Petiteses: «De lluna de mel a lluna de fel» M. Roser Algué Vendrells "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant. És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries. Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d'il·lusió a les nostres vides."

De lluna de mel a lluna de fel

     Jo era gairebé una nena, quan plena d’il·lusions vaig trobar un noi ben plantat i dolç, amb el qual pensava que viuria una feliç i llarga vida. A mi m’havien educat amb allò de “fins que la mort us separi...” El dia del meu casament estava tan contenta i emocionada que totes les meves amigues m’envejaven. La lluna de mel va ser com fer realitat un somni. Per a mi el matrimoni era molt més que un paper. Era amor, tendresa, amistat, respecte, companyia...

     El temps passava i tot anava com una bassa d’oli. Solia dir-me: "Ets com un regal que m’han fet, embolicat amb paper d’estrelles". I és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.

     La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabia com reaccionar, però ja se sap... perdona, he tingut un mal dia... I, és clar, no tenia importància. Però els mals dies sovintejaven més del conte. I després venia allò de "No et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera", o "No remenis tant que els homes et miren el cul"... Fins que un dia, desil·lusionada per la seva actitud tan injusta, em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser pas la veu el que va alçar, va alçar-me la mà. Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de mi, encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l’havia merescuda. I, com que es va disculpar... i es mostrava tan tendre quan ho feia... Però cada vegada les coses anaven de mal en pitjor. Les paraules boniques s’havien tornat lletges: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions... Allò era una lluna de fel. Fins i tot va arribar a imposar-me d’una manera ben matussera el que ell en deia els seus drets, i d'aquesta manera va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedàvem, ja que fins aleshores, en uns moments tan íntims, sempre havia actuat amb delicadesa i respecte. Com a conseqüència d’un d’aquests episodis humiliants, em vaig quedar embarassada. Va néixer el nen i vaig viure un temps força tranquil·la, però no va durar gaire. La família em deia que el denunciés, jo no volia fer-ho pel meu fill. Fins que un dia, en una de les habituals escenes agressives, el nen, que només tenia vuit anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi. I vaig dir: —PROU!!!

     Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negatives que l’hi han tocat viure, no li deixin cap efecte secundari. M’agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, pensant que, allò de "fins que la mort us separi", podia passar en qualsevol moment, per culpa de la covardia d’algú que segurament no s’estimava ni es respectava a ell mateix, en lloc de passar de forma natural. I, és ben estrany, malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa, sobretot quan miro al nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.

M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«De lluna de mel a lluna de fel»

Fotografia:

"Buscant la llum"
Ramon Mas
[ Ramon Mas - Bloc personal ]

Referència:

Algué Vendrells, M. Roser.
«De lluna de mel a lluna de fel»
A: Petiteses
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>