"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Un dinar qualsevol»

Joan Munné Martínez

Il·lustració:  Esmeralda Vallverdú

Conill amb allioli (Esmeralda Vallverdú)

Un dinar qualsevol


     El restaurant no està gens malament. Una típica masia catalana ben condicionada, però sobretot molt ben conservat el seu esperit pagès.

     Hem fet saber al cambrer que som fumadors i ens ha fet passar a la terrassa exterior. L'emparrat ben atapeït fa una ombra agradable. Travessem la terrassa fins a l'altre extrem, en un raconet, on el cambrer senyala una taula per a dos. Una mica en diagonal a nosaltres, a l'esquerra, una parella que volta la cinquantena són els únics comensals a aquella hora.

     Ell segur que passa dels cinquanta. Vesteix uns pantalons de ratlles negres i blanques, d'una tela semblant a la dels pijames i una camisa de coll Mao, d'un color indefinit, entre castany i gris de mànigues llargues amb els botons dels punys descordats que li donen un aire força bohemi.

     Però sobretot m'hi fixo per la cara granelluda, record potser d'una memorable verola o d'un acne campió. Uns cabells ja escassos, deixats de la mà de Déu, completen una certa imatge romàntica que agrada a algunes dones.

     Ella, encara que la veig mig d'esquena, sembla tota una dama. Un vestit suau i lleuger de color crema en tons pastel dibuixen uns contorns força interessants encara. Deu estar entre els quaranta i els cinquanta, aquella edat indefinida que dóna tant d'esplendor a les noies que han estat uns bombons i els anys i el sol no han aconseguit fondre.

     El vestit li deu arribar tot just per sobre dels genolls un cop dreta, però ara, asseguda, se li ha arremangat ben amunt i deixa veure un bon tros de cuixa.

     La Carla s'ha assegut d'esquena a ells i a mi no em queda més alternativa que aguantar l'àpat amb el paisatge forçat de la cara de cràter.

     La Carla té vint-­i-­quatre anys tan esplèndids com prometedors. Un vestit arrapat de tirants que gairebé no deixa res a la imaginació. Riallera i optimista de mena, no pots restar massa estona en silenci al seu costat. Sempre té tema de conversació. Sempre troba quelcom que la sorprèn, sempre troba quelcom que li interessa. Tret que tingui el mòbil a les mans.

     Pel que fa a mi, poca cosa. Jo mateix no em veig la cara i sóc poc amic dels miralls. Estic de tornada de tot sense haver anat mai enlloc. Panxut i calb, de cada any que passa em sobren més setmanes.

     El cambrer ha pres la comanda i ha portat les begudes. Un "Costers del Segre" negre per a mi i la infal∙lible coca-cola per a la Carla.

     M'entren ganes de pixar.

­     —Vaig a rentar-­me les mans un moment.

     La Carla fa que sí amb el cap, sense deixar de moure els polzes sobre el teclat del mòbil.

     Els lavabos són pràctics. No dic macos perquè no sé què poden tenir de bonic uns lavabos.

     M'atanso a l'urinari i començo a descarregar.

     —Hòstia, tio. T'estàs cardant aquesta mossa? Quina enveja!

     Sense deixar la feina giro el cap una mica i em trobo el cara­-cràter al meu darrere. M'encén la sang, però no paro.

     —­Caguntot! Si jo enganxo una bagassa com la que tens tu, segur que no em calen tantes pastilletes blaves...

     Ja m'està inflant els pebrots el paio aquest. Mentre no para de garlar i fer riallotes, jo acabo i m'espolso convenientment, em giro, li poso les dues mans a les espatlles i li etzibo un cop de genoll a les pilotes. Cau a terra cargolant­-se de dolor i sembla que la pell de la cara se li hagi estirat una mica.

     —És la meva filla, cabró.

     No me'l torno a mirar. Em rento les mans i surto deixant­-lo amb el seu somni humit estroncat.

     Torno a taula i la Carla ja ha començat amb el primer plat. Hem demanat escalivada tots dos i ella s'ha afegit força oli i pebre. Jo me la menjo tal com me l'han dut.

     Després d'una estona, el cara-cràter travessa la terrassa recomponent la figura a cada pas. Encara deu tenir les boles enganxades als budells. S'asseu i parla amb la dona. No sé de què parlen, si del cop que li he donat o de com de malparit ha estat ell, però la dama es gira i em mira. Jo no li trobo cap retret al seu esguard.

     La trobo molt atractiva i em sembla veure un somriure dissimulat. Però segur que m'ho imagino.

     Sóc molt donat a les fantasies, jo.

     No sé de què comença a parlar la Carla. D'alguna cosa del facebook o de twitter. No li faig cas, però sóc amable i li vaig fent que si amb el cap o expressions de sorpresa o enuig segons sigui el seu to de veu en dir-­m'ho. Sóc tot un expert, jo, en aquestes coses. Amb sa mare hi tenia la mà trencada.

     Acabem l'escalivada, més o menys alhora, la Carla i jo, i mentre esperem, ens fumem una cigarreta.

     Ella un ros i jo un puret de la mida d'una cigarreta, però que triga molt més a consumir­-se. Fumant tranquil em pot durar vint minuts ben bé. El granellut i la dama ja s'estan acabant el segon plat i ella ha girat el cap un parell de cops per trobar­-me la mirada. Jo començo a pensar que és massa coincidència i deixo que la imaginació desbarri del tot.

     Ella s'aixecaria i de manera quasi imperceptible em faria que la seguís. Entraríem als lavabos de senyores i sense més contemplacions cardaríem com bojos. Serien unes postres majestuoses per a un gran dinar...

     La Carla em baixa del núvol amb la seva xerrameca. Coi de noia! Però ara sí que hi paro atenció.

     Parla d'un noi que comença a fer-­li el pes i m'ensenya una foto al mòbil. Sembla un xicot alegre i ben plantat. Des d'ara mateix comença a caure'm malament. Li pregunto en quina fase estan i si el pobre noi té futur.

­     —Futur en deu tenir, però no sé pas si amb mi. De moment, al llit s'ho munta bé...

     Somriu i jo també. És una bona deixebla. Sempre li he insistit que no s'ha de barrejar el sexe amb l'amor. Sovint, potser massa sovint, no tenen res a veure una cosa amb l'altre.

     Em torno a fixar en la dama. Juraria que el final del vestit ha pujat una mica més. M'està ensenyant tota la cama dreta, pràcticament. L'entrecuix se'm comença a fer­ incòmode.

     El cambrer ens porta el segon. Apago el puret. Conill a la brasa per a mi i una costella de vedella per a la Carla. A ells els hi porten les postres. El cara-­cràter ha demanat crema catalana i ella una copa de sorbet de llimona i cava. Li han clavat una gran neula al bell mig del gelat perquè vagi xarrupant si vol. I com xarrupa!

     Els seus llavis molsuts i d'un vermell sobrecarregat envolten la neula i les seves galtes succionen aquell fluid espès i s'encongeixen per fer el buit i jo m'expandeixo per sota dels pantalons.

     Frustrat, ataco al conill i li foto un parell de queixalades a la ronyonada. És la part que més m'agrada però no m'ajuda a concentrar-­me. Suco la cuixa a l'allioli i escuro l'os pla del cap damunt i buido el got d'un glop. Me'l torno a omplir. Ja m'he fotut més de mitja ampolla i entro momentàniament en un desfici carnívor. Els ossos s'amunteguen. Costelleta a costelleta les passo entre les dents deixant-­les ben pelades.

     Però la dama s'ha proposat no deixar-m­e tranquil. Mig girada —evidentment perquè jo la vegi— sosté amb tres dits l'últim tros de neula, ablanida pel gelat, i lentament se l'introdueix a la boca. Una última gota s'escapa de la neula i se li escorre per la barbeta. Sense deixar que caigui l'arreplega amb l'índex i el llepa, lasciva.

     I jo allí, amb la meva filla i l'esquelet desmuntat d'un conill!

     A la merda el conill. Enretiro el plat, bec un altre got de vi i torno a encendre el puret. La Clara s'ha cruspit més de la meitat de la costella i demana una altra coca-­cola. En Granellut em llambrega de tant en tant, però el seu esguard no conté cap tipus de sentiment. És total la indiferència. Com si no hagués passat res en absolut. Ja s'han begut dues ampolles de vi. Potser ja ni ho recorda. La dama em torna a mirar. S'inclina cap endavant per dir­-li quelcom al paio i s'aixeca. Deixa caure el vestit i ho arregla una mica. Quan em passa per davant em pica l'ullet. Ho ha fet? Tio, que t'estàs deixant anar... No, no. Sí que m'ha picat l'ullet. Tant se val. Si és sí, sí. I si és no, ja ho veurem.

     —­Vaig un altre cop al lavabo, eh? —li dic a la Carla.

­     —Si no beguessis tant... —fa ella sense aixecar el cap de la costella.

     No ho sé, però suposo que ha anat al lavabo i faig cap allà. Al menjador interior tampoc hi ha gaire gent. No ho dubto gens. Veig la silueta d'unes faldilles enganxades a la porta i l'obro sense pensar-­m'ho.

     Ella està d'esquena, rentant-se les mans. Aixeca els ulls a través del mirall i em somriu. Per a mi això és un sí. Em baixo els pantalons i li aixeco el vestit i em clavo al seu cul. Ella s'eixarranca una mica i reposa els avantbraços sobre el marbre del rentamans. Enretiro les calces i entro sense trucar. Em quedo allà dins quiet sentint l'escalfor. Ella gemega i tensa els músculs. Encara ho té tot ben ferm. Ara surto i torno a entrar. I empenyo i torno a empènyer i ella gemega i jo torno a empènyer. Se me'n fot el que ella sent o si sent alguna cosa. Jo vaig a la meva. Ni tan sols me l'estic tirant a ella. M'estic cardant el cara­-cràter. Un altre dia s'ho pensarà abans d'obrir la boca. I continuo empenyent amb força uns quants cops més i acabo dins seu. Ella tremola una mica i deixa escapar un siiií molt fluixet. Sembla que també s'ho ha passat bé la senyora.

     Surto d'ella i m'eixugo amb una tovallola de paper. Tampoc és que em passi cada dia això i no sé ben bé com comportar­-me'n. Li dic adéu i gràcies. No cal ser mal educat. Surto del lavabo de senyores sense que ningú s'adoni.

     La Carla ja ha demanat les postres. Per a mi carquinyolis amb vi ranci i ella s'ha demanat una copa de sorbet de llimona. Mentre xarrupa una mica de gelat penso en tots els entrecuix que aixecarà.

     Jo mullo un carquinyoli al vi i me'l fico a la boca. No m'he rentat les mans i rere l'aroma del vi ranci hi trobo una salabror vaginal que em fa sentir cofoi.


Joan Munné Martínez
(Barcelona, 1960)
«Un dinar qualsevol»

Il·lustració:
'Conill amb allioli (Esmeralda Vallverdú)'
"Conill amb allioli"
Esmeralda Vallverdú


Referència:
Munné Martínez, Joan.
«Un dinar qualsevol»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]