"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Entrelletres»

Xarxa literària: blogs


Sílvia Romero i Olea
Xarxa literària: blocs (Sílvia Romero i Olea)

"Ens llevem, connectem el portàtil i ja hem obert una finestra al món: són els blocs. Diaris personals, viatges, notícies, comentaris diversos... però els que teixeixen la xarxa literària són els que ens parlen de llibres. Coneguem qui hi ha rere aquests blocs!"

Entrelletres
Entrelletres


     Entrelletres. Aquest és el blog que visitarem avui. I em pregunto... ¿cal afegir alguna cosa més, quan ja es presenta amb aquest nom? Potser, tot just, avançar-vos que rere els escrits que s’hi publiquen hi trobareu en Jan Soleràs, i que aquest no és l’únic blog que condueix.

Jan Soleràs

     1. Si et sembla bé, abans de passejar pel blog, parlem de tu. En la pàgina d’inici et presentes amb aquestes paraules: “Llegint el capítol 22 de la meva vida. Andorrà. Projecte d'advocat. Addicte confés als bons llibres”. I a continuació hi ha un enllaç per saber-ne més. Ja anuncio ara que si cliqueu aquest enllaç hi trobareu una història màgica, però... podries explicar-nos-la aquí de forma més breu?

     És la història de com va néixer la meva passió per la lectura. A una platja de la Costa Brava on he estiuejat tota la meva vida obren durant la temporada alta una petita biblioteca a una espècie de vagó que retiren durant l’hivern. Un dia m’hi vaig apropar i l’encarregada es va entossudir a trobar-me un llibre per llegir. Jo fins aquell moment havia llegit el que llegien tots els nens: els llibres obligatoris de l’escola i, molt especialment, les aventures de Harry Potter. Tot i que va tenir una paciència sense límits per trobar un llibre que em cridés l’atenció, el vaig acabar trobant jo mateix, i va ser Las lágrimas de Shiva, de César Mallorquí. I, a partir d’aquella lectura, no vaig abandonar la literatura mai més.

     2. Més enllà d’aquesta bella història, el primer article que publiques al blog no és una ressenya. Sota el títol “Epíleg, colofó i exordi”, tornes a detallar els motius pels quals decideixes inaugurar el blog Entrelletres. Aquesta segona narració que ens regales, és certa?

     És totalment certa. Vaig crear el blog el dia 1 de gener del 2015, i l’idea va sorgir la nit de cap d’any. Sóc una persona a qui li encanta escriure notes i organitzar les seves idees en llistes. Tinc el costum d’elaborar, durant la nit de cap d’any, una llista de dotze canvis que m’agradaria fer a la meva vida. Un dels primers aquell any va ser llegir més en català. Tot i que sempre havia llegit més en català que en castellà, en tenir només un blog en castellà, inconscientment vaig anar descuidant la lectura en el meu primer idioma, i aquell cap d’any vaig desitjar recuperar aquest equilibri. Així, el dia 1 de gener, en despertar, el meu primer pensament va ser crear un blog per complir aquest propòsit.

     3. Un propòsit que els seguidors del blog segur que t’agraeixen. I ara sí, passem pròpiament al blog. La primera obra que ressenyes és Incerta glòria, de Joan Sales. Per què aquest títol per inaugurar el blog?

     Vaig començar a llegir Incerta glòria a finals de desembre i el vaig acabar a mitjans de gener, i mentiria si afirmés que el gran impacte que va suposar per a mi aquesta lectura no va tenir res a veure amb el naixement d’Entrelletres. La vaig triar la millor novel·la llegida el 2015 i, de fet, tot i que el nom de Jan realment és el meu, el cognom el vaig robar a en Juli Soleràs, protagonista indiscutible d'Incerta glòria. Va ser el primer ressenyat perquè va ser el primer llibre en català que vaig acabar després de crear el blog, i va ser el que se’n diu “començar amb bon peu”. Quina obra mestra! I que injustament ignorada i oblidada en el temps!

     4. Per sort, de tant en tant trobem lectors voraços que la tornen a posar de relleu. Però... continuem. Després de Joan Sales és el torn de Sergi Pàmies, Toni Sala, Wajdi Mouawad, Patrick Rothfuss, David Foster Wallace, Haruki Murakami... Quins són els mecanismes que et fan triar una lectura o una altra per ser ressenyada a Entrelletres?

     Ufff, bona pregunta. Amb els llibres sóc com amb la música, no sóc de cap gènere, si està ben escrit qualsevol llibre em pot apassionar i fins i tot obsessionar. M’agrada variar, canviar de gènere i d’estil, i els mecanismes per decidir la meva següent lectura són poc clars, pot ser tant una portada bonica, com un escriptor que m’agrada, com una contraportada atraient, com una ressenya positiva… Però també haig de dir que actualment, i curiosament només en els llibres en català, una cosa que em condiciona molt és l’editorial. Han nascut al nostre país un seguit de petites editorials com ara Club Editor, Periscopi, L’altra, Raig Verd (etc.) que fan la feina tan ben feta que confio molt en el seu criteri.

     5. Crec que no m’equivoco en afirmar que, a les ressenyes d’Entrelletres, s’hi troben les teves sensacions personals i subjectives de la lectura, íntimament barrejades amb una anàlisi literària més rigorosa. Quin és el motiu d’aquesta interessant amalgama?

     No m’ho havia dit mai ningú això! I, tot i així, d’alguna manera n’era conscient. Al principi (quan encara no havia nascut Entrelletres) les meves ressenyes se centraven completament en les meves sensacions personals. Però els meus pares pel meu aniversari em van regalar un curs de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (que recomano a tothom, per cert), i allà vaig aprendre a veure molts mecanismes i recursos literaris que, tot i apassionar-me, no sabia identificar fins el moment. I a partir d’aquell curs, gairebé sense voler, les meves ressenyes van començar a incorporar tot l’après també.

