Notes biogràfiques: «Enric Morera i Viura» Maria Rosa Corretgé Olivart Enric Morera i Viura (Barcelona, 22 de maig 1865 – 12 de març 1942)

Notes biogràfiques: Enric Morera i Viura

(Barcelona, 22 de maig 1865 – 12 de març 1942)
Per: Maria Rosa Corretgé Olivart

     Enric Morera i Viura fou un músic, compositor i pedagog, representatiu del modernisme a Catalunya. D’una gran energia i coneixedor de la naturalesa. Va tenir una vida viatgera entre Catalunya i Argentina, on va provar el seu destí.

     El seu pare, l’any 1867, es va desplaçar a Buenos Aires a fer de músic i va ser el seu primer mestre. L’any 1881 la família Morera va tornar a Barcelona i l’Enric va tenir diferents professors, com l’Isaac Albéniz. Després d’anades a Argentina es va situar a Còrdova on es guanyava la vida amb la música. Als 20 anys va marxar a Bèlgica i va realitzar estudis d’harmonia on es relacionà amb músics del país.

     L'any 1890 va tornar a la ciutat de Barcelona. Allí es va tenir ressò amb el poema simfònic Introducció a l’Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. Enric col·laborava amb poetes com Àngel Guimerà i freqüentava amb impulsors del modernisme català com Santiago Rusiñol, que va escriure l’obra teatral L’alegria que passa, que Morera va amenitzar amb música. La influència del postromanticisme germànic va ser important per la seva trajectòria.

     Va destacar com a fundador de la societat coral Catalunya Nova i el Teatre Líric Català. A Argentina el 1909 va rebre la petició de compondre Himno a la patria i el 1911 va decidir retornar a Barcelona com a sotsdirector de l’Escola Municipal de Música i professor d’harmonia i contrapunt.

     Entre les seves més de 800 obres destaquen cançons populars catalanes harmonitzades, una missa, òperes, com per exemple: La fada (1897, estrenada durant la Quarta Festa Modernista organitzada per Santiago Rusiñol a Sitges), Empòrium (1906), Bruniselda (1906), Titaina (1912) o Tassarba (1916), totes quatre estrenades al Gran Teatre del Liceu; obres simfòniques, com Introducció a l’Atlàntida –poema simfònic– (1893); cançons per a corals, música de cambra i sarsueles, la majoria adaptades de textos de Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Frederic Soler o Víctor Balaguer. Va ser músic fonamental de la sardana i va abraçar una àmplia obra en aquest vessant. Destaquen La Santa espina, Les fulles seques, La sardana de les monges, L’Empordà, Serra amunt, Les neus que es fonen, La nostra Roser, Girona i El Senyor Esteve.

     "L'art del mestre Morera és l'art independent deslligant-se fornit dels cordills de la pobra retòrica, l'art begut a les fonts regalades dels nostres Pirineus, davallant rialler en torrentera de notes, fresques encara dels regalims de la molsa, de l'alè de la rosada i de l'incens de la boira; l'art estudiós dels grans mestres del passat, rejovenit i valent, l'art que escolta amb tot amor els sentiments més ocults, i té notes per a les tristeses de l'ànima, per a les passions misterioses, per als arrobaments del cor, per a les ànsies de l'amor i els insomnis de la vida, plorant amb els que sofreixen, gaudint amb els que disfruten i harmonitzant amatents els esplais de bellesa; és l'art seriós i noble combregat en el paisatge i enaltit amb l'harmonia; és l'art mascle, fill del poble català i batejat a les piles baptismals del modernisme."

Santiago Rusiñol

     Durant aquest any 2015 s’ha celebrat l’any Morera amb motiu del 150è aniversari i en molts llocs de les nostres contrades se l’homenatja i segueix homenatjant ballant sardanes. D’un home marcat pel seu clar catalanisme i amor a la terra.

L’Empordà

Lletra: Joan Maragall i Gorina
Música: Enric Morera


Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu?
Digueu, companys per on s'hi va?
Tot és camí, tot és drecera,
si es dem la mà.

Salut!, Noble Empordà!
Salut!, Palau del vent!
Portem el cor content,
i una cançó!

Pels aires s'alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora s'anirà fent de germanor.
Una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor;
a dintre de la mar hi ha una sirena;
ell canta al matí que el sol hi és bo;
ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: "Pastor, me fas neguit."
Canta el pastor: "Me fas neguit, sirena."

"Si sabessis, el mar, com és bonic!"
"Si veiessis, la llum de la carena!"
"Si hi baixessis, series mon marit!"
"Si hi pugessis, ma joia fora plena!"

"Si sabessis, el mar, com és bonic!"
"Si veiessis, la llum de la carena!"

La sirena es féu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l'amor plantarem la cabanya ...
Fou l'Empordà!

oo0oo

Referència:

Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«Notes biogràfiques: Enric Morera i Viura»
Lo Càntich. N.29. Al·literació, 2015
Octubre - Desembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 29>
EAN: 9772014303002 29>