"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El nostre pitjor enemic»

Jesús M. Tibau

- XXXIIIè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre -

Cossetània Edicions

El nostre pitjor enemic (Jesús M. Tibau)

El nostre pitjor enemic

Jesús M. Tibau
- XXXIIIè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre -

Cossetània Edicions
Col·lecció: Notes de color, 78
96 pàgines - Mides: 15,5 x 23,3 cm - Rústica amb solapes
Data primera edició: Agost del 2016
ISBN: 978-84-9034-487-3


Sinopsi

     El general exdictador d’un país inconcret és traslladat d’incògnit a una illa perduda en l’oceà. La seva vigilància s’encomana a un comandant de poca rellevància, un personatge perdedor, secundari, ple de sentiments de culpabilitat per un trauma familiar. La vida l’ha tractat malament, sempre havia tendit a abaixar els braços davant els revessos, i veu en aquesta missió la possibilitat de redimir-se. Però l’illa i el llast del passat esdevenen implacables.

     Un retrat de les dificultats de comunicació, dels malentesos intergeneracionals, de la manca de tendresa i amor, de la baixa autoestima.


L'autor

     Natural de Cornudella de Montsant i tortosí per amor, Jesús M. Tibau és especialista en relats breus, però després d’onze llibres i set reculls de contes, com ara El vertigen del trapezista, Una sortida digna o El noi del costat del padrí, arriba la seva primera novel·la, amb què ha obtingut el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. Entre altres, també ha rebut el premi Marian Vayreda de Narrativa, l’accèssit al Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2016 i el Premi Blogs Catalunya pel seu blog «Tens un racó dalt del món», el qual dóna nom al programa de televisió que presenta a Canal 21 de les Terres de l’Ebre. El 2013 va ser guardonat amb el premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Amposta.


Tast de El nostre pitjor enemic,
de Jesús M. Tibau
(Cortesia de Cossetània Edicions)

2 de febrer

     El comandant travessa la gran plaça porxada mentre la nit, que es rebel·la a renunciar al seu regne, cau en combat contra la gèlida llum del matí. El ritme de les botes trenca el silenci a contracor. Ningú és testimoni dels passos que el porten a Palau, on està reunida, de manera permanent, la Junta Militar. Mentre avança, la boira es regira al seu voltant, etèria. Aquest moviment té quelcom d’efímer que ens recorda la nostra existència, i la forma dels rostres que dibuixa, còmics o espantosos, benèvols o malvats, és producte del filtre amb què la travessem. El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard.

     En grans ocasions, la plaça havia estat públic i jurat de discursos històrics, de revoltes i festes, de forques i clams. Ell mateix presencià, de petit, els girs que la ciutat païa dràsticament, materialitzats en aquesta plaça en forma de vols de banderes, crits histriònics i cançons. El seu significat s’escapava de la comprensió d’un noi de deu anys que amb prou feines gosava entendre el paper que li tocava jugar al seu trosset de món. Aquella innocència era la invitació perfecta a deixar-se emocionar per les veus profundes dels homes, per l’agosarat riure de les dones.

     Però ara la plaça reposa com un gegant adormit que recupera l’alè. Les pedres tenen una solidesa que la boira dissimula, o a l’inrevés. En un balcó, la roba estesa tardarà a eixugar-se. El comandant camina sol o, molt a contracor, seguit de massa interrogants; una col·lecció de dubtes i incerteses carregats sobre unes espatlles que es vinclen fàcilment. No té l’audàcia d’Ulisses, ni punteria per ferir l’ull d’algun Polifem.

     Fa trenta anys de la marxa popular que portà el General al poder, intent quirúrgic per sanar un país farcit de ferides tendres a mig desinfectar. Mentre trepitja el carrer, al comandant li sembla sentir l’olor de pólvora encesa, d’esperança bullint en cassoles de fang i, poc temps després, podrida de desencant entre les mans. Les revolucions tenen mal envellir i, quan s’acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador, blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa. Fa pocs mesos, un nou sotrac ha empès el país endavant o, almenys, li ha donat corda per girar fent cercles que, des de dins, només des de dins, semblen més grans.

     Les llambordes de la plaça amenacen el seu pas; són feres prehistòriques amb instint de rèptil, que al mínim descuit, sense escrúpols, obriran les mandíbules i li devoraran les cames. Es concentra; no vol que la rosada que les banya es torni un enemic cruel, i relliscar sota l’escrutadora mirada que imagina a les finestres.

     Du l’uniforme impecable, s’ha aixecat abans d’hora per comprovar-ho un cop més. Al seu insomni crònic s’hi afegeix el neguit de la incertesa, la manca d’informació que acompanyava la nota que un soldat li lliurà en mà el dia abans; «estrictament en mà», exigí solemne a la porta de casa seva, com si del lliurament d’aquella nota en depengués el destí de la humanitat. Els actes castrenses es disfressen d’una teatralitat que els buida de sentit. Però de vegades, quan l’interior està malmès o inaccessible, només resta embolicar la buidor; triar un paper de colors és una mesura vistosa i patètica alhora. Després de llegir aquella breu missiva, el soldat romania dret a la porta, impertèrrit, amb la vista clavada en un punt inconcret de l’horitzó, alhora que simulava prou indiferència per semblar discret, amb la intensitat necessària per fer entendre que esperava una resposta. Però no, la nota no en requeria, era una ordre vestida de prec. El soldat li va fer pena, i li dedicà una enèrgica salutació militar de comiat. Volia deixar-li clar que havia assolit amb èxit la missió i podia entornar-se’n sense recança.


'El nostre pitjor enemic (Jesús M. Tibau)'
"El nostre pitjor enemic"
Jesús M. Tibau



Culturàlia


Referència:
«El nostre pitjor enemic»
Jesús M. Tibau
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]