![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Sota el volcà
Traducció:
Col·lecció: El cercle de Viena, 58
440 pàgines - Format: 15,5 x 23,5 cm - Rústica amb solapes i guardes
ISBN: 978-84-8330-895-0
L'acció de Sota el volcà, obra mestra de Malcolm Lowry i una de les novel·les cabdals de la literatura del segle XX, passa en una sola jornada, el dia dels difunts del 1938, a Mèxic, entre dos volcans que no paren de fumejar. L'ex-cònsol britànic a Mèxic, en Geoffrey Firmin, un home alcoholitzat i perseguit pels fantasmes del passat, no sap com reaccionar quan la seva estimada dona, la Yvonne, que feia un any que l’havia abandonat, torna a Cuernavaca amb la intenció de restablir la relació. Aquell mateix dia també apareix en Hugh, el germanastre de l'ex-cònsol, un jove viatger implicat en activitats polítiques que en el passat havia tingut una aventura amb la Yvonne i que, tot i així, manté una excel·lent relació amb en Geoffrey. Durant les vint-i-quatre hores que es relaten a la novel·la, en un Mèxic que és alhora el paradís i l'infern, aquests tres personatges s’apropen i s'allunyen, s’abracen i es barallen, mentre al seu entorn tot fa presagiar el desastre.
(Birkenhead, Anglaterra, 1909 – Ripe, Sussex, 1957), fill rebel d'una família acomodada, va estudiar filosofia a Cambridge. La seva vida va estar marcada per l’alcoholisme i pels incomptables accidents relacionats amb els seus manuscrits. De fet, la història de com Lowry va escriure Sota el volcà i va aconseguir publicar aquesta novel·la donaria ben bé per escriure'n una altra. Va començar a fer-ne els primers esbossos l'any 1935, quan tenia 26 anys i vivia a Mèxic. Tot i que inicialment era un conte, va anar-lo ampliant fins a convertir-lo en una trilogia a la manera de La Divina Comèdia, amb un Purgatori (Lunar Caustic), un Paradís (In Ballast to the White Sea) i un Infern (Sota el volcà), de les quals, però, ell només va completar aquesta darrera. L'any 1939 va conèixer la que seria la seva segona esposa, Margerie Bonner, que l'encoratjà a tirar endavant el magne projecte. El 1944 es va incendiar la cabana on vivien, i va ser llavors que es va perdre In Ballast to the White Sea. I Sota el volcà es va salvar in extremis. Quan Lowry va enviar l'original que ell va considerar definitiu a diversos editors, tretze el van rebutjar i un el va acceptar però exigint-li algunes retallades que ell es va negar taxativament a fer. Finalment, l'obra es va publicar el 1947 tal com l'havia presentat. El 1954 el matrimoni va tornar a Europa; l'estat mental de Lowry havia empitjorat i va haver de rebre tractament. La nit del 27 de juny de 1957 Lowry es va suïcidar ingerint una combinació de ginebra i somnífers.
Tast de Sota el volcà
(Cortesia de Viena Edicions)
(Cortesia de Viena Edicions)
I
Dues serralades travessen la república aproximadament de nord a sud i formen un conjunt de planes i valls entre l'una i l'altra. Dominant una d'aquestes valls, sobre la qual s'aixequen dos volcans, hi ha, a quasi dos mil metres d'altitud, la vila de Quauhnahuac. Està situada força al sud del tròpic de Càncer, al paral·lel dinou per ser exactes, si fa no fa a la mateixa latitud que les illes Revillagigedo, al Pacífic, o, molt més a l'oest, que l'extrem meridional de Hawaii; i que el port de Tzucox, a la costa atlàntica del Yucatán, prop de la frontera amb l'Hondures Britànica, o, molt més a l'est, que la població de Jagannath, a l'Índia, al golf de Bengala.
Les parets de la vila, que s'alça dalt d'un serrat, són altes; els carrers i carrerons són tortuosos i desiguals, i les carreteres són plenes de revolts. Des del nord hi arriba una carretera moderna i en bon estat, però desapareix enmig dels carrers estrets i en surt convertida en un camí de cabres. Quauhnahuac té divuit esglésies i cinquanta-set cantines. També té un camp de golf, i almenys quatre-centes piscines, públiques o privades, que s'omplen amb l'aigua que no para de rajar de les muntanyes, i molts hotels de categoria.
L'hotel Casino de la Selva està en un serrat una mica més enlairat dels afores, a prop de l'estació de tren. Està una mica apartat de la carretera principal, i l'envolten tot de jardins i terrasses amb una vista panoràmica cap a tots els punts cardinals. Té un aire sumptuós, amb un punt d'esplendor decadent; i és que actualment ja no és casino, i al bar no pots ni jugar-te les begudes als daus. Està poblat de fantasmes de jugadors arruïnats. A la seva esplèndida piscina olímpica no s'hi veu nedar mai ningú. Els trampolins es veuen buits i melancòlics. Els frontons, deserts, són plens de males herbes. Les pistes de tenis només les tenen cuidades durant la temporada.
