"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Després de vuit anys de presència continuada en la xarxa, 36 números seriats i 32 números especials publicats, i un total de 2817 entrades individuals editades, amb el número 36 de la revista Lo Càntich, posem punt final a un fantàstic viatge literari i cultural. Nous projectes ens esperen. Projectes que podeu seguir a través de la pàgina de l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies, de tot cor, a totes aquelles persones que ens han proporcionat el seu suport en aquesta meravellosa singladura pels mars i oceans de la literatura, l'art i la cultura. Eternament agraïts!

L'Equip Editorial (els que som, i els que han estat, in memoriam).

«A la riba dels invisibles»

Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració: D-Phhertmant

Contrast (D-Phhertmant)

A la riba dels invisibles


     En Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar del riu, on el terra es fa més tou i es converteix en una catifa flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el nano ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartrons, que encara contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les nits i ja feia un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegarà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara serà allà, a La Ciénaga, o en qualsevol altre racó de la ciutat.

     En apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja s'encenen els llums de la Ciudad Colonial on ell passa el dia perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les sabates. Limpiabotasplis, uandolarplis repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb aquella mirada trista i tan estudiada. Uandolarplis, señor.

     Aparta el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts. Deixa sobre els cartrons la capsa de fusta que ell mateix s'ha construït —amb els draps, el raspall i el pot de betum— i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat, torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del paper de diari la iuca i el plátano sancochado, comprat a la fritura de doña Gladis. Treu també el mango que ha collit del jardí de la plaça de l'Alcázar i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de devorar-lo.

     Se sent música de lluny, una bachata trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu, rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a la misèria que les aigües pútrides de l'Ozama arrosseguen vers el mar. Clava queixalada a la iuca, encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit. Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis, uandolarplis, però eternament condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.

     Sent unes passes al darrera i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu ...que caiga un aguacero de yucca y miel... Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho gaire, li llança el darrer tros de menjar. L'animal se'l cruspeix en un instant, remenant la cua.

     En Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits, bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartrons. El gos udola i el segueix fins a jeure prop seu. De lluny, encara sona la música, embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. En Reynaldo tanca els ulls. Ojalá que llueva café.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«A la riba dels invisibles»
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga)

Il·lustració:
'Contrast (D-Phhertmant)'
"Contrast"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«A la riba dels invisibles»
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]