"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Paradoxes»

Francesc Barrio Julio

Il·lustració:  Esmeralda Vallverdú

Paradoxa (Esmeralda Vallverdú)

Paradoxes


     Ja no recordo el nom d’aquella taverna. Una d’aquelles que van proliferar per la ciutat quan, sobtadament, es van posar de moda els bars d’aire irlandès. Locals típics, amb molta fusta, llums agradablement subtils, velles fotografies de Guinness a les parets, i una decent carta de cerveses i escocesos. No el recordo, i mira que, durant bastant temps, vaig ser un autèntic habitual. D’allò que en diuen un parroquià. Però suposo que han passat molts anys i, encara que de vegades retinc detalls absurds d’aquella època, normalment no aconsegueixo recuperar els aspectes que no són tan nimis. És curiós, puc descriure perfectament com era el local. Recordo perfectament les cares dels cambrers, el Rafa i el Juan Carlos. Recordo les pintades als lavabos, fins i tot les ampolles de licors que hi havia darrere la barra. Però sóc incapaç de recordar el nom. El temps no perdona i, de totes maneres, tinc assumida la meva absoluta manca de memòria. O almenys, la seva absoluta manca de coherència.

     Sigui com sigui, havíem quedat en aquella taverna. I allà m’esperava en Salman, assegut a la que acostumava a ser la nostra taula, capitanejada per una imatge de barrils de stout coberts de neu. Això també és curiós. Vull dir, el fet que ell ja m’estigués esperant. Bé, en Salman no era precisament el Sr. Puntualitat. I si ja estava allà quant jo vaig arribar, vol dir que jo arribava tard. I, bé, jo normalment mai arribo tard. De fet, mai no he suportat arribar tard. Curiosos els records.

     Aleshores, en Salman també era molt més jove. Encara que, per no dir mentides, tampoc és que el seu aspecte hagi canviat molt. És d’aquells personatges que de joves semblen envellits i, en canvi, en l’envellir sembla que el temps no els passi factura. Si mires ara una fotografia actual, veus exactament la mateixa imatge que tenia fa vint anys: testa de calba eterna que li confereix un cert aire atemporal, un rostre dominat per una mirada més o menys autosuficient i una barba mal cuidada. En Salman era un jove indi que segurament vaig conèixer alguna nit de borratxera i amb el qual vaig acabar travant una certa amistat, d’allò que en diuen congeniar. Era un tipus que abusava d'un anglès amb un divertit accent de Bombai i que, en aquells dies, semblava més interessat en les roses de grans mamelles que en vel·leïtats literàries. Encara que no se li podria negar però, que era un bon interlocutor. Sempre podies comptar amb ell per a una bona conversa i, certament, era un home assedegat d'històries.

     Després de les habituals salutacions —un com va i un quant de temps—, i després d'uns breus instants de xerrada insubstancial —el treball bé gràcies, sembla que aquest cap de setmana no plourà, què llegeixes últimament, i lligar, no lligo ni per casualitat—. I, per descomptat, després d’estrenar una refrescant pinta de negra que em va portar el cambrer res més asseure’m, li vaig comentar que volia explicar-li quelcom interessant que m'havia succeït recentment.

     —Fa uns dies, a la cua del cinema, vaig sentir una història que de ben segur trobaràs interessant —vaig començar després d’un llarg i reposat glop de cervesa que va deixar un lleu rastre al meu bigoti.

     —Quina pel·lícula vas anar a veure?

     —La pel·lícula no té gens d'importància. El que és interessant és el que va passar a la cua —vaig contestar després de rellepar-me. Possiblement, el millor plaer de tastar una Guinness.

     —I amb qui anaves?

     —Amb uns amics, però ja t’he dit que tot això no té gens d'importància.

     —Bé, només em volia fer una idea del context. Ja saps, el context sempre és important —deia en Salman amb el seu divertit accent, arquejant la cella esquerra. Un gest habitual en ell quan no li seguien el corrent.

     —El context sóc jo a la cua del cinema i, just darrere meu, una parella, jove —amb vint i escaig ja ets un vell i els adolescents són joves—, un noi i una noia, amb pintes de punks. Ell porta una bonica cresta de color groc llampant i ella té el pèl molt curt i tenyit de blau elèctric. Els dos vesteixen roba de marca, artificiosament envellida, adornada amb punxes, cadenes i uns quants imperdibles. I les seves botes reglamentàries. Punks de postal.

     —Bé, bé, doncs segueix, si us plau —afegeix després d’un glop.

     Jo trec la meva bossa de tabac i començo a preparar-me una pipa. Mentre ordeno les idees, poso el tabac a la cassoleta, el premso i l’encenc per primera vegada. Un altre ritual qualsevol.

     —Com deia, aquells dos estaven just darrere meu i van arribar, no sé, xerrant de qualsevol bajanada típica dels punks que fan cua en un cinema. Bé, en realitat no m’havia fixat encara en ells. Simplement els escoltava. Inevitablement...

     —I?

     —Bé, ja saps, el xicot parlava en veu alta, com dirigint-se a la seva amiga i a la resta de la gent que es trobava al carrer i als edificis propers. Parlant pel públic. Com si no l’importés que existís algú més a part d’ells dos. I sembla que li explicava una recent conversa telefònica entre ell mateix i la seva mare. Ell deia: «Així que al final la vaig trucar i li dic: “hola mama, què passa?”. I ella em diu: “Que no saps qui està ara mateix a la meva taula berenant amb mi?”. I jo li dic: “Qui, mama?”. “Doncs el mateix Senyor Jesucrist. El mateix Jesucrist Nostre Senyor Encarnat està assegut a la meva taula i li he preparat un bon cafè amb llet i li he posat unes galetes de mantega i és com si il·luminés tot el saló amb la seva presència”. T’ho imagines? Jo al·lucinava. No et fot la vella trastocada, que em diu que està berenant amb Jesús. Així que jo li pregunto: “I, mama, com saps que aquest tio és Jesús?”. “Per a tu és el Senyor Jesucrist, Nostre Redemptor, i sé qui és perquè ha vingut amb el Pare Noël, i el mateix sant Nicolau en persona, molt amablement, me l’ha presentat”».

     I acabo la meva anècdota amb un llarg glop de la meva Guinness, davant la mirada perplexa d’en Salman que, atònit, em pregunta:

     —I?

     —I què? —dic jo.

     —I la paradoxa?


Francesc Barrio Julio
(Santa Coloma de Gramenet, 1968)
«Paradoxes»

Il·lustració:
'Paradoxa (Esmeralda Vallverdú)'
"Paradoxa"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)


Referència:
Barrio Julio, Francesc.
«Paradoxes»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]