"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Care Santos i el desig d'escriure»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Desig de xocolata - Care Santos

Care Santos i el desig d'escriure


Care Santos
     Parlar de Care Santos és fer-ho d’una de les autores més llegides i de més èxit de crítica i públic en l’actualitat. Nascuda a Mataró, l’abril del 1970, va començar a donar-se a conèixer amb les seves col·laboracions al Diari de Barcelona, el 1989 i posteriorment a l’ABC, el Mundo, a Presència o a Catalunya Ràdio. Com ella afirmà, escriu des dels vuit anys i al llarg del temps ha rebut tres premis per les seves obres dedicades als joves i fa pocs mesos el Ramon Llull, però això de guanyar premis, a la Care li ve de molt lluny, amb catorze anys ja rebé el seu primer guardó en l’etapa d’institut. D’entre les seves obres més conegudes podem destacar: Cuentos cítricos (1995), que fou el seu primer llibre; Intemperie (2003), una obra que també fou premiada; Habitacions tancades (2011), que recentment es convertirà en sèrie; o L’aire que respires (2013). És sobretot coneguda com a narradora juvenil, i editora de llibres. Encara li ha quedat temps per a conrear la poesia a Hiperestesia (1999) i Disección (2007), amb una trajectòria que té un recorregut de vint anys.

     És amb Desig de xocolata (2014) que la nostra autora s’ha consolidat definitivament. Tot gràcies a la bona rebuda de l’obra i al seu enaltiment amb el guardó del Premi Ramon Llull de novel·la. L’obra Desig de xocolata relata una història que abasta tres segles on s’explica la història de tres persones, de tres dones i la seva relació amb la xocolata al llarg de tres-cents anys, des del segle XVIII al XX. A la vegada, es veu l’evolució que ha fet la dona amb el temps. La novel·la s’estructura com un trencaclosques musical: preludi, dos actes, dos entreactes i un final, allí hi apareixen la Sara a la primera part, l’Aurora a la segona part, la Maria Anna a la tercera, com si fos una escena teatral en una novel·la a tres veus, escrites en primera, tercera i segona persona. Entre elles hi fa acte de presència en Fernandes, una mena d’esquer per a l’autora. Un mestre xocolater que vetllà perquè la xocolata fos sòlida. Un personatge documentat i ben real, sorgit a la Barcelona del segle XVIII. En Fernandes inventà una màquina de fer xocolata. Quan feia la fórmula, li sortia massa compacta, i d’aquí que construí una màquina que resolgué el problema. Com glossà la Care: “Va avançar-se vuitanta anys a països com Suïssa”. Aquest home que vivia al Born, rebé a casa seva comissions que vingueren de França i Anglaterra per conèixer la seva manera de fer amb l’art de la xocolata. Dos països que curiosament estaven enemistats en aquella època.

     Sovint, a la Care, quan li pregunten que en queda d’aquella fantàstica i pionera màquina de xocolata explana: “No queda res de la màquina. El 1773 s’exposà i desaparegué per sempre”. Això picà la curiositat a la nostra autora que aviat decidí cercar el testament del mestre xocolater, amb tan mala sort que es deia Fernandes i li perdé la pista: “Potser marxà, però no sóc historiadora. Tot i que, quan escric novel·les cerco respostes”.

     Contínuament, la Care Santos reflexiona sobre la seva escriptura i ho fa sense embuts: “Quan em vaig plantejar la novel·la em sortien tres-centes pàgines de la Barcelona del segle XVIII. Vaig pensar que podrien cansar. Així que vaig partir d’idees diferents i a veure cap a on la xocolata em portava”. Però la nostra autora ja porta tants llibres que ni tan sols mira endarrere, potser perquè no té temps per perdre: “No vull saber els llibres que he escrit. No me’n recordo. Cal esforç i disciplina per crear una novel·la”. I quan li pregunten per l’obra que tractem, la seva coneguda darrera novel·la, Desig de xocolata, afirma amb to humorístic: “Ja fa prop d’un any que parlo de la xocolata. Em documentava per L’aire que respires i vaig descobrir en Fernandes, el volia incloure en l’obra, emperò no lligava, i vaig estirar el fil a la Barcelona del segle XVIII, difícil de documentar. Quan escrius deixes anar tot el que saps i has après. És un fet lògic i ingenu. Has de fer que la informació sigui natural, posar informació subtil i que no embafi. Escriure novel·la vol maduresa. Ara començo a saber fer novel·les, gràcies a la maduresa”. Així vehicula el seu art d’escriure la Care Santos.

     D’entre les seves aficions hi trobem diferents disciplines: “Sóc afeccionada a l’òpera i al teatre, sobretot el musical”. Aquestes aficions acostumen a deambular per les seves novel·les i Desig de xocolata no n’és una excepció. Amb la novel·la també vol fer un petit homenatge al Liceu, un espai molt novel·lat: “Tenia interès en novel·lar el Liceu”.

     La divisió de les parts de l’obra semblen extretes d’una obra de teatre, com també d’una òpera. Com ella mateixa explana: “El teatre sempre té un pes en el que escric”. Per tant, en l’obra trobem tres històries amb tres cadències diferents, com si fossin tres novel·les independents dins d’un tot, d’un mateix fil conductor que els hi dóna sentit i que poden llegir-se de manera autònoma. A la primera part es relata la tragèdia d’una dona que vol reconduir la seva vida i la història d’una xocolatera trencada. La segona part s’emmarca dins un to més agredolç i la tercera és una comèdia amb estil del segle XVIII francès. Sobre la tercera part, Care no n’amaga res: “És molt diferent. Vaig fer un esforç. No és el meu to. Em va costar d’escriure per haver de simular el llenguatge”.

     Care Santos va partir d’una xocolatera trencada i la va fer reviure als lectors amb una mena de salt en el temps, tal com fa l’art: “Que imita la vida i la contradiu. Volia que la novel·la contradigués la vida”.

     L’autora coneixia les dificultats amb les quals es trobaria si parlava del segle XIX i XX. Era parlar d’una revolució important en la vida d’una dona, emperò com comentà: “He crescut llegint literatura del segle XIX i XX. Gran part de la literatura del XIX l’han fet homes. Veure les possibilitats que tenien les dones era original”. I això fa que una de les seves protagonistes, Maria Anna no pugui treballar pel fet de ser dona: “Fou inspirada en una xocolatera real. Feia bona xocolata i li tingueren enveja. Hi havia una competència deslleial. Va anar als tribunals, va perdre i va haver de tancar el negoci”. La tercera part de l’obra és la més documentada i també la que menys satisfà el lector.

     Dins de la novel·la, també sobresurt el personatge de l’Oriol Pairot: “Un pintes exitós, un galtes desgraciat. Li tinc especial carinyo”, com diu ella. A més remarcà: “No escric mai per un sector, ni per nens ni per dones. Vull emocionar i sempre tinc presents el públic”.

     L’obra està embolcallada pel desig, és a dir, la passió amorosa i que pot canviar les coses. El desig de la Sara que la pot condemnar a mort, per culpa del triangle amorós: Sara Rovira, Max Frey, el seu marit i Peirot, l’amant de Sara i que sobta els lectors. D’aquí que molts lectors li hagin retret en algunes trobades com finalitza la cosa. La Care al respecte explanà: “La vida és com l’explico. La gent vol més. Què ha de fer l’Oriol amb la Sara? I si escrivís un capítol més? L’he escrit. Els comentaris rebuts pels lectors m’han fet afegir un capítol que sortirà en properes edicions i per Internet, quan vulgui l'editorial, potser a la primavera”.

'Care Santos'

     Aquesta escriptora infatigable i mare de tres fills desemmascara el seu mètode de treball: “Si no sé on vaig, no vaig enlloc. Els personatges em porten. Treballo mirant la paret i m’imagino els personatges asseguts al sofà groc parlant-me. És una catedral que has de vestir. M’assec i rumio”. A la Care li agrada parlar sobre com escriu i ho glossa amb passió i comoditat, vol fer còmplice els seus lectors i això es nota: “Prenc notes, penso què necessito, el material que he de buscar. Pel camí trobes coses que t’enriqueixen la novel·la. No saps què trobaràs. Quan la tinc pensada faig un esquema més breu del que abans el feia. El final també el sé. Escric dotze hores al dia. M’hi poso fins que acabo. Dia rere dia. Escriure una novel·la és com picar pedra”.

     Una pregunta de la qual la Care mai s’escapa és amb quina llengua li agrada més escriure, amb quina es casaria definitivament. Sobre aquesta qüestió argumentà: “No es pot escriure bé amb dues llengües diferents. N’has de triar una. Una vegada em van dir. Per mi són totes dues llengües importants. Em vaig passar molts anys per triar. Alguns em deien, has d’escriure amb la llengua que parles, i d’altres amb la que somies. I una nit a Màlaga mentre dormia esperant la participació en un congrés, la companya d’habitació em va dir que parlava en castellà i pocs dies després, la mateixa noia em va dir: avui m’has soltat el rotllo en català. Així que segueixo amb les dues”. A més, té arrels a totes dues bandes, tant per part de pares com de marit.

     Justament, en aquest congrés afirmà: “Vaig traduir-me per poder llegir en públic davant de Benedetti i Saramago, atès que no tenia obres en castellà. Posteriorment, vaig publicar molts anys a l’Amèrica llatina en castellà i vaig decidir retornar al català. Actualment, jo mateixa faig la traducció de les meves obres”.

     Una de les coses amb les quals se sent més orgullosa és que una novel·la seva esdevingui una sèrie: “Per mi s’han avançat els reis. És una minisèrie i el guió és una cosa llarga. Tot concentrat en tres hores de filmació. Donen vida als meus personatges, però tot no apareixerà a la sèrie, seria impossible. És molt emocionant. Cada dia vaig a veure com roden. Faig nosa”. Estem parlant d’Habitacions tancades.

     Els personatges que apareixen a Habitacions tancades, L’aire que respires i Desig de xocolata en alguns casos són els mateixos, mes, en diferents etapes de la seva vida. Això ens porta a la curiositat que sent la Care pel seu públic lector, amb el qual està molt amatent: “Sóc l’escriptora que persegueix els lectors que em llegeixen per curiositat”. D’aquí que un dia va seguir una lectora en el bus de la línia 7 que llegia el seu llibre i quan baixà del bus, l’escriptora també. La seguí uns metres, s’hi donà a conèixer i preguntà a la lectora si li agradava el llibre, per sort digué que sí, emperò la lectora se sorprengué i ni tan sols pensà a demanar-li la dedicatòria del llibre, sinó que ho féu uns dies després.

     Care Santos mai deixarà d’escriure per als joves, perquè la fascina i els entén: “El secret és sintonitzar amb ells. Si algun públic m’agrada de veritat és el jove. En literatura la identificació és important. Sempre invento algun personatge en la línia del lector, la resta és indiferent. És una forma poc complicada”.

     Per un altre costat, l’autora també ha escrit amb coautoria, però no hi veu inconvenients: “Escriure amb coautoria és complicat. Cal saber amb qui ho fas. Ho he fet dos cops. Teníem amistat i una concepció de la literatura semblant”. Ens referim a obres com: Tantes coses a dir-nos (2013), escrita a dues mans, amb Ángeles Escudero.

     Llegir Desig de xocolata en alguns moments ens demanarà exigència lectora, perquè hi apareixen tres protagonistes amb tres tons de veu diferents, al respecte explanà: “De primeres i terceres persones n’és plena la vida, però de segones persones no. És una veu que no la fem servir. És una veu difícil”. La primera part de l’obra s’estructura en quatre capítols, la segona en vuit i la tercera en setze. Al respecte justificà: “Em vaig obsessionar en què tingués setze capítols i no tretze. Vaig estirar el fil i vaig arribar al setze. L’afegitó d’ara serà una cloenda, sense numerar, un epíleg”.

     L’amor també és present a la novel·la, sobretot en la segona part. I els lectors es preocupen per com finalitzarà, però de fet, la història acaba allí: “Acabar la novel·la i quedar-se amb ganes de més és bo. El doctor Golpi és un argument per tractar la Càndida de tu a tu”. D’aquí que recentment, hagi escrit un capítol més que esdevindrà el colofó d’aquesta vida passional que plana per la segona part de l’obra.

     Finalment, Care Santos ha reconegut que l’obra no ha estat senzilla d’escriure: “He demanat un esforç suplementari als lectors de llegir aquest llibre”. Aquestes foren les seves darreres paraules de com en digué ella el “Xoco tour”.

     És evident, que amb Desig de xocolata definitivament ha colpit els cors dels catalans. Ha meravellat la seva història, l’art narratiu que empra i l’originalitat de la novel·la. Talment, sentir parlar sobre les seves obres a aquesta autora mataronina, Care Santos, és aprendre sobre l’escriptura, si més no, sentir-ne curiositat, passar una estona afable, com si fos una tertúlia d’un club de lectura i estimar els llibres, que és el que més ens interessa. Em queda un dubte, teniu desig de xocolata?

Fragment de Desig de xocolata, de Care Santos
(Cortesia d'Editorial Planeta)

     Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de pega «d’aquella que ho enganxa tot». El Max es lliura al joc, gens divertit, de fer-los encaixar, com qui munta un trencaclosques. Són quarts de quatre de la matinada i hauria de ser al llit, perquè s’ha de llevar d’aquí a tres hores, però ha promès a la Sara que ho faria i no ho vol deixar.
     Un per un, va agafant els padellassos i els busca un possible company. Com més en troba, menys possibilitats d’error queden damunt la taula. N’unta la vora amb pega i els fa coincidir, pressionant lleugerament mentre el líquid enganxós fa el seu efecte. Satisfet, contempla el resultat. En alguns casos la cicatriu gairebé no es veu. En d’altres és més difícil, perquè el tall no és tan net, sinó que s’ha desfet en petits resquills. Amb tot, de mica en mica el Max torna a construir el que semblava perdut per sempre. Val la pena morir-se de son després d’una vetllada tan llarga com la d’aquesta nit. La Sara s’endurà una bona sorpresa quan entri a la cuina al matí i vegi que s’ha pres la molèstia.
     Ha estat una nit estupenda. Primer, les confidències entre dos amics de tota la vida que es retroben en un bon moment. Després la Sara, tan encisadora, tan guapa, tan decidida. Què els passa, a les dones, quan tomben els quaranta? Experimenten una mena de procés de concentració de les qualitats que les fa més intenses, més intel·ligents, més serenes, més atractives que vint anys enrere. Així ha vist la seva dona, aquesta nit, i n’ha estat ufanós. Ufanós que sigui seva, quin sentiment més primitiu, més equivocat i més impropi d’ell, pensa el Max, i en canvi ha de reconèixer que és el sentiment que li ha alegrat la nit.
     Un cop l’Oriol ha marxat, ell i la Sara s’han quedat una estona més recollint-ho tot i comentant la jugada. L’un rentava els plats i l’altra endreçava les coses, en el perfecte repartiment de tasques que tenen tan i tan assajat. Està bé que per fi l’amic hagi posat seny, tot i que podria haver-se buscat una dona més a prop, han convingut. «Si et vols casar ben casat, casa’t al mateix veïnat», ha murmurat la Sara, amb la mateixa cantarella que feia servir la seva mare, mentre entaforava les restes d’amanida en una capseta de plàstic transparent. «I què tal pare creus que serà?», ha preguntat el Max. «Un desastre —ha fet ella—, com en tot». «Dona —aquí tenim l’amic fidel sortint en defensa—, en tot no, no fotem, que s’ho ha muntat molt bé!». Però la Sara no ha contestat. Feia ulls de cansada i estava ensopida. Li sabia greu això de la porcellana trencada. N’ha mirat els bocins amb una resignació desoladora. «No et preocupis, l’enganxarem», li ha dit ell per mirar d’animar-la. «Encara que l’enganxis —ha estat la resposta, moixa—, jo sempre sabré que està trencada». Tot seguit ha apilonat les capsetes transparents a la nevera en un ordre perfectament racionalista i ha dit: «Et fa res si t’espero al llit?»


Crèdits fotogràfics:
Planeta, Care Santos, Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i Tiramisuentrelibros.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Care Santos i el desig d'escriure»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Care Santos i el desig d'escriure».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]