"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Concert per a la mà esquerra»
Jesús Bonals

Per: Helena Bonals

Concert per a la mà esquerra (Jesús Bonals)

Concert per a la mà esquerra

Jesús Bonals

Editorial Andorra
504 pàgines - 12 x 18,5 cm.
ISBN: 9789992053775


     Tinc l’honor de presentar el darrer llibre del meu pare, a qui espero fer la màxima justícia, jo que el conec.

     I com que el conec, sé que és ell qui s’amaga darrere molts passatges:

(...) no era pas un home callat, al contrari, parlava molt, li agradava donar sempre la seva opinió sobre gairebé tot, una opinió que solia ser original i sovint a contracorrent del que deia la majoria, però que jo no l’escoltava gaire, o això és el que en fins aleshores em pensava, però en el fons no devia ser així, perquè ara resulta que recordo sovint coses que ell m’havia dit (...)

     Puc dir, per experiència, que tenir un pare savi sol venir a ser així. Els fills no escolten els pares moltes vegades, com ho fan les dones amb els seus marits escriptors, també. "Tots els arguments del meu pare em venien a la memòria, i els repetia a l’Ulibet com si fossin meus": a mi em passa molt sovint, això.

     El protagonista del llibre que acabo d’introduir, el Ramon, escriu en primera persona, sense punts ni majúscules, només amb comes, bàsicament la transcripció d’allò que li diu el seu oncle Pere sobre la vida del seu pare (el qual fins als quaranta-vuit anys encara menystenia com solen fer-ho els fills). Les comes vénen donades per la transcripció aparentment informal de tota la història. Història que va passant de la Guerra Civil i postguerra l’any 1992, en plens Jocs Olímpics.

     Aquest anar del passat al present em recorda els vers de Foix, "m’exalta el nou i m’enamora el vell", que podrien veure’s reflectits en la mescla d’un vi del 43 i un altre de novell, amb els que l’oncle Pere frueix explicant el passat del seu pare al seu nebot.

     A part de la història, que no vull desvelar, les bones reflexions: “la badoqueria davant les coses foranes dels catalans”, que preferim moltes vegades de llegir en castellà, en gran part perquè és el que majoritàriament se sol trobar a les llibreries i biblioteques. "Perquè per sí les coses si no es comencen no es fan" (el que deia Cervantes: "por el hilo se saca el ovillo"). "Tenia el cap ben moblat, com es diu ara, i li tenia perquè sabia llatí": saber llatí ajuda a raonar, a redactar també. "A vegades els silencis, també són eloqüents", com es nota molt en la poesia, sempre el·líptica. A més de totes aquestes cites, hi ha uns quants passatges més llargs pels quals val la pena de llegir aquest llibre, i que no transcric per contribuir al misteri, un sobre el comportament del rei d’Espanya als jocs (segona part), i l’altre sobre com la societat no té pietat dels malalts mentals (quarta part). També més d’un tros del llibre parla, de la manera com fa una revisió de la història de Catalunya, del cas Banca Catalana, en què el narrador és carregat de raó. Tot són idees pròpies de l’autor.

     Autor a qui la música el fa vibrar més que qualsevol art, i això es nota en les referències a "La leyenda del beso". També amb la imatge "ja havia acabat l’ària", per dir que l’altre parla brodant el que diu, alhora que el mateix narrador broda, és brillant també. Hi ha, a més, dues referències a dos músics catalans que precisament són uns anticànons, musicals, de Catalunya.

     L’autor, doncs, admira el seu pare com jo admiro el meu. De fet, una dada important, si no imprescindible, és que el pare del meu pare es dedicava a passar gent la frontera, fossin de dretes o d’esquerres, i ell també portava una boina, i tenia una mirada de persona intel·ligent, múrria. No recordo on he llegit la descripció del pare del protagonista, però concorda amb la meva. És en la memòria del meu avi que és escrit aquest llibre en gran part. El títol de la futura trilogia que Jesús Bonals voldria fer, Argelagues, romanins i foscor de matinada, vol fer referència a l’aventura de passar la frontera caminant de nit, i és extret d’una cançó popular recuperada per El pont d’Arcalís. El meu avi va morir quan el meu pare només tenia un any, amb la qual cosa ell es va haver d’eixorivir molt, i també li feu, segurament, generar una llegenda personal al voltant de la seva vida. Llegenda amb la qual ha pogut fer aquesta novel·la plena de "la dolçor de l’herba" de la vida al camp, enmig de successos relacionats amb la guerra, els que ha anat descobrint amb els anys l’autor d’aquesta obra, bona, sense necessitat de corroboració.


Helena Bonals Barberà
(Manresa, 1971)
«Concert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals»


Referència:
Bonals Barberà, Helena.
«Concert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals»
Lo Càntich. N.30. Circumloqui, 2016.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

3 [ Comentar aquesta entrada ]:

Sílvia ha dit...

M'ha agradat molt aquesta ressenya escrita des del cor i molt ben feta. Els passatges que cites del llibre són molt bons i m'han fet venir ganes de llegir-lo. Enhorabona a tots dos.

Sílvia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies, Sílvia! Tu sempre tan amatent!

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]