![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
II Trobada ARC de Literatura en Català
—
Lliurament de premis del
VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio
i presentació del llibre Comuniquem-nos!
Dissabte, 29 d’octubre de 2016, a la sala d’actes de la Biblioteca Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte - de Barcelona, es va celebrar la gala de la II Trobada ARC de Literatura en Català organitzada per l’Associació de Relataires en Català.
11:00 h. Inauguració de la Jornada i benvinguda institucional
A càrrec de (President de l’Associació de Relataires en Català).
11:15 h. Primera taula de presentacions literàries – Conductor:
Terra humida (Viena Edicions) –
Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear) –
El conte de l’espurneta del Sol (ARC) –
Un segon fora del dubte (Editorial Gregal) –
12:00 h. Segona taula de presentacions literàries – Conductor:
Quatre arbres (Viena Edicions) –
ABCdari poètic (Perifèric Edicions) –
Polpa (Editorial Males Herbes) –
12:30 h. Descans – Espai de signatures.
12:45 h. Lliurament de premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio i presentació del llibre Comuniquem-nos! (ARC), de diversos autors i artistes.
13:30 h. Cloenda de l’acte.
A càrrec de (President de l’Associació de Relataires en Català).
11:15 h. Primera taula de presentacions literàries – Conductor:
Terra humida (Viena Edicions) –
Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear) –
El conte de l’espurneta del Sol (ARC) –
Un segon fora del dubte (Editorial Gregal) –
12:00 h. Segona taula de presentacions literàries – Conductor:
Quatre arbres (Viena Edicions) –
ABCdari poètic (Perifèric Edicions) –
Polpa (Editorial Males Herbes) –
12:30 h. Descans – Espai de signatures.
12:45 h. Lliurament de premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio i presentació del llibre Comuniquem-nos! (ARC), de diversos autors i artistes.
13:30 h. Cloenda de l’acte.
Fitxes tècniques de les obres - Sinopsis - Autores i autors
Glòria Calafell
37è Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 2013
— Viena Edicions —
“Des de la seva condició de filòloga, ha dedicat la seva trajectòria professional a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes, una vocació pedagògica a la qual ha sumat també la dedicació a l’escriptura creativa.
Així, al llarg del temps ha donat a conèixer textos que han merescut distincions en certàmens, alhora que ha col·laborat en diverses iniciatives culturals, artístiques i literàries. I, tanmateix, la definiríem fonamentalment com a poeta, no endebades pertanyen al gènere poètic els seus llibres publicats: No.m fall recort del temps (premi Ciutat de Vila-real), La semàntica del temps i Basaments catalogats (finalista del premi Joan Llacuna).
(premi Marià Manent de poesia), és un llibre essencial, construït a partir de la mirada, tendra i intel·ligent alhora, d’una poeta que forja els seus versos al voltant de dues grans columnes de sentit que vertebren el conjunt de l’obra. D’una banda, recrea, a partir de diversos motius i en termes moderns, el tòpic del tempus fugit. La consciència del real com una cosa efímera davant el pas del temps s’expressa en experiències. I, precisament, aquestes referències serveixen per introduir el segon fonament del poemari: el cant a l’absència dels éssers estimats.”
(Del pròleg de Terra humida, escrit per Vicenç Llorca).
Terra humida, paraules que s’alcen com el vol dels ocells des de les primeres pàgines del llibre, com ara el poema "Em vas dir":
Així, al llarg del temps ha donat a conèixer textos que han merescut distincions en certàmens, alhora que ha col·laborat en diverses iniciatives culturals, artístiques i literàries. I, tanmateix, la definiríem fonamentalment com a poeta, no endebades pertanyen al gènere poètic els seus llibres publicats: No.m fall recort del temps (premi Ciutat de Vila-real), La semàntica del temps i Basaments catalogats (finalista del premi Joan Llacuna).
