«La merceria»

La merceria

Teresa Roig

Columna Edicions
Col·lecció Clàssica
368 pàgines - Format: 15 x 23 cm. - Tapa dura amb sobrecoberta
ISBN: 978-84-664-2005-1

Sinopsi

A la Barcelona de principis del segle XX, un pobre idealista salva un ric d'una mort segura. L'amistat que els uneix a partir de llavors li canvia la vida per sempre; a ell i a les futures generacions, ja que gràcies a aquell gest altruista aconsegueix obrir el negoci familiar que sempre havia somiat: una merceria. Però aquesta, a part de ser motiu de felicitat i el principal escenari de la seva vida, també es convertirà en l’origen de tots els seus maldecaps.

A La merceria viurem de prop els fets històrics més significatius per a la ciutat i el país, així com els daltabaixos econòmics de la petita empresa familiar. Descobrirem que tota decisió té repercussions, que els diners no ho poden tot; coneixerem l’ambició, el dubte, l’enveja, l’odi, la por... I recordarem que l’única resposta a tots els problemes és l’amor.

L'autora

Teresa Roig (Igualada, 1975) col·labora des de jove en publicacions i ha obtingut diversos premis literaris pels seus contes. Després de treballar en el sector audiovisual, actualment es dedica a escriure. És autora de les novel·les històriques L’herència de Horst (Alisis, 2007, Premi Setè Cel a la millor obra narrativa de l’any) i Pa amb xocolata (Alisis, 2008), on demostrava la seva habilitat per entrellaçar suspens històric amb històries humanes i properes. Amb El primer dia de les nostres vides (Proa, 2010, Premi Roc Boronat) va aprofundir en el retrat de la fràgil condició humana i es va consagrar com una nova veu del panorama literari en català. El blog de Lola Pons va ser la seva primera incursió en el gènere de la comèdia. Amb L’arquitecte de somnis ens endinsa en l’apassionant història de la casa Milà.

Fragment de La merceria, de Teresa Roig
(Cortesia de Columna Edicions)

     —La bossa i la vida! —crida algú.
     En Tonet Llorens i Omedes sap que no va per ell. Potser perquè ni tan sols en porta, de bossa. Ni un duro. Avui no hi ha hagut sort. I de vida... Bé, la seva, ara com ara no val gaire. Potser per això continua caminant. Absent. Sumit en les seves cabòries. I en la pròpia misèria. Des que es va quedar sense feina a la construcció, amb el crac del 29, que volta per la ciutat com una ànima en pena. Remou cel i terra diàriament, a la recerca de menudeses que li permetin dur algun cèntim a casa al final de la jornada. Sempre ha fet de paleta o de manobre, des que tenia deu anys, i no sap fer altra cosa. Encara menys estar-se de braços plegats. Així que, a l’espera de recuperar el seu propi ofici, i el benefici, n’aprèn d’altres de ben curiosos: aiguader, afilador, pregoner, enllustrador... La pega és que, en la majoria de casos, només fa de substitut o ajudant, i el que en treu és xavalla. O, com en el cas del barber, a qui assisteix en la neteja dental dels seus clients, xavalla i basques. Per sort o per desgràcia, diu l’amo, no tothom té el temps o els estris per mantenir la boca sana i neta. O sigui que els únics dies que es guanya la vida, de veritat, són els que treballa descarregant al port o fent de noi dels encàrrecs per a alguna fàbrica o botiga. I això només succeeix quan l’escullen entre les desenes i desenes d’homes que esperen una oportunitat, igual que ell, al carrer. Cada dia. Un entre tants morts de gana. És molt injust, cert, però... Què pot fer si no?
     —La bossa i la vida! —insisteix la veu, des d’un carreró fosc que ja deixa enrere.
     No deu ser la bossa o la vida?, pensa. De fet, sempre ha estat així...
     En Tonet és tan pobre que, per no tenir, no té ni família. Va néixer la primavera del 1909 a Gràcia, l’any que tothom recorda per la Setmana Tràgica i ell perquè, amb pocs mesos de vida, es va quedar orfe. No va conèixer mai ni el seu pare, ni els seus germans, ni la seva mare. Tots van morir per culpa d’aquella estúpida guerra. Una guerra que, igual que el crac del 29, només molt pocs sabien realment de què anava. Aquells que en treien el benefici. Els únics que, passés el que passés, mai en sortirien perjudicats. Perquè ells tenien els diners per pagar-se l’exempció i així evitar ser embarcats cap al Marroc, a defensar unes mines i uns interessos aliens; a lluitar contra els moros i a perdre-hi la vida. Ells no van convertir-se en vídues, ni orfes... Perquè no havien de triar entre la bossa o la vida.