"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«La nova Gramàtica de la llengua catalana»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Gramàtica de la llengua catalana

La nova Gramàtica de la llengua catalana


     El proppassat dia 10 d’octubre Joan Albert Argenter, catedràtic de lingüística de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va presentar al Casal Pere Quart de Sabadell el que serà la Gramàtica de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, l’autoritat lingüística del Principat i que veurà la llum el proper 23 de novembre d’aquest 2016. Com esmentà l’erudit Argenter: “La llengua sempre va evolucionant”, i els escriptors, traductors, així com també el professorat i divulgadors lingüístics formen part de l’ensenyament i de la divulgació correcta de la llengua.

     D’entrada, l’IEC ha estat treballant en aquesta gramàtica des del 1992 i que es basava en revisar i fins i tot, actualitzar la normativa morfosintàctica de la llengua catalana. Havia estat un projecte de la secció filològica i que podia consultar-se algunes de les seves parts penjades a la xarxa en els darrers anys. Val a dir, que no hem de confondre la nova gramàtica, d’aparició imminent amb la nova ortografia catalana que veurà la llum a principis del 2017.

Contextualització

     Per endinsar-nos en el que serà la nova gramàtica hem de posar-nos en antecedents històrics. Els estudis en l’àmbit de la llengua catalana parteixen del 1901, quan el mossèn i lingüista Antoni Maria Alcover va demanar als ciutadans de Catalunya que li podien enviar fitxes per tal de realitzar un diccionari, el que seria el Diccionari català-valencià-balear i que es coneix amb el nom d’Alcover Moll, atès que fou finalitzat per aquest darrer, Francesc de Borja Moll, que en realitzà la redacció.

     Posteriorment, el 1906 se celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, entre els dies 13 i 18 d’octubre a Barcelona, organitzat per Antoni Maria Alcover i assessorat per Bernhard Shädel. Pretenia orientar els estudis de la llengua catalana per tal de redactar la gramàtica, emperò acabà essent un plebiscit a favor de la codificació de la llengua.

IEC 1911

     El 1907 es creà l’Institut d’Estudis Catalans. El 1911 es fundà la Secció Filològica de l’IEC sota el decret redactat per Enric Prat de la Riba des de la Mancomunitat de Catalunya. Llavors, el 1913 aparegueren les normes ortogràfiques de la llengua catalana de la mà de Pompeu Fabra. El 1917 el Diccionari ortogràfic amb l’exposició de l’ortografia catalana. El 1918 es publicà la Gramàtica catalana i el 1932 el Diccionari General de la Llengua Catalana.

     El catedràtic Joan Albert Argenter es congratulà que la llengua catalana hagués pogut tenir les bases posades de les normes ortogràfiques i de la gramàtica abans de la guerra civil, amb tot el buit de temps que hagués hagut de suportar després.

     El 26 de novembre del 1976, el Reial Decret 3118 reconeix com a oficial l’Institut d’Estudis Catalans i com a institució que vetllarà per la llengua i cultura catalana en tot el domini lingüístic català. El decret feia referència a Catalunya com a «las tierras de lengua i cultura catalanas». Recordem que uns anys abans l’IEC havia actuat fins i tot, com a clandestí i s’havia tolerat.

     Argenter recordà que l’IEC és una institució complexa i singular. Una barreja d’acadèmia i d’institut de recerca. Una acadèmia de les ciències i de les humanitats amb una sèrie d’objectius o pretensions: estudiar la llengua catalana, establir la normativa de la llengua i vetllar perquè el procés de normalització de la llengua sigui coherent arreu del domini lingüístic.

     La Secció Filològica de l’IEC s’estructura en sis comissions, les més destacades tenen unes oficines. La seva estructura és la següent:

      • Comissió de Gramàtica ---- Oficina de gramàtica ---- GIEC, GEIEC, ortografia
      • Comissió de Lexicografia --- Oficina lexicogràfica --- diccionari manual, DIEC, nou diccionari normatiu
      • Comissió d’Onomàstica ---- Oficina d’Onomàstica
      • Comissió de Transcripció i Transliteració de noms propis
      • Comissió del Català Estàndard
      • Comissió de Publicacions

La Gramàtica de la Llengua Catalana (2016)

     És una obra institucional, no és una obra d’autor. La seva elaboració ha estat corporativa i participativa. Per tant, ha estat realitzada pels membres corporatius de l’IEC. És una gramàtica normativa i descriptiva. Té en compte les varietats dialectals i sobretot posa èmfasi en la sintaxi. Cal tenir present, com matisà Argenter, que les gramàtiques normatives posen les normes de la llengua escrita. Pompeu Fabra no abordava la morfologia, l’ortografia i la sintaxi en la seva gramàtica. Argenter destacà que originàriament la nova gramàtica de la llengua catalana s’havia d’acompanyar de les normes ortogràfiques, emperò, finalment, apareixeran de manera separada.

Pompeu Fabra

Com funciona l’IEC?

     A l’hora de prendre decisions sobre alguna qüestió gramatical o ortogràfica se segueixen tres passos:

     1. Ratificació de l’IEC.
     2. Decisió de la secció filològica.
     3. Discussió i proposta de la comissió de gramàtica.

     Ara bé, l’IEC sempre està obert a l’assessorament, així com també a la difusió dels professionals o d’aportacions que hom pugui fer. L’entitat funciona com una acadèmia oberta, és l’autoritat lingüística de l’administració, de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics. Llavors, queda clar que cal seguir normes gramaticals i d’escriptura que han establert tant si ens agraden més com menys.

     Per un altre costat, el Termcat s’encarrega de coordinar la terminologia, d’estandarditzar-la, unificar-la. La terminologia sempre va per davant de la normativa. Una llengua va incorporant neologismes a causa de la modernitat. Amb el consell del Termcat, l’IEC pot incorporar o bé posar objeccions a l’ús d’un terme. Així doncs, per exemple, a dia d’avui, des de l’IEC s’ha decidit apostar per les formes catalanes de programari i maquinari en detriment de les angleses software i hardware. Principalment es pretén cercar solucions que identifiquin a tots els parlants. Per tant, com explanà Argenter, ens hem de preguntar si aquell mot és genuí o no en la llengua, si és correcte, si és adequat o no en aquell context. Són qüestions que ajudaran a decidir la inclusió o no d’un terme i comenci el seu camí d’acceptació entre els seus parlants.

     La gramàtica fabriana era una normativa de caire composicional, és a dir, realitzada a través dels dialectes i d’aquí realitzava la tria prescriptiva. Aquesta era la regla única i universal que emprava Fabra. Per exemple, el mot plural cases, pels nord-occidentals la “e” [e] i pels orientals seria pronunciada entre una “e” i una “a”, però situada al mig, és a dir, una vocal neutra[ə]. Llavors, pels orientals el que importaria seria la pronunciació i haurien de fixar-se en l’escriptura.

     La gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (GIEC) vol integrar en un corpus normatiu les adaptacions de les gramàtiques de Manuel Sanchis i Guarner, de Francesc de Borja Moll, d’Antoni Maria Margarit, de Joan Solà i de tants altres. Vol ésser una gramàtica descriptiva i orientadora en casos de fluctuacions. Té en compte els registres funcionals (registre formal, estàndard, col·loquial). Així doncs, un altre exemple seria que, les formes de plural prous, masses, forces serien adequades en un registre informal, ara bé, no en un de formal. Val a dir que aquestes formes són habituals en el dialecte central, nord-occidental i septentrional.

     La nova gramàtica també pren partit en el cas polèmic de per i per a. Des del punt de vista sincrònic, davant d’infinitiu podem trobar l’un o l’altre; en canvi, des del punt de vista diacrònic, davant d’infinitiu únicament val el per. D’altra banda per a + infinitiu és acceptable en tots els registres de la llengua. L’IEC deixa apartades les normes de Joan Coromines. També podem trobar que no és adequat l’ús de per en diferents construccions d’infinitiu.

     Exemple:
     Ho hem fet per tu. (causa)
     Ho hem fet per a tu. (destinatari)

     La construcció per a què tampoc és acceptada en la nova gramàtica. Com glossen, no és adequada. En canvi, la forma “subratllat” com a substantiva ha corregut millor sort i ha estat acceptada perquè la societat la utilitza, hom diu: el subratllat.

     Per un altre costat, sobre les formes plenes me, te, se, ne i que tan ús tingueren en la llengua antiga, convé respectar-les, atès que, són molts els dialectes i les frases fetes genuïnes que ens han arribat al llarg del temps i que les conserven.

     Si ens fixem en el tractament de la nova gramàtica, tindrà una portada gairebé calcada a la del Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC (1995), i té la següent dedicació per pàgines:

      • Sintaxi: 973 pàgines en 23 capítols.
      • Morfologia: 361 pàgines en 7 capítols.
      • Fonètica i fonologia: 138 pàgines en 5 capítols.

     Sumant un total aproximat de 1472 pàgines. La nova gramàtica i normes ortogràfiques de propera aparició tindran una aplicació real en un període de cinc anys, el temps anterior serà de transició i de prendre consciència dels nous canvis i normes introduïdes.

     Argenter també va explanar que havia de ser l’ortoèpia, la disciplina que forma part de la gramàtica normativa, l’encarregada de fixar la normativa de la parla oral i que no era una tasca de l’IEC, ja que, quina pronunciació s’hauria de posar als exemples o al costat de les definicions del diccionari: la del català central? La del nord-occidental? La del balear? La del valencià? Segons Argenter, millor no posar-ne cap, perquè no seria representativa dels parlants de tot el sistema lingüístic, ara bé, sí que facilitaria l’aprenentatge de la llengua als estudiants, perquè, sabrien la correcta pronunciació del mot.

     La nova gramàtica també serà accessible per Internet, però no serà efectiva fins al juny del 2018. Així com també s’editarà una gramàtica essencial que en simplificarà la “mare” en fitxes bàsiques que a la vegada també seran de consulta digital.

L'acadèmia oberta

     Des de l’IEC es vol que els assessors lingüístics dels mitjans de comunicació, els divulgadors lingüístics i els ensenyants puguin participar i realitzar aportacions en un fòrum de debat. Això sí, en tres seccions ben diferenciades: la dels escriptors, la dels traductors i la dels correctors, i la dels ensenyants segons treballin a l’ensenyament primari o secundari, sempre moderats per un interlocutor que valorarà les aportacions i si poden ésser fonamentals per als acadèmics a l’hora de prendre decisions sobre aquell aspecte lingüístic.

     També hi haurà una bústia de suggeriments que ajudarà a la tasca de l’IEC. Un dels darrers debats que han tingut els estudiosos era quina forma calia emprar disectar o diseccionar? La discussió segueix oberta.

Coda

     Amb l’aparició de la Gramàtica de la Llengua Catalana de la mà de l’IEC n’hi ha que hi veuran un negoci, d’altres una utilitat, era necessari actualitzar i oficialitzar la gramàtica de la nostra llengua de manera que tinguéssim un volum de referència davant de qualsevol dubte i alguns potser la veuran d’aparició tardana o oportunista, en un temps de defensa per tot el que provingui de Catalunya, emperò, aquesta nova gramàtica té aires de ser la columna vertebral de la llengua catalana, i així ho hauria de ser, de ben segur que serà benvinguda com la neu a l’hivern, i s’espera que acabarà quallant en els parlants, i això és fonamental, perquè per tal que tingui èxit, nosaltres els ensenyants, els escriptors, els traductors i la societat en general, l’haurà d’aplicar i respectar, tant si agrada més o menys alguna qüestió gramatical acceptada. De totes maneres, molts pensem que l’estudi que realitzà el doctor Joan Solà i d’altres estudiosos a Gramàtica del català contemporani (2002) fou la gramàtica definitiva de la nostra llengua, d’una gramàtica que descrivia la sintaxi, la fonètica i la morfologia del català fins als nostres dies. En fi, i el que és més important, la llengua una vegada més seguirà essent la protagonista. La guia de les nostres ànimes.

gcc


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«La nova Gramàtica de la llengua catalana»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«La nova Gramàtica de la llengua catalana».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]