Notes biogràfiques: «Ramon Llull» Josep Maria Corretger i Olivart Ramon Llull: amo i senyor de les lletres catalanes (Palma de Mallorca, 1232 - Tunis, 1316)

Ramon Llull: amo i senyor de les lletres catalanes

Ramon Llull (Palma de Mallorca, 1232 - Tunis, 1316) va ser un savi, si es vol, un humanista. Començà escrivint poesia trobadoresca que acabà destruint. Un home que va dominar diverses disciplines i que amb aquest domini va fer didàctica, va pretendre ensenyar els altres, instruir-los, guiar-los en el bon camí. Gran part de l’obra d’en Ramon Llull gira sobre aquest eix vertebrador. A en Ramon Llull se’l defineix com a teòleg, filòsof, missioner i escriptor. Una demostració de la intel·ligència d’aquest saberut féu que aviat sorgissin seguidors de la seva filosofia, el lul·lisme.

A l’edat de trenta-dos anys i després d’haver escoltat un sermó sobre la vida de sant Francesc, que havia abandonat la vida noble per l’oració, el volgué imitar, així doncs, Llull deixà l’esposa, Blanca Picany, el fill i la filla, i es va retirar al monestir mallorquí de Randa deu anys per estudiar filosofia, teologia i la llengua àrab, que li ensenyà un esclau. Allí s’il·luminà i una aparició divina li encomanà escriure un llibre per lluitar contra els infidels. Ramon Llull ja esmentà que com a trobador havia patit cinc aparicions divines que li demanaven que no escrivís més poemes i es dediqués a estimar a Déu. A partir d’aquí, començà a viatjar i a escriure la seva obra.

Al llarg de la seva vida ens llegà dues-centes seixanta-cinc obres escrites tant en català com en àrab, llatí o provençal. La seva primera tasca fou com a menescal de la cort del rei Jaume I, allí portava una vida completament normal i cortesana, fins que un dia se sentí cridat per Déu i decidí abandonar aquesta feina per portar-ne a terme una de més important. Tres foren els objectius que havien de marcar el camí de la tasca lul·liana:

   1. Treballar per a la conversió dels infidels, sense patir pel martiri.

   2. Escriure un llibre contra els errors dels infidels que pogués possibilitar la conversió.

   3. Demanar al papa i als reis la fundació de monestirs per a la formació dels infidels.

Aquests tres pilars de la seva tesi els començaria a construir a base de diversos anys de formació i també de contemplació, període que comprenia onze anys. Després, Ramon Llull començà a escriure les primeres obres: “El llibre de contemplació en Déu”. Vet aquí, que un dia de 1274 al Puig de Randa, Mallorca, rebé la inspiració que li mancava, patí una il·luminació divina i tingué idees del llibre que pretenia escriure per aconseguir el propòsit de la seva tesi, aquesta il·luminació s’anomenava “Art lul·liana” i pretenia trobar el camí cap a la veritat. Va fugir de la vida plàcida i va lluitar per demostrar l’existència de Déu i les virtuts del cristianisme. “L’Art lul·liana” era la pedra principal per divulgar el seu pensament i la prova d’això és que la reelaborà diverses vegades, en total dotze, per tal de fer-la més comprensible i actués de manera eficaç. Aquesta doctrina l’emprà en diferents camps de coneixement, i la provà per vehicular en un vessant més efectiu el seu coneixement. Llull volia demostrar l’existència de Déu amb els dogmes de la Trinitat, l’Encarnació i la Resurrecció, com a salvador i creador del món.

Llull tenia establerts els fonaments en què s’havia de basar el seu pensament, Art, d’aquí que tenia uns principis coneixia el camí per portar-ho a terme amb èxit:

   - No basar els arguments en cites d’autoritat. Partir d’arguments acceptats per musulmans i jueus que a la vegada emprava per a vehicular els seus pensaments.

   - No refutar les creences de l’adversari, sinó pretendre mostrar la fe cristiana, amb els dos aspectes més compromesos per als musulmans i els jueus: la Trinitat i l’Encarnació.

   - Iniciar-ho donant a conèixer l’existència de tres mons: el món diví, del qual formava part el creador; el món espiritual, amb els àngels i ànimes humanes; i el món material, compost pels minerals, plantes i animals. Per tant, l’home amb la seva ànima podia participar del món espiritual i del món diví.

   - L’ànima humana està integrada per tres facultats o potències: la voluntat, l’enteniment i la memòria.

   - Atorgar a Déu una sèrie d’atributs, les nou dignitats divines: bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glòria. Llull parteix de què les dignitats divines concorden entre si i formen la unitat divina.

Entre 1287 i 1289 Llull viatjà fins a la Universitat de París per tal de donar a conèixer l’Art i captar l’atenció del rei, Felip IV el Bell, per tal que l’ajudés en la missiva de convertir els infidels. Els plans d’en Ramon Llull es torçaren atès que l’Art tenia diversa complexitat i funcionava com a un element autònom de la doctrina que imperava aleshores, l’escolàstica universitària. A pesar d’aquest revés, Llull no alterà gens ni mica els seus plans i aviat pensà en com refer l’Art i mostrar-la d’una manera més planera i entenedora.

És a partir d’aquí que Llull decideix visitar diversos cops la cort pontifícia amb una única finalitat, captar l’atenció dels papes, no n’obtingué gaires fruits. De totes maneres, Llull no es deturà ni es desvià del seu objectiu principal, promocionar la seva Art. A Gènova, Llull sofrí una crisi de tipus psicològic i s’encaminà cap a Tunis, lloc on establí converses amb diversos savis musulmans i posà en pràctica l’Art. La cosa no anà bé i Llull fou expulsat de la ciutat. En els següents anys, entre 1297 i 1299 retornà de nou a París per a veure si obtenia millor sort. Finalment, a les acaballes del segle XIII reprèn de nou els contactes amb la cort catalana. En els següents anys, 1301 i 1302 viatja a Armènia i Armènia Menor per donar a conèixer altre cop l’Art lul·liana. El 1306 realitza un segon viatge a terres africanes, aquest cop a Bugia, al nord del continent, allí va predicar i convertir musulmans a la fe, emperò, la segona vegada que hi anà, la cosa no li sortí gens bé, fou empresonat sis mesos i per segon cop expulsat. De tornada patí un naufragi proper a Pisa. De 1309 a 1311 i per darrer cop estigué a París, allí entrà en polèmica amb les tesis averroistes de la universitat, marcades pel seu caire tradicionalista; sortosament, allí l’Art lul·liana és acceptada pel professorat de la universitat. Arribem a l’any 1311, un any important, perquè al Concili de Viena del Delfinat es dóna el vistiplau per a la creació d’escoles per a formar missioners. Després regressà a Mallorca i realitzà una petita estada a la cort de Frederic III a Messina, Sicília. Finalment, viatjà una altra vegada fins a Tunis, i morí, durant el 1316, no se sap si a l’illa de Mallorca o a Tunis. A Mallorca ha esdevingut un sant des del segle XVI. El seu cos reposa a l’església de Sant Francesc de Mallorca.

Llull sempre fou un autor avançat al seu temps, i una prova d’això és que va tractar temes filosòfics amb una llengua que no era el llatí, sinó una llengua vulgar, d’aquesta manera s’apropava més a la gent del poble, i es feia més entenedor. Això fa que curiosament Llull sigui el primer a emprar la llengua vulgar en l’àmbit filosòfic. Tot i que en Llull va tractar diferents temes i disciplines en les seves obres mai va defugir el seu pensament ni la tesi de l’Art, amb un únic objectiu, ensenyar, moralitzar, fer reflexionar i mostrar la veritat a través de les paraules. Ramon Llull era el metge de l’ànima, i amb la força i persuasió del mot va contribuir en la formació de la llengua catalana literària. Una de les seves capacitats fou reformular totes les disciplines científiques: la lògica, la retòrica, la medicina, l’astrologia, la filosofia, la teologia) i fer-les noves, dins del seu sistema racional per portar a terme la seva Art. Aquesta tasca que no era pragmàtica, la portà a terme amb algunes obres senzilles, per convèncer els no-creients i la gent amb pocs estudis, obres de caire novel·lesc com per exemple, “Romanç d’Evast e Blaquerna” (1276-1283) i “Fèlix o Llibre de les meravelles” (1287-1289). Ara bé, Llull detestava la novel·la tal com l’entenem avui dia, atès que per ell els joglars i la poesia trobadoresca conduïen els homes pel mal camí. Per tant, per Llull la missió de la literatura era la mateixa de l’Art. En les seves obres s’hi plasmen mals comportaments o actituds per part dels personatges i d’aquesta manera, demostra que cal canviar d’actitud. Llull pensà que amb la lectura de les seves obres, i si el quòrum actuava per analogia, defugiria el pecat, un clar exemple, és “Fèlix o Llibre de les meravelles”.

Llull s’adreça en llatí als savis i intel·lectuals per fer-los entendre la seva Art, en canvi, adaptava la llengua, d’una manera més planera en les obres per posar-la a l’abast del públic i així hi fes efecte. D’altra banda, la tasca de la conversió de musulmans al cristianisme, la fa mitjançant l’àrab. Quan es vol adreçar a més gent, amb missatges de caràcter científic o filosòfic, als no creients o no entesos ho fa en català, perquè no entenien el llatí. En canvi, al públic burgès, urbanita o de l’aristocràcia ho fa en llengua vulgar per tal que el comprenguin millor. Segons la crítica literària, Ramon Llull fou un dels principals contribuïdors a la creació de la prosa literària en llengua catalana. El beat va escriure en català, llatí, provençal i àrab. El llenguatge de Llull estava ple de calcs de construccions llatines, mostres del llenguatge popular, cultismes i neologismes. L’obra de Llull també té diverses constants com ara el locus amoenus; els exemples, extrets d’apòlegs medievals; les metàfores; els proverbis; les repeticions de mots; les antítesis, en són una prova. Així doncs, segons l’estudiós Francesc de Borja Moll, Llull empra prop de set mil mots diccionariables establerts en aquests percentatges: 52% de mots populars hereditaris del català, 20% de mots derivats dins el català, 18% de llatinismes, 7% de mots usats només per Ramon Llull, 1% de provençalismes, 2% d’onomàstica: noms bíblics, geogràfics, etc. D’un home laic que contribuí a la tasca evangelitzadora en llengua catalana, que més endavant continuaria la Cancelleria Reial unificant la llengua. Un home que fou el pare del català literari; a la vegada, el primer a escriure obra moral i en una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, teològics o de caire místic; també dels primers a fer divulgació científica i tècnica. D’aquí que se’l consideri una de les figures més rellevants de la nostra literatura.

Segons els filòlegs Lola Badia i Anthony Bonner el pensament lul·lià pot estructurar-se en quatre etapes:

   1. Etapa pre-Art (1272-1274): període anterior a la il·luminació de Randa.

   2. Etapa Quaternària (1274-1289): comença amb la il·luminació de Randa i finalitza amb la mala experiència de Llull a la Universitat de París en el camp de l’ensenyament. Llull presenta els elements bàsics de la seva Art en múltiples de quatre, d’aquí rau el seu nom.

   3. Etapa Ternària (1290-1308): després de patir l’experiència de París, Llull decideix simplificar la seva Art. Ara els principis del pensament de l’Art apareixeran en múltiples de tres.

   4. Etapa post-Art (1308-1315): de manera definitiva estableix l’estructura de l’Art i focalitza les seves forces en els problemes de la lògica, la filosofia i la teologia.

Inventari de les principals obres d’en Ramon Llull per temàtiques:

    Formulació de l’Art lul·liana: “Art abreujada d’atrobar la veritat” (1274), “Art demostrativa” (1283), “Ars inventiva inveniendi veritatem” (1290), “Taula general” (1293-1294), “Ars generalis ultima” (1305-1307), “Ars brevis” (1308).

    Obres de teologia: “Liber principiorum theologiae” (1274-1278), “Ars Dei” (1308).

