"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«M'he empassat la lluna, de Marta Pérez i Sierra»

Per: Glòria Calafell

M'he empassat la lluna (Marta Pérez i Sierra)

M'he empassat la lluna, de Marta Pérez i Sierra


Per: Glòria Calafell

     He assaborit el llibre de Marta Pérez i Sierra i he de dir que m’ha sorprès agradablement perquè ha sabut descriure el climateri, la menopausa d’una manera valenta i poètica a la vegada. És un relat femení, no feminista, que el podríem qualificar d'exponencial.

     M'he empassat la lluna és un poemari agosarat per la temàtica, perquè, com havia fet Anne Sexton i altres poetesses, les intimitats femenines relacionades amb l’aspecte biològic les diu de manera poètica però amb un enllaç directe amb la realitat: “amb la sang menstrual / vaig pintar natures” (del poema "Sang") i és que el poemari tracta d’això: quan la dona, en general i en particular (el jo poètic conductor de tot el llibre: “Sóc la memòria / del climateri / de totes les dones”) deixem de tenir la menstruació, és a dir a l’etapa de la menopausa, del climateri en què la dona perd la fecunditat.

     Com tot en aquesta vida és un tema per parlar-ne, però, gairebé sempre, es fa en altres registres que no tenen a veure amb la poesia, però l’autora aconsegueix fer-ho. El Jo poètic enllaça amb el poema de Carmina Alvàrez que encapçala el recull.

     L’aigua / la humitat = fecunditat -> vida. Referents amb els quals estic d’acord.

     Què passa, però, quan aquest flux deixa de rajar, deixa de ser portador de fecunditat?

     Ja en "Climateri" un jo humil que va del particular al general, com he referenciat abans, ens ho diu:

Climateri (Marta Pérez i Sierra)

Climateri


Sóc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.

     En el poemari, el jo poètic evoluciona des del citat "Sang", tot un referent explícit a la menstruació i al poder engendrador de la dona que pot ser fecundada “vaig pintar natures”, la vulva metamorfosejada en "Brànquies" serveix de pas al resultat del cicle menstrual. Tot s’acaba, però, en "Caducar" on l’aparició dels primers signes del climateri tenen trets externs: “remors dins del cos”, “renecs de somiers”, “nits atabalades” i acaba amb el verb “vèncer”. Venç l’etapa on la joventut dóna pas als primers signes de maduresa fisiològica. I els ovaris són “pedres” ens dirà en un altre poema.

     Ara aquest jo que ens diu com era (el record) amb imatges d’una bellesa etèria “jo era de pètals / fum de la memòria” per acabar sent en el mateix poema “ara sóc pedra / i d’aquí no res pols”. La dona que en un altre poema, dedicat al seu fill, havia “nascut per ser fecunda” i en un altre, dedicat al pare dels seus dos fills, “Suràvem dins l’aigua / agafats ben fort de la mà / l’argent de la lluna al rostre”, ara “d’aquí dos poemes / m’empassaré la lluna”. Sí, la lluna del poema que encara no se l’ha empassada, és només un reflex argentat; una metàfora que esdevindrà “com la sorra brava (...) el record de gust a mar / em confiti amb vinagre al ventre / El meu fill esdevindrà far”. Poema dedicat al seu fill Adrià.

     La humitat signe de vida, de fecunditat es repeteix en el poema “Humida” dedicat a l’autora, el poema de la qual obre el poemari: “el secret de la vida / en saber-se humida” ens dirà el jo conductor del poemari. I en l’actualitat, l’aprendre a conèixer-se, perquè el contrari de la humitat és el “Desert” on en una metàfora contundent “... cargolant les hores / en els meus ovaris / fins a fer-me mal” i ens vaticina que “Desert sense lluna -me l’empassaré d’aquí dos poemes- després pouaré dins meu / fins a encendre-la”. Són els últims sis versos on la dimensió de l’erm té l’abast material amb aquesta metàfora:

     M’he empassat / cucs de seda. / Si m’esventres / hi trobaràs / fulles seques / de morera blanca.

     Fixem-nos que sinestèsicament tot té un tacte suau trencat pel adjectius “seques” que ens remet a l’erm, al desert. Actualment és la secor, l’aridesa.

     És, però, en el poema "Cicles lunars", com els cicles de la dona, on el jo poètic s’ha empassat la lluna, no el reflex ple de vida, sinó la lluna erma que brilla al cel i que amb una confessió “desesperada per recuperar les seves fases i tenyir-me / de fi nova / I tinc la lluna en el ventre (...) Accessible. Invisible”.

     Arriba a acceptar el seu cos en el seu nou estat: el climateri. I avança cap al temple d’Isis per trobar Ra, el déu de la llum, del sol. L’acceptació del nou estat biològic “sense ràbia, sense ràbia” fins a l’últim poema on se l’estima “Sí. Ho vull / sense prínceps ni cavall (...) viure les marees del meu cos”.

     Un llibre que m’ha agradat de veritat. Felicito Marta Pérez i Sierra pel poemari.


'M'he empassat la lluna (Marta Pérez i Sierra)'
M'he empassat la lluna
Marta Pérez i Sierra

Fotografies: Enric Maciä
Pròleg: Teresa Forcades
Epìleg: Sònia Moll

Viena Edicions
Col·lecció Viena Poesia, 187


Referència:
Calafell, Glòria.
«M'he empassat la lluna, de Marta Pérez Sierra»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]