"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Les ulleres de la felicitat (Rafael Santandreu)

Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu


     Rafael Santandreu (Barcelona, 1969) és un psicòleg conegut, professor de la Universitat Ramon Llull i redactor de la revista Mente sana, a més d’un treballador infatigable i que recentment ha editat el seu quart llibre, Ser feliç a Alaska (2016), tot i que, avui ens centrararem en el tercer, Les ulleres de la felicitat (2014), abans vingueren Escola de felicitat (2009) i L’art de no amargar-se la vida (2011), però una vegada més, mostrant la seva manera de ser, l’home no té pèls a la llengua a l’hora de clamar les coses amb absoluta claredat. Així doncs, en Rafael en la seva obra es dedica a desmuntar molts dels tòpics que es coneixen en la nostra societat, com per exemple, sobre els problemes que ens turmenten en el dia a dia, el món de la parella, l’educació o fins i tot, la mort. Anem per parts.

     En primer lloc, assistir a una xerrada d’en Rafael Santandreu és anar a escoltar a un home saberut, un psicòleg prestigiós, ben valent i una mica provocador, on no té por d’expressar les idees tal i com les sent i creu, i precisament això és el que transmet a les seves consultes i també als qui el volen escoltar encuriosits o per voler aprendre. Vull dir que és un home trencador i desafiant amb el públic, al qual permet que l’interrompin, el contradiguin, discrepin de les seves idees i a qui s’escolta amb detinguda passió, tant per a bé com per a mal, una cosa que sobta dins dels banys de masses que alguns reben i que només van allà on se’ls espera. Pensem que el fet de rebre una crítica i veure que alguns dels assistents se senten al·ludits pot arribar a incomodar o bé, a ésser un pèl escabrós quan per exemple, hom va a escoltar-ho, i ell provoca i algú del quòrum li retreu quelcom, això sí, sense pretendre canviar gens ni mica el seu objectiu: ajudar els altres, no importa el mitjà que utilitzi, si és verbalment més o menys contundent i per això no para de rebre pacients en les consultes o s’hi comunica escrivint llibres, però aquests són els més introvertits o amb temors per expressar allò que els carcoma la ment.

     Podem estar més o menys d’acord amb la filosofia d’en Rafael Santandreu, emperò, no hi ha cap mena de dubte que si llegim molts dels seus consells i maneres de fer millorarem força aspectes de la nostra vida íntima i personal, dóna un ensenyament vàlid per al nostre dia a dia, també és evident que ha ajudat a infinitat de persones amb les seves teràpies i llibres, ara bé, jo recomano que hom s’apropiï d’allò que li serveixi per millorar perquè totes les idees que ens dóna, jo no les veig com a favorables, atès que moltes canviarien la nostra manera de ser de tota la vida, si més no, potser per la seva radicalitat, a més, com deia aquell, la perfecció no existeix, però podem fer petits passos per ésser una mica millors i d’això se’n beneficiaran també els del nostre voltant. Veiem algunes de les afirmacions incloses al seu llibre i que fluïren del seu intel·lecte, són una petita mostra de les vivències diàries de la seva consulta i que volgué compartir durant la xerrada de presentació de l’obra a Cerdanyola del Vallès:

     — «Qui està feliç ho sap. S’obren a si mateixos. Senten alegria. Tenen moments extasiants durant la setmana. D’aquí que els mals moment durin poc i guanyes flexibilitat al sistema nerviós. A més fortalesa mental, més flexibilitat».

     — «Cada tres o cinc anys cal canviar de parella. Tenir parella per tota la vida és una bogeria. Cansa. Fer sexe tota la vida amb la mateixa persona avorreix. Quan coneixes a algú li pots dir que el contracte té cinc anys. L’amor no és necessari per ser feliç. Tenir parella no és la clau de la felicitat. Hi ha coses més importants. Aquest individu s’està martiritzant el pensament. És una qüestió de comprensió i el canvi per fer-te fort mentalment, o el fas ràpid o no el fas».

     — «Estic a favor de la infidelitat. Hem de ser promiscus com el primat bononobo. La indústria del porno és la segona gran indústria d’aquest món després de la de fabricació d’armes, per alguna cosa serà».

     — «La salut és la primera cosa que perds. És molt normal perdre la salut. La gent més feliç és la gent gran, la que gaudeix de la vida valorant les petites coses, allò que té i ha viscut».

     — «Tenim una manera equivocada d’entendre la mort. Jo ja no dono el condol. Sempre dic: "Ha tingut una bona vida, tu vas darrere d’aquí a poc. Així que espavila i no perdis el temps!". Amb aquesta idea molts han millorat a nivell vivencial, els ha resultat molt beneficiós».

     En Rafael veu que els mals que pateixen els humans se’ls generen ells mateixos, és com explica, cosa de la psicologia racional: «Les emocions que tenim en les provoquem amb allò que ens diem», vol dir, allò que ens tortura el pensament a diari, que ens preocupa i ens comença a fer mala sang, aquelles veuetes que ens parlen al cervell. Totes aquestes pensades ens posaran nerviosos, els que ho patim i també al nostre diàleg intern. Cal entendre que hi ha persones malaltes que són felices, com glossà en Rafael, depèn del que ens diem.

     Però quina és la manera d’evitar aquestes queixes mentals de les quals ens parla en Rafael? Per l’autor, cal analitzar detingudament allò que t’has dit malament i que et causa malestar, i t’has de convèncer amb arguments, ho veu com un assumpte de comprensió amb un mateix. Quan ens parla d’aquesta força mental, recorda a Buda, que s’il·luminà després de veure durant vuit anys l’arbre d’una plaça a l’Índia, sense bellugar-se d’allí:

     «Per transmetre coses cal plasmar allò que t’ajuda. Quan un escriu, ho fa pels altres i no per un mateix», aquí hi ha inclosa la finalitat del seu llibre, ajudar a la gent a enfortir la seva fortalesa, ho posa en pràctica amb un llenguatge entenedor, i amb un recordatori d’allò que s’ha après en cada capítol de Les ulleres de la felicitat, per tant, és un llibre que es llegeix amb facilitat i pot rellegir-se saltant capítols segons cap on t’interessi més anar.

     D’altra banda, en Rafael no és massa partidari dels llibres d’autoajuda ni que etiquetin els seus amb aquest rètol, però de fet és el que pretén: «Amb una bona guia d’autoajuda no calen psicòlegs, però cal disciplina. Qui té un psicòleg no se sap disciplinar». I a viva veu glossà:

     «No m’agraden els llibres d’autoajuda. Tot llibre que ensenya és d’autoajuda. El noranta per cent d’aquests llibres són molt dolents. El millor d’aquesta tipologia fou d’Allen Carr amb l’obra Deixar de fumar és fàcil si saps com fer-ho (1999), perquè va salvar milers de vides».

     També li quedà temps per ruixar-nos amb les seves idees sobre el món educatiu actual tot i que moltes d’aquestes no les comparteixo, potser perquè són fonament de les seves experiències personals viscudes:

     «El fracàs més gran de l’educació és l’escola i el professor. Vaig oblidar tot allò que vaig aprendre a l’escola. Qui se’n recorda dels rius d’Espanya? Les escoles no et donen llibertat d’estudi. Fóra bo estudiar durant onze anys sense obligacions. Arribaríem lluny. Molts tindrien bones feines. Per tant, l’aprenentatge hauria de ser voluntari».

     En Rafael va oblidar molts coneixements que havia adquirit perquè eren de tipus memorístic en aquella època, quan encara no s’aplicaven les conegudes competències bàsiques als instituts, que adapten cada tema de cada matèria a la vida real, d’aquí que no ho vegi positiu i en tingui males experiències:

     «He retingut el que he après pel meu compte. Les aules haurien de tenir les portes de bat a bat i estar obertes per l’alumnat que vulgui aprendre i qui no ho desitgi que jugui a pilota al pati sense imposicions. Allò que aprens voluntàriament no ho has oblidat».

Rafael Santandreu

     Quan a la tertúlia dialogada li van preguntar per la teràpia Gestalt de Jorge Bucay, una teràpia que té en compte a l’individu en la seva totalitat, tant física, com mental, emocional i espiritual, en Rafael no la va trobar tan eficaç com la cognitiva, però sí que veié que havia fet efecte en moltes persones, com ara quan una senyora del públic li recordà que era una fidel lectora d’en Bucay i que els aprenentatges que apareixien als seus llibres l’havien realment ajudat.

     Finalment, la millor manera d’acabar la xerrada fou amb l’afirmació de l’autor: «Ens hem d’acostumar a contradir-nos», no hi ha potser una altra manera de resumir-la. En Rafael anava a contracorrent amb moltes idees que ens envolten avui dia, però va ser prou valent per aportar llum en la nostra societat, d’un home que parla sense embuts, d’un home que està ple de conviccions i que tan sols ens vols ajudar a millorar de mode individual, a ésser una mica millors en el nostre dia a dia, a controlar el nostre entorn que tant ens preocupa. El seu llibre, si més no, en molts dels seus capítols no serà cap pèrdua de temps, recomana per exemple, no enfadar-se amb ningú per dormir amb tranquil·litat aquella nit i no se’t desperti el subconscient; tot i no compartir la totalitat de les seves idees, però d’això es tracta a la vida, de conversar, de discutir, de com glossa ell, de discrepar i contradir-nos, i veure quina és una possible sortida per aquell problema i, intentar ésser feliços per enfortir la nostra fortalesa mental i no capficar-nos en res, millor aprenentatge que aquest no existeix, ho explana un home que a diari escolta desenes de casos a la seva consulta, d’un home que escolta un i altre cop la mateixa història, l’espòs que no sap com sorprendre a la seva parella. No hi ha millor manera de cloure la ressenya d’aquella xerrada-diàleg amb una afirmació d’aquest psicòleg que es fa escoltar i ens agradi o no, és l’autor de no ficció més llegit al nostre país: «No hem de posar-nos excuses per ser feliços. Cal deixar enrere les nostres pors». Així doncs, sense perdre més temps, poseu-vos les ulleres de la felicitat i aparqueu les vostres pors, tot està a les vostres mans, la clau la té la ment.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]