    Obres de filosofia: “Liber principiorum philosophiae” (1274-1278).

    Apologètica: “Llibre del gentil e dels tres savis” (1274-1276), “Disputació dels cinc savis” (1294).

    Pedagogia: “Doctrina pueril” (1274-1276).

    Medicina: “Començaments de medicina” (1274-1278), “Ars compendiosa medicinae” (1285-1287).

    Dret: “Ars juris” (1285-1287).

    Política: “Llibre de passatge” (1292), “Liber de fine” (1305).

    Lògica: “Llogica nova” (1303).

    Homilètica: “Llibre de virtuts e pecats” (1313), “Rhetorica nova” (1301).

    Mística: “Llibre d’amic e Amat” (1274-1283), “Arbre de filosofia d’amor” (1298).

    Novel·les: “Llibre d’Evast e Blanquerna” (1283), “Llibre de meravelles” (1289).

    Obres enciclopèdiques: “Arbre de ciència” (1295-1296).

    Poesia: “Lo desconhort” (1295), “Cant de Ramon” (1300).

    Autobiografia: “Vida coetània” (1311).

    Matemàtica: L’any 2001 es troba els manuscrits: “Ars notandi, ars eleccionis” i “Alia ars eleccionis”, que aporten que fou un dels pares de la matemàtica, descobridor de la Paradoxa de Condorcet. Manuscrit que també aportà teories al que avui coneixem com informàtica, ja que influí en Gottfried Leibniz.

    Sermons.

Fragment del “Romanç d’Evast e Blaquerna” (1276-1283)

Ramon Llull

En aquella ciutat on Evast i Aloma feien penitència, s’esdevingué que un home vell i luxuriós va prendre una esposa jove. I que una dona quasi vella, per tal com estimava el carnal delit, va prendre per marit un agradable macip jove, que la prengué per esposa per tal com era una dona rica. La dona jove i el macip eren veïns i es veien sovint; i el dimoni, que s’esforça tant com pot a fer errar els homes, tractà que l’home jove i la dona jove fossin sotmesos pel pecat de luxúria i l’un coneixia l’altre en aquell pecat, un dia de festa s’esdevingué que l’home vell i el jove i les seves esposes anaren a missa a l’església. Mentre oïen missa, plovia i feia mal temps. Evast i Aloma eren davant les portes de les seves cases; van demanar almoina per Jesucrist, tal com ho tenien per costum. De cada una de les cases sortí una serventa, que portava a l’església una capa de pluja i galotxes al seu senyor i a la seva senyora. L’una serventa va dir a l’altra:

—Donem almoina a aquells dos pobres, perquè portin les capes i les galotxes a l’església i perquè nosaltres no ens mullem.

Cadascuna de les serventes ho tingué per bo, i donaren pa a Evast i Aloma, dient-los que portessin les capes i les galotxes a les seves senyores.

Evast portà les capes i les galotxes dels homes i Aloma aquelles de les dones. Evast i Aloma entraren a l’església, que era plena de gent, i en presència de tots compliren el seu missatge. Tota la gent es meravellà molt de la gran humilitat d’Evast i Aloma, i sobretot en tingueren gran meravella els dos homes i les dues dones a qui Evast i Aloma portaren les capes. I com que la santa vida d’Evast i Aloma era sabuda per tota la ciutat, i l’honrament i la noblesa en què solien ésser era molt gran, per això el macip i la dona jove es proposaren que mai més no es coneixerien ni estarien en pecat de luxúria.

(Fragments literaris extrets de: DIVERSOS, (2010). Solc. Literatura catalana. Història i textos, Educaula, Barcelona)

ooO0Ooo

Bibliografia

— BONNER, A. I BADIA, Lola (1988), Ramon Llull: vida, pensament I obra literària, Empúries, Barcelona.

— LLINARÈS, A. (1987), Ramon Llull, Edicions 62, Barcelona.

— NDIVERSOS (2006), Temari de Llengua i Literatura, volum III, MAD, Sevilla.

— Lletra. La literatura catalana a Internet.

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Ramon Llull»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>