"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Delírium trèmens»

Joaquim Maria Bartrina

Il·lustració: Henri Rousseau



Delírium trèmens


(A mon amich Enrich Gómez)

     Era la nit del últim dia de Carnaval.

     Fugint del soroll y de la confusió de la vila, me'n vaig anar al camp, y per camins extraviats, caminarás que camina, vaig deixar enrera meu la montanya, que com granítica barrera no deixava arribar á mí los ecos llunyadans de la disbauxa del poble.

     Me vaig asseure en una roca, y reclinant lo front brusant sobre ma má gelada, me vaig reconcentrár en mí mateix, y volguí que ma rahó passés comptes á ma imaginació que creyentse tot l'any en carnaval havia marejat á mon enteniment ab las estranyas disfressas ab que s'vestia.

     Llarga estona transcorregué, cuant un soroll estrany, distreyentme de mos esforsos, me fiu algar lo cap y fixar curiosa la mirada en la vall que al peu de la montanya s'estenia.

     L'espectácle qu'á mos ulls s'oferí era monstruós, absurdo.

     Semblava que en la Naturalesa també hi regnés lo carnaval.

     Lo riu que limitava la vall per un costat s'entornava ab sas aiguas cap dalt de la montanya, ab gran satisfacció de l'aixam d'herbas y fullas secas qu'ab ell al mar anavan, y qu'en vá, presentint tal fi, s'esforsavan en deturarse la vorera de la corrent.

     Lo vent feya sentir en lo canyár una música estranya, y per ell moguda una canya més alta que las demés portava ab son cos d'una manera exagerada lo compás rápit y frenétich d'aquella inarmonía.

     Un clavell, borratxo de rosada, seguia la música ballant estranyament y tot vinclant son cos en lúbricas contorsions. Las demés flors vehinas se n'rehian judiciosament l'una á la orella de l'altra, y á vegadas s'acotxavan totas d'un cop per veurer millor la follia de sa companyera.

     Distreta ab aquell espectacle una papallona, que portava entre sas alas algunas gotas d'aigua, no recordá que las havia d'abocar al cálzer d'una rosa de tot l'any, qu'abrigada ab una capa de fullas secas, se moria de set en un recó del bosch.

     Un aucell saltava impacient per l'herbam y de tant en tant picava ab rabia entre las menudas fullas; per fi, em prengué l'vol portant entre son bech una cuca de llum. Por ser tenia sospitas de sa parella y anava ab la llumaneta pera escudrinyar á sa llum tots los recons del niu.

     Vaig tombá mos ulls per fugir de tal vista y dalt de la montanya vejí un arbre alt, pelat en son tronch de brancas, y que sols cinch ne tenia en sa copa. Me semblá qu'era lo bras d'un gegant que malehia l'cel quant los Deus enterraren son cos en la montanya, y que aquell bras ja ert, descarnat, s'alsava encare. Y ab lo vent que feya tocar l'una ab l'altre sas cinch brancas, me semblavan los dits d'aquella má que contavan tristament los segles que devia trigar á vindrer lo judici.

     Vaig sentir qu'un suor fret rosava mon front, mon cos tremolava ab por y la sanch glassada en mas venas s'havia abocat tota á mon cor que apressurat glatia.

     Tenia por.

     Volguí incorporarme y arrencar á correr. Inútilment. Posí l'cap en mas mans y tanquí'ls ulls.

     Llavors vaig sentir estranyas veus que m'esglayaren mes.

     Sentí l'remar de las brancas sense fullas dels arbres, y vaig sentir que deyan:

¡Tingueu pietat de mí
que sé que soch un arbre y no ho puch di!

     Y que repetian aqueixas paraulas, variantne sols una, las plantas, y las fullas secas rodolant, y l'riu. Y qu'aqueixa era també la lletra del cant de la canyada.

     Y á través de mos parpres closos ab força, vaig veure voltat de la blavosa llum d'un foch follet, un cap de mort que m'mirava, ab sos ulls buyts y fondos y negres. Y que de sa boca surtian aqueixas paraulas:

     —Escolta, que may oblidarás lo qu'are sentis. Cuand l'home mort, queda en son cap un resto de inteligencia que li fá tindrer conciencia de son estat. ¡Llavors es lo patir! ¡Patir etern que no pot traduhirse puig li manca vida exterior, y que no pot dominarse puig ab la vida fují la voluntat!

     Y caiguí desplomat sobre la pols com ferit per un llamp.


Joaquim Maria Bartrina i d'Aixemús
(Reus, 1850 - Barcelona, 1880)
«Delírium trèmens»

Il·lustració:
'Una nit de carnaval (Henri Rousseau)'
"Una nit de carnaval"
Henri Rousseau
(Laval, França, 1844 - París, França, 1910)


Referència:
Bartrina i d'Aixemús, Joaquim Maria .
«Delírium trèmens».
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]