![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
L’aventura del pare Vincentio
— Una llegenda de San Francisco — Una agradable vigília d’Any Nou, fa uns quaranta anys, el pare Vicentio seguia lentament el seu camí a través dels turons de sorra de la Missió Dolores. A mesura que pujava la cresta de la muntanya, al costat de la Missió Creek, la seva ampla i brillant faç es podia confondre fàcilment amb la imatge benèfica de la lluna creixent, tan suau era el seu somriure i tan indefinides les seves faccions. El pare era un home de notable reputació i caràcter; el seu ministeri, en la Missió de Sant Josep havia estat rebut amb cordialitat i unció; era adorat pels salvatges de ment simple, i havia aconseguit impressionar-los amb la seva individualitat, tan fortament, que es deia que els mateixos nens tenien una miraculosa semblança a ell.
En arribar a la part més solitària del camí, va esperonar la seva mula per avivar el pas que l’obedient animal havia adquirit a través d’una llarga experiència dels hàbits de l’amo. Aquella localitat tenia mala reputació. Sovint es veien mariners —desertors de vaixells baleners— que rondaven pels afores de la ciutat, ja que els espessos matolls i els troncs de roures caiguts a terra, que per tot arreu interrompien la marxa, eren propicis per servir de còmode amagatall en cas d’alguna desesperada fugida. A més d’aquests obstacles materials, es deia que el Diable, de qui és ben coneguda la seva hostilitat envers l’Església, de vegades freqüentava les proximitats de la població en la figura d’un balener espectral que havia trobat la mort durant una baralla de borratxos, en la mà d’un company. El fantasma d’aquest infeliç mariner era vist freqüentment assegut sobre el pujol, a l’hora del crepuscle vespertí, amb la seva arma preferida i amb una galleda plena de cordes, a l’aguait d’algun viatger endarrerit sobre qui exercitar la seva destresa professional. S’explicava que el bon pare Josep Maria, de la Missió Dolores, havia estat atacat en dues ocasions per aquest fantasma; que una vegada, en tornar de San Francisco, i panteixant per l’esforç de pujar el turó, s’havia sobresaltat en sentir un crit estentori: «Allà esbufega!», seguit ràpidament d’un arpó, que es va enterrar a la sorra al seu costat; que en una altra ocasió havia escapat de la mort amb dificultat, ja que el diabòlic arpó va travessar el seu sarape i se’l va endur enganxat com un trofeu. Pel que semblava, l’opinió popular estava dividida pel que feia a la raó de la preferència del Diable pel pare Josep: asseguraven uns que l’extremada pietat del sacerdot excitava l’animositat del Maligne, i uns altres creien que simplement pretenia, des del punt de vista professional, aconseguir una profitosa captura.
Tot i que el pare Vicentio era un home inclinat a la burla, i considerava aquestes aparicions com a novetats herètiques, hi havia una altra història semblant: la d’en Concepció, el Dimoni Vaquer, la corretja del qual era tan precisa com l’arpó del balener. En Concepció havia estat en vida un celebrat vaquer, caçador de cavalls salvatges, del qual es deia que havia perseguit el Dimoni en figura d’un poltre veloç des de San Luis Obispo fins a San Francisco, amb el vot de no cessar en la persecució fins a donar l’abast a l’emmascarat enemic. El Dimoni va interrompre tal designi recobrant la seva pròpia figura; però va mantenir l’infortunat vaquer en el compliment del seu vot temerari, i en Concepció encara recorria la costa sobre un cavall fantasma, trencant la monotonia de la seva eterna persecució amb la companyia d’individus proveïts de llaços, als que obligava a seguir-lo fins que un dia eren trobats, mig morts de fatiga, en un costat del camí. El pare havia sentit atentament la relació de les corregudes d’aquell terrible genet; cap trepitjada, però, va alterar la tranquil·litat de la nit, i els cascos de la seva mula s’enfonsaven silenciosament en la movedissa sorra. De tant en tant, passava ràpidament al seu costat un conill, o una guatlla s’amagava entre els arbustos. La malenconia dels pantans adjacents a la Missió Creek arribava a ell amb llanguiment, i semblava més un record del passat que una realitat del present.
Per augmentar la seva torbació, una densa boira marina pròpia de la localitat havia començat a desplaçar-se sobre els turons, i ja l’envoltava. Mentre feia esforços per tractar d’eludir la freda abraçada, el pare Vicentio va clavar imprudentment els durs esperons en els flancs de la mula i l’animal, indecís, va vacil·lar a la vora d’un empinat pendent. No se sap si la pobra bèstia estava indignada per aquest ultratge o havia estat algun temps reflexionant sobre els inconvenients que té ser sacerdot-muntat; però el cert és que, de cop i volta, va aixecar les potes posteriors i el reverend va caure sobre el cap, i després d’aquest fet, la mula va doblar tranquil·lament les potes i va rodar per terra darrere del seu genet.
Va fer el pare algunes voltes, seguit de prop per la seva mula deslleial. Afortunadament, la petita cavitat on van caure era de sorra, i va cedir sota el seu pes, enterrant-los a mitges, però sense lesions. Durant un instant, el pobre home va quedar immòbil, tot fent esforços per recuperar els seus sentits dispersos. Llavors, una mà irreverent li va ser posada al coll i una aspra sacsejada el va ajudar a recobrar el coneixement. I quan el pare es posava dificultosament dempeus es va trobar cara a cara amb un estrany.
Vist dèbilment a través de la boira, i en circumstàncies que, francament, no eren gens tranquil·litzadores, el nouvingut tenia un aspecte extraordinàriament misteriós i traces de bandoler. Una llarga capa marinera ocultava la seva figura i un barret amagava les seves faccions, i només permetia veure la brillantor dels seus ulls profunds. Amb un profund gemec, el pare va lliscar dels braços del desconegut i va caure de nou sobre la sorra tova.
—Per vida de...! —va dir el desconegut, malhumorat—. No tens ossos en el cos com si fossis una medusa? Dóna’m la mà, home! A dalt! —i va posar al pare en posició vertical—. I ara, qui i què ets tu?
El pare no va poder evitar pensar que aquella pregunta podia haver-la feta ell més pròpiament; però amb una singular barreja de dignitat i de vacil·lació, va començar l’enumeració dels seus diferents títols, que de cap manera era breu i hauria estat suficient per infondre la por a un adversari vulgar. El desconegut irreverentment li va tallar la paraula, i assegurant-li que un capellà era precisament la persona que cercava, amb tota tranquil·litat va posar sobre el cap de l’ancià el barret, que havia rodat per terra en la caiguda, i li va demanar que li acompanyés immediatament per exercir una diligència de consulta espiritual que en aquell moment era d’extrema urgència.
—Qui hauria pensat que aniria a ensopegar precisament amb l’home que cercava! —va dir el desconegut—. Cos de Bacus! Això és sort. Seguiu-me ràpidament, ja que no hi ha temps a perdre.
Com passa en els esperits dòcils, la positiva asserció del desconegut, sumada a un cert aire d’autoritat, va vèncer algunes lleus objeccions que el pare hagués pogut madurar durant l’estranya entrevista. La invitació espiritual era, a més, de tal naturalesa, que no s’atrevia a rebutjar-la; no només això, sinó que en acceptar podia contribuir una mica a allunyar la por supersticiosa que havia començat a sentir pel misteriós personatge. Seguint-lo, però, a una respectuosa distància, el pare no podia deixar d’observar, amb una esgarrifança d’horror, que les petjades del foraster no deixaven cap empremta a la sorra, i la seva figura semblava de tant en tant barrejar-se i incorporar-se a la boira, fins al punt que el sacerdot havia de vegades d’esperar la seva reaparició. En un d’aquests compromesos intervals, va sentir el toc de la campana de la llunyana missió, anunciant la mitjanit. Tot just s’havia extingit l’última campanada que l’anunci va ser repetit per una multitud de campanes de totes les mides, i l’aire es va poblar de sons de rellotges donant l’hora i de repics de campanars. El vell va fer un crit alarmat, i el foraster li va preguntar bruscament per la causa.
—Les campanes! No les sent? —va dir el pare Vicentio, panteixant.
—Puf, puf! —va contestar el desconegut—. La vostra caiguda ha fet que es multipliquin els sons a les orelles. Som-hi!
El pare es trobava massa inquiet per acceptar l’explicació implícita en aquella resposta descortesa. Però el destí li reservava una altra experiència singular. Quan van arribar al cim del promontori conegut actualment amb el nom de Russian Hill, va llançar el pare una nova exclamació. El desconegut es va girar amb un gest d’impaciència, però el pare no va parar atenció. L’espectacle que brollava davant de la seva vista era tal, que podia molt bé absorbir l’atenció d’un temperament més entusiasta. La boira encara no havia arribat al turó, i les prolongades valls i els declivis de l’embarcador resplendien amb la llum d’una populosa ciutat.
—Miri! —va dir el pare estenent la mà sobre el vast paisatge—. Miri! No veu les places i les senyorials avingudes amb la brillant il·luminació d’una poderosa metròpoli? No veu, per dir-ho així, un altre firmament a sota de nosaltres?
—No prossegueixi, reverend pare, i cessi en la seva bogeria —va respondre el desconegut, tot arrossegant el desconcertat sacerdot darrere d’ell—. Miri més bé les estrelles llançades del seu cap buit a causa de la caiguda que ha patit. Li prego que es curi de les seves visions i rapsòdies, ja que el temps corre veloçment.
El pare va continuar sense dir res més. Quan van baixar del turó cap al nord, el desconegut al capdavant, als pocs moments va descobrir l’escuma de les onades, i els seus peus van trepitjar la ferma sorra de la platja. Aquí el desconegut es va aturar, i el pare va veure a prop una barca a punt per navegar. Va passar als seients de popa, en obediència de les ordres del seu company, i va advertir que els remers semblaven participar de la incorpòria i nebulosa estructura del desconegut, una similitud que es va fer més aclaparadora en percebre també que els rems, movent-se a compàs, no produïen el menor soroll. El desconegut es va fer càrrec del timó i va guiar la barca suaument, mentre la boira, adherint-se a la superfície de l’aigua, semblava interposar un mur de boira entre ells i el món exterior. Es van internar més en aquell lloc recòndit, i el pare va escoltar amb ansietat els cruixits de blocs i el sotragueig de cordes, però cap vibració alterava la boirosa calma ni el càlid alè de l’espessa boira. Només un incident va trencar la monotonia del misteriós viatge. Un remer que no tenia més que un ull, i que seia davant del pare, es va apoderar de la mirada del sacerdot, va fer una horrible ganyota i va mostrar un espantós somriure, i va picar l’ull que li quedava amb tan diabòlica intensitat, que el pare es va veure obligat a articular una piadosa jaculatòria, que va tenir l’efecte desastrós que el mariner tirés els peus per l’aire i fiqués el cap al fons de la barca. Però ni tan sols aquest incident va torbar la gravetat de la resta de l’horrible tripulació.
Quan, segons li va semblar al pare, havien transcorregut deu minuts, va aparèixer al lluny el perfil d’un gran vaixell, que es presentava de costat davant la proa de la barca. Abans que pogués llançar el crit d’advertència que brollava dels seus llavis o prevenir-se contra la irremeiable topada, la barca va passar amb suavitat i sense soroll través de les parets del vaixell, i el sant sacerdot es va trobar de peu sobre el pont d’allò que semblava ser una antiga caravel·la. La barca i la seva tripulació s’havien esvaït. Només el seu amic misteriós, el desconegut, romania allí. Gràcies a un llum que es balancejava, el pare va observar que era davant d’una hamaca, sobre la qual, aparentment, jeia el moribund el qual havia estat tan misteriosament requerit per assistir-hi. Quan el pare, tot obeint a una indicació del seu company, es va acostar al malalt, aquest va obrir feblement els ulls i es va adreçar a ell:
—Té davant seu, reverend pare, un desvalgut mortal, no només en lluita amb les últimes agonies de la carn, sinó vençut i agitat per la dolorosa angoixa de l’esperit. Tant se val quan o com em vaig convertir en el que veu ara. N’hi ha prou amb saber que la meva vida ha estat impia i pecadora, i que la meva única esperança d’absolució descansa en la revelació que vaig a fer-li, d’un secret de molta importància per a la Santa Església i que afecta en gran mesura el seu poder, la seva riquesa i el seu domini en aquestes costes. La revelació de tal secret i la meva absolució, però, s’han de fer amb una condició especial. Només em queden cinc minuts de vida. En aquest temps he de rebre l’extremunció de l’Església.
—I el secret? —va dir el sant sacerdot.
—Ho sabrà després —va contestar el moribund—. Som-hi! La meva vida s’acaba. Absolgui’m immediatament.
El pare va vacil·lar.
—No pot dir-me abans el secret?
—Impossible! —va respondre el moribund, amb una exclamació que al pare va semblar-li un momentani llampec de triomf. Després, com la seva respiració es feia més feble, va dir amb impaciència—: Absolgui’m! Absolgui’m!
—Deixi’m saber primer a què es refereix el secret —va suggerir el pare.
—Absolgui’m abans! —va replicar el moribund.
El sacerdot, però, dubtava; i encara debatia amb el malalt quan va sonar la campana del vaixell i, enmig de la triomfant i burleta rialla del desconegut, el vaixell sobtadament es va fer trossos i les turbulentes aigües es van precipitar sobre ells, envoltant el moribund, el sacerdot i el misteriós desconegut.
El pare no va recobrar el coneixement fins al migdia de l’endemà, quan es va trobar estès en una petita cavitat entre els turons de la Missió Hills. La seva fidel mula, molt a prop d’ell, pasturava tranquil·lament l’herba escassa. El pare va fer el millor que va poder el camí de la seva residència, però, discretament, es va abstenir de narrar els successos abans esmentats, fins després que es descobrissin els auris tresors; llavors va relatar tot aquest verídic esdeveniment, amb l’afirmació que el secret del qual havia estat misteriosament desposseït no era un altre que el descobriment de l’or trobat anys abans pels mariners fugitius de l’expedició de sir Francis Drake.
En arribar a la part més solitària del camí, va esperonar la seva mula per avivar el pas que l’obedient animal havia adquirit a través d’una llarga experiència dels hàbits de l’amo. Aquella localitat tenia mala reputació. Sovint es veien mariners —desertors de vaixells baleners— que rondaven pels afores de la ciutat, ja que els espessos matolls i els troncs de roures caiguts a terra, que per tot arreu interrompien la marxa, eren propicis per servir de còmode amagatall en cas d’alguna desesperada fugida. A més d’aquests obstacles materials, es deia que el Diable, de qui és ben coneguda la seva hostilitat envers l’Església, de vegades freqüentava les proximitats de la població en la figura d’un balener espectral que havia trobat la mort durant una baralla de borratxos, en la mà d’un company. El fantasma d’aquest infeliç mariner era vist freqüentment assegut sobre el pujol, a l’hora del crepuscle vespertí, amb la seva arma preferida i amb una galleda plena de cordes, a l’aguait d’algun viatger endarrerit sobre qui exercitar la seva destresa professional. S’explicava que el bon pare Josep Maria, de la Missió Dolores, havia estat atacat en dues ocasions per aquest fantasma; que una vegada, en tornar de San Francisco, i panteixant per l’esforç de pujar el turó, s’havia sobresaltat en sentir un crit estentori: «Allà esbufega!», seguit ràpidament d’un arpó, que es va enterrar a la sorra al seu costat; que en una altra ocasió havia escapat de la mort amb dificultat, ja que el diabòlic arpó va travessar el seu sarape i se’l va endur enganxat com un trofeu. Pel que semblava, l’opinió popular estava dividida pel que feia a la raó de la preferència del Diable pel pare Josep: asseguraven uns que l’extremada pietat del sacerdot excitava l’animositat del Maligne, i uns altres creien que simplement pretenia, des del punt de vista professional, aconseguir una profitosa captura.
Tot i que el pare Vicentio era un home inclinat a la burla, i considerava aquestes aparicions com a novetats herètiques, hi havia una altra història semblant: la d’en Concepció, el Dimoni Vaquer, la corretja del qual era tan precisa com l’arpó del balener. En Concepció havia estat en vida un celebrat vaquer, caçador de cavalls salvatges, del qual es deia que havia perseguit el Dimoni en figura d’un poltre veloç des de San Luis Obispo fins a San Francisco, amb el vot de no cessar en la persecució fins a donar l’abast a l’emmascarat enemic. El Dimoni va interrompre tal designi recobrant la seva pròpia figura; però va mantenir l’infortunat vaquer en el compliment del seu vot temerari, i en Concepció encara recorria la costa sobre un cavall fantasma, trencant la monotonia de la seva eterna persecució amb la companyia d’individus proveïts de llaços, als que obligava a seguir-lo fins que un dia eren trobats, mig morts de fatiga, en un costat del camí. El pare havia sentit atentament la relació de les corregudes d’aquell terrible genet; cap trepitjada, però, va alterar la tranquil·litat de la nit, i els cascos de la seva mula s’enfonsaven silenciosament en la movedissa sorra. De tant en tant, passava ràpidament al seu costat un conill, o una guatlla s’amagava entre els arbustos. La malenconia dels pantans adjacents a la Missió Creek arribava a ell amb llanguiment, i semblava més un record del passat que una realitat del present.
Per augmentar la seva torbació, una densa boira marina pròpia de la localitat havia començat a desplaçar-se sobre els turons, i ja l’envoltava. Mentre feia esforços per tractar d’eludir la freda abraçada, el pare Vicentio va clavar imprudentment els durs esperons en els flancs de la mula i l’animal, indecís, va vacil·lar a la vora d’un empinat pendent. No se sap si la pobra bèstia estava indignada per aquest ultratge o havia estat algun temps reflexionant sobre els inconvenients que té ser sacerdot-muntat; però el cert és que, de cop i volta, va aixecar les potes posteriors i el reverend va caure sobre el cap, i després d’aquest fet, la mula va doblar tranquil·lament les potes i va rodar per terra darrere del seu genet.
Va fer el pare algunes voltes, seguit de prop per la seva mula deslleial. Afortunadament, la petita cavitat on van caure era de sorra, i va cedir sota el seu pes, enterrant-los a mitges, però sense lesions. Durant un instant, el pobre home va quedar immòbil, tot fent esforços per recuperar els seus sentits dispersos. Llavors, una mà irreverent li va ser posada al coll i una aspra sacsejada el va ajudar a recobrar el coneixement. I quan el pare es posava dificultosament dempeus es va trobar cara a cara amb un estrany.
Vist dèbilment a través de la boira, i en circumstàncies que, francament, no eren gens tranquil·litzadores, el nouvingut tenia un aspecte extraordinàriament misteriós i traces de bandoler. Una llarga capa marinera ocultava la seva figura i un barret amagava les seves faccions, i només permetia veure la brillantor dels seus ulls profunds. Amb un profund gemec, el pare va lliscar dels braços del desconegut i va caure de nou sobre la sorra tova.
—Per vida de...! —va dir el desconegut, malhumorat—. No tens ossos en el cos com si fossis una medusa? Dóna’m la mà, home! A dalt! —i va posar al pare en posició vertical—. I ara, qui i què ets tu?
El pare no va poder evitar pensar que aquella pregunta podia haver-la feta ell més pròpiament; però amb una singular barreja de dignitat i de vacil·lació, va començar l’enumeració dels seus diferents títols, que de cap manera era breu i hauria estat suficient per infondre la por a un adversari vulgar. El desconegut irreverentment li va tallar la paraula, i assegurant-li que un capellà era precisament la persona que cercava, amb tota tranquil·litat va posar sobre el cap de l’ancià el barret, que havia rodat per terra en la caiguda, i li va demanar que li acompanyés immediatament per exercir una diligència de consulta espiritual que en aquell moment era d’extrema urgència.
—Qui hauria pensat que aniria a ensopegar precisament amb l’home que cercava! —va dir el desconegut—. Cos de Bacus! Això és sort. Seguiu-me ràpidament, ja que no hi ha temps a perdre.
Com passa en els esperits dòcils, la positiva asserció del desconegut, sumada a un cert aire d’autoritat, va vèncer algunes lleus objeccions que el pare hagués pogut madurar durant l’estranya entrevista. La invitació espiritual era, a més, de tal naturalesa, que no s’atrevia a rebutjar-la; no només això, sinó que en acceptar podia contribuir una mica a allunyar la por supersticiosa que havia començat a sentir pel misteriós personatge. Seguint-lo, però, a una respectuosa distància, el pare no podia deixar d’observar, amb una esgarrifança d’horror, que les petjades del foraster no deixaven cap empremta a la sorra, i la seva figura semblava de tant en tant barrejar-se i incorporar-se a la boira, fins al punt que el sacerdot havia de vegades d’esperar la seva reaparició. En un d’aquests compromesos intervals, va sentir el toc de la campana de la llunyana missió, anunciant la mitjanit. Tot just s’havia extingit l’última campanada que l’anunci va ser repetit per una multitud de campanes de totes les mides, i l’aire es va poblar de sons de rellotges donant l’hora i de repics de campanars. El vell va fer un crit alarmat, i el foraster li va preguntar bruscament per la causa.
—Les campanes! No les sent? —va dir el pare Vicentio, panteixant.
—Puf, puf! —va contestar el desconegut—. La vostra caiguda ha fet que es multipliquin els sons a les orelles. Som-hi!
El pare es trobava massa inquiet per acceptar l’explicació implícita en aquella resposta descortesa. Però el destí li reservava una altra experiència singular. Quan van arribar al cim del promontori conegut actualment amb el nom de Russian Hill, va llançar el pare una nova exclamació. El desconegut es va girar amb un gest d’impaciència, però el pare no va parar atenció. L’espectacle que brollava davant de la seva vista era tal, que podia molt bé absorbir l’atenció d’un temperament més entusiasta. La boira encara no havia arribat al turó, i les prolongades valls i els declivis de l’embarcador resplendien amb la llum d’una populosa ciutat.
—Miri! —va dir el pare estenent la mà sobre el vast paisatge—. Miri! No veu les places i les senyorials avingudes amb la brillant il·luminació d’una poderosa metròpoli? No veu, per dir-ho així, un altre firmament a sota de nosaltres?
—No prossegueixi, reverend pare, i cessi en la seva bogeria —va respondre el desconegut, tot arrossegant el desconcertat sacerdot darrere d’ell—. Miri més bé les estrelles llançades del seu cap buit a causa de la caiguda que ha patit. Li prego que es curi de les seves visions i rapsòdies, ja que el temps corre veloçment.
El pare va continuar sense dir res més. Quan van baixar del turó cap al nord, el desconegut al capdavant, als pocs moments va descobrir l’escuma de les onades, i els seus peus van trepitjar la ferma sorra de la platja. Aquí el desconegut es va aturar, i el pare va veure a prop una barca a punt per navegar. Va passar als seients de popa, en obediència de les ordres del seu company, i va advertir que els remers semblaven participar de la incorpòria i nebulosa estructura del desconegut, una similitud que es va fer més aclaparadora en percebre també que els rems, movent-se a compàs, no produïen el menor soroll. El desconegut es va fer càrrec del timó i va guiar la barca suaument, mentre la boira, adherint-se a la superfície de l’aigua, semblava interposar un mur de boira entre ells i el món exterior. Es van internar més en aquell lloc recòndit, i el pare va escoltar amb ansietat els cruixits de blocs i el sotragueig de cordes, però cap vibració alterava la boirosa calma ni el càlid alè de l’espessa boira. Només un incident va trencar la monotonia del misteriós viatge. Un remer que no tenia més que un ull, i que seia davant del pare, es va apoderar de la mirada del sacerdot, va fer una horrible ganyota i va mostrar un espantós somriure, i va picar l’ull que li quedava amb tan diabòlica intensitat, que el pare es va veure obligat a articular una piadosa jaculatòria, que va tenir l’efecte desastrós que el mariner tirés els peus per l’aire i fiqués el cap al fons de la barca. Però ni tan sols aquest incident va torbar la gravetat de la resta de l’horrible tripulació.
Quan, segons li va semblar al pare, havien transcorregut deu minuts, va aparèixer al lluny el perfil d’un gran vaixell, que es presentava de costat davant la proa de la barca. Abans que pogués llançar el crit d’advertència que brollava dels seus llavis o prevenir-se contra la irremeiable topada, la barca va passar amb suavitat i sense soroll través de les parets del vaixell, i el sant sacerdot es va trobar de peu sobre el pont d’allò que semblava ser una antiga caravel·la. La barca i la seva tripulació s’havien esvaït. Només el seu amic misteriós, el desconegut, romania allí. Gràcies a un llum que es balancejava, el pare va observar que era davant d’una hamaca, sobre la qual, aparentment, jeia el moribund el qual havia estat tan misteriosament requerit per assistir-hi. Quan el pare, tot obeint a una indicació del seu company, es va acostar al malalt, aquest va obrir feblement els ulls i es va adreçar a ell:
—Té davant seu, reverend pare, un desvalgut mortal, no només en lluita amb les últimes agonies de la carn, sinó vençut i agitat per la dolorosa angoixa de l’esperit. Tant se val quan o com em vaig convertir en el que veu ara. N’hi ha prou amb saber que la meva vida ha estat impia i pecadora, i que la meva única esperança d’absolució descansa en la revelació que vaig a fer-li, d’un secret de molta importància per a la Santa Església i que afecta en gran mesura el seu poder, la seva riquesa i el seu domini en aquestes costes. La revelació de tal secret i la meva absolució, però, s’han de fer amb una condició especial. Només em queden cinc minuts de vida. En aquest temps he de rebre l’extremunció de l’Església.
—I el secret? —va dir el sant sacerdot.
—Ho sabrà després —va contestar el moribund—. Som-hi! La meva vida s’acaba. Absolgui’m immediatament.
El pare va vacil·lar.
—No pot dir-me abans el secret?
—Impossible! —va respondre el moribund, amb una exclamació que al pare va semblar-li un momentani llampec de triomf. Després, com la seva respiració es feia més feble, va dir amb impaciència—: Absolgui’m! Absolgui’m!
—Deixi’m saber primer a què es refereix el secret —va suggerir el pare.
—Absolgui’m abans! —va replicar el moribund.
El sacerdot, però, dubtava; i encara debatia amb el malalt quan va sonar la campana del vaixell i, enmig de la triomfant i burleta rialla del desconegut, el vaixell sobtadament es va fer trossos i les turbulentes aigües es van precipitar sobre ells, envoltant el moribund, el sacerdot i el misteriós desconegut.
El pare no va recobrar el coneixement fins al migdia de l’endemà, quan es va trobar estès en una petita cavitat entre els turons de la Missió Hills. La seva fidel mula, molt a prop d’ell, pasturava tranquil·lament l’herba escassa. El pare va fer el millor que va poder el camí de la seva residència, però, discretament, es va abstenir de narrar els successos abans esmentats, fins després que es descobrissin els auris tresors; llavors va relatar tot aquest verídic esdeveniment, amb l’afirmació que el secret del qual havia estat misteriosament desposseït no era un altre que el descobriment de l’or trobat anys abans pels mariners fugitius de l’expedició de sir Francis Drake.
Bret Harte
(Albany, Nova York, Estats Units, 1836 - Surrey, Anglaterra, 1902)
«L’aventura del pare Vincentio»
"El vaixell fantasma"
William Lionel Wyllie
(Londres, Anglaterra, 1851-1931)
Mark Grau-Barney
(Rocester, Anglaterra)
«L’aventura del pare Vincentio»
de l'obra:
«The Adventure of Padre Vincentio»
— A legend of San Francisco — One pleasant New Year’s Eve, about forty years ago, Padre Vicentio was slowly picking his way across the sand-hills from the Mission Dolores. As he climbed the crest of the ridge beside Mission Creek, his broad, shining face might have been easily mistaken for the beneficent image of the rising moon, so bland was its smile and so indefinite its features. For the Padre was a man of notable reputation and character; his ministration at the mission of San Jose had been marked with cordiality and unction; he was adored by the simple-minded savages, and had succeeded in impressing his individuality so strongly upon them that the very children were said to have miraculously resembled him in feature.
As the holy man reached the loneliest portion of the road, he naturally put spurs to his mule as if to quicken that decorous pace which the obedient animal had acquired through long experience of its master’s habits. The locality had an unfavorable reputation. Sailors —deserters from whaleships— had been seen lurking about the outskirts of the town, and low scrub oaks which everywhere beset the trail might have easily concealed some desperate runaway. Besides these material obstructions, the devil, whose hostility to the church was well known, was said to sometimes haunt the vicinity in the likeness of a spectral whaler, who had met his death in a drunken bout, from a harpoon in the hands of a companion. The ghost of this unfortunate mariner was frequently observed sitting on the hill toward the dusk of evening, armed with his favorite weapon and a tub containing a coil of line, looking out for some belated traveller on whom to exercise his professional skill. It is related that the good Father Jose Maria of the Mission Dolores had been twice attacked by this phantom sportsman; that once, on returning from San Francisco, and panting with exertion from climbing the hill, he was startled by a stentorian cry of "There she blows!" quickly followed by a hurtling harpoon, which buried itself in the sand beside him; that on another occasion he narrowly escaped destruction, his serapa having been transfixed by the diabolical harpoon and dragged away in triumph. Popular opinion seems to have been divided as to the reason for the devil’s particular attention to Father Jose, some asserting that the extreme piety of the Padre excited the Evil One’s animosity, and others that his adipose tendency simply rendered him, from a professional view-point, a profitable capture.
Had Father Vicentio been inclined to scoff at this apparition as a heretical innovation, there was still the story of Concepcion, the Demon Vaquero, whose terrible riata was fully as potent as the whaler’s harpoon. Concepcion, when in the flesh, had been a celebrated herder of cattle and wild horses, and was reported to have chased the devil in the shape of a fleet pinto colt all the way from San Luis Obispo to San Francisco, vowing not to give up the chase until he had overtaken the disguised Arch-Enemy. This the devil prevented by resuming his own shape, but kept the unfortunate vaquero to the fulfilment of his rash vow; and Concepcion still scoured the coast on a phantom steed, beguiling the monotony of his eternal pursuit by lassoing travellers, dragging them at the heels of his unbroken mustang until they were eventually picked up, half-strangled, by the roadside. The Padre listened attentively for the tramp of this terrible rider. But no footfall broke the stillness of the night; even the hoofs of his own mule sank noiselessly in the shifting sand. Now and then a rabbit bounded lightly by him, or a quail ran into the bushes. The melancholy call of plover from the adjoining marshes of Mission Creek came to him so faintly and fitfully that it seemed almost a recollection of the past rather than a reality of the present.
To add to his discomposure one of those heavy sea-fogs peculiar to the locality began to drift across the hills and presently encompassed him. While endeavoring to evade its cold embraces, Padre Vicentio incautiously drove his heavy spurs into the flanks of his mule as that puzzled animal was hesitating on the brink of a steep declivity. Whether the poor beast was indignant at this novel outrage, or had been for some time reflecting on the evils of being priest-ridden, has not transpired; enough that he suddenly threw up his heels, pitching the reverend man over his head, and, having accomplished this feat, coolly dropped on his knees and tumbled after his rider.
Over and over went the Padre, closely followed by his faithless mule. Luckily the little hollow which received the pair was of sand that yielded to the superincumbent weight, half burying them without further injury. For some moments the poor man lay motionless, vainly endeavoring to collect his scattered senses. A hand irreverently laid upon his collar, and a rough shake, assisted to recall his consciousness. As the Padre staggered to his feet he found himself confronted by a stranger.
Seen dimly through the fog, and under circumstances that to say the least were not prepossessing, the new-comer had an inexpressibly mysterious and brigand-like aspect. A long boat-cloak concealed his figure, and a slouched hat hid his features, permitting only his eyes to glisten in the depths. With a deep groan the Padre slipped from the stranger’s grasp and subsided into the soft sand again.
"Gad’s life!" said the stranger, pettishly, "hast no more bones in thy fat carcass than a jellyfish? Lend a hand, here! Yo, heave ho!" and he dragged the Padre into an upright position. "Now, then, who and what art thou?"
The Padre could not help thinking that the question might have more properly been asked by himself; but with an odd mixture of dignity and trepidation he began enumerating his different titles, which were by no means brief, and would have been alone sufficient to strike awe in the bosom of an ordinary adversary. The stranger irreverently broke in upon his formal phrases, and assuring him that a priest was the very person he was looking for, coolly replaced the old man’s hat, which had tumbled off, and bade him accompany him at once on an errand of spiritual counsel to one who was even then lying in extremity.
"To think," said the stranger, "that I should stumble upon the very man I was seeking! Body of Bacchus! but this is lucky! Follow me quickly, for there is no time to lose."
Like most easy natures the positive assertion of the stranger, and withal a certain authoritative air of command, overcame what slight objections the Padre might have feebly nurtured during this remarkable interview. The spiritual invitation was one, also, that he dared not refuse; not only that; but it tended somewhat to remove the superstitious dread with which he had begun to regard the mysterious stranger. But, following at a respectful distance, the Padre could not help observing with a thrill of horror that the stranger’s footsteps made no impression on the sand, and his figure seemed at times to blend and incorporate itself with the fog, until the holy man was obliged to wait for its reappearance. In one of these intervals of embarrassment he heard the ringing of the far-off Mission bell, proclaiming the hour of midnight. Scarcely had the last stroke died away before the announcement was taken up and repeated by a multitude of bells of all sizes, and the air was filled with the sound of striking clocks and the pealing of steeple chimes. The old man uttered a cry of alarm. The stranger sharply demanded the cause.
"The bells! did you not hear them?" gasped Padre Vicentio.
"Tush! tush!" answered the stranger, "thy fall hath set triple bob-majors ringing in thine ears. Come on!"
The Padre was only too glad to accept the explanation conveyed in this discourteous answer. But he was destined for another singular experience. When they had reached the summit of the eminence now known as Russian Hill, an exclamation again burst from the Padre. The stranger turned to his companion with an impatient gesture; but the Padre heeded him not. The view that burst upon his sight was such as might well have engrossed the attention of a more enthusiastic temperament. The fog had not yet reached the hill, and the long valleys and hillsides of the embarcadero below were glittering with the light of a populous city.
"Look!" said the Padre, stretching his hand over the spreading landscape. "Look, dost thou not see the stately squares and brilliantly lighted avenues of a mighty metropolis. Dost thou not see, as it were, another firmament below?"
"Avast heaving, reverend man, and quit this folly," said the strange; dragging the bewildered Padre after him. "Behold rather the stars knocked out of thy hollow noddle by the fall thou hast had. Prithee, get over thy visions and rhapsodies, for the time is wearing apace."
The Padre humbly followed without another word. Descending the hill toward the north, the stranger leading the way, in a few moments the Padre detected the wash of waves, and presently his feet struck the firmer sand of the beach. Here the stranger paused, and the Padre perceived a boat lying in readiness hard by. As he stepped into the stern sheets, in obedience to the command of his companion, he noticed that the rowers seemed to partake of the misty incorporeal texture of his companion, a similarity that became the more distressing when he perceived also that their oars in pulling together made no noise. The stranger, assuming the helm, guided the boat on quietly, while the fog, settling over the face of the water and closing around them, seemed to interpose a muffled wall between themselves and the rude jarring of the outer world. As they pushed further into this penetralia, the Padre listened anxiously for the sound of creaking blocks and the rattling of cordage, but no vibration broke the veiled stillness or disturbed the warm breath of the fleecy fog. Only one incident occurred to break the monotony of their mysterious journey. A one-eyed rower, who sat in front of the Padre, catching the devout father’s eye, immediately grinned such a ghastly smile, and winked his remaining eye with such diabolical intensity of meaning that the Padre was constrained to utter a pious ejaculation, which had the disastrous effect of causing the marine Cocles to "catch a crab," throwing his heels in the air and his head into the bottom of the boat. But even this accident did not disturb the gravity of the rest of the ghastly boat’s crew.
When, as it seemed to the Padre, ten minutes had elapsed, the outline of a large ship loomed up directly across their bow. Before he could utter the cry of warning that rose to his lips, or brace himself against the expected shock, the boat passed gently and noiselessly through the sides of the vessel, and the holy man found himself standing on the berth deck of what seemed to be an ancient caravel. The boat and boat’s crew had vanished. Only his mysterious friend, the stranger, remained. By the light of a swinging lamp the Padre beheld him standing beside a hammock, whereon, apparently, lay the dying man to whom he had been so mysteriously summoned. As the Padre, in obedience to a sign from his companion, stepped to the side of the sufferer, he feebly opened his eyes and thus addressed him:
"Thou seest before thee, reverend father, a helpless mortal, struggling not only with the last agonies of the flesh, but beaten down and tossed with sore anguish of the spirit. It matters little when or how I became what thou now seest me. Enough that my life has been ungodly and sinful, and that my only hope of absolution lies in my imparting to thee a secret which is of vast importance to the holy Church, and affects greatly her power, wealth, and dominion on these shores. But the terms of this secret and the conditions of my absolution are peculiar. I have but five minutes to live. In that time I must receive the extreme unction of the Church."
"And thy secret?" said the holy father.
"Shall be told afterwards," answered the dying man. "Come, my time is short. Shrive me quickly."
The Padre hesitated.
"Couldst thou not tell this secret first?"
"Impossible!" said the dying man, with what seemed to the Padre a momentary gleam of triumph. Then, as his breath grew feebler, he called impatiently, "Shrive me! shrive me!"
"Let me know at least what this secret concerns?" suggested the Padre, insinuatingly.
"Shrive me first," said the dying man.
But the priest still hesitated, parleying with the sufferer until the ship’s bell struck, when, with a triumphant, mocking laugh from the stranger, the vessel suddenly fell to pieces, amid the rushing of waters which at once involved the dying man, the priest, and the mysterious stranger.
The Padre did not recover his consciousness until high noon the next day, when he found himself lying in a little hollow between the Mission Hills, and his faithful mule a few paces from him, cropping the sparse herbage. The Padre made the best of his way home, but wisely abstained from narrating the facts mentioned above, until after the discovery of gold, when the whole of this veracious incident was related, with the assertion of the padre that the secret which was thus mysteriously snatched from his possession was nothing more than the discovery of gold, years since, by the runaway sailors from the expedition of Sir Francis Drake.
As the holy man reached the loneliest portion of the road, he naturally put spurs to his mule as if to quicken that decorous pace which the obedient animal had acquired through long experience of its master’s habits. The locality had an unfavorable reputation. Sailors —deserters from whaleships— had been seen lurking about the outskirts of the town, and low scrub oaks which everywhere beset the trail might have easily concealed some desperate runaway. Besides these material obstructions, the devil, whose hostility to the church was well known, was said to sometimes haunt the vicinity in the likeness of a spectral whaler, who had met his death in a drunken bout, from a harpoon in the hands of a companion. The ghost of this unfortunate mariner was frequently observed sitting on the hill toward the dusk of evening, armed with his favorite weapon and a tub containing a coil of line, looking out for some belated traveller on whom to exercise his professional skill. It is related that the good Father Jose Maria of the Mission Dolores had been twice attacked by this phantom sportsman; that once, on returning from San Francisco, and panting with exertion from climbing the hill, he was startled by a stentorian cry of "There she blows!" quickly followed by a hurtling harpoon, which buried itself in the sand beside him; that on another occasion he narrowly escaped destruction, his serapa having been transfixed by the diabolical harpoon and dragged away in triumph. Popular opinion seems to have been divided as to the reason for the devil’s particular attention to Father Jose, some asserting that the extreme piety of the Padre excited the Evil One’s animosity, and others that his adipose tendency simply rendered him, from a professional view-point, a profitable capture.
Had Father Vicentio been inclined to scoff at this apparition as a heretical innovation, there was still the story of Concepcion, the Demon Vaquero, whose terrible riata was fully as potent as the whaler’s harpoon. Concepcion, when in the flesh, had been a celebrated herder of cattle and wild horses, and was reported to have chased the devil in the shape of a fleet pinto colt all the way from San Luis Obispo to San Francisco, vowing not to give up the chase until he had overtaken the disguised Arch-Enemy. This the devil prevented by resuming his own shape, but kept the unfortunate vaquero to the fulfilment of his rash vow; and Concepcion still scoured the coast on a phantom steed, beguiling the monotony of his eternal pursuit by lassoing travellers, dragging them at the heels of his unbroken mustang until they were eventually picked up, half-strangled, by the roadside. The Padre listened attentively for the tramp of this terrible rider. But no footfall broke the stillness of the night; even the hoofs of his own mule sank noiselessly in the shifting sand. Now and then a rabbit bounded lightly by him, or a quail ran into the bushes. The melancholy call of plover from the adjoining marshes of Mission Creek came to him so faintly and fitfully that it seemed almost a recollection of the past rather than a reality of the present.
To add to his discomposure one of those heavy sea-fogs peculiar to the locality began to drift across the hills and presently encompassed him. While endeavoring to evade its cold embraces, Padre Vicentio incautiously drove his heavy spurs into the flanks of his mule as that puzzled animal was hesitating on the brink of a steep declivity. Whether the poor beast was indignant at this novel outrage, or had been for some time reflecting on the evils of being priest-ridden, has not transpired; enough that he suddenly threw up his heels, pitching the reverend man over his head, and, having accomplished this feat, coolly dropped on his knees and tumbled after his rider.
Over and over went the Padre, closely followed by his faithless mule. Luckily the little hollow which received the pair was of sand that yielded to the superincumbent weight, half burying them without further injury. For some moments the poor man lay motionless, vainly endeavoring to collect his scattered senses. A hand irreverently laid upon his collar, and a rough shake, assisted to recall his consciousness. As the Padre staggered to his feet he found himself confronted by a stranger.
Seen dimly through the fog, and under circumstances that to say the least were not prepossessing, the new-comer had an inexpressibly mysterious and brigand-like aspect. A long boat-cloak concealed his figure, and a slouched hat hid his features, permitting only his eyes to glisten in the depths. With a deep groan the Padre slipped from the stranger’s grasp and subsided into the soft sand again.
"Gad’s life!" said the stranger, pettishly, "hast no more bones in thy fat carcass than a jellyfish? Lend a hand, here! Yo, heave ho!" and he dragged the Padre into an upright position. "Now, then, who and what art thou?"
The Padre could not help thinking that the question might have more properly been asked by himself; but with an odd mixture of dignity and trepidation he began enumerating his different titles, which were by no means brief, and would have been alone sufficient to strike awe in the bosom of an ordinary adversary. The stranger irreverently broke in upon his formal phrases, and assuring him that a priest was the very person he was looking for, coolly replaced the old man’s hat, which had tumbled off, and bade him accompany him at once on an errand of spiritual counsel to one who was even then lying in extremity.
"To think," said the stranger, "that I should stumble upon the very man I was seeking! Body of Bacchus! but this is lucky! Follow me quickly, for there is no time to lose."
Like most easy natures the positive assertion of the stranger, and withal a certain authoritative air of command, overcame what slight objections the Padre might have feebly nurtured during this remarkable interview. The spiritual invitation was one, also, that he dared not refuse; not only that; but it tended somewhat to remove the superstitious dread with which he had begun to regard the mysterious stranger. But, following at a respectful distance, the Padre could not help observing with a thrill of horror that the stranger’s footsteps made no impression on the sand, and his figure seemed at times to blend and incorporate itself with the fog, until the holy man was obliged to wait for its reappearance. In one of these intervals of embarrassment he heard the ringing of the far-off Mission bell, proclaiming the hour of midnight. Scarcely had the last stroke died away before the announcement was taken up and repeated by a multitude of bells of all sizes, and the air was filled with the sound of striking clocks and the pealing of steeple chimes. The old man uttered a cry of alarm. The stranger sharply demanded the cause.
"The bells! did you not hear them?" gasped Padre Vicentio.
"Tush! tush!" answered the stranger, "thy fall hath set triple bob-majors ringing in thine ears. Come on!"
The Padre was only too glad to accept the explanation conveyed in this discourteous answer. But he was destined for another singular experience. When they had reached the summit of the eminence now known as Russian Hill, an exclamation again burst from the Padre. The stranger turned to his companion with an impatient gesture; but the Padre heeded him not. The view that burst upon his sight was such as might well have engrossed the attention of a more enthusiastic temperament. The fog had not yet reached the hill, and the long valleys and hillsides of the embarcadero below were glittering with the light of a populous city.
"Look!" said the Padre, stretching his hand over the spreading landscape. "Look, dost thou not see the stately squares and brilliantly lighted avenues of a mighty metropolis. Dost thou not see, as it were, another firmament below?"
"Avast heaving, reverend man, and quit this folly," said the strange; dragging the bewildered Padre after him. "Behold rather the stars knocked out of thy hollow noddle by the fall thou hast had. Prithee, get over thy visions and rhapsodies, for the time is wearing apace."
The Padre humbly followed without another word. Descending the hill toward the north, the stranger leading the way, in a few moments the Padre detected the wash of waves, and presently his feet struck the firmer sand of the beach. Here the stranger paused, and the Padre perceived a boat lying in readiness hard by. As he stepped into the stern sheets, in obedience to the command of his companion, he noticed that the rowers seemed to partake of the misty incorporeal texture of his companion, a similarity that became the more distressing when he perceived also that their oars in pulling together made no noise. The stranger, assuming the helm, guided the boat on quietly, while the fog, settling over the face of the water and closing around them, seemed to interpose a muffled wall between themselves and the rude jarring of the outer world. As they pushed further into this penetralia, the Padre listened anxiously for the sound of creaking blocks and the rattling of cordage, but no vibration broke the veiled stillness or disturbed the warm breath of the fleecy fog. Only one incident occurred to break the monotony of their mysterious journey. A one-eyed rower, who sat in front of the Padre, catching the devout father’s eye, immediately grinned such a ghastly smile, and winked his remaining eye with such diabolical intensity of meaning that the Padre was constrained to utter a pious ejaculation, which had the disastrous effect of causing the marine Cocles to "catch a crab," throwing his heels in the air and his head into the bottom of the boat. But even this accident did not disturb the gravity of the rest of the ghastly boat’s crew.
When, as it seemed to the Padre, ten minutes had elapsed, the outline of a large ship loomed up directly across their bow. Before he could utter the cry of warning that rose to his lips, or brace himself against the expected shock, the boat passed gently and noiselessly through the sides of the vessel, and the holy man found himself standing on the berth deck of what seemed to be an ancient caravel. The boat and boat’s crew had vanished. Only his mysterious friend, the stranger, remained. By the light of a swinging lamp the Padre beheld him standing beside a hammock, whereon, apparently, lay the dying man to whom he had been so mysteriously summoned. As the Padre, in obedience to a sign from his companion, stepped to the side of the sufferer, he feebly opened his eyes and thus addressed him:
"Thou seest before thee, reverend father, a helpless mortal, struggling not only with the last agonies of the flesh, but beaten down and tossed with sore anguish of the spirit. It matters little when or how I became what thou now seest me. Enough that my life has been ungodly and sinful, and that my only hope of absolution lies in my imparting to thee a secret which is of vast importance to the holy Church, and affects greatly her power, wealth, and dominion on these shores. But the terms of this secret and the conditions of my absolution are peculiar. I have but five minutes to live. In that time I must receive the extreme unction of the Church."
"And thy secret?" said the holy father.
"Shall be told afterwards," answered the dying man. "Come, my time is short. Shrive me quickly."
The Padre hesitated.
"Couldst thou not tell this secret first?"
"Impossible!" said the dying man, with what seemed to the Padre a momentary gleam of triumph. Then, as his breath grew feebler, he called impatiently, "Shrive me! shrive me!"
"Let me know at least what this secret concerns?" suggested the Padre, insinuatingly.
"Shrive me first," said the dying man.
But the priest still hesitated, parleying with the sufferer until the ship’s bell struck, when, with a triumphant, mocking laugh from the stranger, the vessel suddenly fell to pieces, amid the rushing of waters which at once involved the dying man, the priest, and the mysterious stranger.
The Padre did not recover his consciousness until high noon the next day, when he found himself lying in a little hollow between the Mission Hills, and his faithful mule a few paces from him, cropping the sparse herbage. The Padre made the best of his way home, but wisely abstained from narrating the facts mentioned above, until after the discovery of gold, when the whole of this veracious incident was related, with the assertion of the padre that the secret which was thus mysteriously snatched from his possession was nothing more than the discovery of gold, years since, by the runaway sailors from the expedition of Sir Francis Drake.
ooO0Ooo
Referència:
Harte, Bret.
«L’aventura del pare Vincentio».
(The Adventure of Padre Vincentio)
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
Harte, Bret.
«L’aventura del pare Vincentio».
(The Adventure of Padre Vincentio)
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Agost, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada