"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El jardí»

Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració: Santiago Rusiñol

La Banlieue (Santiago Rusiñol)

El jardí


     Si no fos pel jardí, ja seria ben morta. Morta per dins, vull dir. Com una ceba, que es podreix pel cor i es va estovant, capa a capa, fins que fa aquella pudor d'un groc llefiscós que se't fica al nas i te l'emportes per tot arreu.

     El primer que faig, cada dia, és olorar les roses. Enfonso el nas, ben endins, i ensumo aquella fragància dolça, càlida, com de vellut, que gairebé embafa. En tinc de vermelles, de grogues, de blanques i unes que no saps massa de quin color són, però que recorden els grills de la taronja sanguina. Sempre m'ha agradat cuidar els rosers: podar-los a l'hivern, amb un tall ben net i de biaix, vigilant de no ferir el brot. I, a la primavera, treure'ls les flors que es despullen. A mi, els pètals de les roses em fan pensar en les llàgrimes; com si els rosers ploressin llàgrimes de colors. És per això que sempre tallo les roses abans que plorin, per evitar-los aquest mal tràngol.

     D'ençà que ja no em puc ajupir, per la cama, tinc l'hort en testos grossos. Però no és el mateix. Els tomàquets surten com ous de gallina i les faves, menudes com cigrons. I això que, cada any, remoc la terra i poso adob del bo.

     Les que sí que es fan són les maduixes. Les cullo ben madures i grosses, quan es pinten d'aquell vermell pujat. Però haig de protegir-les bé. Per fer-ho, dibuixo a tot el voltant una muralla de cendra i trossets de closca d'ou. L'enemic sembla inofensiu, sempre tan tranquil i amb aquella patxoca, però és una bèstia terrible, capaç de cruspir-s'ho tot en una sola nit! Ell sap que, si gosa creuar la trinxera, la pols li asseca a la bava i li entumeix el cos mentre els trossets de closca li tallen el ventre pel mig.

     Però allò que més m'agrada és fer llucar pinyols: de cirera, d'oliva, de nespra o albercoc. Els planto, ben enfonsats a la terra, i els rego dia sí, dia no. I me'ls miro cada matí i els xerro, a veure si, per curiositat de saber qui sóc, esquerden la clofolla i treuen el nas.

     Tant se val si els veïns em prenen per boja: pobra vella, deuen pensar, ha perdut el seny! I potser sí que tenen raó, perquè els parlo com si fossin els meus fillets. Si n'hagués tingut, potser ara no enraonaria sola, però Déu em va donar un ventre eixut, on els bebès s'hi assecaven com les panses, va dir el metge. Les criatures són com petits pinyols plantats dins d'una mare; terra fèrtil, aigua en abundància i, aleshores, esclaten: ara un bracet, ara un altre, ara una cameta, ara una altra, com fulletes. I creixen tan de pressa que, al cap d'uns mesos, ja s'han de trasplantar fora del test perquè no hi caben.

     Tant és si repapiejo, no faig pas mal a ningú. Només als cargols. A ells sí. Quan en veig un, l'esclafo amb la sola de la sabata. Creccc, creccc. Sense compassió. Bé haig de defensar el meu jardí, jo! I, després, rego amb la regadora blava, la que vaig comprar l'any passat i que té els forats petits perquè l'aigua caigui més a poc a poc i no faci solcs a la terra.

     En acabat, entro a casa i m'assec a reposar, vora la finestra oberta. Fa olor de tarongina. Les dàlies i els gladiols aviat floriran, de mil colors. Tanco els ulls i em sembla que dormo desperta amb el bransoleig del balancí i del perfum morat de l'espígol.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«El jardí»
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga)

Il·lustració:
'La Banlieue (Santiago Rusiñol)'
"La Banlieue"
Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 — Aranjuez, 1931)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«El jardí»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

2 [ Comentar aquesta entrada ]:

Eugènia ha dit...

M agrada molt aquest relat,Roser!

Eugènia ha dit...

M agrada molt aquest relat,Roser!

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]