"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Viure amb una estrella»

Jiří Weil

Viena Edicions

Viure amb una estrella (Jiří Weil)

Viure amb una estrella

Jiří Weil

Traducció: Jaume Creus

Viena Edicions
Col·lecció: El cercle de Viena, 60
268 pàgines - Format: 14,5 x 21,5 cm - Rústica amb solapes i guardes
ISBN: 978-84-8330-926-1


     Una estrella de sis puntes cosida a la jaqueta, just a sobre el cor, converteix en Josef Roubícek en un estrany a la seva pròpia ciutat, la Praga ocupada pels nazis. Obligat a treballar al cementiri i a quedar-se tancat a casa després del toc de queda, el protagonista d'aquesta història malviu esperant que arribi la carta que li anuncia que s'ha d'incorporar als transports cap a l'est.

     I tanmateix, en Josef sempre aconsegueix sobreposar-se a la desesperació aferrant-se a detalls que podrien semblar fins i tot insignificants -el record d'un amor perdut, la sobtada aparició d'un gat de carrer, un concert de piano inesperat...-, perquè sobreviure contra tot pronòstic és, a la fi, l'acte més eloqüent de resistència.

     L'autor de Mendelssohn és a la teulada construeix en aquesta novel·la una de les grans obres sobre l'holocaust, en què, fins i tot enmig de l'horror, la humanitat sap trobar una escletxa de llum.

«Una novel·la amb una immensa autoritat i una gran distinció.»
HAROLD PINTER

«Sens dubte, una de les novel·les més extraordinàries que hagi llegit mai
sobre el destí dels jueus en temps del domini nazi.»
PHILIP ROTH


     Jiří Weil (Praskolesy, 1900 - Praga, 1956) va néixer en el si d'una família jueva benestant i va estudiar filosofia i literatura a la universitat de Praga. Militant comunista en la seva joventut, va treballar com a periodista i traductor de textos marxistes al departament de publicacions del Comintern, fins que van començar les purgues estalinistes, com a conseqüència de les quals va ser expulsat del partit i exiliat a l'Àsia Central. El 1935 va tornar a Praga amb la intenció de marxar a Londres, però no ho va aconseguir. Durant l'ocupació va entrar a treballar al Museu Jueu de Praga, fins que el novembre del 1942 va arribar-li l'ordre d'internament al gueto de Terezín (Theresienstadt).

     Convençut que les seves possibilitats de supervivència serien insignificants un cop allà, va decidir no presentar-s'hi fingint la seva pròpia mort. Durant més de tres anys, va viure amagat en pisos il·legals. Quan va poder «ressuscitar», el món havia canviat radicalment. L'any 1949 va publicar Viure amb una estrella i onze anys després va aparèixer, ja pòstumament, Mendelssohn és a la teulada; totes dues van passar pràcticament desapercebudes.

     Va ser Philip Roth qui va rescatar el seu nom i les seves novel·les, sorprès que ningú no sabés res d'aquest autor, sense comparació en la literatura sobre l'extermini jueu.


Tast de Viure amb una estrella
Jiří Weil
(Cortesia de Viena Edicions)

6

     L’arribada de la primavera no ha estat bona per a mi. Les parets de la casa regalimaven i a terra s’hi feia un gran bassal que havia d’eixugar amb el drap. Tot era humit, fins les meves mans, fins el sac de dormir. He rebut més circulars amb prohibicions, i un cop també han vingut a donar un cop d’ull a la casa.

     Van arribar amb cotxe, van irrompre a casa sense ni dirigir-me la paraula. No tenia res a mostrar-los. Van veure l’obertura que dividia la casa en dues parts. Van adonar-se de les teules que hi havia per terra, i de les finestres trencades amb el bastiment desllorigat. No em miraven, i cadascú insultava en la seva llengua. Després van pujar al seu cotxe i van arrencar. Vaig veure les cares de la gent a les cases veïnes, amagades rere les cortines. Estaven a l’aguait i segurament esperaven tot un espectacle, segurament pensaven que se m’endurien. Plovia i el cotxe esquitxà de fang la vorera. A casa hi havien quedat les petjades fangoses de les botes militars. Vaig sortir al davant de la casa i vaig veure que el carrer es tornava a animar, que la gent sortia de les cases i es retirava de les cortines. Vaig respirar el fresc aire primaveral en plena pluja. Sabia que no els interessava pas la casa. No cal gaire per saber que hi podré viure fins al moment en què decideixin venir a arrestar-me.

     Després vaig agafar la galleda per anar a treure aigua de la bomba. M’anava bé allò de fer anar la maneta, m’anava bé veure que encara em pertanyia la mà i que la podia moure amunt i avall. Una veïna va venir a cuita-corrents a la bomba. Va deixar a terra la galleda, tot donant un cop d’ull a l’entorn, però al carrer no hi havia ningú, s’inclinà cap a mi i deixà anar:

     —Què volien? Venien a buscar-lo? Quan tornaran?

     —No ho sé —vaig respondre.

     Jo ja tenia la galleda plena i l’aigua vessava.

     —Aquests tornaran a buscar-lo —va dir—, els embarcaran a tots vostès en tot de vaixells i quan siguin a alta mar els foradaran i s’ofegaran tots. És la mena de plans que s’inventen, ho sé del cert, m’ho ha explicat la Franclová. El seu cosí els fa de xofer, bé ho deu saber, doncs. I també penso que ens convindria prou aquesta seva caseta. Ja la repararia bé, ja, el meu vell. Cimentarà els esvorancs i posarà noves teules. Al meu vell, quan ve de la feina, li agrada fer aquesta mena de tasques domèstiques.

     —No és meva la casa —vaig dir—; consulteu-ho al que els fa de xofer.

     —Vaig arrossegar el poal fins a casa, em vaig preparar un te d’herbes i em vaig ficar de nou al sac de dormir. Em vaig estar mirant la gran rotllana del sostre i em va fer l’efecte que havia adoptat la forma d’un vaixell, i això em va dur a pensar en el vaixell de què parlava la veïna. Em va venir als ulls la imatge d’unes veles esteses i vaig notar als pulmons el fresc aire marí, les ones s’alçaven violentament i escombraven el pont, jo hi era ben arraulit i mirava el mar. Era infinit, no tenia final i enlloc no es veia terra. Sentia com a baix, sota el pont, feia la seva feina el trepant. En uns instants el forat ja seria prou gran i llavors el vaixell s’enfonsaria lentament, de primer per la popa, la proa emergint encara una estona, abans de ser engolida sota l’aigua. Però no, jo m’aferraré a un tauló qualsevol, el mar es calmarà i jo suraré sol per l’oceà, aguantaré estona sobre el tauló, perquè estic acostumat a passar gana. Aleshores em trobarà un vaixell d’aquells grans, m’hissaran fins al pont, em col·locaran en un baiard per portar-me fins a una cabina blanca i per beure em donaran llet condensada. M’adormiré escoltant com treballen suaument les màquines, m’adormiré tot pensant que al matí sortiré al pont del vaixell a donar la mà a tothom. Però abans d’embarcar calia pensar en la Růžena. Havia pujat fins a la tercera planta de casa seva i havia trucat a la porta. Em va semblar que no hi havia ningú, perquè durant una bona estona no va venir ningú a obrir. La casa era plena del bullici matinal, se sentien cops de porta i arribaven olors de cuina. Vaig pensar que potser la Růžena no hi era, i per un instant me’n vaig alegrar, perquè així tenia un pretext per tornar. Tenia intenció de tornar a trucar quan la porta es va obrir.



'Viure amb una estrella (Jiří Weil)'
"Viure amb una estrella"
Jiří Weil



Culturàlia


Referència:
«Viure amb una estrella»
Jiří Weil
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]