"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Vicenç Villatoro s'endinsa en les arrels familiars»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Un home que se’n va (Vicenç Villatoro)

Vicenç Villatoro s'endinsa en les arrels familiars


     Aquest home de lletres com a tants altres ha pres mà de les seves vivències familiars per escriure la seva darrera obra, Un home que se’n va (2014). Vicenç Villatoro, nat a Terrassa, emperò amb arrels andaluses com veurem més endavant, aquesta és la base per entendre la seva nova novel·la, té una llarga trajectòria al seu darrere que l’avala, tant des del punt de vista literari com també periodístic. Si fixem l’atenció en aquesta última faceta, trobarem que va iniciar el seu camí al Diari de Terrassa, i llavors vingueren Diario información, El Correo Catalán, el diari Avui, o l’Ara, i entre altres càrrecs ha estat director del mateix diari Avui, cap de secció de cultura de TV3, president de l’Institut Ramon Llull, actual director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i divulgador literari. En resum, podríem dir que el senyor Villatoro ho ha estat tot en el món de les lletres. Dotze premis literaris garanteixen aquest camí, en el qual ha conreat la narrativa breu, la novel·la, en disset ocasions, l’article periodístic de manera continuada, la literatura juvenil, l’obra de no ficció, nou vegades, i fins i tot, la poesia, amb cinc obres. Curiosament, el seu debut literari fou el 1974 amb l’obra poètica Passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Villatoro, també formà part del col·lectiu Ofèlia Dracs o ha participat en guions com el del film d’Antoni Verdaguer, La teranyina.

Vicenç Villatoro

     Ara, amb Un home que se’n va realitza un viatge pel temps i l’espai. A la vegada és un llibre per entendre Catalunya i la forta migració que ha patit durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta. En Vicente Villatoro, avi de l’autor, és un fill d’un comerciant tèxtil de Castro del Río, un poblet de Còrdova, que en retornà a casa després de la guerra se’n va cap a Terrassa a cercar una oportunitat i sobretot per fugir dels mals esperits. Tal com explica el mateix autor: “És la història del meu avi per entendre i per respondre perquè una persona se’n va del poble. No ho he contestat perquè la literatura no respon. Sempre dono voltes al perquè de la marxa de l’avi, dono matisos”. El seu avi l’any cinquanta amb seixanta anys se’n va anar de Castro del Río i s’emportà la dona i el fill, deixant una filla casada i diversos néts, cosa fora de l’habitual, atès que, normalment quan abandones un lloc ho fas sense cap familiar. No marxà per trobar feina i esperança, sinó per l’ofec, per aquell entorn maldestre que l’engolia acabada la guerra. El llibre tracta de la migració, el fet d’anar-se’n, la condemna a mort, de la guerra, de la postguerra, tot a mode de reflexió, sobretot, de la fugida dels vençuts per temor al que vindria i per intentar respondre diversos interrogants, com ara, per què la gent se’n va del lloc on ha nascut? De fet el llibre comença a l’estil d’una tesi doctoral, intentant resoldre el principal interrogant: Per què el meu avi se’n va anar del seu poble?

     En Villatoro no es talla un pèl quan parla d’ell mateix i menys de les vivències dels seus éssers més propers: “Sóc fill d’andalusos. Per parlar de mi i fer-me preguntes, agafo la vida del meu avi. Hi ha tota una generació que ha viscut coses molt bèsties per no transcendir el dolor. La memòria de la gent explicava esdeveniments diferents a la realitat i els documents del 1939 són poc fiables per sobreviure”.

     Sobre el dolor que visqué el seu avi, que recordo que fou condemnat a mort, en Vicenç Villatoro ho glossa així: “Els presos es feien fotos boniques perquè a casa no patissin. Es veien feliços. Les fotos són per mostrar coses no reals”. És d’aquesta manera com els implicats en processos judicials amagaven el seu patiment als familiars.

     D’altra banda, l’autor ho exemplifica amb l’obra Si això és un home (1947) de Primo Levi, un químic supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz. Al respecte, en Villatoro clama: “Amb aquesta mirada hi ha tot el drama de l’Holocaust. Ho veu un alemany en mirar-lo”.

     La darrera novel·la de l’autor terrassenc va a cavall de la literatura i la realitat. És el relat d’una vida ben novel·lada: “El llibre juga amb la literatura, tot i explicar coses reals. Dono voltes a les preguntes tot i no trobar respostes. Hi jugo, però no en tenen. Les grans novel·les tampoc tenen respostes”. Així ho veu el propi autor.

     El protagonista de la novel·la que tractem, l’avi d’en Villatoro, Vicente, tenia dues coses interessants, com explana l’autor. La primera és que era un home normal, com si fos un figurant i la segona, era del mig. Va viure el 1936 i el 1939 jugant-se la vida. Fou un home que va viure el patiment d’aprop: “La guerra els va destruir el món on vivien. En un lloc on es volen exterminar no hi pots viure. O ets d’una banda o bé d’una altra, el del mig no té món, ja no hi és”.

     Una de les anècdotes que comentà en Villatoro fou que en Juanito Valderrama va cantar un tema dedicat a l’emigrant i a l’exiliat, intitulat “El emigrante”, emperò, de fet la volia titular “El exiliado”, per tal d’arrodonir la seva imatge. Un tema que sovint escolta i que als seus fills els agrada escoltar.

     Moltes de les migracions poden tenir diverses raons: “L’economia explica molt, però no ho explica tot. La gent cerca llibertat”. L’avi d’en Villatoro no li va explanar els motius de la seva fugida de Castro del Río, sempre ho va mantenir en misteri: “Es va morir quan jo tenia vint anys. No m’explicava coses del passat. Em parlava de l’actualitat, no del passat. No sé per què va anar a Terrassa, però tinc intuïcions”. L’autor sempre havia tingut curiositat pel que amagava la mirada de l’avi: “Un dia vaig veure que l’avi endreçava papers. Ara pagaria per tenir-los”.

     Sobre el vincle entre Castro del Río i Terrassa, l’autor ho veu de la següent manera: “El poble d’allà sap qui és el poble d’aquí i el d’aquí coneix el d’allà”. Curiosament a Terrassa hi ha altra gent migrada de Castro.

     La gent que va emigrar a Terrassa de Castro del Río es feien coves als torrents, molts llavors, hagueren de patir la riuada del 1962, que s’emportà més de nou-centes persones. La duresa seguia per aquestes persones migrades. L’avi de l’autor, en Vicente Villatoro en tornà de la presó no trobà feina a Castro, només realitzava classes per a nens com a caritat. En canvi, el pare d’en Vicenç escriptor, sí que va exercir de mestre a Catalunya, i tot, perquè l’avi amb seixanta anys no podia endur-se els nens d’excursió. I així fou com entrà a l’escola per primera vegada i per ésser professor.

     Curiosament, moltes persones de Castro que cercaren una nova vida al Vallès durant l’agost del 1962 foren engolits per la riuada tot just un mes després, al setembre. És llavors, quan s’activa la tasca de l’escriptor: “Volia emprar la riuada com a metàfora. Franco visità Terrassa i el seu ministre d’aleshores, Manuel Fraga li digué que aprofités els fets de la riuada per fer-se propaganda. Fou així com Franco decideix fer-se una foto amb una mare i un nen que han perdut el pare i un fill a la riuada. La foto sortí per tot el món”.

     Investigant i preguntant, en Villatoro es trobà una sorpresa inesperada, deixem que ens ho expliqui amb les seves paraules: “La mare que perdé el seu marit i fill són els besavis de la meva néta. Així doncs, la literatura es troba. Investigues i trobes coincidències”. Ho va saber gràcies a un fill que va ajudar-lo a preguntar a la gent si coneixien aquelles persones.

     Villatoro no defuig els seus orígens andalusos, ara bé, tampoc se’n vanaglòria, ell per damunt de tot se sent català: “Sóc d’allà, però no formo part d’aquesta tribu. No és un llibre de venjança, sinó que tracta d’un home de Sabadell i un senyor de Terrassa”.

     El nostre escriptor notava certa tensió social anys enrere quan vivia a Terrassa, i ell se sentia com el seu avi Vicente, del mig: “No dels senyors que et miraven per sobre de l’espatlla. Em sento com Xavi Hernández, del mig. L’ostentació social em neguiteja. Tot el llibre vindica els del mig de Castro i de Terrassa”. Així de senzill és el nostre autor, a l’hora d’explicar les seves interioritats.

     La finalitat de l’escriptura d'Un home que se’n va és la de saber l’origen del seu avi, i a la vegada, d’on prové ell mateix: “Escric el llibre per saber qui era el meu avi i per saber qui sóc. A la vegada, també és un llibre de revolta. Per fer èpica dels sastres, com l’avi, i dels botiguers, i això no és gens fàcil”. Així doncs, un dels objectius del present llibre és mostrar tal com són les classes mitjanes i les classes menestrals, i en Villatoro ho glossa amb naturalitat al llarg de les prop de set-centes pàgines.

     La portada de l’obra també amaga una altra història. La trama del llibre passa a Castro del Río, en canvi, la foto que caracteritza la portada està feta a Terrassa. Villatoro comentà que fou escollida democràticament pels seus fills, on es veu la funció del pare. De fet, a la foto com diu ell hi ha la vida de tres personatges: dos de retratats i el retratista, el pare del nostre escriptor. D’altra banda, l’autor ens vol fer reflexionar amb aquesta portada. Arran del mal i la convivència que ha pogut viure aquest home, el seu avi, que fins i tot, protegeix el nét, ell, dins d’un cotxe d’uns cavallets que no porten cap mena de perill per la integritat d’una persona. Com explana en Villatoro, el seu avi Vicente marxà de Castro per a què el seu fill i néts tinguessin una vida millor a Terrassa.

Vicenç Villatoro -

     Ara que arribem al final de la crònica de la presentació de l’obra Un home que se’n va, podem desvetllar perquè en Vicente Villatoro fou condemnat a mort. En retornar de la guerra a Castro del Río li comentaren que Franco seria generós amb ells i l’atrapen i el jutgen. Estigué dos anys pensant que l’anaven a matar afusellat a Burgos. D’aquí tot el mal que va viure aquest home i que arrodoneix el sentit de la fotografia que il·lustra l’obra. Com deixà anar en Villatoro: “La foto explica molt del llibre. La literatura i la vida tenen relació”. A la vegada vol ésser un homenatge al seu pare, de vuitanta-sis anys.

     És així com l’autor de Terrassa clogué la seva xerrada a Cerdanyola del Vallès. Un cafè amb lletres interessant, un cafè amb lletres amb un dels grans i amb més recorregut de la nostra literatura, un cafè de lletres que ha viscut en primera persona les vivències personals més properes d’en Vicenç Villatoro, que a més, sempre que es posa a escriure, t’atreguin més o menys els temes que tracta, ho glossa amb gran mestria. Com diuen alguns crítics, estem davant d’un dels llibres de l’any.

Vicenç Villatoro -



Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Vicenç Villatoro s'endinsa en les arrels familiars»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Vicenç Villatoro s'endinsa en les arrels familiars».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]