí, en Gaspard va esmorzar amb en Thomas. Quan el noi se’n va anar a l’escola, en Gaspard l’acompanyà fins a la porta i li va dir: «Adéu!» de la manera que ho feia sempre, amb un petit mèu i un ronc bastant fort. Entre els gats, en Gaspard era famós per la seva magnífica veu. Però els humans, sobre aquesta qüestió, tenien opinions dividides. En Thomas trobava que en Gaspard miolava de meravella i que la música dels seus marrameus era una pura delícia. En canvi, el pare d’en Thomas, quan estava llegint el diari i en Gaspard reclamava el sopar miolant, solia dir: «Aquest gat grinyola com una porta rovellada». Però en Thomas sempre defensava en Gaspard quan el criticaven. Fins i tot quan era molt petit, en Thomas sempre s’havia entès molt bé amb en Gaspard. Mai li estirava la cua ni els bigotis, ni el raspallava a contrapèl. Li donava el menjar, li parlava amb respecte i simpatia. En una paraula, tractava el seu gat com si fos una persona i el seu millor amic.
Aquell matí, doncs, després que en Thomas marxés a escola, en Gaspard se n’anà al fons del jardí i començà a olorar-mastegar-rosegar-menjar-se algunes herbes. N’hi havia una que no havia vist mai i que tenia pinta de ser gustosíssima. En Gaspard l’olorà, la mastegà, la rosegà i finalment se la va menjar. Quan va empassar-se l’herba, sentí que el travessava una mena d’electricitat estranya que li circulava de la boca a l’estómac. Al cap d’un segon, una papallona voleiava prop dels seus bigotis i en Gaspard, mentre saltava per atrapar-la, va sentir una veueta que semblava ben bé el so d’un violí de fireta. Aquella veueta deia:
—Ja pots volar, ja, que si t’enxampo et menjaré!
«Qui ha parlat?», pensà en Gaspard mirant al voltant seu.
No va veure ningú, però sentí una veueta que pronunciava en veu alta allò mateix que ell havia pensat dintre seu: «Qui ha parlat?».
«No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú», pensà en Gaspard. I al mateix instant va sentir aquella veu tan fina que semblava un violí de fireta.
«Sembla lògic —pensà en Gaspard—. No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú més que jo, i jo sóc un gat i els gats no parlen. Però també és cert que jo he sentit que algú deia: “No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú”.»
»Per tant, això vol dir que sí que hi havia algú. Perquè normalment no hi ha paraules si no hi ha algú que les diu.»
Mentre s’estava dient tot això, en Gaspard sentia una veueta que semblava ben bé el so d’un violí de fireta. Aquesta veu deia:
—Sembla lògic. No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú més que jo, i jo sóc un gat i els gats no parlen. Però també és cert que jo he sentit que algú deia: «No ha parlat ningú perquè no hi ha ningú. Per tant això vol dir que sí que hi havia algú. Perquè normalment no hi ha paraules si no hi ha algú que les diu».
De sentir aquestes paraules, en Gaspard de sobte va tenir la sensació que al cap se li encenia una bombeta de 500 watts. «Tinc una il·luminació», va pensar.
La il·luminació d’en Gaspard il·luminava aquesta senzillíssima idea: «Si algú parla i no hi ha ningú més que jo, això vol dir que hi ha algú que parla i que aquest algú sóc jo!».
«N’haurem de treure l’aigua clara!», pensà en Gaspard.
Va mirar tot el que hi havia al seu voltant. Molt a prop hi havia una flor vermella amb el pistil negre i groc. En Gaspard la va mirar atentament. Els llavis se li començaren a moure i va sentir amb tota claredat una veueta que semblava ben bé el so d’un violí de fireta. La veueta deia:
—Rosella.
Un insecte ros amb una cintureta molt prima i sis potes acabava de posar-se sobre la rosella. En Gaspard observà fixament la bestiola. Els seus llavis començaren a moure’s i va sentir la veueta que deia:
—Abella.
«Ostres! —pensà en Gaspard—, estic vivint una aventura ben rara: sóc un gat, però aquesta herba que he menjat m’ha donat la paraula.»
"El gat que va parlar sense voler"
Claude Roy
Referència:
«El gat que va parlar sense voler»
Claude Roy
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
«El gat que va parlar sense voler»
Claude Roy
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada