"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Joan Vinyoli»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Joan Vinyoli


Joan Vinyoli: el poeta sota la sorra

(Barcelona, 1914-1984)


'Joan Vinyoli'

Joan Vinyoli: el poeta sota la sorra


     Joan Vinyoli sempre ha estat un poeta a l’ombra de tants d’altres vanagloriats, com per exemple Salvador Espriu, que en una carta li escrigué unes paraules de reconeixement: “Malgrat l’estupidesa del país, la importància de la teva poesia anirà creixent de dia en dia”; o d’altres com Josep Carner i Miquel Martí i Pol, no per mancances de talent, sinó perquè els altres van saber transportar la seva poesia a dimensions més universals, en canvi, Vinyoli, de caràcter autodidacta, se servia dels camins de les vivències per portar a terme les seves arrels poètiques. De fet, aquesta és la tasca de tot poeta: exercir de poeta. Com glossava ell mateix d’una cita adaptada de Rainer Maria Rilke: “La poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències”. Aquesta afirmació sintetitza tota l’obra poètica de Joan Vinyoli, que s’emmarcarà més en les experiències presses en primera persona que no pas per allò que sent en aquell moment. D’aquí que gran part dels seus poemes es basteixin amb elements sensorials. Una poètica plenament unitària i que mostrava diversos estils, sempre allunyat de qualsevol moda del moment. Vinyoli aviat va convertir-se en un referent per a joves poetes, perquè va saber encaminar la seva poesia dins de l’originalitat, vestida d’imaginació i com no, també de modernitat. En Vinyoli, com explanava Miquel Martín: “Vida i obra formen un tot”. Per tant, igual que Mercè Rodoreda, Salvador Espriu i tants altres, la seva vida va influir en la seva obra. O com molt bé afirmava el mateix Vinyoli: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”.

     El poeta de l’experiència nasqué al número 117 del passeig de Gràcia de Barcelona, el 3 de juliol del 1914. El seu cognom era originari d’Itàlia, Vignoli, que aviat adaptà a la grafia catalana. Un dels fets que marcà la seva vida fou la pèrdua del seu pare quan tan sols tenia cinc anys, amb només trenta-set anys, que contrastà amb el naixement de la seva germana Carme. Això inicia uns problemes econòmics i la família se’n ressenteix, i decideixen traslladar-se a Sant Joan Despí, en una casa que tenia poca il·luminació i propera a les vies del tren, uns moments que només gaudia quan jugava amb la seva germana i que molt bé plasmarà al poema “Retrat de família”, editat l’any 1970; fins que l’any 1922 retornen a Barcelona, allí Vinyoli estudia al Col·legi del Sagrat Cor. La família passa molts estius a Santa Coloma de Farners en un pis que els presta la família de Josep Fornés, un metge amic del pare d’en Joan. Aquest metge li facilita entrar a treballar a l'editorial Labor, atès que, n’era un dels propietaris. Lloc on ocupà diversos càrrecs i estigué fins a l’hora de jubilar-se. Sobretot destacà per traduir novel·les policíaques. De totes maneres, Vinyoli mai se sentí satisfet amb aquest treball, que al mateix temps li posava impediments en la seva escriptura, perquè li restava temps. Els estiuejos de Santa Coloma de Farners feien molt feliç en Vinyoli i són uns paratges que sovintegen en la seva poesia. Uns paratges que ajudaren el poeta a descobrir l’entorn natural, però també l’amor o la vocació literària, com digué l’autor: “Vaig descobrir el món i els seus matisos”.

     Dins la trajectòria poètica de Joan Vinyoli, els estudiosos fixen dues etapes ben diferenciades: la primera que va de 1937 a 1963, una etapa d’iniciació, on diverses vegades advoca per replantejar-se la seva poesia, en la qual edita cinc reculls poètics, i una segona etapa que inclou onze volums de poesia i on es veuen clarament les seves referències: Carles Riba, Rainer Maria Rilke, entre d’altres i on a més d’evolucionar en la seva carrera poètica arribarà la consolidació.

     El 1927 Joan Vinyoli guanya el primer premi literari en els Jocs Florals de Santa Coloma. Temps en què estudia comerç i escriu contínuament, fins que en una revista descobreix un fragment d’un poema de Rilke, “Quaderns de Malle Laurids Brigge”, que li canviarà la vida. A partir d’aquí sent molt interès per la poesia de Rilke i que a la vegada traduirà, un reconegut poeta austríac que mostrava en imatges poètiques els problemes del cristianisme, en una època de desencantament. Això fa que conegui en Carles Riba l’any 1935 mitjançant el poeta Joan Teixidor, amic de tots dos. Riba serà una altra de les seves influències durant la seva primera etapa poètica, la que clou amb El callat (1956) i amb qui tingué també una gran amistat. D’ell en pren la manera de cercar el coneixement en la poesia, com una eina per conèixer-se a si mateix, i el món que l’envolta, així com també una manera d’aconseguir l’espiritualitat. Val a dir que Riba fou un altre lletraferit que va saber veure el talent de Vinyoli i ho plasmà en una dedicatòria: “Per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.

     Al cap de poc temps, apareix el seu primer llibre de poesia Primer desenllaç (1937), gràcies a l'editorial que tenia la residència d’estudiants. Un llibre amb una única pretensió, la de fer art. El poeta se sent cridat per la poesia, a la qual hi dedicarà esforços, però patirà uns moments de perplexitat i de confusió a causa de la guerra civil. Obra que presenta alguns dels elements que l’acompanyaran al llarg de tota la vida poètica: la fe, la mort, l’amor.

     Val a dir que Rainer Maria Rilke no fou l’única i principal referència, una altra era Carles Riba, i el seguiren Friedrich Hölderlin, Arthur Rimbaud, W.B. Yeats, i William Shakespeare, la inspiració d’aquest darrer es veurà a Domini màgic (1985); també Wolfgang Amadeus Mozart. Són els maons essencials del mur que Joan Vinyoli acabà construint en la seva poesia. Vinyoli també beu del romanticisme alemany. El poeta veu la poesia com una manera d’arrelar-se a l’entorn on viu, i així alliberar-se d’allò que envolta negativament la humanitat.

     Durant la postguerra, Vinyoli no edità gran cosa, preferí mantenir-se en silenci i sobretot cartejar-se i mantenir amistat amb Carles Riba, Marià Manent o Joan Teixidor. També conegué a Isabel Abelló que l’acosta més al món poètic i li dóna a conèixer William Shakespeare, així com li fa replantejar la seva vida i obra. Aquest l’inspira per escriure un vers que marcarà tota la poètica de l’autor barceloní: “He de fer alguna cosa de la meva misèria”. Vers que marca un pas endavant des de la modèstia.

     L’any 1945 posa ordre a la seva vida personal i es casa amb Teresa Sastre amb la qual tindrà tres fills: Joan, Albert, i Raimon. Són uns anys en què Vinyoli no atura la seva escriptura. Apareix De vida i somni (1948) que alhora obté el premi en el IV Certamen Literari organitzat pel Círcol Cultural Columbense de Santa Coloma de Farners. L’any 1950 venç la Flor natural en els Jocs Florals de Girona i el premi a la millor poesia als II Jocs de Cassà de la Selva. Així com també participa en tertúlies literàries, i en lectures públiques de poemes. Li segueixen arribant els premis en diferents certàmens literaris i veu la llum un nou llibre Les hores retrobades (1952) que també serà guardonada amb el Premi Óssa Menor. Obra amb abundants descripcions paisatgístiques.

'Joan Vinyoli'

     El 1952 és un any important dins de l’obra de Vinyoli perquè comença a estiuejar amb la família a Begur, una ciutat que l’inspirarà plenament en la seva obra que vindrà posteriorment. D’aquesta n’extragué algunes de les seves millors metàfores i elements sensorials aplicats al mar. Allí hi passa grans moments plens de goig: participa de la vida cultural ballant sardanes, va a lectures de poemes, fins i tot, realitza excursions en aquells paratges o aprofita per relaxar-se a la platja davant del mar que tant l’enamorava. Aquests moments queden reflectits al poemari Llibre d’amic que veurà la llum vint anys més tard, tal com deia ell, per evitar confusions. Uns estiuejos que duraren fins al 1978, any en què li començaren a sorgir greus problemes de salut. Per Vinyoli, Begur no era una població qualsevol, sinó que era quelcom més dins de la seva escriptura, era una pedra clau en la seva obra: “Important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital”. Aquestes paraules glossaven molt bé el que representà la ciutat per la seva poètica, recordem, una poètica basada en el món de l’experiència més que en la dels sentiments.

     Quatre anys després, veu la llum un dels seus llibres poètics més coneguts, El callat, obra molt marcada pels elements sensorials, i abundància de simbolisme. Amb aquest recull Vinyoli es proposa allunyar-se de la poesia i cercar més l’espiritualitat. Seguia la sentència de Nietzche, autor del qual traduí uns quants poemes: “Tan sols un manament valgui per a tu: sigues pur”. Això el perjudicà i mantingué un llarg silenci, només escrivint algunes estones esporàdiques a les nits. Llavors, es manté uns anys en silenci, set, fins que publica Realitats (1963), obra amb la qual vol iniciar un altre gir dins la seva poesia. L’obra no té bona acollida i això afecta l’autor. Temps en què el poeta viu una crisi personal i també religiosa que cada cop el farà més agnòstic, que afectarà la seva escriptura i li crearà també inestabilitat laboral, entre altres efectes. Fins a tal punt, que decideix estudiar filosofia. Període en què perd un gran amic Joan Petit. Vinyoli es plantejava si seguir escrivint poesia en la línia de El Callat o bé, enganxar-se a la poesia realista, de moda en aquell temps. Durant aquest temps es relacionà amb Gabriel Ferrater, un poeta que començava a sobresortir.

     Durant la dècada dels anys setanta Joan Vinyoli participà en un recital poètic al Gran Price, fet important perquè va reivindicar la nostra poesia dins de l’època dictatorial, un recital en què hi participaren algunes de les veus poètiques més sobresortints del moment: Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Joan Brossa, Rosa Leveroni, J.V. Foix, Agustí Bartra o Josep Palau i Fabre entre d’altres. És el moment més prolífic de l’autor, edità diverses obres: Tot és ara i res (1970), fita destacada en la carrera de l’autor; Encara les paraules (1973), amb la qual guanya el Premi Lletra d’Or; Ara que és tard (1975), que també obté un premi, ara rep el Premi de la Crítica Literària i el Premi de la Crítica Serra d’Or; aquestes tres amb un to unitari, trist i de caire existencialista; compila la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 (1975), i Vent d’Aram (1976), també Premi de la Crítica Serra d’Or. Un poemari amb el qual arribà a la gent. És l’any en què rebutja el Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana, potser perquè algun cop més d’un li havia fet entreveure que tenia poc compromís amb la lluita política de Catalunya, ja fos pel seu conservadorisme: “Essent la meva nacionalitat catalana, acceptar l’opció al Premio esmentat, amb les connotacions que representa, no s’avé gens amb els meus principis”. Tot i això, en Joan no detura la seva escriptura i segueix molt actiu, veuen la llum Llibre d’amic (1977), de temàtica amorosa i escrit originalment entre els anys 1955 i 1959, segueix mantenint la capacitat comunicativa de l’autor; El griu (1978), un llibre de poesia eròtica; un nou recull compilatori de poemes amb el títol Obra poètica 1975-1979 (1979), en la qual s’inclouen una sèrie de poemes que mai han vist la llum sota el títol de “Cercles”. Ara Vinyoli mostra interès per Nietzsche del qual en tradueix alguns poemes i estableix contacte epistolar amb Miquel Martí i Pol. És l’etapa de consolidació del poeta que contrasta amb el seu declivi físic. És durant els anys setanta que la seva salut comença a afeblir-se i pateix un infart l’any 1972 i una trombosi cerebral l’any 1978.

     Tot i els greus problemes de salut que l’havien afectat durant la dècada dels setanta, Vinyoli segueix fidel als seus principis d’escriptor i ara edita A hores petites (1979), guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d’Or ; al qual segueixen Cercles (1979), on planteja una reflexió de caire filosòfic de l’existència humana i Cants d’Abelone dins la revista Reduccions. Un poemari que seguia explotant el tema amorós, ja fos de caire més místic o més passional. Moment en què també es publica Antologia poètica. Després, aniran venint els reconeixements a la seva llarga trajectòria poètica amb la concessió de la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya i de la Medalla d’Or al Mèrit Artístic per l’Ajuntament de Barcelona. Però en Vinyoli seguí treballant intensament fins als darrers anys de vida, a la vegada, esperonat pel reconeixement de la seva poesia, encara veieren la llum Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984), tots dos editats el mateix any; dos poemaris que van a cavall de la mort i la paraula; o algunes traduccions de poemes de Rainer Maria Rilke intitulades Versions de Rilke, tot escrit pocs mesos abans de la seva mort. Una prova més de la seva infatigable tasca poètica foren les aparicions pòstumes de dues obres més: Noves versions de Rilke (1985) i Barcelona/Roda de Ter. Correspondència (1985), que recull els sis anys de cartejament amb Miquel Martí i Pol.

Poesia Completa - Joan Vinyoli

Els poemes de la darrera etapa de Vinyoli van esdevenir una cerca de respostes a les preguntes que l’inquietaven, fins a generar una poesia més metafísica i de caire moralitzador, també com no, la mort, que s’apropava per culpa de la seva malaltia, els records de temps passats, però contenint els elements de sempre de la cuina vinyoliana, l’obsessió per trobar la paraula adequada i saber-se expressar, la quotidianitat, la felicitat, l’amor per les petites coses de la vida.

     (Vinyoli, Joan, “Epíleg” a Domini màgic: “A Vallvidrera vaig decidir no escriure més i dedicar-me a l’estudi i a la meditació, per veure si podia saber alguna cosa que no m’arribés per via del coneixement poètic, justament sobre aquest mateix i sobre el “món”. És com dir que en certa manera aspirava a “filosofar”. [...] Això no obstant, allí mateix, en plena dejecció, vingueren somnis, records, imatges, paraules que m’urgien que les transformés en poemes. Eren poemes d’algú que torna de molt lluny, de molt endins de si mateix, i té com “visions”. Solitari, molt solitari ja, però per això mateix solidari amb tots, conscient que la poesia nascuda de la “puresa” i la profunditat és un bé que “ens exalta, ens consola i ajuda”.”)

     Els darrers anys de vida no foren mancats de complicacions per Vinyoli. Això féu que s’aferrés intensament al fet poètic per combatre contra la mort. A més de les anteriors malalties que l’afectaren i el vestiren d’una fràgil salut, li diagnosticaren un càncer a la pell. Fou intervingut d’urgència i la cosa ja no anà mai més bé. Vinyoli residí els darrers anys de vida a l’Hotel de Vallvidrera per culpa de la seva malaltia. Fins que abandonà aquest món el 30 de novembre del 1984. Un any després li concediren de manera pòstuma el Premio Nacional de les lletres espanyoles.

     La grandesa de Vinyoli li ve de la mà d’estar situat al marge de totes les modes que imperaven quan escrivia, de donar vida a una poètica unitària, de saber adoptar diversos estils, de ser un model per a generacions més joves, de ser un poeta amb originalitat i de saber crear el seu propi univers poètic.

     Vinyoli segueix essent un dels poetes catalans més prolífics de tots els temps, alhora, un dels autors que hauria de ser més conegut, potser, de vegades oblidat pels seus problemes amb la beguda, un poeta que escrivia des de la quotidianitat, amb senzillesa, però sense defugir els temes que més l’inquietaven, els que envolten tota existència humana: l’amor, com a moment de satisfacció que et regala la vida, més que el passional; la fe o la mort, que naveguen sempre a través dels seus versos. Un home a qui agradava allunyar-se dels cercles propers a la universitat, marcat per un clar autodidactisme, emperò també dedicat plenament a una única tasca, la del poeta. Un autor amb unes maneres de fer determinades. D’aquí que l’anomeni el poeta sota la sorra, un poeta que emergia seguint el seu propi camí creatiu fugint de les modes que imperaven. L’home que anava a la recerca de l’univers. Que investigava contínuament noves fórmules poètiques i que s’interessava fins i tot, en l’art per trobar-les. Com recalcà Pep Solà, expert en Vinyoli, el poema “D’on, on, vers on,” està inspirat en un quadre de Paul Klee on hi apareixia un àngel desvalgut: “M’agradaria fer poemes que fessin la impressió de Klee”, digué el poeta. Vinyoli, un poeta que fins i tot, va dedicar un poema a una bola de billar o al vi, un dels seus principals símbols, si més no, un poeta encara per conèixer. La poesia, com explanava Joan Vinyoli a “Elegia de Vallvidrera” dins el recull poètic “Passeig d’aniversari” li havia salvat la vida, esperem, com al nostre poeta, que la poesia salvi a més gent. D’un poeta, Vinyoli, que ha estat un autor traduït a prop d’una vintena de llengües. La saviesa rau en aquest gran poeta. Deixem-nos-hi acompanyar en el nostre viatge.

«El vell i la mar»

Joan Vinyoli

El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
Cal saber-ho fer:
que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d’una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afons.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.

Joan Vinyoli - signatura

(A: Domini màgic, 1984)

ooO0Ooo



Lletra.uoc.net

— MARTÍ, Miquel, “Vinyoli, viure poèticament”, Diari de Girona, 29 de juny del 2014.

— NOPCA, Jordi, (2014). Centenari d’un poeta retrobat. Vinyoli, de la A a la Z, dins el diari Ara.

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/vinyoli/callat.html


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Joan Vinyoli»
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]