     6. Una evolució força treballada, doncs. Tornant al blog, un dels apartats és el de “Ressenyes”, i en entrar en aquesta subpàgina hi trobem la relació de títols, ordenats alfabèticament, que has anat presentant a Entrelletres. Però no hi ha, com succeeix en molts altres blogs, la relació d’autors llegits. Consideres més important el títol que l’escriptor?

     No, vaig començar a fer la llista per títol perquè tenia tan poques ressenyes que no tenia massa sentit fer-lo per autor. Però el mes passat ja em vaig entretenir a crear una llista de ressenyes ordenades per autor a Trotalibros, i és qüestió de temps trobar un forat per implementar-lo també a Entrelletres.

     7. Segur que l’enriquirà encara més. I referent a Trotalibros, ja he comentat a l’inici de l’entrevista que també t’encarregues de publicar ressenyes en un altre blog. Malgrat que a Entrelletres ho expliques, ens podries fer cinc cèntims de la diferència entre l’un i l’altre?

     Intento que siguin dos blogs completament paral·lels. De fet, abans de crear Entrelletres vaig pensar a publicar ressenyes en català a Trotalibros, però de seguida em vaig donar compte que no funcionaria: els lectors del meu blog en castellà no entenen el català. Si jo seguís a un bloguer gallec, no m’agradaria anar al seu blog per buscar noves lectures i trobar-me ressenyes en gallec barrejades amb les ressenyes en castellà. Per això, per no emprenyar-los, vaig decidir fer dos blogs paral·lels, amb el mateix disseny i la mateixa estructura. Cada cop que llegeixo un llibre en castellà, el ressenyo a Trotalibros i cada cop que llegeixo un llibre en català, ho faig a Entrelletres.

     8. Entrelletres té poc més d’un any d’existència, però en funció de la quantitat de títols ressenyats la pregunta és òbvia: quantes hores, aproximadament, hi dediques al llarg de la setmana? I si em permets, encara una altra qüestió: fes-nos cinc cèntims, també, sobre aquestes fotografies amb què complementes cadascuna de les ressenyes.

     És difícil dir-ho. Tant puc llegir només 20 minuts abans d’anar a dormir com 5 hores, arribant a descuidar compromisos. No només depèn de les circumstàncies —exàmens, amics, parella, feina, etc—, sinó també de si el llibre t’enganxa o no —que, per cert, no és el mateix que dir si és bo o no, hi ha molts llibres excepcionals que no enganxen però es gaudeixen lentament—.

     Respecte a les fotografies, tot va sorgir durant un intercanvi universitari. La meva parella em va preguntar per Whatsapp quin llibre estava llegint. Jo en aquell moment llegia Una confabulació d’imbècils, de John Kennedy Toole en una taula de fusta desgastada que hi havia a la terrassa de la residència on vivia. Jo, mandrós a l’hora d’escriure, vaig posar el llibre sobre la taula, vaig fer-li una fotografia i li vaig enviar. Uns dies després, mirant les fotografies fetes amb el meu mòbil vaig mirar millor la fotografia i em va donar la sensació que la fusta vella, bruta i ratllada li quedava molt bé tant al llibre com a la història. I així vaig decidir acompanyar sempre les ressenyes amb una fotografia. Intento sempre fer les fotografies amb un fons que tingui quelcom a veure amb la història. En aquest sentit una gran inspiració que no puc deixar d’esmentar és el programa de televisió de literatura de Página 2. L’Óscar López —el presentador— sempre fa les entrevistes als escriptors convidats en llocs que tenen alguna cosa a veure amb el llibre del qual parlaran, ja sigui unes runes, un banc, un àtic o un bar. Intento imitar-los, però amb fotografia.

     9. El món virtual moltes vegades propicia contactes i coneixences que d’altra manera potser no serien possibles, i també provoca, en ocasions, anècdotes curioses, o divertides, o extravagants... En tens alguna que ens puguis explicar, sorgida d’aquest blog?

     Pufff, n’hi ha moltes, sobretot de comentaris. Un exemple és el millor comentari que he rebut mai en una ressenya. Em vaig estar rient hores i hores. Va ser a Trotalibros, a la ressenya de La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada, de Gabriel García Márquez. Cito textualment: “A mi ese tipo de historia me da un poco de miedo, porque me hace pensar mucho en la muerte, aunque por una parte debo estar tranquila debido a que tengo un excelente seguro que me costó barato, siempre es bueno invertir un poco en la paz de uno mismo”, firmat: seguro de decesos baratos. Brutal. Que bo! L’spam així dóna gust.

     10. Vés! També m’ha fet riure a mi. Però Jan, estem arribant al final de l’entrevista: moltes gràcies pel teu temps. I ara és el moment de la pregunta estrella: hi ha algun tema que no t’he plantejat i que t’agradaria comentar? Vols afegir alguna cosa?

     Només vull agrair-te, en primer lloc, que t’hagis fixat en el meu blog, i en segon lloc la tasca que fas. En tenir un blog en castellà i un altre en català veig clarament les diferències. Mentre que en castellà hi ha molts lectors, molt trànsit i molta activitat, la blogosfera lectora en català no ha acabat d’arrencar. És d’agrair la tasca de gent com tu, que fa un esforç per donar-los a conèixer. Així, doble gràcies. :).


Sílvia Romero i Olea

Xarxa literària: blogs
Xarxa literària: blogs



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Entrelletres»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]