"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«A recer de les ventades, de Mercè Amat Ballester»

Per: Glòria Calafell

A recer de les ventades (Mercè Amat Ballester)

A recer de les ventades, de Mercè Amat Ballester


Estudi crític
Per: Glòria Calafell

     La segona edició del poemari de Mercè Amat A recer de les ventades ja mostra la mesura de la qualitat literària del seu contingut.

     Poemari dividit en tres parts, Deriva, Enmig de les petites coses i A recer de les ventades, en què la veu poètica ens explica el recorregut (o viatge interior i iniciàtic) d’algú que sap lluitar per superar el moment "d’infortuni" i viu "l’entusiasme del cos i dels jocs / capgirant els ordres", per arribar a dir que "hi ha propòsits esperant-nos en mosaics nous / fets de paraules nobles", en què el subtema de tempus fugit o el record és el que ofereix la matèria al relat poètic.

     La veu poètica d’aquesta obra és un reflex del pòsit cultural de l’autora (té la llicenciatura de Filosofia i la diplomatura de Ciències Religioses) que, tot conjugant-se amb una trajectòria vital íntima i plena, va relatant, amb domini de la llengua i amb imatges que palesen un quefer literari, el tast que fa de l’existència.

     Si a la primera part del poemari, Deriva, la filosofia existencialista, sobretot la de l’angoixa provocada pel desencís (cosa que ens fa recordar Soren Kierkegaard), obre el pas al record (i, per tant, la ferida vital que s’hi manifesta ja no és la del moment present, sinó la d’un passat que ja l’ha tancada), la memòria alhora remet també a un present reflexiu en què l’autora diu:

"S’han obert les finestres i les portes dels anys.
I ara sé prou bé que ja no em ronda l’infortuni"

     A partir d’aquí, el passat no serà pas per al jo poètic el millor. Les imatges desgranen un sentiment que no pretén distorsionar la realitat, sinó erigir la paraula com l’instrument més precís per fer la mesura justa del dolor en la distància:

     "Hi va haver paraules no pronunciades / Llisquen pel fangar d’un subsòl inefable / Aquelles altres erràtiques, que foren dies / violenten el silenci fent trencadissa: / dissonàncies... / desdibuixades... / descapçalades... / dissorts... / desconstruïdes... / Vaguen enlaire, irreversibles! / Desencisades".

     D’aquest relat, en destaquem dues coses: el trencament del vers i l’ús dels prefixos "di/de", com a mostra de l’ús d’aquesta negació de la fortuna, de la felicitat.

     De vegades, però, el silenci és tan eloqüent com les paraules, els gestos, la comunicació no verbal explicita: "No ens ha calgut dir massa paraules / Prou n’hi va haver amb què deien els rostres / (...) i ens mena a fet, sol·lícit un únic gest". Un lloc, un temps, un gest... on la rebel·lia sobrevola la religió. Així, en el poema "Enutjós oblit", llegim: "Hi ha un temps furtiu i sigil·lós que escapça / el que té de genuïna tota creació / Viperina llosa que arracona a l’abandó / el res, el crit, el clam, les lletanies / com a noses que ja no tenen nom" i, en el mateix poema, encara ens parla "de la nit que tot ho engola / (...) mutila / l’afany lloable de tants homes i dones / que, a les palpentes, proclamen la conquesta del sentit". Aquests versos comencem a anomenar discretament el seny del retorn a una pau que no s’ha trobat, encara, i que, de la mà de l’existencialisme primitiu i angoixat, pot provocar la destrucció del mateix jo, com expressa amb encert el títol de l’últim poema "Nihilisme", en què es mostra el coneixement que l’autora té de la filosofia de Frederic Nietzsche quan escriu: "Res no deté, quan tot sembla desert / el que la pell inscriu esperit endins / (...) mentre s’estén un vel d’horror / quan s’incendien / els guanys irrevocables de les vides". Estructuralment, aquest poema conté tres versos últims entre parèntesis que són ben bé el preludi de la segona part del poemari: "(ens caldran immersions aprofundides / en la llacuna de l’absència i del dolor / per poder-ne foragitar tanta impostura)". És ara, per tant, el moment d’adonar-nos que la primera part del viatge de l’obra A recer de les ventades finalment ha acabat en un reconeixement de la malaltia: la deriva. I, alhora, també hi ha trobat el seu remei: la introspecció.

     Endinsat en aquest preludi d’"immersions aprofundides", el jo poètic amb certa pressa ens indica: "I tanmateix, s’hi ha erigit una consciència que sap viure Enmig de les petites coses". Petites coses que donen títol a una segona part on s’hi endevina una clara influència d’Horaci, del dia a dia d’una felicitat quotidiana, com mostren els primers versos -per a mi els més significatius i plens de bellesa- del primer poema: "Vivim enmig de les petites coses que conformen /sense fer massa soroll / (...) coses senzilles que conviuen / sota el mateix sostre amb posició d’espera còmplice / (...) la veu, el tacte, un bes / (...) de certesa a contrallum / (...) enmig del desig nu". És en l’entorn pròxim, en l’avui i, sobretot, és en l’aprendre a viure -com ho explicita el títol del segon poema "Aprendre"- on la veu poètica reprèn la vida i la comença de nou per poder "(...) en bona mesura, ser feliç". Un reconeixement d’aquesta felicitat que es vessa en el paisatge de l’autora: el de la Ribera d’Ebre, els boscos del Vallès Oriental, la Rambla de Barcelona i, seguint el poema "Dansa", "la mar -de la Costa Brava- on recomença sempre" la vida.

     I per saber començar ens caldrà, però, saber perdonar. És en el poema "Misericòrdia", on l’autora s’omple a fons d’una tradició cristiana, i així escriu: "...quan la consciència cau estossinada / (...) la redimeix amarant-la / amb veus de gràcia i llum de benedicció". Amb aquest motiu de plenitud, el poema "Sense estranyar-te" ens diu: "... és tan viu el teu entusiasme quan no coneix / la definitiva derrota, es meravella / i compon / la millor de les poètiques / que ens fa sentir com a casa de debò". Un cant vitalista d’arrels cristianes en què la llar íntima d’un mateix en comunió amb la dels altres és l’aixopluc, l’autèntic recer.

     Comença la tercera part, A recer de les ventades, i s’acaba el viatge iniciàtic a través de la introspecció. El jo poètic ha trobat la pau. El canvi de lèxic n’és la mostra: "És agradosa la cadència / (...) el vent s’escampa". També ho reforça la presència d’una natura que esdevé plàcida, sense estridències: "Lentament la pluja se’ns instal·la / a mitja tarda i sense por / damunt del bosc que sembla endormiscat i sense pressa / (...) mentre la tarda va allargant-se / com un estol de comprensió del tot indefugible". Fixem-nos bé en les imatges d’aquests versos perquè uneixen, en una atmosfera de plena harmonia, la natura i l’estat d’ànim de la veu poètica que ens ha anat acompanyant pel poemari i ara s’hi afirma vencedora. Ho mostra també el poema "Despertar": "La muntanya desperta d’una soledat tan fictícia / com quan les aigües llisquen, / de la mateixa manera que viuen les edats / disbauxades un ordre pretès quiet". En aquest nou estat vital, "El caminar de la consciència" ens hi acaba d’instal·lar i, així, "...Anem pressentint quin és l’últim camí / que atorga nom a tot i, a la fi, ens allibera". El viatge existencial A recer de les ventades ofereix, al capdavall, uns ensenyaments i l’oportunitat de donar la benvinguda a aquesta llibertat que pot propiciar, tan sols, la pau interior (forjada lentament en el temps i assaborida) i el fet d’haver relegat el cansament i haver intuït el "paradís perdut a la consciència". Els versos de "Cant primaveral" conformen el dibuix d’aquest ordre nou. Descriuen la natura com un verger -imatge pròpia del paradís perdut bíblic on el jo s’hi reconeix enmig de la veu dels poetes: "(...) hi ha un jardí distret entre els lilàs i les acàcies. / La bellesa d’aquest cant s’hi cultiva per complaure’ns. / ¿Sents el do dels poetes en la veu gentil dels rapsodes?"-. Un clar record a Joan Maragall de "El comte Arnau" apareix en aquest cant salvífic de puresa. Un cant poètic a la bellesa alliberadora que és encara més patent en "Veus de poema", amb versos com aquests: "Així les veus de la paraula: / línies allargassades reversibles / que poblen el fons de l’ànima / i la relaten irrepetible".

     El poema "Ara", amb què l’autora clou la tercera part i el poemari, tanca el cicle iniciàtic a través del record. "Ara" s’encamina del tot cap a la felicitat i la tranquil·litat vitals. Hi llegim: "Ara que han passat els anys / i els llampecs del cos s’aquieten / (...) ara que la mirada no tanca cap porta / a un passat que giravolta les veus amb qui enraona / (...) sàpigues amic / que hi ha propòsits esperant-nos en mosaics nous / fets de paraules nobles".

     Cloenda definitiva esperançadora d’un camí erràtic en què la paraula, conduïda per la veu poètica que relata la vida, ens duu finalment a l’assoliment d’un present interior serè a recer de les ventades.

Glòria Calafell
Llicenciada en Filologia per la UB
Escriptora i poetessa
Juny 2016


'A recer de les ventades (Mercè Amat Ballester)'
A recer de les ventades
Mercè Amat Ballester

Edicions Xandri
Pàgines: 64
ISBN: 978-­84­-943157-­4­-9


Referència:
Calafell, Glòria.
«A recer de les ventades, de Mercè Amat Ballester»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juliol, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]