Notes biogràfiques: «Manuel de Pedrolo» Josep Maria Corretger i Olivart Seguim essent Pedrolians (L'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990)

Seguim essent Pedrolians

     Recentment s’han complert quaranta-un anys de la publicació de l’obra més coneguda de l’escriptor targarí Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (1974), que a la vegada, es complementa amb l’efemèride dels vint-i-cinc anys de la seva mort i de l’arribada a les sales del film que adapta la seva obra més coneguda, intitulada “Segon origen”.

     Mecanoscrit del segon origen és l’obra més venuda de la literatura catalana i també la més llegida, a més, dins del gènere de la ciència-ficció en l’àmbit espanyol, també encapçala la llista, ha superat els dos milions d’exemplars, emperò la literatura d’en Manuel de Pedrolo no viu pendent únicament d’aquesta novel·la, sinó que ens llegà cent vint llibres, un total de vint mil pàgines escrites.

     Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina nasqué al castell de l’Aranyó, Tàrrega, l’1 d’abril del 1918, provinent d’una família que tenia títols nobiliaris. La seva mare morí quan l’escriptor tenia dos anys i el seu pare treballava d’advocat. Pedrolo fou criat pel pare i per la seva tia soltera. Els seus amics d’infantesa recorden que de petit el vestien seguint la moda francesa i ja mostrava cert interès per la literatura. De jove tenia pocs amics, era tímid, introvertit, i ja destacava per la seva bona oratòria, ara bé, estudiava quan l’obligaven. Pedrolo es traslladà a Barcelona la tardor del 1935 per estudiar Batxillerat, i continuar la carrera de psiquiatria. A la ciutat comtal coneix els cabarets musicals, els espectacles de varietats i sobretot els bars de futbolins i deixa de banda l’estudi.

     Durant la guerra civil, com ha comentat diverses vegades la seva filla Adelais s’emportà el llibre més gruixut que tenia a casa, “La Bíblia”, tot i que l’autor era ateu. Allí escriví la primera novel·la que finalment es perdé. Acabada la guerra, Pedrolo sofrí una depressió, amenitzada per la mort del seu germà en combat. Posteriorment, li toca anar a realitzar el servei militar a Valladolid, lloc on aprofita per a escriure un text que mai es trobà. Retorna a Tàrrega, sense oblidar Barcelona, ciutat on anava per veure l’estimada. El pare el volia col·locar en un despatx però ell ho refusà. Al cap de poc temps es casa amb la barcelonina Josefina Fabregat, a la qual els seus pares no veien amb bons ulls perquè no era de casa bona, sinó que provenia d’obrers i neix la seva única filla, Adelais.

     Després d’anys d’estada a Tàrrega, la parella es desplaça a Barcelona, al carrer Calvet número 9. A la ciutat provà diferents oficis, com per exemple, fa d’investigador privat, d’agent informador, no amb la idea que tenim, sinó que investigava la gent conflictiva o bé si col·laborava amb els sindicats. Estableix amistat amb l’escriptor i editor Ferran Canyameres que li facilita treballar com a model per a portades de novel·les, entre altres feines no reconegudes dins la editorial Albor, com ara traduccions, sense citar el seu nom, o escrits per encàrrec signats amb pseudònim. Pedrolo es dedica a traduir obres estrangeres, tasca que combina amb l’escriptura, en la qual esdevé molt prolífic. La labor de traductor l’omple d’orgull atès que introdueix a Catalunya autors com John Steinbeck, John Dos Passos, William Faulkner, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Ernest Hemingway, James Joyce, Comte de Lautréamont, entre d’altres. En total va traduir més de quaranta obres. És curiós, emperò Pedrolo aprengué anglès tot sol, comprant una gramàtica, tot i que, no el sabia parlar. També se sentí atret per la novel·la negra americana i gràcies a la seva tasca d’informador literari per Edicions 62, aquesta mateixa editorial el nomena director de la col·lecció “La Cua de Palla”, entre 1963 i 1970, la primera col·lecció de novel·la negra catalana. Pedrolo selecciona acuradament els títols i esperona els autors catalans a escriure en aquest gènere i col·lecció. Ell mateix n’edità alguns títols quan no tenia obres d’autors catalans per publicar. Malauradament, la col·lecció desaparegué perquè no acabà de funcionar, tot i que en anys posteriors es reprengué amb el títol de “Seleccions de la Cua de palla”.

     A mesura que passaren els anys, Pedrolo se sentí fascinat pels autors estrangers. Sovint aprofitava el temps lliure per amagar-se a la biblioteca familiar i remenar llibres. El seu pare li pagà Ésser en el món (1949), el seu primer llibre de poemes, una de les seves primeres publicacions, al qual, més tard li seguiren dos llibres més: Simplement sobre la terra (1950) i Arreu on valguin les paraules, els homes (1975). Val a dir que era una poesia existencial, complicada, de vegades angoixant, eròtica i de denúncia humana.

     És en aquesta època, a mitjan dels cinquanta, en què l’autor comença a sentir-se atret per les obres teatrals. Molts erudits ubicaven a Pedrolo dins del teatre de l’absurd, atès que, emprava un punt de vista objectiu i alhora diferents visions d’una mateixa història. Pedrolo esdevé conegut per la seva dramatúrgia, marcada pel teatre de l’absurd proper a Samuel Beckett, de caire simbòlic i un trencament amb les modes que imperaven fins aleshores. L’autor no acceptà que les seves obres estiguessin sota el mantell de teatre de l’absurd, sinó de “l’abstracte del teatre”, com deia ell. Es caracteritzava per emprar un llenguatge amb símbols per a no ésser censurat. Pedrolo escrivia teatre per arribar a poble i una mostra n’és Homes i no (1959). En total foren setze les obres de drama que escrigué fins que se’n cansà. De fet, Pedrolo mai s’havia considerat un autor teatral. Com a anècdota, la seva primera obra que es representà hagué de baixar el teló perquè els actors no s’aclarien i s’allargava fins a un dia natural. Finalment, decidí abandonar el gènere perquè els lectors no l’acabaven d’entendre i perquè segons ell, era un gènere buit. Dins de la vessant teatral de Pedrolo trobem obres com: La nostra mort de cada dia (1958), Tècnica de cambra (1964), Darrera versió, per ara (1971), Aquesta nit tanquem (1978), Els hereus de la cadira (1980) o D’ara o demà: comèdia en un acte (1982). L’eix transversal de totes aquestes obres era l’existència humana.

“Se m’acusa de què escric massa. No he escrit massa, ni poc, sinó el que portava a dins”.
(Manuel de Pedrolo)

     En Pedrolo seguia escrivint sense pausa i ben aviat es va convertir en l’autor més censurat d’entre els anys cinquanta i setanta. Un fuster amic seu fins i tot l’ajudava a preservar algun original i a la seva casa de Tàrrega, en unes escales de fusta que donaven a un safareig, també amagava obres inèdites a l’espera de tenir una oportunitat d’edició. Un fuster de Sabadell afeccionat a la literatura també li preservava obres conflictives. Algunes obres de Pedrolo aparegueren vint, trenta i quaranta anys més tard d’haver estat escrites per culpa de la censura. Pensem per exemple en l’obra Totes les bèsties de càrrega (1967), que s’escrigué el 1965 i glossava amb metàfores una crítica al genocidi d’Espanya contra Catalunya, aquesta sortosament aparegué aviat evitant els censuradors; en canvi, Cendra per Martina (1982) s’escrigué el 1965. Aquesta discontinuïtat temporal en la seva obra dificultaven el seguiment de la crítica.