(premi Marià Manent de poesia), és un llibre essencial, construït a partir de la mirada, tendra i intel·ligent alhora, d’una poeta que forja els seus versos al voltant de dues grans columnes de sentit que vertebren el conjunt de l’obra. D’una banda, recrea, a partir de diversos motius i en termes moderns, el tòpic del tempus fugit. La consciència del real com una cosa efímera davant el pas del temps s’expressa en experiències. I, precisament, aquestes referències serveixen per introduir el segon fonament del poemari: el cant a l’absència dels éssers estimats.”
(Del pròleg de Terra humida, escrit per Vicenç Llorca).
Terra humida, paraules que s’alcen com el vol dels ocells des de les primeres pàgines del llibre, com ara el poema "Em vas dir":
A través de les paraules,
sóc aquí.
No per dir-te el que saps,
sinó per descobrir qui cobeja
-com un covard-
la teva tardor assaonada
i per encobrir qui, a la primavera,
et regalava aquell raig de claror
quan, tot just, la llum colgava la fosca.
Aleix de Ferrater
XXVIII Premi Guillem Colom Ferrà de poesia Vall de Sóller 2015
— Edicions Documenta Balear —
Magatzem Can Toni / 104
Cerco aïrat el banc de la plaça
sota el plàtan de fulles remogudes.
No em reclama cap paraula,
cap gest ni cap avenç de les agulles.
És el torn del fum als mots,
d’emboirar l’alè de la vinyeta,
desentendre els llamps que escupen
i t’esquitxen sense voler-ho.
Ara mateix et sé ferida
i davant nostre no hi ha cap plaça,
Ni cap banc, ni cap plàtan,
ni cap fulla abans de caure.
Només la meva llengua desfermada,
carrers d’acer
i una llàgrima angoixada.
Els versos anteriors pertanyen al poema "El banc de la plaça", d’Aleix de Ferrater, inclòs al poemari (Premi Guillem Colom Ferrà de poesia, publicat per Edicions Documenta Balear).
Nascut a Barcelona, és periodista. Ha treballat a Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació, i durant vint anys a l’ONCE. Com a escriptor ha publicat els llibres Escoltant la sal, Arrels d’escuma i Flaix que enlluerna. Actualment resideix a Ribes de Freser, jubilat de tasques laborals, escrivint, caminant, vivint.
Escriu un bon amic seu, l’Agustí Vilar, company d’excursions: “Les persones cegues vivim amatents entorn el brogit. Fixeu-vos-hi bé, el brogit, no pas el soroll. De la mateixa manera que hi ha silencis diferents, el brogit també pot ser cant.”
Nascut a Barcelona, és periodista. Ha treballat a Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació, i durant vint anys a l’ONCE. Com a escriptor ha publicat els llibres Escoltant la sal, Arrels d’escuma i Flaix que enlluerna. Actualment resideix a Ribes de Freser, jubilat de tasques laborals, escrivint, caminant, vivint.
Escriu un bon amic seu, l’Agustí Vilar, company d’excursions: “Les persones cegues vivim amatents entorn el brogit. Fixeu-vos-hi bé, el brogit, no pas el soroll. De la mateixa manera que hi ha silencis diferents, el brogit també pot ser cant.”
Liudmila Liutsko
— ARC —
Col·lecció Camí del Sorral - Número 22
El Sol, ple d’energia immensa, irradiava la seva essència per tot arreu de la Galàxia, i aquest era el sentit més important de la seva existència: podia donar i mantenir la vida dels altres, un dels valors més apreciats en el món creat. Els rajos que sortien del seu cor –el centre o nucli– arribaven a espais tan allunyats de les bores del Sistema Solar que, de vegades, era difícil d’imaginar-s’ho. Des de l’harmonia i l’amor del seu cor, enviava la música als espais més foscos i freds, perquè hi poguessin sentir aquest amor càlid, despertar de la nit negra i veure el joc preciós dels colors, com ho pot fer, per exemple, la llum blanca visible.
Així comença , de , editat per l’ARC a la col·lecció Camí del Sorral, i adreçat, com explica la mateixa autora, “als meus preferits lectors i lectores, des de nens i nenes fins als adolescents més madurs, quan encara pot quedar alguna gota de memòria d’estat natural de la infància. És apte per a totes les edats; sobretot per a la gent creativa i imaginativa, o tal vegada per als filòsofs o els savis. Utilitzaré el llenguatge del grup més petit, el dels nens, ja que la resta ho pot entendre (si s’esforça una mica); però, per als nens, entendre els adults, o el llenguatge d’un professional o d’un científic, potser sigui més complicat. Així, doncs, ho faré amb un conte, amb un llenguatge una mica més comprensible i senzill, que també és més ric en imaginació i en creativitat, i per això, en alguns aspectes, més competent. Quines coses són reals i quines són fruit de la imaginació, us ho deixo al vostre criteri, ja que de vegades les veritats semblaran poc reals (hi trobareu aquí unes històries que us poden sorprendre) i les inventades semblaran realitat. Qui ho sap? De tant en tant, els escriptors inventen coses en els seus llibres, com per exemple un robot, i després els enginyers o els científics els fabriquen en el món material, i així, les idees creatives obren el camí per als inventors de tota mena.”
El conte de l’espurneta del Sol és conte màgic i alhora científic. Com una mena de joc per a iniciats. Un conte moralitzant, alhora que educatiu. Un conte positivista.
La Terra és un planeta molt jove, i encara no ha passat l’etapa de la maduresa. Per això, alguns dels seus habitants no han madurat. Quan siguin una mica més savis, la Terra entrarà en un altre punt de l’evolució. De moment, però, es troba en un nivell crític i perillós, ja que no s’adona del que fa i de com malament pot acabar, per a tothom.
Les lleis de l’existència i de la percepció són diferents, encara que el raonament lògic vulgui tenir el domini del coneixement irracional del cor, i en això consisteix trobar l’equilibri entre el cor i el cap, per poder ser savi.
Així comença , de , editat per l’ARC a la col·lecció Camí del Sorral, i adreçat, com explica la mateixa autora, “als meus preferits lectors i lectores, des de nens i nenes fins als adolescents més madurs, quan encara pot quedar alguna gota de memòria d’estat natural de la infància. És apte per a totes les edats; sobretot per a la gent creativa i imaginativa, o tal vegada per als filòsofs o els savis. Utilitzaré el llenguatge del grup més petit, el dels nens, ja que la resta ho pot entendre (si s’esforça una mica); però, per als nens, entendre els adults, o el llenguatge d’un professional o d’un científic, potser sigui més complicat. Així, doncs, ho faré amb un conte, amb un llenguatge una mica més comprensible i senzill, que també és més ric en imaginació i en creativitat, i per això, en alguns aspectes, més competent. Quines coses són reals i quines són fruit de la imaginació, us ho deixo al vostre criteri, ja que de vegades les veritats semblaran poc reals (hi trobareu aquí unes històries que us poden sorprendre) i les inventades semblaran realitat. Qui ho sap? De tant en tant, els escriptors inventen coses en els seus llibres, com per exemple un robot, i després els enginyers o els científics els fabriquen en el món material, i així, les idees creatives obren el camí per als inventors de tota mena.”
El conte de l’espurneta del Sol és conte màgic i alhora científic. Com una mena de joc per a iniciats. Un conte moralitzant, alhora que educatiu. Un conte positivista.
La Terra és un planeta molt jove, i encara no ha passat l’etapa de la maduresa. Per això, alguns dels seus habitants no han madurat. Quan siguin una mica més savis, la Terra entrarà en un altre punt de l’evolució. De moment, però, es troba en un nivell crític i perillós, ja que no s’adona del que fa i de com malament pot acabar, per a tothom.
Les lleis de l’existència i de la percepció són diferents, encara que el raonament lògic vulgui tenir el domini del coneixement irracional del cor, i en això consisteix trobar l’equilibri entre el cor i el cap, per poder ser savi.
Marta Pérez i Sierra
— Editorial Gregal —
Aquesta és una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort poques hores després del trasplantament doble de pàncrees i ronyó que li van fer a Barcelona, a l’Hospital de l’Esperança, l’any 1984.
Amb aquestes paraules, , ens introdueix en l’obra , publicada per editorial Gregal i que inclou fotografies d’Enric Macià, un poemari que “neix de l’experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte, ni que sigui un segon.”
Marta Pérez i Sierra, nascuda a Barcelona, és llicenciada en filologia. Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals destaquen el Jordi Pàmias, els Jocs Florals de Perpinyà i el Josep Fàbregas i Capell. És autora de Sexe Mòbil singular, SMS, Dones d’heura, bocins, Si goso dir-li un mot d’amant, Sexe Mòbil singular, SMS il·lustrat i M’he empassat la lluna. Com a dinamitzadora cultural promou i coordina projectes de difusió literària, com ara Contrapunt poètic, el projecte Àgatha, solidari amb l’autisme, i forma part del col·lectiu literari Cornèlia Abril.
“La mort és el gran enigma, el gran canvi, la por al desconegut, la por de no ser”, escriu al doctor Álvaro López-Juan al pròleg d'Un segon fora del dubte, i l’autora ens regala a l’inici del recull el poema que va dedicar al seu estimadíssim amic, "No moriré mai", i que s’inicia així:
Amb aquestes paraules, , ens introdueix en l’obra , publicada per editorial Gregal i que inclou fotografies d’Enric Macià, un poemari que “neix de l’experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte, ni que sigui un segon.”
Marta Pérez i Sierra, nascuda a Barcelona, és llicenciada en filologia. Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals destaquen el Jordi Pàmias, els Jocs Florals de Perpinyà i el Josep Fàbregas i Capell. És autora de Sexe Mòbil singular, SMS, Dones d’heura, bocins, Si goso dir-li un mot d’amant, Sexe Mòbil singular, SMS il·lustrat i M’he empassat la lluna. Com a dinamitzadora cultural promou i coordina projectes de difusió literària, com ara Contrapunt poètic, el projecte Àgatha, solidari amb l’autisme, i forma part del col·lectiu literari Cornèlia Abril.
“La mort és el gran enigma, el gran canvi, la por al desconegut, la por de no ser”, escriu al doctor Álvaro López-Juan al pròleg d'Un segon fora del dubte, i l’autora ens regala a l’inici del recull el poema que va dedicar al seu estimadíssim amic, "No moriré mai", i que s’inicia així:
Hi ha una estrella esperant-me
Allà on els homes tot ho desconeixen,
Allà on reneix la vida de les cendres.
Empar Sáez
XXXIX Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015
— Viena Edicions —
Col·lecció: Viena Poesia, 204
Un camp d’espelmes aguantava l’embranzida del vent, eren flames erectes en la darrera vesprada, ombres innocents, fumerols arreplegats entre dos murs, blens que arrossegaven fatídiques estrelles. Esperaven immòbils, un darrere l’altre en una fila ordenada, quan la cruesa de la nit els va fer desaparèixer d’un cop desconegut i fred. Encara avui ens plou cendra i ens vessa una foscor indescriptible.
Aquest és un dels poemes inclòs a , d’, Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó, editat per Viena edicions i amb pròleg de Màrius Sampere.
“És un poemari que, en llegir-lo confiadament, saltem de sorpresa en sorpresa, cosa excepcional i d’agrair perquè, en general, les obres poètiques acostumen a ser previsibles i, per tant, provocadores de somnolències indulgents. Aquí no, aquí cal pagar entrada. El contingut del llibre es fa pregar, que ens enreda (amb tantes branques entrellaçades), que ens sobta, que ens obliga a desconfiar de la pròpia certesa, a mirar de reüll la claror que ens envolta”, ens introdueix el prologuista.
I Empar somriu. I el vent mou les branques dels quatre arbres. Nascuda a Pertuis, Provença, Empar Sáez viu a Terrassa i és metgessa especialista en anatomia patològica. La xarxa la va animar a escriure. A Relats en Català, al seu blog de poesia i fotografia "Enfilant finestres", a la revista Lo Càntich, amb articles sobre poesia i art. A més, va ser membre fundadora del grup poètic Reversos, que organitza recitals i converses literàries a l’Espai VilaWeb de Barcelona. S’intuïa. Era evident per aquells que la seguíem. S’estava gestant una poetessa. Ens ho va demostrar amb el seu primer poemari, Dona i ocell, premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez; i ens ho ha tornat a fer present, amb Quatre arbres.
Aquest és un dels poemes inclòs a , d’, Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó, editat per Viena edicions i amb pròleg de Màrius Sampere.
“És un poemari que, en llegir-lo confiadament, saltem de sorpresa en sorpresa, cosa excepcional i d’agrair perquè, en general, les obres poètiques acostumen a ser previsibles i, per tant, provocadores de somnolències indulgents. Aquí no, aquí cal pagar entrada. El contingut del llibre es fa pregar, que ens enreda (amb tantes branques entrellaçades), que ens sobta, que ens obliga a desconfiar de la pròpia certesa, a mirar de reüll la claror que ens envolta”, ens introdueix el prologuista.
I Empar somriu. I el vent mou les branques dels quatre arbres. Nascuda a Pertuis, Provença, Empar Sáez viu a Terrassa i és metgessa especialista en anatomia patològica. La xarxa la va animar a escriure. A Relats en Català, al seu blog de poesia i fotografia "Enfilant finestres", a la revista Lo Càntich, amb articles sobre poesia i art. A més, va ser membre fundadora del grup poètic Reversos, que organitza recitals i converses literàries a l’Espai VilaWeb de Barcelona. S’intuïa. Era evident per aquells que la seguíem. S’estava gestant una poetessa. Ens ho va demostrar amb el seu primer poemari, Dona i ocell, premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez; i ens ho ha tornat a fer present, amb Quatre arbres.
Sílvia Romero i Olea
Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia
— Perifèric poesia —
I si la veu em tremola
en llegir-te aquests mots,
no oblidis que abans d’escriure’ls
me’ls va cantar el cor.
Els anteriors són versos del poemari (premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia, editat per perifèric poesia), obra de , escriptora, filòloga, conductora de clubs de lectura, coeditora de la revista de creació literària Inèdits, presentadora del Canal ARC Televisió, col·laboradora de programes de ràdio, exdirectora de la revista Lo Càntich i expresidenta de l’Associació de Relataires en Català.
Sílvia Romero ha conreat tots els gèneres literaris: narrativa infantil, juvenil, fantàstica, relat breu, teatre, poesia i crítica. Li agrada afirmar que la novel·la és el seu camp de treball, i les evidències són Amor a sang freda (finalista del premi Sèrie Negra de Novel·la), Ànima mesquina (premi de narrativa Sebastià Juan Arbó), Júlia M. (premi Ramon Roca Boncompte), El Camí del Bandama Vermell (premi columna jove, escrita amb Alícia Gili), Foc grec (premi Ciutat de Manlleu) i El Plagi (premi El lector de l’Odissea), i així ho defensa a la nota que inclou al final d’ABCdari poètic: “No desvetllo cap secret si confesso que la meva trajectòria professional s’ha vinculat, ja des dels inicis, al voltant de la narrativa. I tampoc no faig cap gran descobriment si afegeixo que la novel·la esdevé el meu camp de treball habitual, i és on em trobo més còmoda. Però també és veritat que sempre he escrit poesia, malgrat que aquesta disciplina no s’hagi convertit en el meu cavall de batalla”, ens explica. I afegeix una cita de Mercè Rodoreda: “una novel·la són paraules”, que extrapola i generalitza tot afirmant que “la literatura són paraules”. I la poesia, en tant que gènere literari, esdevé just això: paraules.
Sílvia Romero ha conreat tots els gèneres literaris: narrativa infantil, juvenil, fantàstica, relat breu, teatre, poesia i crítica. Li agrada afirmar que la novel·la és el seu camp de treball, i les evidències són Amor a sang freda (finalista del premi Sèrie Negra de Novel·la), Ànima mesquina (premi de narrativa Sebastià Juan Arbó), Júlia M. (premi Ramon Roca Boncompte), El Camí del Bandama Vermell (premi columna jove, escrita amb Alícia Gili), Foc grec (premi Ciutat de Manlleu) i El Plagi (premi El lector de l’Odissea), i així ho defensa a la nota que inclou al final d’ABCdari poètic: “No desvetllo cap secret si confesso que la meva trajectòria professional s’ha vinculat, ja des dels inicis, al voltant de la narrativa. I tampoc no faig cap gran descobriment si afegeixo que la novel·la esdevé el meu camp de treball habitual, i és on em trobo més còmoda. Però també és veritat que sempre he escrit poesia, malgrat que aquesta disciplina no s’hagi convertit en el meu cavall de batalla”, ens explica. I afegeix una cita de Mercè Rodoreda: “una novel·la són paraules”, que extrapola i generalitza tot afirmant que “la literatura són paraules”. I la poesia, en tant que gènere literari, esdevé just això: paraules.
Zig-zag de paraules
Planures de somnis
vessats, com arena tèrbola
d’un desert apaivagat,
De serenor finit i clos
rere els murs de l’oasi imaginat.
Jordi Masó Rahola
— Editorial Males Herbes —
La polpa era el material amb què es feia el paper que s’utilitzava per imprimir la literatura popular, i, també, el títol de l’última obra de , nascut a Granollers, pianista i escriptor, autor de tres reculls de contes breus i microrelats: Els reptes de Vladimir, Catàleg de monstres i Les mil i una.
Si Jordi Masó Rahola fos un país, possiblement seria Nauru, o Mònaco o Tuvalu. Si fos un mes de l’any, seria indubtablement febrer. Si fos una plaça, seria la plaça dels Raïms, de Girona. Si fos una tempesta de neu, seria un floc. Perquè a Jordi Masó li agraden les coses petites. I, en narrativa, és un mestre dels relats curts, de les històries mínimes.
Tot i així, per aquells que el seguim des de fa uns quants anys, se’ns fa evident que cada vegada es troba més còmode amb històries més àmplies, més dilatades, això sí, històries que es poden subdividir en capítols d’una única línia, gairebé més petits que els títols que els encapçalen. Un exemple:
Títol: 19. Ignatius Delaware se’n va a l’altre barri.
Text: Les cames de Fat Delaware paren de moure’s.
(Punt i final, i passem al capítol 20)
En aquest volum, editat per l’Editorial Males Herbes, Jordi Masó explora les possibilitats argumentals i formals d’aquelles novel·letes de quiosc que es feien amb polpa, per anar un pas més enllà. Ho fa amb un estil elèctric i amb un humor negre sense concessions. Juga amb els llocs comuns de les històries de detectius, els relats de fantasmes i els melodrames de fulletó, per subvertir-ne la lògica.
Si Jordi Masó Rahola fos un país, possiblement seria Nauru, o Mònaco o Tuvalu. Si fos un mes de l’any, seria indubtablement febrer. Si fos una plaça, seria la plaça dels Raïms, de Girona. Si fos una tempesta de neu, seria un floc. Perquè a Jordi Masó li agraden les coses petites. I, en narrativa, és un mestre dels relats curts, de les històries mínimes.
Tot i així, per aquells que el seguim des de fa uns quants anys, se’ns fa evident que cada vegada es troba més còmode amb històries més àmplies, més dilatades, això sí, històries que es poden subdividir en capítols d’una única línia, gairebé més petits que els títols que els encapçalen. Un exemple:
Títol: 19. Ignatius Delaware se’n va a l’altre barri.
Text: Les cames de Fat Delaware paren de moure’s.
(Punt i final, i passem al capítol 20)
En aquest volum, editat per l’Editorial Males Herbes, Jordi Masó explora les possibilitats argumentals i formals d’aquelles novel·letes de quiosc que es feien amb polpa, per anar un pas més enllà. Ho fa amb un estil elèctric i amb un humor negre sense concessions. Juga amb els llocs comuns de les històries de detectius, els relats de fantasmes i els melodrames de fulletó, per subvertir-ne la lògica.
Ferran Planell, President de l'Associació de Relataires en Català (ARC)
Primera taula de presentacions literàries:
Glòria Calafell - Liudmila Liutsko - Toni Arencón
Aleix de Ferrater - Marta Pérez i Sierra
Segona taula de presentacions literàries:
Sílvia Romero i Olea - Empar Sáez - Toni Arencón - Jordi Masó Rahola
Fotografies:
Ferran d'Armengol
Lliurament de premis:
VIè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio 2015-2016 “Comuniquem-nos!”
VIè Concurs de portades per a il·lustradors i dissenyadors
Comuniquem-nos!
Les obres literàries i artístiques que formen part d’aquest recull han estat seleccionades, com a finalistes, dels 247 relats presentats a les convocatòries mensuals del VIè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio 2015-2016 “Comuniquem-nos!” i del VIè Concurs de portades per a il·lustradors i dissenyadors, pels jurats integrats per relataires del web relats en català i per membres de l’associació de relataires en català (ARC).
Els tres premis principals del concurs de relats han estat triats pel jurat format per Núria López, Susana Camps i Alfons Guri.
Els tres premis principals del concurs de relats han estat triats pel jurat format per Núria López, Susana Camps i Alfons Guri.
Primer premi:
"Progrés"
Jordi Masó Rahola
Segon premi:
"Exorcizamus_te.exe"
Sergi Monteagudo
Tercer premi:
"Censurada"
Frederic Blanco
Premi extraordinari, a l'autora amb més obres finalistes:
E. Viladoms
Il·lustració guanyadora:
Carlos Sánchez
Autors amb obres premiades i finalistes:
Jordi Masó Rahola • Sergi Monteagudo • Frederic Blanco
Raül Torrent i Torrent ‘Rautortor’ • Montse Guillén Galimany
Lluís Servé Galan ‘deòmises’ • Esther Llombart Ramis
Pilar Campmany • E. Viladoms • David Castejón i Ferrer
Ivan Bonache • Montse Assens ‘Mar’ • Ferran Planell
Edgar Cotes i Argelich • Francesc Arnau i Chinchilla • Vicent Terol
Magda Bistriceanu • Ferran d’Armengol • Joan Gasull Pascual
M. Carme Marí • Nicolau Poncell i Garcia
Araceli Bayán Sánchez • Maria Quintana
Il·lustradors amb obres finalistes:
Ferran d’Armengol • Pilar Campmany • Montse Assens • Joan Pasqual
Marga Cruz • Toni Arencón Arias • MartinaH • SaraGR
Frederic Blanco - Jordi Masó Rahola - Sergi Monteagudo - Carlos Sánchez
E. Viladoms
Premiats i finalistes - Concurs de Relats
Premiat i finalistes - Concurs d'il·lustracions
Fotografies:
Ferran d'Armengol - Esther Llobet
Referència:
Culturàlia.
«II Trobada ARC de Literatura en Català»
Associació de Relataires en Català
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
Culturàlia.
«II Trobada ARC de Literatura en Català»
Associació de Relataires en Català
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada