"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Maria Barbal i Farré

Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat


     Maria Barbal i Farré (Tremp, 17 de setembre de 1949) és una escriptora trempolina, que el 1963, a l’edat de catorze anys va haver de desplaçar-se a Barcelona per estudiar el Batxillerat. Posteriorment, va cercar feina a Ensenyament. De fet, va presentar-se a les primeres oposicions després del franquisme. En aquella època treballava de valent, recorda que fins i tot, feia de cap de seminari estant embarassada: “Era jove i plena d’energia”. En arribar a l’any 2000 decidí agafar una excedència per dedicar-se a la seva passió, l’escriptura, i no fou un camí de roses, quan reflexiona sobre els primers moments en què s’enfrontava al full de paper i el bolígraf a la mà, glossa: “Al quedar-me sola escrivint em vaig trobar com en un desert”.

     D’altra banda, ja fa una bona colla d’anys que es dedica professionalment a l’escriptura. La seva primera novel·la fou Pedra de tartera (1985), una obra que li féu guanyar dos premis, el Joaquim Ruyra i el Creixells, i que com glossa l’autora, difícilment podrà superar. La va escriure amb trenta-sis anys, ben jove. Ho explica amb certesa. De fet l’autora ja no es presenta ni a premis, no ho troba necessari. Queda clar que amb Pedra de tartera va assolir l’èxit, encara avui dia és un supervendes, ha tingut la seva adaptació teatral i s’ha traduït a diverses llengües, emperò, tinc molt clar que no és ni molt menys la millor obra que ha escrit Maria Barbal, en té d’altres i de millors. Una escriptora per redescobrir i assaborir.

     Tal com comentà recentment en una trobada literària a Cerdanyola del Vallès: “Escric perquè m’agrada. Algunes hores escric per necessitat”. Per tant, és una autora que té passió per l’art d’escriure i s’hi dedica en cos i ànima.

Maria Barbal

     Maria Barbal ha escrit diverses novel·les inspirades en el seu Pallars natal, així doncs, les obres Pedra de tartera (1985), Càmfora (1990), Mel i metzines (1992) conformen el que es coneix com el cicle del Pallars, uns paratges que coneixia molt bé de la seva adolescència. Emperò, actualment, la Maria ha deixat un pèl el seu tan estimat Pallars per tornar-se com diu ella “una mica urbana”, i sobretot per inspirar-se en fets reals, precisament, aquest és un element fonamental en la seva darrera novel·la, obra amb la qual ha estat treballant els darrers quatre anys, En la pell de l’altre (2014), que parteix de la protagonista Ramona Marquès, una senyora, que en la línia d’Enric Marco va ser una impostora i va fingir una mentida davant de la societat, també està amenitzada per altres ingredients com les relacions de parella o les relacions familiars. Aquesta obra va sorgir de manera espontània, per influència de la gran volada que va tenir la notícia de la impostura d’Enric Marco. Va estar treballant tant de temps amb la novel·la perquè la reescrigué de manera suau. Pretenia no repetir cap personatge una vegada i una altra, Maria Barbal s’interrogava i s’anava responent. Per l’autora, tot i que reescriure una obra és una tasca costosa i grandiloqüent, sobre el fet de tornar a refer un altre cop un fragment, l’autora explana: “Reescriure és tranquil·litat. Talles, esporgues. No sempre quedes satisfeta amb la novel·la que has escrit, emperò t’has d’acostumar. L’escriptura et fa pensar per capes”.

     No és senzill que un escriptor tingui contínuament idees per crear un univers novel·lístic. Maria Barbal recull notícies de premsa, però no és l’única que ho fa, molts autors van per aquesta banda, recordo que un dia en Jordi Sierra i Fabra va dir el mateix, que s’inspirava en la premsa i que dels quatre o cinc retalls de notícies diàries en treia idees per escriure novel·les. La Maria va en aquesta mateixa línia: “Recullo notícies, però no escric res. Llavors, agafo volada, em faig preguntes i decideixo escriure sobre allò. Després creo ficció, escullo per exemple una dona, en aquest cas, Ramona Marquès, la seva família, l’escola on anirà...”

     En la pell de l’altre no és la primera vegada on Barbal pren com a idea un fet o notícia real per engendrar una obra, a Emma (2008), ja va posar les cartes a sobre la taula i va originar la novel·la sobre una indigent morta en un caixer. Barbal no defuig la realitat, ni se’n vol allunyar pas, és un aspecte que marca als individus: “M’inspiro en la realitat. El que domina, val i ens afecta. No podem donar l’esquena a la realitat. La novel·la pot plantejar elements que la notícia no pot donar”.

     Un dels principals temes que no escapoleix pas la seva darrera novel·la és la impostura. L’impostor sorgeix de la persona que cerca admiració, perquè com ella explana, potser no ha tingut estima i va absorbint els que sobresurten amb el tema. Ella mateixa, la Maria, el 1993 va dir: “Els escriptors també som uns impostors”. En l’actualitat, ho matisa dient que: “Explorem altres vides i que et poden suggerir uns personatges. Fabulem i inventem. Som mentiders”.

     Casualment, en Javier Cercas ha tocat el mateix tema en la nova obra, El impostor (2014), però com afirma la Maria, el seu llibre va veure la llum primer i el d’en Cercas és posterior, tot i que, realitza una biografia de ficció. Això demostra que el tema va impactar molt la societat del moment.

En la pell de l’altre

     Els personatges de Barbal sobresurten en l’obra En la pell de l’altre (2014), tal com ella ha fet sempre. La novel·la presenta el dilema de dues dones que es poden comparar, la Ramona Marquès i la Mireia, dues amigues d’escola que malauradament es retroben uns anys després en unes circumstàncies diferents. Per l’autora són dues cares de la mateixa moneda. Llavors, va cercar uns periodistes que destapessin la història, la impostura de Ramona Marquès. Aquí, com ella no amaga gens ni mica, volia fer un homenatge a Ana Politovskaya. Tot ve d’un dia en què va assistir a una xerrada de la periodista russa, on ressaltava el millor que tenia el periodisme, donar la vida per destapar uns fets a Txetxènia. Per això ja la van intentar assassinar i la van salvar.

     Quan li pregunten per què en moltes obres apareixen les dones com a protagonistes, Barbal es justifica dient que: “Les senyores són més comunicatives i emboliquen més la troca, més que els homes”, això ho aplica a algunes de les seves protagonistes, perquè la marca molt: “Els personatges són com si fossin fills meus”.

     Ja hem dit que Maria Barbal a poc a poc, “s’està tornant una mica urbana”, és a dir, que en les darreres obres la ciutat, Barcelona és la gran protagonista. Un bon exemple d’això, el trobem a Carrer Bolívia (1999), on el barri del Besòs apareix retratat. L’autora confirma que els llocs que pren com a escenaris de les obres són espais on ha treballat i que coneix a la perfecció, una mica a l’estil d’en Jaume Cabré, que pren aquesta estratègia en les seves obres. En la pell de l’altre tampoc n’és una excepció. El barri del Poble Nou n’és el protagonista. Així com també la fàbrica i els personatges que vivien en aquell entorn. Ho justifica glossant que: “Els coneixia a la perfecció. La novel·la no ha de donar característiques completes de l’escenari o fets polítics, només el que convé per la trajectòria dels personatges. Cal documentar-se emperò no ofegar la narració”.

     L’escriptora de Tremp sap del cert que la reeixida de Pedra de tartera possiblement no retornarà a sa vora, i com ella afirma: “L’èxit al principi és ser afortunat. Pedra de tartera sempre ha tingut lectors, s’ha mantingut viva. Hi ha lectors de diverses generacions. Mai escriuré una obra amb tanta expectació com aquesta”. El boom d’una obra de vegades ve de la mà d’una bona estratègia de publicitat, ara bé, el succés que va tenir aquesta obra a l’exterior de les nostres fronteres i que encara perdura fins als nostres dies, fou fruit d’una casualitat. Uns traductors alemanys s’interessaren per l’obra i posteriorment, un editor petit també, tot gràcies a un amic a la fira de Frankfurt. Aleshores, en set mesos, les vendes de la novel·la s’havien disparat. L’enviaren a la televisió i un editor dedicà vint minuts a parlar de l’obra en un programa sobre llibres. Després, les traduccions de la novel·la ja no s’aturaren i es podia llegir en portuguès, asturià, francès, romanès, castellà... fins a arribar a deu llengües, un fet sense precedents en la seva carrera novel·lística.

     Tot i aquest boom editorial d’aquell temps, Maria Barbal mai s’ha relacionat amb els traductors de les seves obres, però sí que una mica ha atès els dubtes que li han proposat des d’Alemanya, potser perquè en aquell país se sent com a casa seva, fou l’origen del succés de Pedra de tartera.

     Per un altre costat, en la llarga carrera com a escriptora de Maria Barbal no tot han estat glòries, també com comenta va escriure una obra teatral fallida intitulada L’helicòpter (2000), una obra que confirma que està reescrivint. Per contra, al TNC de Barcelona es va representar una meravellosa adaptació teatral de Pedra de tartera, amb escriptura de Mar Rossich que fou molt ben acollida per la crítica i el públic. Un fet que Barbal venera.

     Sobre si existeix alguna possibilitat de portar alguna novel·la a les grans pantalles, Barbal es manté escèptica: “Les adaptacions per televisió no han sortit bé. Ara s’està intentant rodar un film de Pedra de tartera en alemany”.

     En la Maria Barbal escriptora també trobem una gran relatista, descobrim gairebé tants relats com novel·les. Sobre el tema l’autora comenta: “Els relats breus m’han costat bastant, sóc de grans personatges”. És un gènere que ha conreat en diverses ocasions: La mort de Teresa (1986), Ulleres de sol (1994), Bari (1998), La pressa del temps (2010) o Cada dia penso en tu (2011), també en novel·les més curtes com Escrivia cartes al cel (1996). Per Barbal, el conte t’exigeix precisió, és a dir, hi ha poques paraules sobrants i també requereix organització, tenir una ment cohesionada. A més, tal com gaudeix explicant l’autora: “En un relat no cal donar pistes al principi, com expliquen a les escoles d’escriptura”.

     L’autora mai s’allunyarà del conte perquè a la vegada és un petit recés, i després de cada novel·la és un gènere que li agrada abordar. Ella creu que no cal assistir a les escoles d’escriptura per a ésser creador, emperò, que aquestes poden accelerar el procés de publicació d’una obra. En canvi, sí que l'apassionen els clubs de lectura, tan de moda avui dia, els veu com un gran aprenentatge per l’autor.

     L’univers creador de l’autora de Tremp sembla no tenir fi, però sí que és una dona d’idees ben clares i fermes, de ben segur i sense por a equivocar-me, podria dir que és l’única autora que no té pàgina web personal, ni li interessa, no té temps, com ella mateixa glossa, i amb el correu electrònic ja s’hi enganxa prou minuts.

En la pell de l’altre -
 dedicatòria

     Dels premis literaris també se’n desentén. Sap que ser guardonada en una convocatòria literària és la publicació d’una obra, una gran oportunitat, però que molts premis vénen marcats per unes bases de poca llibertat. Només s’ha presentat realment en dos, el primer, Joaquim Ruyra, el va guanyar amb Pedra de tartera (1985), i el segon al qual va presentar-se fou el Prudenci Bertrana i a proposta de la editorial, que va guanyar el 2005 amb País íntim. D’altres, han premiat la seva trajectòria literària, com per exemple: Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) o bé el més recent, Premi trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2010). Aquests darrers són gratificacions que l’animen a seguir en la dura tasca d’escriure i no se n’amaga: “És pesat, però vull seguir escrivint”.

     Finalment, Barbal també ha tastat la literatura infantil, emperò en va escriure poca i de manera accidental. La trobem en obres com: Pampallugues (1991), Des de la gàbia (1992), Espaguetti Miu (1995), potser, perquè en tenir fills, li van causar interès, per instigació maternal.

     Troba que escriure per nens és complicat, cal evitar les paraules complicades, hi veu limitacions, similar a escriure poesia, cal ésser molt curós. És una assignatura que té pendent, com l’escriptura teatral i ho diu sense por, en veu alta. De totes maneres, per Barbal, els narradors cerquen el lirisme dins de la prosa, una prosa que alhora és molt treballada. Com l’escriptura de la Maria Barbal, perfeccionista, que reescriu un cop i un altre fragments de pàgines per no repetir paraules, que busca la inspiració on sigui i tot per escriure una nova obra, una obra que agradi, una obra que arribi al públic, una obra que algun dia pugui soterrar la llarga ombra creada per Pedra de tartera, que com he dit anteriorment, és la seva novel·la més venuda, si es vol, la més exitosa, però ni molt menys la seva millor novel·la, d’una escriptora senzilla, com la seva rúbrica mostra, però enorme, una autora en majúscules i que ha dignificat la literatura catalana.




Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]