"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Víctor Amela navega per l'època romana»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Víctor Amela

Víctor Amela navega per l'època romana


     Amor contra Roma, és així com s’intitula la darrera novel·la de l’arxiconegut contertulià, crític, periodista i escriptor Víctor Amela (Barcelona, 1960), autor d’una llarga i dilatada carrera en l'àmbit periodístic, habitual de programes de televisió des de fa trenta anys, i sobretot conegut per l’espai “La contra” de La Vanguardia, la seva participació des de fa una bona colla d’anys a "L’Arucitys", o per "L’hora del lector". Segueix de plena actualitat, atès que recentment ha guanyat el Premi Ramon Llull amb l’obra La filla del capità Groc (2016). La seva darrera novel·la editada enfronta a dos tòtems o el que és el mateix, Ovidi versus August.

     Tota l’obra s’endinsarà en un univers complex que envolta tots dos personatges, on com diu el vell proverbi: “Tots els camins porten a Roma”. Fou precisament a Roma on per primera vegada es parlà de l’orgasme femení de la mà del poeta Ovidi. La dona en l’època romana jugava un paper diferent al dels nostres dies. La parella no existia tal com avui la coneixem, sinó que en aquells temps hi havia prostitutes. Així mateix, August decidia amb qui s’havien de casar les dones de la seva família. Júlia, única filla seva, es revoltà contra August per casar-se amb el seu cosí, que morirà precisament enverinat. Més tard, es relaciona amb Marco Agripa i finalment, Júlia es casà amb Tiberi. Júlia era una dona desimbolta i muntava orgies i festes de manera continuada. Ovidi pretenia canviar la societat i amb els seus poemes d’amor s’enfrontava a August, que ostentava el poder.

     Amela comentà que en aquells trenta anys de la història de Roma que abasten del 12 aC i temps en què August és el màxim pontífex de la religió romana fins al 18 dC, any en què traspassà Ovidi, passaren molts fets sorprenents: dèries d’August i passions d’Ovidi. L’autor parteix de les tesis dels historiadors per enriquir i documentar la seva obra, marcada per un to trist i alhora eròtic. Amela se sentia atret per la novel·la històrica: “Vaig aprendre-la a mitges, no me la van explicar bé. Llavors, fou quan vaig començar a llegir històries. També mirant “Jo, Claudi” i llegint Robert Graves. Allò passà realment”. Tot aquest coneixement el cundimenta amb experiències seves familiars, com succeí a El càtar imperfecte i que aprofita per armar la novel·la:

     “Al Maestrat als anys seixanta vivien com a l’edat mitjana”. Aquest fet li proporcionà que alguns personatges es desplacessin de Forcall (Lessera) a veure August a Roma. Urgídar, un jove iber, amb tan sols divuit anys viatja a Roma per ser orador i poeta. Allí coneix un metge que li presenta Ovidi, que justament començava a editar obres i es troba involucrat en trames importants, com la de presenciar de primera mà la mort d’August o la de vetllar pel record etern de l’obra d’Ovidi.

     El fet que August anés a contracorrent amb el sentiment de les dones, portà la desgràcia a la família. Així doncs, l’afany de poder i alhora moralisme, farà que August no tingui miraments al moment de castigar, i tant és si toca a la seva família, per exemple, desterrarà la filla, Júlia a l’illa de Pandatària, i farà el mateix amb la seva néta Julilla i amb el seu nét Pòstum o el propi Ovidi amb acusacions infundades.

Amor contra Roma - Víctor Amela

     Dins Amor contra Roma trobem un interessantíssim capítol on Ovidi, defensor de la música, de la poesia i contrari a l’autoritat, conversa amb August, l’home més poderós del món, un home a qui ningú podia fer-li ombra. Són dues visions oposades de la vida, si es vol, dos xocs de trens. És aquí on Ovidi rebutjà ésser el poeta de l’imperi quan August pretenia comprar-lo amb diners. Amela, en relació al present capítol glossà: “Puc afirmar que fou així”.

     Hem de tenir en compte que August dominava tots els exèrcits, el poder, mes tingué por a un poeta, que únicament tenia d’arma la paraula. August s’envoltà de poetes, perquè sentia un cert respecte pel vocable, atès que governava l’esperit. La seva mà dreta era Mecenes, que pagava els poetes. Així doncs, Virgili era un mantingut d’August. Recordem que a L’Eneida clamava la glòria de Roma; Horaci era un dels altres poetes assalariats per August. Tots els que pretengué menys un, Ovidi. August no pogué amb ell, tot i que s’hi esforçà per tenir-lo a sa vora.

     Al nostre poeta li sentenciaren: “Si continues fent versos, moriràs de gana sota un pont”, afirmà el pare d’Ovidi, que casualment també li cercava les esposes, i aquest darrer el contestà escrivint versos i la mostra en són els poemaris: Amors, Ars amatòria, que conduïren a August a un alt grau de nerviosisme, perquè sortien de la moral romana de l’època, cosa per la qual contínuament vetllava. El vil romà era un conqueridor i es dedicava a sotmetre. Això s’aplicava tant a homes com a dones. Sodomitzaven. Al respecte, Víctor Amela glossà:

     “L’home romà vil no podia fer el cunnilingus”. Ovidi en L’Ars amatòria explicava: “L’home pot donar plaer al llit a la dona”, per tant, per Ovidi calia erotisme en lloc de conquerir. D’aquesta manera, August el veié com un perill, el seu principal enemic. Els hereus de Roma seguien les pràctiques d’Ovidi i com que això enfurismà a August que pujava per les parets, dictà tres lleis per complir:

     1. Els romans, fills de famílies romanes, s’havien de casar amb vint-i-quatre anys i les dones abans dels vint-i-dos.
     2. Els romans no es podien casar amb actrius, ni elles amb actors, ja que no eren de fiar.
     3. L’adulteri es pagava amb la mort.

     Aquí és on entra de nou en joc Júlia, que fornicà amb Juli Antoni saltant-se completament les lleis del seu pare, August. Juli Antoni pretenia substituir August, emperò se suïcidà. Posteriorment, August greixà l’ab natio memorie, és a dir, esborrar allò que pogués recordar la figura de Juli Antoni i així quedar en l’oblit.

     Ovidi vindicà el plaer femení, convé tenir present que fou el primer de la història en esmenar-ho. A poc a poc, tingué els seus seguidors, la seva doctrina triomfà i posà preocupació als romans amb les seves idees. El nostre món de parella actual rep influència d’Ovidi i dels seus consells amorosos, entre d’altres: treure’s els pèls del nas i de les orelles, portar la toga sense plecs, aplicable avui dia a una camisa per exemple, eren algunes de les seves recomanacions en aquella època, vigents fins els nostres dies.

     Ovidi aturà els metrosexuals, els homes que es cuidaven, sinó que ara només calia seguir els seus consells. També es posicionava sobre com ser infidel. Finalment, Ovidi acabà dient: “I aquests consells que jo dono són difícils de seguir”. Tot i així, seguia anant a la seva: “La millor dona és la que té trenta-cinc anys” o bé, “disfressa els defectes afavorint-los”, parlant sobre els homes. L’Ars amatòria era un volum juganer, entretingut i poc seriós.

     D’altra banda, a més d’Ovidi, August tenia temor als mags i astròlegs, perquè fitaven la realitat i d’aquí que també els desterrà. Un astròleg per exemple, deixà anar que August seria el rei del món. Tot es podia resumir com glossà Amela en un mot, “carmen”, que significa, poema, cant, encanteri. Paraula que temia August.

     August també era supersticiós i per això quan algú li clamà que la pell de foca protegia contra els llamps, sempre en portava un bocí a sobre quan viatjava. August temia Júpiter, déu dels llamps. D’aquesta manera, August es rodejà d’àugurs que realitzaven prediccions per ell. Quan sortia el sol, per exemple, hi havia d’haver silenci. No podien passar els carros. Si volaven ocells era negatiu i sinó positiu. August es guiava per aquesta anècdota a l’hora d’actuar.

     Aquest home capriciós anomenat August vivia al Mont Palatino. Semblava honest, però fingia i vivia ple de luxes: “Si la funció ha agradat, aplaudiu-me”. Ell sentia devoció pel seu pare. August visqué i morí on vivia el seu progenitor. I com a curiositat, l’home més poderós del món morí menjant figues, però d’una figuera, no malpenseu.

     L’emperador August era un home ple de pors, temia els joves perquè eren l’amenaça. Llívia, dona d’August, en canvi, es dedicava a cercar donzelles de divuit anys per complir els capricis del seu marit. I els pares de les donzelles estaven orgullosos que August les desvirgués. L’emperador vigilava i controlava cadascuna de les seves decisions, presses a consciència: “No tiraré per la borda mig segle d’esforços”. Tiberi el succeí, recomanat per ell mateix. Mes, August encomanà assassinar el seu nét pòstum, Juli Agripa per por de rebel·lió contra Tiberi. El nét embogí en saber l’engany del seu avi. Talment, August vetllà i aconseguí la pau a Roma, a pesar dels enfrontaments amb els joves, que li complicaven l’existència.

'Víctor Amela'

     Segons Amela, en aquells anys també hi havia el sobrestànic, romà del cor, que es dedicava a anar al fòrum cobrant a explicar les xafarderies. I com comprava August el poble? Doncs, amb promeses d’entreteniments com les aurigues, curses de cavalls, quadrigues, on tot valia, d’aquesta manera evitava revoltes dins de l’imperi.

     En conclusió, qui vencé aquesta batalla, Ovidi amb la paraula, amb la música o bé August, amb el poder absolut sobre totes les coses? La resposta és ben senzilla. August. Ovidi fou desterrat i morí a l’exili. Mes aquest darrer vencé des del més enllà: “Guiem les nostres vides amb la filosofia d’Ovidi”. Com ell mateix s’aventurà a dir: “El meu llibre es llegirà d’aquí a dos mil anys”.

     Ara Víctor Amela retorna amb una nova novel·la sota el braç i aquest cop ho fa per quedar-se, per consolidar-se dins el dificultós panorama literari i una cosa és evident: dóna bo sentir parlar a aquest autor dels seus llibres, amb molt de deliri i passió, anant d’aquí allà, d’un tema a un altre com si fos un tren d’alta velocitat o un cercador d’Internet, i comentant les mil i una anècdotes, tot un pou de saber. Escoltar en Víctor glossar alguna de les claus de la seva novel·la, és viure-ho en carn i ossos, et transmet les idees a flor de pell, i com no, escoltant-lo, et vénen ganes de llegir la seva novel·la. Som-hi, que ja tardeu!


[ Tast de les primeres pàgines de la novel·la ]


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Víctor Amela navega per l'època romana»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Víctor Amela navega per l'època romana».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]