
Història de la bellesa
"Introducció" (fragment) «Bell» —igual que «graciós», «bonic», o bé «sublim», «meravellós», «superb» i expressions similars— és un adjectiu que fem servir sovint per qualificar una cosa que ens agrada. En aquest sentit, sembla que ser bell equival a ser bo i, de fet, en diferents èpoques històriques s'ha establert un estret vincle entre allò que és Bell i allò que és Bo. Però si jutgem a partir de la nostra experiència quotidiana, tindrem a considerar bo allò que no només ens agrada, sinó que a més voldríem posseir. Són infinites les coses que ens semblen bones —un amor correspost, una fortuna honradament adquirida, una menjar refinat— i en tots aquests casos voldríem posseir aquest bé. És un bé allò que estimula el nostre desig. Així mateix, quan jutgem bona una acció virtuosa, ens agradaria que fos obra nostra, o esperem arribar a realitzar una acció de mèrit semblant, esperonats per l'exemple d'allò que considerem que està bé. O bé anomenem bo a allò que s'ajusta a un cert principi ideal, però que produeix dolor, com la mort gloriosa d'un heroi, la dedicació de qui té cura d'un leprós, el sacrifici de la vida d'un pare per salvar el seu fill... En aquests casos reconeixem que l'acció és bona, però —ja sigui per egoisme o per temor— no ens agradaria veure'ns embolicats en una experiència similar. Reconeixem aquest fet com un bé, però un bé aliè, que contemplem amb cert distanciament, encara que amb emoció, i sense sentir-nos arrossegats pel desig. Sovint, per referir-nos a actes virtuosos, que preferim admirar a realitzar, parlem d'una "bella acció".
Si reflexionem sobre la postura de distanciament que ens permet qualificar de bell un bé que no suscita en nosaltres desig, ens adonem que parlem de bellesa quan gaudim d'alguna cosa per allò que és en si mateix, independentment del fet que el posseïm. Fins i tot un pastís nupcial ben fet, si l'admirem a l'aparador d'una pastisseria, ens sembla bell, encara que per raons de salut o falta de gana no el desitgem com un bé que cal conquerir. És bell allò que, si fos nostre, ens faria feliços, però que segueix sent bell encara que pertanyi a una altra persona.
Si reflexionem sobre la postura de distanciament que ens permet qualificar de bell un bé que no suscita en nosaltres desig, ens adonem que parlem de bellesa quan gaudim d'alguna cosa per allò que és en si mateix, independentment del fet que el posseïm. Fins i tot un pastís nupcial ben fet, si l'admirem a l'aparador d'una pastisseria, ens sembla bell, encara que per raons de salut o falta de gana no el desitgem com un bé que cal conquerir. És bell allò que, si fos nostre, ens faria feliços, però que segueix sent bell encara que pertanyi a una altra persona.
Umberto Eco
(Alessandria, Itàlia, 5 de gener de 1932 - Milà, Itàlia, 19 de febrer de 2016)
«Història de la bellesa - "Introducció" (fragment)»
— Homenatge a Umberto Eco, que ens ha deixat —

"Leonor de Toledo amb el seu fill Giovanni de Mèdici"
Bronzino
(Florència, Itàlia, 1503-1572)
Referència:
Eco, Umberto.
«Història de la bellesa - "Introducció" (fragment)».
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>

Eco, Umberto.
«Història de la bellesa - "Introducció" (fragment)».
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>

0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada