«Amor, deixa’m dormir», de Carme Ballús A: Caducitat immediata Sílvia Romero i Olea "Són molts els llibres que passen sota l’atenta mirada dels lectors. De vegades, en acabar-los, ens limitem a desar-los al prestatge corresponent, però en altres ocasions sentim la necessitat de compartir-los. Malauradament, avui en dia la majoria de títols estan condemnats a la Caducitat immediata. Potser és a les nostres mans evitar-ho."

«Amor, deixa’m dormir»,
de Carme Ballús

La meva lectura

     Fa un parell de mesos vaig conèixer la Carme Ballús —virtualment parlant— mitjançant una amiga comuna, i tot conversant sobre Amor, deixa’m dormir, el seu segon recull de relats editat, em vaig brindar a publicar un comentari en aquesta secció “Caducitat immediata”. Malauradament, quan vaig trobar el llibre a la bústia, jo estava immersa en una d’aquelles etapes d’excés de feina que et fan desitjar jornades d’hores infinites per poder-te’n sortir, i fins fa quatre dies no he tingut l’oportunitat de llegir-me els seus divuit contes i gaudir de l’estil àgil i alhora incisiu de l’autora.

     Sovint esmento la dificultat d’elaborar una crítica exhaustiva quan l’obra a ressenyar és un recull de contes, i amb Amor, deixa’m dormir no penso fer cap excepció perquè, veritablement, aquesta és la realitat: tots i cadascun dels contes que hi trobem mereixerien un comentari. Potser alguns precisarien un parell de frases concises, potser d’altres necessitarien uns quants paràgrafs, perquè, tot citant Blanca Busquets, prologuista del llibre, “són petites històries, sense daltabaixos importants però intensament pròximes.”

     I voldria remarcar aquestes paraules, “intensament pròximes”, perquè just aquesta sensació de proximitat que sentim vers els personatges i les seves vivències és, juntament amb la pulcritud i polidesa estilístiques, la riquesa i l’encert d’Amor, deixa’m dormir.

     Un altre aspecte que esmento sovint en tractar aquests reculls de narrativa breu és l’existència o mancança d’algun element unitari, sigui temàtic o formal. En aquest sentit val a dir que la majoria dels personatges pertanyen a la tercera edat, o bé que hi ha diverses històries amb un toc de denúncia social sobre l’actualitat d’aquest col·lectiu, o també que alguns contes et fan somriure gràcies a la fina ironia que l’autora sap fer destil·lar entre línies, o pel contrari que hi ha relats on el drama de la situació explicada ens colpeix... I tot plegat em duu a les meves pròpies paraules, esmentades més amunt: tots i cadascun dels contes que hi trobem mereixerien un comentari.

     Però com que això no és possible per una òbvia qüestió d’extensió, em limitaré a oferir-vos el primer i l’últim paràgraf de “Muses fugisseres”, un dels relats d’Amor, deixa’m dormir.

     Inici del conte (p. 83): Es miren l’una a l’altra amb suspicàcia, donant-se mútuament la culpa del silenci que ho envaeix tot. Si no em dius res, jo què vols que hi faci. Després d’una tarda de converses estèrils amb la pantalla de l’ordinador, l’escriptora ha sortit de casa a airejar-se.
     Final del conte (p. 85): Però avui i només per fer dits —com els pianistes—, abans de fer-se el sopar es posarà una estoneta davant l’ordinador i descriurà un ensopit viatge amb autobús.

     Curiosament, malgrat haver desvelat el final del conte, no he comès de cap de les maneres cap tipus d’spoiler. Tot el contrari: l’enginy del relat és en la descripció d’aquest “ensopit viatge amb autobús”. I personalment no puc més que dir: chapeau!

     I si se’m permet, i ja com a tancament, torno a parafrasejar unes paraules del pròleg de Blanca Busquets, quan comenta la seva primera sensació en llegir el recull: “els contes d’Amor, deixa’m dormir, em van semblar rodons”.

Carme Ballús

L'autora (extret de la contracoberta del llibre)

     Carme Ballús (Granollers, 1955), és catedràtica de llengua catalana i literatura a l’Institut Antoni Cumella de Granollers i viu a Les Franqueses. És casada i té dos fills i dos néts.

     Ha tingut cura de l’edició de novel·les i obres de teatre d’autors com Manuel de Pedrolo i Jordi Teixidor.

     Escriptora de ficció tocatardana, ha rebut diversos premis pels seus relats breus. Com a membre del col·lectiu literari “Pep Campei” ha publicat la novel·la d’autoria conjunta L’artefacte, premi Vila d’Ascó 2010.

     El relat breu és el seu gènere de ficció predilecte i en ell pensa seguir investigant mentre la salut, el temps i el desig de comunicar-se escrivint li ho permetin.

L’obra: (extret de la contracoberta del llibre)

     Una parella d’avis va de visita i es desferma una tempesta. Un jubilat pateix pel seu amic maltractat. Un ancià indigent mor víctima d’una juguesca juvenil. Els vells asseguts al banc del “si no fos” no són ben bé el que semblen. Quatre amigues granadetes viatgen pel món buscant l’eterna joventut. Dos “iaioflautes” passen a l’acció. Un professor a punt de jubilar-se recorre a la ironia per sobreviure. Penèlope es pregunta si val la pena passar la joventut esperant Ulisses.

     Carme Ballús, amb Amor, deixa’m dormir —el seu segon recull de narracions— ens endinsa al territori vital de la vellesa. L’autora explora els sentiments que els seus personatges viuen en topar-se amb la fragilitat del cos i la ment. Al mateix temps, ens ofereix una mirada crítica i sorneguera sobre com la societat actual tracta la gent gran. Divuit contes que ens parlen de tendresa i de crueltat, d’enveges i de compassió, d’humor i de compromís, escrits en un estil àgil i intens.

Sílvia Romero i Olea

Caducitat immediata

Referència:

Romero i Olea, Sílvia.
«Amor, deixa’m dormir», de Carme Ballús
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>