"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Després de vuit anys de presència continuada en la xarxa, 36 números seriats i 32 números especials publicats, i un total de 2817 entrades individuals editades, amb el número 36 de la revista Lo Càntich, posem punt final a un fantàstic viatge literari i cultural. Nous projectes ens esperen. Projectes que podeu seguir a través de la pàgina de l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies, de tot cor, a totes aquelles persones que ens han proporcionat el seu suport en aquesta meravellosa singladura pels mars i oceans de la literatura, l'art i la cultura. Eternament agraïts!

L'Equip Editorial (els que som, i els que han estat, in memoriam).

«Retrògrad»

Francesc Barrio Julio

Il·lustració:  Esmeralda Vallverdú

La cadira (Esmeralda Vallverdú)

Retrògrad


     Avui em trobava a Barcelona, esperant que l’amic a qui acompanyava sortís de la seva visita del metge. No em venia de gust quedar-me a la sala d'espera. M'havia deixat el mòbil, no portava res per a llegir i ja m'havia atipat d'admirar la pintura surrealista de pintor desconegut que tenia al davant i de resseguir els motius abstractes del teginat del sostre. Tampoc no hi havia ningú interessant a qui mirar dissimuladament. En definitiva, necessitava fumar. Amb urgència.

     Sóc un fumador anàrquic. Em puc passar llargues temporades gairebé sense fumar. Puc estar-me dies sencers sense encendre ni un sol cigarret, ni tan sols penso en ells. Puc passar-me setmanes en què em sento satisfet encenent alguna pipa mentre escric i abandono totalment els paquets de cigarrets. I hi ha dies que no deixo d'encendre una cigarreta darrera l’altre, posseït per la necessitat peremptòria del ritual. També puc patir llargues temporades en què em transformo en un simple ionqui i necessito el tabac més que l'aire que respiro. Els cigarrets van succeint-se un després d'un altre i el vell pensament de “puc deixar-ho quan vulgui” ja no és més que un trist acudit sense gràcia. Ara estic en aquests dies.

     Posseït pel poder de la nicotina, allà estava jo esperant als peus d'un magne edifici de la sorollosa urbs. El mateix nerviosisme que autojustifica el meu tabaquisme em portava a fer intranquils passejos per l'àmplia vorera. No sé. És part del ritual. No puc quedar-me com un estaquirot plantat amb el cigar davant del portal.

     Així em trobava jo, passejant a dalt i a baix per la vorera. En un recorregut prèviament establert. Del portal a la parada d'autobusos. Mitja volta, de tornada al portal i fins a la cantonada del banc. Mitja volta de nou i de tornada a la parada d'autobusos. Monòton i relaxant. Una rutina agradablement amenitzada per la gent amb qui m'anava creuant. Joves sense pressa, avis molt ocupats, runners, marujas que corrien a agafar un bus, senyora amb nen, senyora amb carro, senyora amb bosses, senyora parlant pel mòbil, noies interessants d'aquestes que fan que et giris. Tot allò que pots veure a qualsevol vorera.

     Anava pel meu tercer cigarret i semblava que no anava a succeir res emocionant. Però llavors, jo tornava, per enèsima vegada, de la parada del bus de nou cap al portal. I per la cantonada va aparèixer l'anècdota del dia. Una cadira de rodes marxa enrere.

     De lluny era simplement això: un tipus, un personatge. Ell solet s'autopropulsava amb els peus i s'impulsava a la seva cadira de rodes marxa enrere. No corria gaire, però ho feia rotllo extrem, sense mirar a la seva esquena, sense cap tipus de preocupació de per qui hi pogués haver al seu darrere. Ja el veurien venir!

     El primer que vaig pensar: “Quan baixi el meu amic ja li podré explicar la curiositat del dia. He vist un ximplet que anava ell solet a la seva cadira de rodes... Marxa enrere!” I ens fotaríem a riure i dedicaríem uns minuts a divagar sobre com de malament que està la gent. I més tard ho explicaríem a casa i ho comentaríem amb els amics. Sí, bé, ja sabeu, la bestiesa absurda que dóna per a uns dies de xerrameca.

     El capsigrany de la cadira de rodes marxa enrere havia acabat per passar al meu costat. I havia tingut l’oportunitat d’observar-lo millor. I realment era tot un personatge. Era oriental. Xinès suposo. No era un personatge perquè fos xinès. Era hivern, però no feia gaire fred. Era un dia bastant assolellat encara que sí que refrescava bastant. I ell només anava vestit amb un senzill xandall i una samarreta. A mi se'm refredava el clatell només veure’l. La cadira de rodes era bastant vella, se la veia una mica malgirbada. Les rodes posteriors tenien les gomes molt gastades i es veien molt fetes malbé pel temps. Tampoc no era un personatge per ser pobre.

     Al recolzabraços esquerre portava penjant una bossa de plàstic. Semblava buida. Potser anava a buscar alguna cosa. Al seient, entre el seu prim cos i el recolzabraços dret sobresortia el coll d'un orinal d'hospital. Es veia brut i desgastat. No vaig veure el seu contingut. Tampoc això no ho feia un personatge. Suposo.

     Va seguir marxa enrere, impulsant-se amb els peus. El seu moviment no era continu. Anava traslladant-se a empentes. Un impuls, un parell de metres. Un altre impuls, una mica més. Sense mirar. Fins a arribar als contenidors d'escombraries que hi havia situats abans d'arribar a la parada d'autobusos. Es va parar davant d’un d'ells. No vaig poder fixar-me en el que va fer. Però juraria que, després del gest, la bossa de plàstic contenia alguna cosa.

     Això és el que el va transformar en un personatge. Llavors ho vaig entendre. L'home que anava marxa enrere a la cadira de rodes no era un simple babau. No feia coses estranyes. Era un retrògrad. Mai n'havia vist un. N’havia sentit parlar però mai n'havia vist cap. Havia presenciat una cosa molt especial, una cosa màgica.

     El retrògrad va seguir el seu camí marxa enrere fins a la següent cantonada. Va girar i el vaig perdre de vista. Jo vaig somriure.


Francesc Barrio Julio
(Santa Coloma de Gramenet, 1968)
«Retrògrad»

Il·lustració:
'La cadira (Esmeralda Vallverdú)'
"La cadira"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)


Referència:
Barrio Julio, Francesc.
«Retrògrad»
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]