     L’abril del 1970 apareix la novel·la Un amor fora ciutat que tenia com a protagonistes una parella d’homosexuals. Les autoritats van prohibir la seva venda, emperò fou distribuït de sota mà. La censura no arribà a temps, tanmateix, Pedrolo hagué de pagar una multa. Ben aviat, l’escriptor targarí va començar a sentir-se aïllat i decideix no anar a actes públics, tot pel seu acarnissament contra els polítics, i començà marcar distància amb els companys de professió, ara bé, sortia a passejar pels carrers de Barcelona, cosa que li anava d’allò més bé, perquè patia espondiloartrosi i li impedia alçar pesos, i per les tardes escrivia. De totes maneres, això no va percudir en la seva escriptura, ja que, tot i el distanciament amb els companys de professió, els editors sempre li demanaven llibres. Pedrolo era un autor incòmode, perquè no seguia els models literaris que marcava l’època, però val a dir, que l’escriptor targarí estava per sobre d’altres autors catalans de la seva generació i una mostra d’això és que, era guardonat amb molts premis per davant d’autors com Salvador Espriu o Mercè Rodoreda. Aquesta darrera estava ressentida amb Pedrolo perquè ella no guanyava premis. D’altres autors estaven gelosos de Pedrolo perquè aquest darrer estava per sobre d’ells quan escrivia. Era molt superior als autors de la seva generació.

     Alguns dels ingredients del corpus literari de Manuel de Pedrolo, que conreà gairebé tots els gèneres que existeixen són el sexe, l’erotisme, el misteri, la brutalitat, la política. Sobretot escrigué literatura existencialista, sempre dins d’una manca de llibertat de l’home i rodejat per la censura franquista.

     El 25 de maig del 1979 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en una acció d’orgull cedeix els diners del premi a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

     El 1983 va aparèixer per primera i única vegada a la televisió, Manuel de Pedrolo accedí a anar-hi a canvi de poder expressar tot allò que i com volia. El 1985 TV3 va crear la seva primera sèrie de producció pròpia intitulada “Mecanoscrit del segon origen”, en sis capítols d’uns vint-i-sis minuts aproximadament, una sèrie que tingué èxit gràcies a ésser protagonitzada per adolescents, haver-hi amor, un fill, un entorn de ciència-ficció. El film “Segon origen” (2015) no és tan fidel al text escrit com la sèrie homònima de Televisió de Catalunya. Malgrat l’èxit, Pedrolo mai se sentí satisfet amb l’obra Mecanoscrit del segon origen. L’origen de l’obra versa que l’autor tenia pensada una novel·la de ciència-ficció i que l’editor Josep Maria Castellet li va fer adreçar al públic més jove, d’aquí, que posteriorment s’adaptés per a la ràdio i televisió. Els protagonistes serien en Dídac i l’Alba com si fossin dos nàufrags que lluiten per sobreviure en un món on no hi ha altri.

     El 1968 inicia el cicle novel·lesc inacabat “Temps obert” amb una sèrie de novel·les envoltades per una idea ben original a través de la qual es relatava la crònica social de la Catalunya de postguerra, i a la vegada era una literatura experimental amb la qual Pedrolo volia crear la que havia de ser la seva novel·la total. L’obra relatava la vida d’un personatge, Daniel Bastida que viu en diferents èpoques i s’explica des de tres perspectives diferents. Posteriorment a l’escriptura de les seves novel·les, l’autor confeccionava fitxes sobre els personatges, que li havien de servir per bastir la genealogia de les novel·les que aniria creant. Era un cicle que Pedrolo volia allargar fins al final dels seus dies amb una estructura complexa i de la qual de cada novel·la n’havien de sortir tres més com si fossin branques d’un mateix arbre.

     Algunes de les hipòtesis que planen de per què l’escriptor de l’Aranyó ha estat una mica relegat a l’oblit són per declarar-se independentista català i anar contra la submissió de la transició, atès que, quan escrivia s’imposava el realisme històric, i també per tenir molta obra publicada, emperò sense un ordre cronològic per culpa de la censura franquista, alguna obra fins i tot arriba a veure la llum seixanta anys més tard de la seva escriptura i els cànons d’escriptura literària ja havien canviat i havia de llegir-se de manera desordenada. Pedrolo sempre escrigué amb la idea de llibertat, de pretendre expressar allò que li vagarejava per la ment, sense callar-ho. La tasca de l’escriptor és escriure i precisament això és el que feia Pedrolo, escriure ni més ni menys.

     Sempre va pensar que amb l’escriptura podia canviar el món. Això es va anar veient a la seva obra que esdevenia més complexa i perdia acollida. El seu pensament també reflectia aquesta feixuguesa. Es declarà independentista català a les pàgines del diari Avui i a la revista Serra d’Or sense embuts. Accedí a no realitzar cap entrevista si no parlava de la independència de Catalunya. Durant els anys vuitanta va arribar a molestar amb l’escriptura dels seus articles, moltes vegades, atacava a persones i a les institucions. Arribem a l’any 1985, any en què va decidir que no escriuria cap més novel·la: “Em repetiré. Ja ho tinc tot fet i això no s’ho mereixen els lectors”. A partir d’aquí comença a escriure les seves reflexions en dietaris on també hi aporta poemes i fragments literaris.

“Pedrolo s’avançava quinze dies políticament als altres”.
(Antoni Munné-Jordà)

     El 1989 li diagnosticaren un càncer i això s’anà veient en allò que escrivia en els seus dietaris, fins que malauradament el 26 de juny del 1990 morí a Barcelona amb tan sols setanta-dos anys i en la més estricta intimitat. Les seves despulles descansen al cementiri de Montjuïc.

     Pedrolo fou un escriptor completista, un tot terreny de les nostres lletres, va conrear tots els gèneres que van existir, cavalcà per la poesia, poesia eròtica, ell en deia: “Realitzacions desintoxicades”, teatre, contes, narracions, novel·la, dietaris, articulista, epistolar, crítica literària, assaig, traducció... i que va apropar les lletres catalanes a les grans lletres del món.

     Sense cap mena de descàrrec, queda evidenciat que Pedrolo era un autor transgressor, que plantava cara al sistema, que tenia un afany per innovar dins de la seva escriptura i renovar les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. És evident que a Pedrolo molts lectors el coneixen pel “Mecanoscrit del segon origen”, però no és la seva obra més important.

“Era el primer escriptor català que feia coses diferents”.
(Pep Albanell)

Pel que fa a l’escriptor, alguns decidiren treure-se’l de sobre perquè era d’idees comprometedores i com que la idea de Pedrolo no era guardar en un calaix allò que volia expressar va decidir no escriure més articles, atès que, segons ell, l’article era un gènere de l’actualitat, per a ésser consumit al moment de ser publicat. Molts dels seus articles encara són d’idees vigents tot i el pas dels anys. La finalitat de l’escriptura de Manuel de Pedrolo era cercar la condició humana i la lluita constant per l’alliberament de la dona, una dona que en les primeres obres estarà sotmesa a l’home perquè són víctimes de l’ambient social de l’època. La Fundació Pedrolo digitalitzarà totes les obres, també per al 2018, any del centenari del naixement de l’autor, hi haurà reedicions de les seves obres més sobresortints. Un home que, si hagués volgut, hagués estat el primer escriptor de novel·la negra en llengua catalana. Si no hagués estat per aquell talentós autor targarí, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre... Gràcies Pedrolo, et seguirem llegint!

Webgrafia:

— “Pedrolo, trencant l’oblit” (2015), documental.
— Espaipedrolo.cat
— http://www.fundaciopedrolo.cat/

(Crèdits fotogràfics: escriptors.cat, ara.cat, fundaciopedrolo.cat, llibertat.cat, grup62.cat)

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Manuel de Pedrolo.
Seguim essent Pedrolians»
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>