El dia dels difunts de l'any 1939, cap al tard, a la terrassa principal del Casino hi havia dos homes amb pantalons blancs d'esport bevent anís. Havien estat jugant a tenis, i després a billar, i tenien les raquetes, enfundades i ficades a la premsa -triangular la del metge, quadrada l'altra-, arrepenjades a la barana d'obra de davant seu. Quan les processons que baixaven pel vessant de darrere l'hotel procedents del cementiri s'acostaven, als dos homes els arribaven els sons planyívols de les seves salmòdies, i llavors es giraven per observar els acompanyants de la processó, que al cap d'una mica es feia visible només per la claror trista de les espelmes, serpentejant entre el tramat llunyà de canyes dels camps de blat de moro. El doctor Arturo Díaz Vigil va acostar l'ampolla d'Anís del Mono a en Jacques Laruelle, que en aquell moment estava inclinat endavant amb expressió concentrada.
Una mica a la dreta i per sota d'on eren, sota l'immens capvespre rogenc que es reflectia com un miratge de sang multiplicat a les piscines desertes que hi havia escampades pertot arreu, s'estenia la pau i la quietud de la vila. Des d'on estaven asseguts semblava un lloc plàcid; només si escoltaves amb atenció, com feia ara en Laruelle, podies distingir una remor llunyana i vaga, diferent del murmuri feble i la sonsònia de les processons però fins a cert punt indestriable: com una cantilena que pujava i baixava, i un traüt seguit; l'enrenou i el clamor de la festa que no havia parat en tot el dia.
En Laruelle es va servir un altre anís. Bevia anís perquè li recordava l'absenta. Es notava la cara encesa, i la mà li va tremolar una mica a l'hora de sostenir l'ampolla, a l'etiqueta de la qual hi havia un dimoni rubicund que l'apuntava amb una forca.
Les parets de la vila, que s'alça dalt d'un serrat, són altes; els carrers i carrerons són tortuosos i desiguals, i les carreteres són plenes de revolts. Des del nord hi arriba una carretera moderna i en bon estat, però desapareix enmig dels carrers estrets i en surt convertida en un camí de cabres. Quauhnahuac té divuit esglésies i cinquanta-set cantines. També té un camp de golf, i almenys quatre-centes piscines, públiques o privades, que s'omplen amb l'aigua que no para de rajar de les muntanyes, i molts hotels de categoria.
L'hotel Casino de la Selva està en un serrat una mica més enlairat dels afores, a prop de l'estació de tren. Està una mica apartat de la carretera principal, i l'envolten tot de jardins i terrasses amb una vista panoràmica cap a tots els punts cardinals. Té un aire sumptuós, amb un punt d'esplendor decadent; i és que actualment ja no és casino, i al bar no pots ni jugar-te les begudes als daus. Està poblat de fantasmes de jugadors arruïnats. A la seva esplèndida piscina olímpica no s'hi veu nedar mai ningú. Els trampolins es veuen buits i melancòlics. Els frontons, deserts, són plens de males herbes. Les pistes de tenis només les tenen cuidades durant la temporada.
El dia dels difunts de l'any 1939, cap al tard, a la terrassa principal del Casino hi havia dos homes amb pantalons blancs d'esport bevent anís. Havien estat jugant a tenis, i després a billar, i tenien les raquetes, enfundades i ficades a la premsa -triangular la del metge, quadrada l'altra-, arrepenjades a la barana d'obra de davant seu. Quan les processons que baixaven pel vessant de darrere l'hotel procedents del cementiri s'acostaven, als dos homes els arribaven els sons planyívols de les seves salmòdies, i llavors es giraven per observar els acompanyants de la processó, que al cap d'una mica es feia visible només per la claror trista de les espelmes, serpentejant entre el tramat llunyà de canyes dels camps de blat de moro. El doctor Arturo Díaz Vigil va acostar l'ampolla d'Anís del Mono a en Jacques Laruelle, que en aquell moment estava inclinat endavant amb expressió concentrada.
Una mica a la dreta i per sota d'on eren, sota l'immens capvespre rogenc que es reflectia com un miratge de sang multiplicat a les piscines desertes que hi havia escampades pertot arreu, s'estenia la pau i la quietud de la vila. Des d'on estaven asseguts semblava un lloc plàcid; només si escoltaves amb atenció, com feia ara en Laruelle, podies distingir una remor llunyana i vaga, diferent del murmuri feble i la sonsònia de les processons però fins a cert punt indestriable: com una cantilena que pujava i baixava, i un traüt seguit; l'enrenou i el clamor de la festa que no havia parat en tot el dia.
En Laruelle es va servir un altre anís. Bevia anís perquè li recordava l'absenta. Es notava la cara encesa, i la mà li va tremolar una mica a l'hora de sostenir l'ampolla, a l'etiqueta de la qual hi havia un dimoni rubicund que l'apuntava amb una forca.
"Sota el volcà"
Malcolm Lowry
Referència:
«Sota el volcà»
Malcolm Lowry
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
«Sota el volcà»
Malcolm Lowry
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada