![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Montserrat Camps Gaset
1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes treballes, sigui com a origen o com a destí?
Com a destí, català (sobretot) i castellà. Com a idiomes d’origen, grec, alemany, anglès, francès i, ocasionalment llatí i grec modern.
2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
Com a llibre, em sembla que van ser els Discursos Teològics de Gregori de Nazianz, del grec antic, per a l’editorial Proa, publicats el 1990.
3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?
Estic treballant en tres traduccions alhora, perquè estan en diferents fases.
Estic acabant de polir el Corpus Hermeticum (Hermes Trismegist), que va guanyar el premi Vidal Alcover de traducció a Tarragona fa tres anys i que s’ha de publicar quan estigui llest, que serà aviat. Tinc tota la traducció feta, però precisament queden alguns problemes de traducció per resoldre definitivament. Per exemple, el terme grec noûs, que vol dir intel·ligència-intel·lecte-raó, i que traduiré probablement per intel·lecte (és important el gènere masculí pels jocs de paraules que hi ha al text), el terme grec lógos, que vol dir paraula i també raó, i que funciona en compostos que volen dir “irracional”, el terme grec daímon, que no es pot traduir per esperit perquè es pot confondre amb pneuma, que apareix sovint al text, i que no correspon a cap terme català, ja que el derivat etimològic, “dimoni”, no és per a nosaltres el que és el daímon del text, i finalment el títol d’un dels tractats més cèlebres del Corpus, el Kóre Kósmou, que tant vol dir la Noia-Filla-Núvia del món com la Pupil·la del món (el joc de paraules entre nina i nineta, referit a una dona jove i també a la pupil·la de l’ull funciona també en grec) i que no sé si traduiré com a Nineta del món o com a Pupil·la del món, o Ull del món (tot i que es perd l’ambivalència), perquè encara m’haig de decidir. Hi ha més problemes semblants, i els tinc en llista perquè és l’únic que queda de tota la traducció.
En segon lloc, estic acabant també la traducció de la Història del Doctor Johann Faust, és a dir, la Volksballade, el romanço anònim alemany publicat al s. XVI, model medieval de la llegenda de Faust. També ho tinc gairebé a punt, però em queden per resoldre alguns problemes de traducció. La dificultat principal del text ha estat el diferent significat d’algunes paraules al segle XV en relació amb l’alemany modern. He treballat a partir de l’edició crítica del text original i ha calgut anar amb molta cura en algunes ocasions per assegurar el sentit original, a partir de corpus lèxics especialitzats. A més, a tall de curiositat, hi ha tot un capítol confegit a base de proverbis i frases fetes que fan sentit globalment i que cal adaptar als proverbis i frases fetes catalans sense que perdi la gràcia. He comprovat el sentit de les expressions en reculls de proverbis alemanys de l’època de Luter (quan es va fer la primera edició de l’obra) i he consultat compilacions de paremiologia catalana, com ara la inestimable contribució de Víctor Pàmies amb les seves publicacions, i la magna obra de la Paremiologia catalana comparada, de Sebastià Farnés, entre d’altres.
En tercer lloc, he començat a traduir el tercer volum de les Lleis de Plató per a la Fundació Bernat Metge (llibres VII-IX) del grec clàssic. Els dos primers volums ja han estat publicats, i els problemes de traducció són els habituals en Plató, és a dir, una certa terminologia sobre coneixement i raó en la qual cal mantenir la coherència, a part d’una sintaxi difícil i complicada que és un repte a l’hora de convertir el text en llegidor i mengívol per a un lector modern. De totes maneres, la traducció d’aquest tercer volum encara està en un primer estadi. M’agrada treballar alhora en dos o tres textos, per tal de permetre la desconnexió entre un i altre i prendre distància. També sóc partidària de deixar reposar una traducció un cert temps al calaix, per veure si és bona —o per destacar-ne els defectes— i per això n’acostumo a tenir unes quantes de fetes però encara no publicades, que reviso al cap d’un temps i corregeixo.
4. En general, qui tria el traductor d'una obra?
A mi normalment m’ho han demanat des de les editorials amb qui he treballat, per això tinc obra tan diversa. En algun cas he proposat jo alguna obra a una editorial perquè he considerat que calia traduir-la, amb independència de si en sóc la traductora o no, i d’aquestes en tinc algunes d’emparaulades per al futur i d’altres que faran altres traductors.
5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?
No crec que hagi de ser escriptor de creació. De fet, tot traductor literari ja és escriptor, perquè la traducció és construcció de literatura a partir d’un text donat. No crec que el fet de crear obra pròpia comporti avantatges ni tampoc inconvenients. Des del meu punt de vista, el traductor ha de tenir sobretot sentit de la llengua, però també rigor i mètode, és a dir, s’ha de cenyir al text que li ve donat i no parafrasejar-lo ni amplificar-lo, ni sobretot reinventar-lo (aquí podríem parlar del concepte modern de traducció i del concepte dels antics, molt més lax, on l’original era més un pretext que un text), però el traductor necessita capacitat creativa i alt domini del llenguatge per tal de reescriure el text original en una altra llengua. Si aplica aquesta capacitat creativa a una obra pròpia o no, és irrellevant per a la feina de traductor, al meu parer.
6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?
N’hi ha unes quantes, de molt diferents.
Una és l’obra de Zwingli, Breu instrucció i altres escrits, publicada a Proa l’any 1999. Aplega quatre obres diferents, en dues vaig haver de treballar sobre un esborrany de traducció fet per un traductor que s’havia mort i del qual volia conservar la memòria, les altres dues (una en alemany i una en llatí) van ser fetes senceres de primera mà. Va caldre fer treball filològic previ, perquè la versió alemanya que circulava era una modernització, de vegades esporgada, de l’original antic, i per tant vaig demanar a Suïssa l’edició crítica per treballar sobre l’original. La recordo particularment com una traducció molt acurada, molt fidel, on em vaig haver de fixar molt en el detall.
Una altra, de ben diferent, és una traducció de llibre infantil, una especialitat que m’agrada molt, en concret el llibre alemany il·lustrat El petit drac Coco fa la volta al món, d’Igno Siegner, que vaig traduir en català i castellà, l’any 2009. Vaig traduir uns quants llibres de la sèrie Coco, però en aquest en concret em vaig trobar amb molts reptes molt divertits de resoldre, vaig haver d’adaptar frases fetes i expressions alemanyes al català, mantenir jocs de paraules, girs humorístics, traslladar referents culturals incomprensibles aquí, etc. És un llibre simpàtic i la traducció, tot i que millorable (hi vaig detectar un parell d’errors un cop publicat el llibre!), em va deixar força contenta, i sobretot el procés de traducció va ser molt gratificant.
També la traducció de Kazantzakis, Ascesi, del grec modern, en què vaig haver de reflectir un lèxic original molt ric i amb molta varietat d’adjectius.
O bé la traducció de l’obra de Heiner Müller, Medeamaterial, que vaig publicar a la revista Ítaca i que em va agradar molt de fer, per la duresa del text, que vaig intentar reproduir amb la mateixa cruesa i amb molta fidelitat, també en les ambigüitats. És l’únic text teatral que he traduït i m’agradaria molt veure algun dia aquesta versió en un escenari.
En un altre estil de llibre, em va satisfer molt dur a terme la traducció d’una obra d’Adam Gidwitz que en anglès es titulava A Tale Dark and Grimm (del títol català se’n va fer responsable l’editorial) i que em va permetre adaptar tot un llenguatge propi de rondalles i contes populars a la nostra pròpia tradició rondallística.
En general, procuro que totes les traduccions em deixin satisfeta, tot i que hi ha algunes obres que m’estimaria més haver traduït amb més temps o amb més atenció i que es poden millorar moltíssim, i també alguns errors que sé on són i que espero que ningú no descobreixi mai.
7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
No hi ha cap mecanisme màgic ni tan sols sistemàtic, almenys jo no l’he trobat. Hi ha moltes hores d’estudi i de reflexió intensa, de consulta de diccionaris i obres especialitzades i d’altres textos paral·lels, i una certa dosi d’atzar. Personalment, quan detecto problemes d’aquesta mena, els aïllo i els vaig rumiant al llarg de tota la traducció, i al final de tot prenc una decisió. En alguns casos és bo consultar-ho amb d’altres persones, tant per les idees que aporten com perquè el fet de verbalitzar-ho i explicar el problema ajuda sovint a trobar la solució a la mateixa persona que l’explica. De vegades es tracta de fer una adaptació, de vegades no es poden mantenir tots els jocs fonètics, o almenys jo no n’he estat sempre capaç (crec que no s’han de confondre les pròpies capacitats amb la possibilitat real que un text pugui ser traduït). Traduir vol dir en primer lloc reconèixer la intensitat del text, és a dir, fer primer de tot un exercici de lectura, de comprensió literària, i en segon lloc apareix l’escriptura, o sigui, la traducció. Si no es llegeix bé (és a dir, si no s’entén en tota la seva complexitat el text) no es tradueix bé. Potser l’únic mecanisme és explorar sempre, cada dia, les possibilitats de la llengua de destí, i no pensar mai que se’n sap prou.
8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
Depèn. Cal analitzar els casos concrets. No m’he trobat mai amb aquest problema en una dimensió que no es pogués resoldre, crec que allò que s’expressa en un idioma s’ha de poder expressar en un altre, a través de perífrasis, girs, al·lusions, etc. Que no hi hagi una correspondència biunívoca entre paraules no vol dir que no es pugui dir una cosa. De vegades (i parlo en teoria, no per experiència) aquesta és l’ocasió d’enriquir una llengua i fer-la créixer, les llengües evolucionen perquè els autors (creadors i traductors) construeixen la llengua per dir allò que volen dir, i si no tenen la paraula o la sintaxi, doncs la inventen fins que esdevé norma. Diria que sempre es pot trobar una solució als problemes de traducció, si el traductor és bo i sap afrontar reptes.
9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?
No sé si cal, però és convenient i recomanable. Haver llegit una gran part de l’obra d’un autor ajuda a conèixer el seu estil, familiaritza amb els girs sintàctics, amb les particularitats de la seva escriptura, i també, segons de quin autor es tracti, amb les seves característiques lèxiques i conceptuals. Quan un autor fa servir uns termes o unes imatges literàries d’una manera particular, perquè per ell tenen un sentit filosòfic, històric o metafòric, o perquè ha creat el seu propi llenguatge, convé que el traductor hi estigui familiaritzat i també que conegui les possibles interaccions, citacions i referències entre obres del mateix autor, les picades d’ullet que fa l’autor als seus lectors.
10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?
Jo no ho posaria en termes emocionals, sinó acadèmics. Cal que el traductor hagi llegit molt i hagi estudiat molt. És veritat que per a qualsevol art, i la literatura ho és, cal una certa sensibilitat, però si no va acompanyada d’una dosi ingent de disciplina i estudi, no arriba enlloc, tant si és pintura com poesia. Calen moltes hores d’estudi de llengües (inclosa la pròpia) en la seva vessant més àrida, de lectures de tota mena d’autors, d’haver assimilat sintaxi i d’haver creat sentit de la llengua en les llengües d’arribada, d’haver-se amarat de literatura a base de llegir moltíssim i llegir amb sentit. Com en molts oficis i sobretot en les arts, per ser un bon traductor cal picar pedra abans. De vegades hom considera la retribució econòmica d’algun ofici (i això ho dic per totes les professions, i la de traductor no és precisament la més ben pagada) com a excessiva o molt elevada en relació amb la dimensió física de l’obra pagada. Hem de pensar que en allò que es paga per un acte concret (un quadre, una traducció o fins i tot una visita mèdica) hi ha no solament allò que es veu, sinó molts anys d’estudi i d’esforç individual, de dedicació intensa, a expenses de la vida privada o d’activitats més lúdiques. Torno a fer el mateix símil que abans: la traducció és com el bon vi, requereix una vinya ben esporgada i cultivada, bon adob, la pluja i el sol justos i moltes hores de repòs i molt d’ofici.
Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió
No sé si és oportú, però no voldria acabar el qüestionari sense parlar d’un problema amb què ens trobem molts traductors, i que consisteix en els criteris d’estil de l’editorial, o els criteris que fan servir alguns correctors. La feina de correcció és necessària i millora la traducció, perquè ajuda a veure les faltes (que sempre n’hi ha) que es cometen en la llengua d’arribada, o aquella frase que no funciona bé i que el traductor no ha vist perquè està massa ficat a dins del text. El corrector és el primer lector crític, i és d’agrair que faci la seva feina. Ara bé, hi ha editorials que tenen criteris restrictius sobre l’estil de llengua que ha de fer servir un traductor, i això ja depassa l’ofici del corrector. M’he trobat en ocasions en què l’editorial m’ha fet corregir expressions genuïnes i normatives en català i substituir-les per altres d’anodines, o modificar l’estil sintàctic i el gir de les frases simplificant-lo, i no en una ocasió, sinó com a criteri general, o bé simplificar o abaratir el lèxic, per exemple al·legant que s’ha d’adequar a un públic concret. Considero que una traducció ha de reflectir l’original, abans que cap altra cosa, i que si el públic d’un país europeu o americà pot entendre segons quins termes més o menys tècnics o especialitzats, i segons quin gir menys planer, també ho poden fer els nostres lectors, que no són pas més rucs. En algunes ocasions, les editorials intervenen excessivament en l’obra final de traducció, perquè no es limiten a corregir faltes sinó que intervenen en l’estil, que és propi del traductor i en darrer terme de l’autor original. A Catalunya s’hi afegeix la qüestió del “tipus de llengua” que se suposa que hem de fer servir, amb una hipercrítica (o directament una censura) de girs, formes sintàctiques i lèxic (normalment a partir de criteris barcelonins) que no s’aplica a les traduccions en llengua castellana, molt més normalitzada.
D’altra banda, voldria finalment fer constar que la traducció és una feina mal pagada i poc considerada, tot i que pertany directament a la creació literària. Com que a més és una feina que dóna satisfaccions a qui la fa, molt sovint aquest salari intel·lectual o espiritual es considera suficient per justificar-ne el voluntarisme. En el meu cas, la feina de traduir acompanya la meva activitat acadèmica principal, que és la de professora de grec a la universitat, on em toca traduir, ensenyar a traduir i a més practicar la traducció, que jo faig en molts estils i llengües perquè m’agrada, però en molts altres casos és l’única activitat professional de persones que no veuen compensats ni els esforços ni les hores d’estudi, ni tan sols reconegut l’ofici en tota la dimensió creadora. La situació ha millorat molt i sobretot s’han fet visibles els traductors, però estem encara molt lluny d’aquells setanta-dos traductors de la llei mosaica al grec en la cort del rei Ptolemeu, els quals, un cop feta la feina amb tota mena de recursos i amb tota consideració i reverència de part del rei, foren pagats amb munts de sacs curulls d’or que hagueren de carregar sobre mules per tornar a casa.
Com a destí, català (sobretot) i castellà. Com a idiomes d’origen, grec, alemany, anglès, francès i, ocasionalment llatí i grec modern.
2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
Com a llibre, em sembla que van ser els Discursos Teològics de Gregori de Nazianz, del grec antic, per a l’editorial Proa, publicats el 1990.
3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?
Estic treballant en tres traduccions alhora, perquè estan en diferents fases.
Estic acabant de polir el Corpus Hermeticum (Hermes Trismegist), que va guanyar el premi Vidal Alcover de traducció a Tarragona fa tres anys i que s’ha de publicar quan estigui llest, que serà aviat. Tinc tota la traducció feta, però precisament queden alguns problemes de traducció per resoldre definitivament. Per exemple, el terme grec noûs, que vol dir intel·ligència-intel·lecte-raó, i que traduiré probablement per intel·lecte (és important el gènere masculí pels jocs de paraules que hi ha al text), el terme grec lógos, que vol dir paraula i també raó, i que funciona en compostos que volen dir “irracional”, el terme grec daímon, que no es pot traduir per esperit perquè es pot confondre amb pneuma, que apareix sovint al text, i que no correspon a cap terme català, ja que el derivat etimològic, “dimoni”, no és per a nosaltres el que és el daímon del text, i finalment el títol d’un dels tractats més cèlebres del Corpus, el Kóre Kósmou, que tant vol dir la Noia-Filla-Núvia del món com la Pupil·la del món (el joc de paraules entre nina i nineta, referit a una dona jove i també a la pupil·la de l’ull funciona també en grec) i que no sé si traduiré com a Nineta del món o com a Pupil·la del món, o Ull del món (tot i que es perd l’ambivalència), perquè encara m’haig de decidir. Hi ha més problemes semblants, i els tinc en llista perquè és l’únic que queda de tota la traducció.
En segon lloc, estic acabant també la traducció de la Història del Doctor Johann Faust, és a dir, la Volksballade, el romanço anònim alemany publicat al s. XVI, model medieval de la llegenda de Faust. També ho tinc gairebé a punt, però em queden per resoldre alguns problemes de traducció. La dificultat principal del text ha estat el diferent significat d’algunes paraules al segle XV en relació amb l’alemany modern. He treballat a partir de l’edició crítica del text original i ha calgut anar amb molta cura en algunes ocasions per assegurar el sentit original, a partir de corpus lèxics especialitzats. A més, a tall de curiositat, hi ha tot un capítol confegit a base de proverbis i frases fetes que fan sentit globalment i que cal adaptar als proverbis i frases fetes catalans sense que perdi la gràcia. He comprovat el sentit de les expressions en reculls de proverbis alemanys de l’època de Luter (quan es va fer la primera edició de l’obra) i he consultat compilacions de paremiologia catalana, com ara la inestimable contribució de Víctor Pàmies amb les seves publicacions, i la magna obra de la Paremiologia catalana comparada, de Sebastià Farnés, entre d’altres.
En tercer lloc, he començat a traduir el tercer volum de les Lleis de Plató per a la Fundació Bernat Metge (llibres VII-IX) del grec clàssic. Els dos primers volums ja han estat publicats, i els problemes de traducció són els habituals en Plató, és a dir, una certa terminologia sobre coneixement i raó en la qual cal mantenir la coherència, a part d’una sintaxi difícil i complicada que és un repte a l’hora de convertir el text en llegidor i mengívol per a un lector modern. De totes maneres, la traducció d’aquest tercer volum encara està en un primer estadi. M’agrada treballar alhora en dos o tres textos, per tal de permetre la desconnexió entre un i altre i prendre distància. També sóc partidària de deixar reposar una traducció un cert temps al calaix, per veure si és bona —o per destacar-ne els defectes— i per això n’acostumo a tenir unes quantes de fetes però encara no publicades, que reviso al cap d’un temps i corregeixo.
4. En general, qui tria el traductor d'una obra?
A mi normalment m’ho han demanat des de les editorials amb qui he treballat, per això tinc obra tan diversa. En algun cas he proposat jo alguna obra a una editorial perquè he considerat que calia traduir-la, amb independència de si en sóc la traductora o no, i d’aquestes en tinc algunes d’emparaulades per al futur i d’altres que faran altres traductors.
5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?
No crec que hagi de ser escriptor de creació. De fet, tot traductor literari ja és escriptor, perquè la traducció és construcció de literatura a partir d’un text donat. No crec que el fet de crear obra pròpia comporti avantatges ni tampoc inconvenients. Des del meu punt de vista, el traductor ha de tenir sobretot sentit de la llengua, però també rigor i mètode, és a dir, s’ha de cenyir al text que li ve donat i no parafrasejar-lo ni amplificar-lo, ni sobretot reinventar-lo (aquí podríem parlar del concepte modern de traducció i del concepte dels antics, molt més lax, on l’original era més un pretext que un text), però el traductor necessita capacitat creativa i alt domini del llenguatge per tal de reescriure el text original en una altra llengua. Si aplica aquesta capacitat creativa a una obra pròpia o no, és irrellevant per a la feina de traductor, al meu parer.
6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?
N’hi ha unes quantes, de molt diferents.
Una és l’obra de Zwingli, Breu instrucció i altres escrits, publicada a Proa l’any 1999. Aplega quatre obres diferents, en dues vaig haver de treballar sobre un esborrany de traducció fet per un traductor que s’havia mort i del qual volia conservar la memòria, les altres dues (una en alemany i una en llatí) van ser fetes senceres de primera mà. Va caldre fer treball filològic previ, perquè la versió alemanya que circulava era una modernització, de vegades esporgada, de l’original antic, i per tant vaig demanar a Suïssa l’edició crítica per treballar sobre l’original. La recordo particularment com una traducció molt acurada, molt fidel, on em vaig haver de fixar molt en el detall.
Una altra, de ben diferent, és una traducció de llibre infantil, una especialitat que m’agrada molt, en concret el llibre alemany il·lustrat El petit drac Coco fa la volta al món, d’Igno Siegner, que vaig traduir en català i castellà, l’any 2009. Vaig traduir uns quants llibres de la sèrie Coco, però en aquest en concret em vaig trobar amb molts reptes molt divertits de resoldre, vaig haver d’adaptar frases fetes i expressions alemanyes al català, mantenir jocs de paraules, girs humorístics, traslladar referents culturals incomprensibles aquí, etc. És un llibre simpàtic i la traducció, tot i que millorable (hi vaig detectar un parell d’errors un cop publicat el llibre!), em va deixar força contenta, i sobretot el procés de traducció va ser molt gratificant.
També la traducció de Kazantzakis, Ascesi, del grec modern, en què vaig haver de reflectir un lèxic original molt ric i amb molta varietat d’adjectius.
O bé la traducció de l’obra de Heiner Müller, Medeamaterial, que vaig publicar a la revista Ítaca i que em va agradar molt de fer, per la duresa del text, que vaig intentar reproduir amb la mateixa cruesa i amb molta fidelitat, també en les ambigüitats. És l’únic text teatral que he traduït i m’agradaria molt veure algun dia aquesta versió en un escenari.
En un altre estil de llibre, em va satisfer molt dur a terme la traducció d’una obra d’Adam Gidwitz que en anglès es titulava A Tale Dark and Grimm (del títol català se’n va fer responsable l’editorial) i que em va permetre adaptar tot un llenguatge propi de rondalles i contes populars a la nostra pròpia tradició rondallística.
En general, procuro que totes les traduccions em deixin satisfeta, tot i que hi ha algunes obres que m’estimaria més haver traduït amb més temps o amb més atenció i que es poden millorar moltíssim, i també alguns errors que sé on són i que espero que ningú no descobreixi mai.
7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
No hi ha cap mecanisme màgic ni tan sols sistemàtic, almenys jo no l’he trobat. Hi ha moltes hores d’estudi i de reflexió intensa, de consulta de diccionaris i obres especialitzades i d’altres textos paral·lels, i una certa dosi d’atzar. Personalment, quan detecto problemes d’aquesta mena, els aïllo i els vaig rumiant al llarg de tota la traducció, i al final de tot prenc una decisió. En alguns casos és bo consultar-ho amb d’altres persones, tant per les idees que aporten com perquè el fet de verbalitzar-ho i explicar el problema ajuda sovint a trobar la solució a la mateixa persona que l’explica. De vegades es tracta de fer una adaptació, de vegades no es poden mantenir tots els jocs fonètics, o almenys jo no n’he estat sempre capaç (crec que no s’han de confondre les pròpies capacitats amb la possibilitat real que un text pugui ser traduït). Traduir vol dir en primer lloc reconèixer la intensitat del text, és a dir, fer primer de tot un exercici de lectura, de comprensió literària, i en segon lloc apareix l’escriptura, o sigui, la traducció. Si no es llegeix bé (és a dir, si no s’entén en tota la seva complexitat el text) no es tradueix bé. Potser l’únic mecanisme és explorar sempre, cada dia, les possibilitats de la llengua de destí, i no pensar mai que se’n sap prou.
8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
Depèn. Cal analitzar els casos concrets. No m’he trobat mai amb aquest problema en una dimensió que no es pogués resoldre, crec que allò que s’expressa en un idioma s’ha de poder expressar en un altre, a través de perífrasis, girs, al·lusions, etc. Que no hi hagi una correspondència biunívoca entre paraules no vol dir que no es pugui dir una cosa. De vegades (i parlo en teoria, no per experiència) aquesta és l’ocasió d’enriquir una llengua i fer-la créixer, les llengües evolucionen perquè els autors (creadors i traductors) construeixen la llengua per dir allò que volen dir, i si no tenen la paraula o la sintaxi, doncs la inventen fins que esdevé norma. Diria que sempre es pot trobar una solució als problemes de traducció, si el traductor és bo i sap afrontar reptes.
9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?
No sé si cal, però és convenient i recomanable. Haver llegit una gran part de l’obra d’un autor ajuda a conèixer el seu estil, familiaritza amb els girs sintàctics, amb les particularitats de la seva escriptura, i també, segons de quin autor es tracti, amb les seves característiques lèxiques i conceptuals. Quan un autor fa servir uns termes o unes imatges literàries d’una manera particular, perquè per ell tenen un sentit filosòfic, històric o metafòric, o perquè ha creat el seu propi llenguatge, convé que el traductor hi estigui familiaritzat i també que conegui les possibles interaccions, citacions i referències entre obres del mateix autor, les picades d’ullet que fa l’autor als seus lectors.
10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?
Jo no ho posaria en termes emocionals, sinó acadèmics. Cal que el traductor hagi llegit molt i hagi estudiat molt. És veritat que per a qualsevol art, i la literatura ho és, cal una certa sensibilitat, però si no va acompanyada d’una dosi ingent de disciplina i estudi, no arriba enlloc, tant si és pintura com poesia. Calen moltes hores d’estudi de llengües (inclosa la pròpia) en la seva vessant més àrida, de lectures de tota mena d’autors, d’haver assimilat sintaxi i d’haver creat sentit de la llengua en les llengües d’arribada, d’haver-se amarat de literatura a base de llegir moltíssim i llegir amb sentit. Com en molts oficis i sobretot en les arts, per ser un bon traductor cal picar pedra abans. De vegades hom considera la retribució econòmica d’algun ofici (i això ho dic per totes les professions, i la de traductor no és precisament la més ben pagada) com a excessiva o molt elevada en relació amb la dimensió física de l’obra pagada. Hem de pensar que en allò que es paga per un acte concret (un quadre, una traducció o fins i tot una visita mèdica) hi ha no solament allò que es veu, sinó molts anys d’estudi i d’esforç individual, de dedicació intensa, a expenses de la vida privada o d’activitats més lúdiques. Torno a fer el mateix símil que abans: la traducció és com el bon vi, requereix una vinya ben esporgada i cultivada, bon adob, la pluja i el sol justos i moltes hores de repòs i molt d’ofici.
Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió
No sé si és oportú, però no voldria acabar el qüestionari sense parlar d’un problema amb què ens trobem molts traductors, i que consisteix en els criteris d’estil de l’editorial, o els criteris que fan servir alguns correctors. La feina de correcció és necessària i millora la traducció, perquè ajuda a veure les faltes (que sempre n’hi ha) que es cometen en la llengua d’arribada, o aquella frase que no funciona bé i que el traductor no ha vist perquè està massa ficat a dins del text. El corrector és el primer lector crític, i és d’agrair que faci la seva feina. Ara bé, hi ha editorials que tenen criteris restrictius sobre l’estil de llengua que ha de fer servir un traductor, i això ja depassa l’ofici del corrector. M’he trobat en ocasions en què l’editorial m’ha fet corregir expressions genuïnes i normatives en català i substituir-les per altres d’anodines, o modificar l’estil sintàctic i el gir de les frases simplificant-lo, i no en una ocasió, sinó com a criteri general, o bé simplificar o abaratir el lèxic, per exemple al·legant que s’ha d’adequar a un públic concret. Considero que una traducció ha de reflectir l’original, abans que cap altra cosa, i que si el públic d’un país europeu o americà pot entendre segons quins termes més o menys tècnics o especialitzats, i segons quin gir menys planer, també ho poden fer els nostres lectors, que no són pas més rucs. En algunes ocasions, les editorials intervenen excessivament en l’obra final de traducció, perquè no es limiten a corregir faltes sinó que intervenen en l’estil, que és propi del traductor i en darrer terme de l’autor original. A Catalunya s’hi afegeix la qüestió del “tipus de llengua” que se suposa que hem de fer servir, amb una hipercrítica (o directament una censura) de girs, formes sintàctiques i lèxic (normalment a partir de criteris barcelonins) que no s’aplica a les traduccions en llengua castellana, molt més normalitzada.
D’altra banda, voldria finalment fer constar que la traducció és una feina mal pagada i poc considerada, tot i que pertany directament a la creació literària. Com que a més és una feina que dóna satisfaccions a qui la fa, molt sovint aquest salari intel·lectual o espiritual es considera suficient per justificar-ne el voluntarisme. En el meu cas, la feina de traduir acompanya la meva activitat acadèmica principal, que és la de professora de grec a la universitat, on em toca traduir, ensenyar a traduir i a més practicar la traducció, que jo faig en molts estils i llengües perquè m’agrada, però en molts altres casos és l’única activitat professional de persones que no veuen compensats ni els esforços ni les hores d’estudi, ni tan sols reconegut l’ofici en tota la dimensió creadora. La situació ha millorat molt i sobretot s’han fet visibles els traductors, però estem encara molt lluny d’aquells setanta-dos traductors de la llei mosaica al grec en la cort del rei Ptolemeu, els quals, un cop feta la feina amb tota mena de recursos i amb tota consideració i reverència de part del rei, foren pagats amb munts de sacs curulls d’or que hagueren de carregar sobre mules per tornar a casa.
Nom: Montserrat Camps Gaset
Blog: www.quadernsgrecs.blogspot.com
c/e: mcampsgaset@gmail.com // mcamps@ub.edu
Del grec al català:
— Gregori de Nazianz, Discursos teològics, cartes i poemes, Ed. Proa, Barcelona 1990.
— Cal.list Patriarca, a Filocàlia II, ed. Proa, pp. 633-727, Barcelona, 1994.
— Heròdot, selecció de textos, a Llinares, J.B., Introducció històrica a l’antropologia, pp. 68-70. Universitat de València, València 1995.
— Hermas. El Pastor, a Pares Apostòlics, ed. Proa, pp.201-301, Barcelona 2000.
— Textos literaris bizantins. Dels orígens al s. X. Antologia grec-català, (amb E. Marcos i S. Grau), Universitat de Barcelona, 2001.
— Simeó el Nou Teòleg, Himnes, (amb E. Marcos-Hierro), ed. Proa, Barcelona 2003.
— Romà el Melode. Himnes / Himne Acatist. (amb S. Janeras i S. Grau) Ed. Proa, Barcelona 2005.
— Plató, Diàlegs vol. XIX, Les lleis (llibres I-III), Fundació Bernat Metge, Barcelona 2013.
— Plató, Diàlegs vol. XX, Les lleis (llibres IV-VI), Fundació Bernat Metge, Barcelona 2016.
Del grec al castellà:
— Epicuro, Obras, (amb M. Jufresa i F. Mestre), ed. Tecnos, Madrid 1991.
— Luciano de Samosata, De dea syria, a G. Del Olmo, “El contínuum cultural cananeo”, Aula Orientalis Supplementa, pp. 163-176 Sabadell 1996.
Del llatí al català:
— Huldrych Zwingli, Fidei ratio, a Breu instrucció cristiana i altres escrits, ed. Proa, Barcelona, 1999.
De l’alemany al català:
— Raimon Panikkar, Invitació a la saviesa, ed. Proa, Barcelona 1997.
— Huldrych Zwingli, Breu instrucció cristiana i altres escrits, ed. Proa, Barcelona 1999.
— Martin Heidegger, “El camí dels camps”, Comprendre. Revista Catalana de Filosofia, 5, 2003, pp.61-63.
— Kerstin Gier, Roig Robí, ed. La Galera, Barcelona 2010.
— Kerstin Gier, Blau Safir, ed. La Galera, Barcelona 2011.
— Kerstin Gier, Verd Maragda, ed. La Galera, Barcelona 2011.
— Heiner Müller, Verkommenes Ufer. Medeamaterial. Landschaft mit Argonauten; Lysistrate 70; Medeasspiel, a Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, 30 (2014) 168-193.
— Max Velthuijs, El drac vermell, Libros del Zorro Rojo, Barcelona 2016.
De l’alemany al català i al castellà:
— Ingo Siegner, El petit drac Coco fa la volta al món // El pequeño dragón Coco da la vuelta al mundo, ed. La Galera, Barcelona 2010.
— Ingo Siegner, El petit drac Coco i els pirates // El pequeño dragón Coco y los piratas, ed. La Galera, Barcelona 2011.
— Ingo Siegner, El petit drac Coco a la jungla // El pequeño dragón Coco en la jungla, ed. La Galera, Barcelona 2011.
Del grec modern al català:
— Miralles, C.; Camps, M., Set poetes neogrecs. Antologia, Edicions 62 , Barcelona,1988.
— Maria Lainà/ Haris Vlavianós, Amb pomes escampades, (amb més traductors). Seminari de Traducció Poètica de Farrera, X. Institució de les Lletres Catalanes, 2005.
— N. Kazantzakis, Ascesi, ed. Adesiara, Barcelona 2008.
Del castellà al català:
— Ana Alonso, Xavier Pelegrín, Agència Salamandra. L’amenaça dels animals ombra. La Galera, Barcelona 2012.
— Ana Alonso, Xavier Pelegrín, Agència Salamandra. L’epidèmia misteriosa. La Galera, Barcelona 2012
De l’anglès al català:
— Atles de la Bíblia, ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2007, en col·laboració amb més traductors.
— Ch. Paolini, Brisingr, ed. La Galera i ed. Roca, Barcelona 2008, en col·laboració amb més traductors.
— Barry Liga, Les increïbles aventures de Fanboy i Goth Girl, Narrativa Singular, Barcelona 2010.
— Nick Riordan, El tron de foc, Kimera, Barcelona 2011.
— Nick Riordan, L’ombra de la serp, Kimera, Barcelona 2012.
— Adam Gidwitz, Un somriure vermell com la sang. La veritable i horrible història de Hansel i Gretel, ed. La Galera, Barcelona 2012.
— Erin Hunter, El bosc dels secrets, La Galera, Barcelona 2012.
— Michelle Paver, Déus i guerrers, Kimera, Barcelona 2012.
De diverses llengües:
— Selecció de 101 citacions literàries breus, i traducció, a J. Vallès, M. Camps, El Jardí de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, Edicions de la UB, Barcelona 2017.
Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl
La veu del traductor
Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Montserrat Camps Gaset»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
Romero i Olea, Sílvia.
«Montserrat Camps Gaset»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada