«Experiències» Maria Rosa Corretgé Olivart Il·lustració: M.T. Cárthaigh

Experiències

     Cada dia sonava el despertador a la mateixa hora i estava molt cansada. No parava de repetir-se ni sabia si duraria massa aquella situació. Arribava a l’estació de trens a primera hora del matí i la primera cosa que feia era mirar el plafó d’informació per si ja estava anunciat el comboi i la destinació.

     Mirava les cares de la gent, mentre estava asseguda intentant descansar una mica. Tothom caminava al seu pas i les maletes rodaven sense parar. La gent aprofitava el temps, llegint, mirant el mòbil, xerrant amigablement... Ella acostumava a portar la seva bossa amb els seus objectes de treball i personals. Arribava l’hora d’anar a les vies i s’aixecà d’una revolada. Caminava amb el cap dret amb pensaments positius mentre baixava les escales mecàniques. Obria la porta del tren, pujava i seleccionava el seient de la vora de la finestra. Semblava que li donava més vida i alegria si veia el paisatge. Es posava a llegir, a escoltar música i fins i tot descansava. La melodia que anunciava les diferents parades a les estacions anava sonant. El revisor estava demanant els bitllets i controlant els passatgers, però ella estava serena observant la sortida del sol. Tot just va sonar la seva parada “propera destinació Valls”. Es va aixecar d’un revolt i es va dirigir a la porta del vagó per sortir. El tren s’aturà i ella va baixar.

     L’estació de la població estava plena de gom a gom. Es va dirigir al seu centre de treball per començar un nou dia a l’escola on l’havien destinat. Allí realitzava la seva tasca durant tot el dia i la gent que l’envoltava li tenia molta admiració per tot l’esforç diari que feia per anar fins a l’escola. Quan arribava la tarda i sonava el timbre, les classes es quedaven buides i l’espera es feia una mica llarga perquè no s’havia acabat el dia per a ella. Ara li faltava el tram final del camí que era l’arribada a casa. Intentava distreure’s per anar passant el calvari. Es dirigia a l’estació per agafar el tren... sentia un altre cop la melodia que anunciava algun retard, no massa important. Ja eren quarts de set de la tarda i la cosa no estava per bromes. Encara li quedava un transbord per agafar un altre tren que anava direcció a Lleida. Baixà a la propera estació i esperà un quart d’hora més. Per fi va arribar el tren, va obrir la porta, pujà i va seure. Li venien tot tipus de pensaments tant positius com negatius, però no li quedà més remei que conformar-se amb què hi havia. Es va posar a corregir les feines del dia, a fer mots encreuats, no hi havia pressa perquè faltava una hora per arribar a Lleida. Així que passava el temps com podia. Veia cares cansades de tot el dia, gent plena de maletes, bosses i fins i tot, n’hi havia que dormien. El tren anava parant a les estacions, el personal pujava i baixava. Ella mirava a la finestra, ja era tot fosc i el cansament s’apoderava del seu cos. De sobte, escoltà: “Propera parada Lleida”. La seva cara va canviar i caminà ràpidament cap a la porta. El tren s’aturà, ella baixà, es va dirigir a les escales i al passadís sota terra que anava fins a la sortida de l’estació. Va sortir per les portes i respirà aire, emperò, el viatge encara no s’havia acabat, li faltava arribar al seu poble que estava a deu minuts de la capital. Aquell dia no hi va haver cap retard important i no calia alleugerar el pas. Caminà per la ciutat fins a l’estació d’autocars. Va pujar amb l’abonament, saludà a la conductora que ja la coneixia i sabia el seu viatge diari per anar a treballar. Va seure i va gaudir del temps que li quedava per arribar a casa. Ja estava a la parada, l’autocar s’aturà i la gent baixà. Ella va caminar mirant el rellotge que marcava les 9 de la nit. A casa seva l’esperaven i es tranquil·litzaven perquè ja s’havia acabat el patiment d’aquell dia, l’endemà en seria un altre, amb el mateix itinerari i esperant que no hi hagués cap complicació perquè el temps era valuós. Ella va anar seguint aquest circuit els dos anys que va tenir la feina en aquella població i cada dia quan finalitzava el trajecte repetia les mateixes paraules en veu alta: “Dono gràcies per arribar a casa i tot això formarà part de la meva experiència”.

Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«Experiències»

Il·lustració:

"El tren"
M.T. Cárthaigh

Referència:

Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«Experiències»
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>