"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Cartes d'una pionera»

Elinore Pruitt Stewart

Viena Edicions

Cartes d'una pionera (Elinore Pruitt Stewart)

Cartes d'una pionera

Elinore Pruitt Stewart

Traducció: Marta Pera Cucurell

Viena Edicions
Col·lecció: Inquiets de Viena, 3
220 pàgines - Format: 14,5 x 21,5 cm - Rústica cosida amb solapes
ISBN: 978-84-8330-872-1


«Així que obres el llibre, et captiven l’aroma
de les grans praderies americanes
i l’encantadora personalitat de l’autora.»
The New York Times

          L’any 1909, una vídua jove va decidir deixar la seguretat de la seva tranquil·la població a la riba del Mississipí i marxar amb la seva filla de dos anys a les indòmites muntanyes de Wyoming, en ple Oest americà. I un cop instal·lada, va escriure una vintena de cartes a la seva antiga mestressa, la senyora Coney, en què li explicava la seva insòlita experiència. Amb aquesta dona increïble, plena d’una alegria i una empenta inigualables, aprendrem a plantar tomàquets en un clima gèlid, a muntar el cavall més mandrós de tot Wyoming i, sobretot, a tirar endavant en un entorn esplèndid però allunyat de tot i de tothom, en què s’han de recórrer més de cent quilòmetres per parlar amb algú que no mengi farratge.

Nota de l’editor de 1914

          L’autora d’aquestes cartes és una dona jove que va perdre el marit en un accident de ferrocarril i va anar a Denver a buscar el manteniment per a ella i la seva filla de dos anys, la Jerrine. Va agafar les primeres feines que va trobar i va treballar de dona de fer feines i de bugadera per hores. Més endavant, per millorar la seva situació, va acceptar fer de majordoma per a un pròsper ramader escocès, el senyor Stewart, que s’havia establert en un terreny de 65 hectàrees a Wyoming. Les cartes, escrites durant uns quants anys a una antiga patrona de Denver, expliquen la història de la seva nova vida al nou país. Són cartes genuïnes, i es van imprimir tal com s’havien escrit, amb l’excepció d’alguna omissió ocasional i l’alteració d’algun nom.

Houghton Mifflin Co.
Primavera de 1914

          Elinore Pruitt (Forth Smith, Arkansas, 1876 – Rock Springs, Wyoming, 1933) va treballar en diverses ciutats fent feines rutinàries i mal pagades fins que l’any 1909, vídua i amb una filla de dos anys, va decidir acceptar la responsabilitat de fer de majordoma d’un ramader escocès que en aquell moment era l’amo d’una gran part del territori de Wyoming. Les cartes que va adreçar a la seva antiga mestressa, la senyora Coney, explicant-li el viatge i les condicions del ranxo isolat a les muntanyes en què vivien, com també l’activitat diària a la casa i en les escasses hores de lleure, ofereixen un testimoni extraordinàriament vívid de l’experiència dels colons americans. Aquestes cartes es van publicar a partir de l’octubre del 1913 a l’Atlantic Monthly, la revista del Boston Liberal, i van aconseguir un gran èxit entre la crítica i els lectors, que n’elogiaren l’empenta i l’autenticitat. Comparades sovint amb el Walden de Thoreau, les cartes d’Elinore Pruitt Stewart, fins ara inèdites en català, ens conviden a endinsarnos en les vastíssimes extensions del Wyoming del 1900 en companyia d’una dona extraordinària que va comprendre ben aviat que el pragmatisme i el sentit de l’humor són recursos imprescindibles per sobreviure al fred, la solitud i l’aïllament extrem.


Tast de Cartes d'una pionera
(Cortesia de Viena Edicions)

1. L’arribada a Burnt Fork

Burnt Fork, Wyoming,
18 d’abril de 1909

Estimada senyora Coney,

¿Us penseu que m’he perdut en un bosc com la nena del conte? Doncs no, i estic segura que si fos el cas els pit-roigs s’ho passarien la mar de bé buscant fulles per tapar-me. Sóc a prop de la Reserva Forestal de Utah, a mitja milla de la frontera i a seixanta milles de la via del tren. Vaig passar vint-i-quatre hores al tren i dos dies a la diligència, i ai!, quins dos dies! La neu es començava a fondre i el fang estava pitjor de com mai l’havia vist.

          La primera diligència que vam agafar no podia estar més desballestada i vaig haver de seure al costat del cotxer, que era mormó, i tan atractiu que no em va ofendre gens ni mica que es passés tot el camí fent-me la cort, i menys quan em va haver dit que era mormó i viudo. Però com que no hi havia ningú que fes d’espelma, jo tenia un aire molt ferotge (no era gens difícil, amb el vent i el fang com a aliats) i li vaig dir la meva sincera opinió sobre els mormons en general i en particular.

          Mentrestant el meu nou patró, el senyor Stewart, seia sobre una pila de maletes i estava terriblement preocupat per una cosa que anomena el seu «tookie», però sóc incapaç d’explicar-vos què és. Com que el camí estava tan enfangat, era ple de roderes i semblava que la diligència tingués singlot; i tots plegats parlàvem com si també en tinguéssim. El senyor Stewart, en un moment donat, em va preguntar si no trobava que era una «excursió ben distreta». Li vaig dir que potser ell la trobava divertida, però que a mi no em feia gens de gràcia. Cada vegada que la diligència feia un sotrac per una pedra o una rodera, el senyor Stewart udolava com un mussol, i vaig començar a desitjar que trobéssim un arbre balmat o un forat a terra perquè s’hi pogués quedar amb els de la seva espècie.

          Finalment vam arribar, i ara tot és fantàstic. Gaudeixo d’una situació molt, molt còmoda i el senyor Stewart no em suposa cap problema, ja que un cop ha fet els àpats es retira a la seva habitació a tocar la gaita, tot i que ell en diu la «goita». Sempre toca The Campbells are coming, sense variacions, durant tot el dia, a intervals, des de les set del matí fins a les onze de la nit. De vegades penso que tant de bo s’afanyin i arribin d’una vegada.

          Tinc una sella de muntar especial per a mi i una petita escopeta amb què he de matar galls de plana. Estem entre dos rierols de truites i, per tant, ja em podeu imaginar feliç quan la neu es fon i l’aigua es torna clara. Tenim pollastres i gallines Plymouth Rock dels millors, i ous bons i en quantitat. I és d’agrair tenir tanta llet com vulguem després de les experiències a ciutat. La Jerrine aprofita totes les coses bones que tenim. Cada dia munta el poni fins al riu.

          Encara no he presentat la sol·licitud de la meva terra perquè ara està colgada sota vint pams de neu, i m’estimo més veure què adquireixo, de manera que esperaré a l’estiu. Aquí només tenen tres estacions: hivern, juliol i agost. Hem de sembrar l’hort a finals de maig. Quan sigui possible arribar-hi, aniré a veure la terra per esbrinar-ne tot el que pugui i us ho explicaré.

          Em sembla que aquesta carta està a punt d’arribar a la ratlla trenta-dos, i per això us envio una abraçada sincera i deixo de cansar-vos. Escriviu-me quan tingueu temps, si us plau.

          Afectuosament,

Elinore Rupert


'Cartes d'una pionera (Elinore Pruitt Stewart)'
"Cartes d'una pionera"
Elinore Pruitt Stewart



Culturàlia


Referència:
«Cartes d'una pionera»
Elinore Pruitt Stewart
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]