
ABCdari poètic, de Sílvia Romero i Olea
Estudi crític
Sílvia Romero i Olea, llicenciada en Filologia per la UB, és majorment escriptora de narrativa, és a dir de conte i novel·la. És en aquest gènere últim on la nostra autora ha guanyat la gran part de premis literaris que posseeix. Ara, però, l’escriptora ens obsequia amb un recull de poemes: ABCdari poètic en què ens demostra que entre prosa i poesia no hi ha un límit determinat per l’estructura, sinó que el domini del llenguatge i l’ús que l’autora en fa encabeix la seva escriptura en un paradigma literari o en l’altre.
En ABCdari el jo poètic interioritza i sintetitza temes diversos de la realitat que ens envolta a través d’imatges suggeridores. Si ens fixem en títol, ABCdari, veurem que es refereix a la sèrie ordenada de lletres d’un idioma, en aquest cas té una intenció: el poemari no té una temàtica unitària. Sí que la té, però, la visió del món i l’estil.
A través, també, d’una estructura diversificada l’autora ens endinsa en un univers on predomina foscúria, l’oblit emprant unes imatges belles i molt personals demostrant així el seu coneixement de la llengua: “Ancorant en l’obaga / (...) llum incerta”, “La foscúria m’encercla”, “l’oblit de la imatge”, “M’hi capbusso en la foscúria”, “(...) en la fosca de la nit”, “(...) la penombra del teu cor”, “(...) fams nocturnes”, “(...)carenes boiroses”, “Ombrejant el llac”... És a dir una realitat en què el jo poètic viu immers en un món on la inseguretat és l’eix. Com ens mostra el poema L: “(...) La passarel·la, el pont / el buit”, però que en cap manera aquest jo es deixa vèncer perquè sempre hi ha un moment de lluita, un moment de ressorgiment perquè de cap manera vol que “Mentre l’enemic em venci / moriré / una mica / cada matinada” (poema M). Cal per tant que lluiti per sortir-se’n. Fem una lectura del poema A:
En ABCdari el jo poètic interioritza i sintetitza temes diversos de la realitat que ens envolta a través d’imatges suggeridores. Si ens fixem en títol, ABCdari, veurem que es refereix a la sèrie ordenada de lletres d’un idioma, en aquest cas té una intenció: el poemari no té una temàtica unitària. Sí que la té, però, la visió del món i l’estil.
A través, també, d’una estructura diversificada l’autora ens endinsa en un univers on predomina foscúria, l’oblit emprant unes imatges belles i molt personals demostrant així el seu coneixement de la llengua: “Ancorant en l’obaga / (...) llum incerta”, “La foscúria m’encercla”, “l’oblit de la imatge”, “M’hi capbusso en la foscúria”, “(...) en la fosca de la nit”, “(...) la penombra del teu cor”, “(...) fams nocturnes”, “(...)carenes boiroses”, “Ombrejant el llac”... És a dir una realitat en què el jo poètic viu immers en un món on la inseguretat és l’eix. Com ens mostra el poema L: “(...) La passarel·la, el pont / el buit”, però que en cap manera aquest jo es deixa vèncer perquè sempre hi ha un moment de lluita, un moment de ressorgiment perquè de cap manera vol que “Mentre l’enemic em venci / moriré / una mica / cada matinada” (poema M). Cal per tant que lluiti per sortir-se’n. Fem una lectura del poema A:
I sols una sirena
(...)
ha escoltat la cançó de bressol
que el meu silenci invocava
(...)
m’ha tornat un rem
per tornar al paradís
(...)
ha escoltat la cançó de bressol
que el meu silenci invocava
(...)
m’ha tornat un rem
per tornar al paradís
D’una banda tenim una referència a Joan Maragall en què una veu pura, una veu, record d’infantesa n’és la causa perquè amb ajut d’un ésser mític pugui tornar al paradís, a la felicitat de la puresa i la llum, la qual cosa lliga amb al última estrofa del poema B quan ens diu que “I envoltada de negror / (...) / cisello antigues clivelles / ordint un futur d’il·lusions” perquè el jo poètic es revolta i s’enfronta a un món estàtic, sense evolució possible com el de Preludi: “(...) Sense moviments. / Disbauxa i caos. / Càpsules de temps perdut / Sens retorn a l’agonia, / lluny de l’abast mediocre / de tanta hipocresia”. Aquest jo fuig i troba refugi en el contingut dels versos d’aquesta quarteta (Rondo) “Dins a meva ànima. / En un moment incert. / Fora de la vida. / En un instant concret”. La intimitat creativa com a refugi davant d’una actualitat, la nostra, que s’enfonsa sota “(...) uns núvols malaltissos / de corrupció / (...) El cant dels difunts / S’ha clos un món / No hi ha vencedor / No hi ha perdedor” (poema S). En el poema T, un dels més bells, al meu entendre, de tot el poemari, i que té una clara referència a Joan Salvat-Papasseit de “Pantalons curts”, ens dirà:
(...)
L’he trobat en el fantasma
d’una bella bicicleta,
joguina enyorada d’infantesa.
Tinc la clau de l’existència:
un brisquet de memòria,
un plugim d’afecte tendre,
l’encenall d’una abraçada,
l’escalfor de la mirada
(...)
I els raigs de sol em sotgen, impura,
cercant de nou el camí.
L’he trobat en el fantasma
d’una bella bicicleta,
joguina enyorada d’infantesa.
Tinc la clau de l’existència:
un brisquet de memòria,
un plugim d’afecte tendre,
l’encenall d’una abraçada,
l’escalfor de la mirada
(...)
I els raigs de sol em sotgen, impura,
cercant de nou el camí.
Cosa que podem també detectar en aquest poema de quatre versos:
I si la veu em tremola
en llegir-te aquests mots
no oblidis que abans de escriure’ls
me’ls va cantar el cor.
en llegir-te aquests mots
no oblidis que abans de escriure’ls
me’ls va cantar el cor.
“Jo sempre escric amb la ploma sucada al cor esbatanat” ens va dir Salvat-Papasseit. La nostra autora amb aquests quatre versos li ret un altre homenatge.
D’altra banda el jo poètic no es cansa d’esmentar “els sentits / i la raó” per lluitar contra l’oblit, la desmemòria : “(...) tanco el calaix / però no oblido que antany el vaig estimar” (poema E) i també la injustícia (Why). Tal volta per la insensatesa / de sentir-se de nou enriquit / potser perquè l’antic senderi / ja fa massa temps , ens va occir”.
Passem, doncs, de la foscúria a la claror, de la incertesa a la certesa, de la nit al dia perquè l’autora a través d’aquests contraris: foscor/claror; incertesa/veritat, nit/dia ha teixit unes imatges suggeridores “Ancorant en l’obaga / estantissa del record”, “Indefensa / davant els embats / que em traeixen / en la buidor dels somnis” o en una altra “Xàldigues despullades / nues del crepitar innocent, / em canten les rondalles/del teu univers amatent".
És en el lèxic emprat on l’autora demostra un coneixement prou exhaustiu de la llengua emprant arcaismes, com “mes” com a conjunció adversativa en lloc de “però”; “car” en lloc de la conjunció causal “perquè” “occir” per matar; també hi ha paraules que han estat oblidades o resten com a dialectals o bé locals però que ella recupera per enriquir el poema: “xàldigues” per flamarades, “virosta” per fullaraca...
I és que per a Sílvia Romero la llengua és “la paraula”, un dels temes del poemari, i és en això que creu quan ens diu en el poema C:
D’altra banda el jo poètic no es cansa d’esmentar “els sentits / i la raó” per lluitar contra l’oblit, la desmemòria : “(...) tanco el calaix / però no oblido que antany el vaig estimar” (poema E) i també la injustícia (Why). Tal volta per la insensatesa / de sentir-se de nou enriquit / potser perquè l’antic senderi / ja fa massa temps , ens va occir”.
Passem, doncs, de la foscúria a la claror, de la incertesa a la certesa, de la nit al dia perquè l’autora a través d’aquests contraris: foscor/claror; incertesa/veritat, nit/dia ha teixit unes imatges suggeridores “Ancorant en l’obaga / estantissa del record”, “Indefensa / davant els embats / que em traeixen / en la buidor dels somnis” o en una altra “Xàldigues despullades / nues del crepitar innocent, / em canten les rondalles/del teu univers amatent".
És en el lèxic emprat on l’autora demostra un coneixement prou exhaustiu de la llengua emprant arcaismes, com “mes” com a conjunció adversativa en lloc de “però”; “car” en lloc de la conjunció causal “perquè” “occir” per matar; també hi ha paraules que han estat oblidades o resten com a dialectals o bé locals però que ella recupera per enriquir el poema: “xàldigues” per flamarades, “virosta” per fullaraca...
I és que per a Sílvia Romero la llengua és “la paraula”, un dels temes del poemari, i és en això que creu quan ens diu en el poema C:
Crec en la veritat de la paraula
i en els mots sincers que et vaig llegir.
Crec en l’oblit de la imatge,
Escull recòndit del nostre paradís.
Si clamo el verb, llençant la veu
perquè onegi entre la brisa
(...)
Mes si la lletra no dansa
(..)
Però jo...
crec en la veritat de la paraula
i en els mots sincers que et vaig llegir.
i en els mots sincers que et vaig llegir.
Crec en l’oblit de la imatge,
Escull recòndit del nostre paradís.
Si clamo el verb, llençant la veu
perquè onegi entre la brisa
(...)
Mes si la lletra no dansa
(..)
Però jo...
crec en la veritat de la paraula
i en els mots sincers que et vaig llegir.
La paraula = veritat. Una paraula viva margalliana, una paraula sincera, una paraula escrita, llegida i dita en la nostra llengua.
Felicitats, Sílvia Romero!
Felicitats, Sílvia Romero!
Glòria Calafell
Llicenciada en Filologia per la UB
Escriptora i poetessa
Llicenciada en Filologia per la UB
Escriptora i poetessa

Sílvia Romero i Olea
Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia. Alberic, 2016.
Pàgines: 50
ISBN: 978-84-92435-86-9
Referència:
Calafell, Glòria.
«ABCdari poètic, de Sílvia Romero i Olea»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>

Calafell, Glòria.
«ABCdari poètic, de Sílvia Romero i Olea»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>

0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada