«Remor íntima i secreta» Imma Fuster i Tubella Il·lustració: Jean-Baptiste Camille Corot

Només aquells que no esperen res
de l’atzar són amos del seu destí.
Matthew Arnold

Remor íntima i secreta

Dins meu hi ha la fredor d’aquella tarda
en què vaig retrobar el teu esguard,
les teves mans mancades d’esperança
i la teva ànima sens crit ni sang.

Tot era en perfecte ordre dins la llar.
Mirava cada moble, cada quadre,
i els detalls que vesteixen les estances.
Em sabia feliç de posseir
un regne, un redós —la meva casa—
i de no haver viscut sota cap cel
d’incertesa i grisor de dols i ombres.
Hi ha dies en què ens mena un cert oreig,
en què els colors són més vius i brillants.
Hi ha estones que ens envolten de cel blau,
de ginesta, de blat i d’heura tendra.
     —I això sentia jo aquella tarda—

Al carrer, la veu d’unes persones
que cercaven enmig de les deixalles
em lacerà amb cruesa el sentiment.
Vaig pensar, entristida, que l’atzar
ens pot canviar la vida amb gran basarda
i, de cop, el meu goig es convertí
en tristor envers aquella gent.

Un d’aquells rostres em fiblà la pell.
Aquells ulls d’ona blava i penetrant
que em miraven prenyats de fang i cendra,
aquelles mans potents i, alhora, trèmules.
Aquell home... jo l’havia estimat!
Un fred gelat em va recórrer el cos.
     Tot va ser ràpid i torrencial.
Un munt de recordances m’abrusaren
i, abruptament, vaig descendir pels anys,
pel pendís sorprenent de la memòria:
Havíem compartit moltes tendrors
i també una passió extraordinària.

     I, foll, el pensament em capturà...

Temps de roig de maduixa i bell atzur,
de quan entreteníem les petjades
sota els fanals dels carrerons estrets.
Temps de rebrots d’estius i primaveres,
temps de somnis, delits i esperances.

Vàrem restar quiets i enrojolats.
Tu, impregnat de vergonya i d’angoixa
i jo, enfonsada en la perplexitat,
envaïda pel nu i pesant silenci.
I no em vaig atrevir a preguntar-te
quin destí et va pujar a la seva gropa,
quins motius poderosos i dramàtics
t’havien dut a aquella situació.
Et vaig ofrenar ajut, recolzament,
en el teu fosc i tardorenc capvespre.
Amb el gest, sols el gest, no m’ho acceptares
mentre els teus ulls, tan clars, espurnejaven.
Vas besar-me suaument i vas marxar.
     Jo no vaig ser capaç de deturar-te.

A casa, el cocktail m’explotà a les mans,
als sentits i al rostre encara incrèdul,
car sóc la dona recta, equilibrada...
     I aquella noia que exhalava amor...
          I un ser fràgil que sagna i que glateix.

Un plor punyent i un doll de melangia
van solcar-me la pell i el sentiment.
I una densa i forta lassitud
m’ha anat confonent i escortant
car no he pogut o, potser, no he sabut
trobar ni un bri d’empremta teva enlloc.
Què és la vida, molts cops m’he preguntat?
Allò que hem fet o el que se’ns ha esvaït?
El que tenim i hem pogut gaudir
o el que es manté a les golfes dels anys?

Com he sofert pensant en el teu viure
vacil·lant, imprevist i dolorós.
Talment com terra erma, com nit fosca,
s’ha instal·lat dintre meu la solitud
i m’he sentit i, ensems, encara em sento
esclava d’un present xop d’impotència.

Però els jorns, amb audàcia, s’esllavissen
deixant-nos els records dins el bagatge.
I jo els servo, silent, al meu castell
on no he escombrat els vidres del passat
i on sento com mormola cada instant...

I sempre amb la fredor d’aquella tarda
en què vaig retrobar el teu esguard,
les teves mans tan buides d’esperances.
I la teva ànima que em va esglaiar!

Inma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
«Remor íntima i secreta»
XII Premi Enric Gall – Terrassa 2016

Il·lustració:

"La lectura interrompuda"
Jean-Baptiste Camille Corot
(París, França, 1761-1875)

Referència:

Fuster i Tubella, Imma.
«Remor íntima i secreta».
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>