"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Jesús Moncada»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Ian Fleming


Passeig per la Mequinensa literaturitzada de Jesús Moncada

(Mequinensa, 1941 - Barcelona, 2005)

Jesús Moncada

Passeig per la Mequinensa literaturitzada de Jesús Moncada


     Quan fem referència a l’autor per excel·lència de Mequinensa estem parlant de Jesús Moncada, i de cap altre, d’escriptors com en Moncada no n’hi haurà cap més en la Mequinensa natal, perquè tot el que va fer aquest literat per la seva població no va ser poc, sinó que la va elevar al coneixement de tothom, així com dels contorns del seu poble. En resum, que va universalitzar Mequinensa i ho va fer amb gran mestratge, donant veu a gent normal. En Jesús, nascut a Mequinensa un 1 de desembre del 1941, ens deixà ara fa deu anys, per culpa d’una greu malaltia a Barcelona, el 13 de juny del 2005, amb tan sols seixanta-tres anys i qui sap si amb alguna obra al tinter, emperò tot i no tenir en Moncada físicament, la seva obra perdura ben viva i us en puc donar diversos exemples:

     El cafè de la granota és una obra que es fa llegir actualment als instituts a nivell de Batxillerat; en molts clubs de lectura es llegeix Camí de sirga o, una altra mostra, ha estat la teatralització dels seus contes a Mequinensa de Jesús Moncada al meu poble natal, Alcarràs, tres representacions teatrals que foren un èxit el passat mes de gener a càrrec del grup teatral Remember Company. A més Espais literaris de Jesús Moncada a la pàgina web www.jesusmoncada.cat recupera fragments via itineraris dins la seva obra narrativa. Uns itineraris que poden estructurar-se de la següent manera: de Lleida a Mequinensa, dins de la vila de Mequinensa, el castell, del castell estant, la vida social i festiva a la vila, de la vila vella a la vila nova, miners i pagesos, la navegació, de Mequinensa a Tortosa, i finalment, de Mequinensa a Lleida. Vista la divisió d’aquests itineraris, ja ens queda ben clar el corpus de l’obra moncadiana.

     La ploma d’en Jesús ens llegà tres novel·les: Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997) i diversos reculls de contes i narracions: Històries de la mà esquerra i altres narracions (1981), El cafè de la granota (1985), Calaveres atònites (1999), i finalment, Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003), un recull d’articles. Com ja sabem, la mort va venir per emportar-se’l, i tot i que encara tenia coses a dir literàriament, aquí s’estroncà el camí literari d’en Jesús, ara bé, ens ha arribat una petita mostra de la seva novel·la inacabada, Dante S.A.

     Moncada destacà per donar veu als habitants de la seva Mequinensa natal, una població que visqué traumatitzada quan quedà soterrada per les aigües del pantà el 1957, un poble que estava situat al marge del riu Ebre. D’aquí neix la seva motivació per escriure, per fer reviure als desconeguts el seu poble desaparegut i guarir ferides. Llavors, els seus pobladors hagueren de començar una nova vida i reconstruir una nova població, a l’entorn de les aigües del pantà. En les obres d’en Moncada hi passeja el miner, el barquer que creuava les aigües de l’Ebre d’una banda a l’altra, la mestressa del bar del Cafè de la Granota, el xofer de l’autocar que transportava els veïns d’un poble a l’altre i sobretot, els nouvinguts a Mequinensa, el pagès preocupat perquè li roben la collita, la veïna interessada en els afers que porten els visitants al poble... de tot això ens parla l’obra de Moncada i sempre amb el rerefons de la Mequinensa que tant estimava i que sempre recordava. Al cap i a la fi, en Moncada volia rescabalar l’antic poble de Mequinensa de l’oblit, i com ho faria? Doncs, ben senzill, reivindicant-lo a base de literatura i d’aquesta manera superar el turment que havia deixat al poble la construcció del pantà.

'Jesús Moncada'
     Moncada era com l’escriptor del poble. Va saber donar veu des de la seva Mequinensa als més modestos, a la classe obrera... on gran part de les accions de les seves obres s’esdevenien en els carrers, places, cases, cafès o fins i tot, el camp de futbol de la seva població. Així escrivia Moncada, amb plena naturalitat. A més de la principal protagonista de les seves obres, Mequinensa, no és l’única heroïna, també hi trobem d’altres temàtiques recurrents com ara la mort. La mort també hi fa acte de presència, potser massa sovint, hi és ben activa. Són molts els contes de Jesús Moncada que tenen l’empremta de la mort com a esquer. En trobem un bon exemple als contes de El cafè de la Granota o a Històries de la mà esquerra i altres narracions, emperò no són les úniques. La mort juga un paper molt important en les vivències dels personatges d’en Jesús. Potser feia com en Salvador Espriu, que parlava sovint de la mort per perdre-li el respecte, tant fos així com no, és un fil conductor que no hem de perdre de vista quan llegim l’autor de Mequinensa, ara bé, de vegades, hi apareix de manera indirecta.

     La narrativa breu d’en Jesús Moncada està greixada per una sèrie d’elements que apareixen majoritàriament en les seves tres obres: Històries de la mà esquerra i altres narracions, El cafè de la granota i Calaveres atònites, encara que en aquest darrer recull de contes s’hi experimenten alguns petits canvis temàtics pel que fa als dos anteriors reculls. Ara, la mort apareixerà com a fet no tràgic, sinó un tràmit que cal complir o per exemple, el riu, ja no n’és el protagonista com als dos primers llibres. Així doncs, l’obra d’en Moncada estava bastida d’una gran uniformitat temàtica, i tot sense deixar de banda la preocupació per la forma, és a dir, el llenguatge amb què pretenia comunicar el seu missatge que estava guarnit de locucions i d’un vocabulari ben local, preservant d’aquesta manera també la parla de la seva terra, el català de la franja catalanoaragonesa i que tant defensava.

     Històries de la mà esquerra i altres narracions, prologada pel seu gran amic Pere Calders, de qui en rebé influència quan plegats treballaven a l’editorial Montaner i Simón a partir de 1966, actual Fundació Tàpies, és un recull de disset contes (desset, com diria ell), és un volum creat de manera intermitent. L’obra, que estava estructurada per tres seccions: “Històries de la mà esquerra”, quatre contes guardonats amb el premi Joan Santamaria el 1971; “Narracions de l’Ebre”: que incloïa quatre contes més; i finalment, una tercera secció intitulada “Cròniques de la sirga”: amb vuit contes, dins del qual sobresurt, “La lluna, la pruna”, guardonada amb el premi Burgués el 1970. Convé fer menció que en posteriors edicions de l’obra s’ha suprimit una petita part del títol: “i altres narracions”, així com les tres seccions de l’obra, per donar més unitat, tot i no acabar d’assolir-se. És en aquest recull que trobem els tres únics contes no inclosos dins de l’univers mequinensà: “Conte del vell tramviaire”, “L’estremidora confessió de Joe Galàxia” i finalment, “Històries de dies senars”. Moltes vegades, Moncada no citava la ciutat pel seu propi nom, sinó que ho feia de manera explícita o amb apel·latius com vila, poble, o mots inventats com Cantalaigua. Aquest recull de contes vesteixen de la influència de Pere Calders o de Federico Fellini, a cavall de la comèdia i del drama.

     A El cafè de la granota, el segon volum de contes, fou escrit entre els anys 1980 i 1985. Catorze contes li donen forma. Té com a principal element diferenciador l’agrupament, si l’anterior volum era més heterogeni, aquest en canvi, és plenament unitari, sobretot, estructuralment parlant. Al llarg d’aquest recull hi apareixen els principals ingredients de la cuina moncadiana: Mequinensa com a rerefons, un escenari històric ben marcat, l’humor i la ironia –sempre presents-, i en alguns casos ja des del mateix títol de l’obra, de vegades originada per un fet insòlit quotidià, a l’estil d’en Calders; la mort i allò que la rodeja, així com la crítica social i política, sembla que vol moralitzar al lector amb l’escriptura com a esquer; un estil propi: com glossava el mateix Moncada: “Un conte ha de ser ràpid i concís, quasi vertiginós, encara que tingui quinze pàgines. Ha de dir allò que es vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més pot espatllar el conte. El conte ha de ser enginyós i sorprenent cop de maça en la consciència del lector”; un llenguatge amb la fraseologia del català nord-occidental, amb localismes, frases típiques de la zona, i vista per l’oralitat, unes històries com si li haguessin arribat a l’oïda per mitjà dels habitants del seu poble. Dins de El cafè de la granota hi trobem el vell Cristòfol, en Miquel Garrigues, l’oncle Orestes, la tia Ramona, en Joan Sarroca, en resum, gent que ens resulta familiar.

     L’obra curta d’en Jesús Moncada es clou amb Calaveres atònites, l’obra més unitària de les tres que conformen la seva narrativa curta. Ho faciliten el pròleg i un epíleg. Diversos crítics l’han qualificat com a “quasi novel·la” o de “novel·la de personatges”. Dins de les seves pàgines hi apareix un innocent advocat barceloní, Mallol Fontcalda, que cerca un lloc tranquil i és destinat a exercir com a secretari durant un temps a Mequinensa a mitjan dels anys cinquanta, a l’hora que prepara les oposicions a l’administració de justícia.

     És Emili Bayo, plenament d’actualitat gràcies a la seva novel·la negra Puta pasta (2014), un dels autors que n’ha estudiat més fit a fit la seva obra curta, formada per tres obres i de la qual en delimità les següents característiques:

     —Un marc concret dins de gairebé totes les històries, que giren a l’entorn de Mequinensa.

     —Un marc temporal com a element cohesionador. Gran part dels contes estan temporalitzats dins la dictadura franquista fins que desapareix l’antic poble de Mequinensa. Alhora, Moncada aprofita per criticar alguns aspectes de la dictadura per ser ridículs. També apareix una crítica a la religió, però en el vessant del món mundà dels capellans.

     —La tipologia dels personatges protagonistes de les seves obres. Són personatges que podem trobar en la nostra quotidianitat dins de la vida d’un poble: el guàrdia civil, el mossèn, el metge... però també el miner, el llauter i similars. D’aquesta manera pretén mostrar més versemblança davant del lector. D’altra banda, un altre personatge que hi és present és l’innocent, el babau, al que fàcilment se li ven la moto, o el que és el mateix, se l’enganya.

Mequinensa

     —Els contes d’en Moncada semblen extrets del costumari i de la memòria popular, atès que, donen peu a alguna anècdota, de vegades, amb voluntat de moralitzar sobre alguns temes que afecten els humans: l’avarícia, la mort, l’adulteri, la superstició, entre d’altres.

     —Els mecanismes humorístics. Segons Bayo, potser per afrontar el tema de la mort i la destrucció de la vila de Mequinensa. Com ho plasma en Moncada? A través de l’anècdota o bé fent aparèixer dins dels seus contes d’alguns personatges plens d’innocència, poder, un pèl estúpids i tot, o situacions còmiques en les quals es troben envoltats. Moltes vegades, Moncada ho fa de manera original, d’altres emprant elements còmics que ja asseguren la rialla, com per exemple, la ridiculització de l’avar, el malparlar del mossèn i dels seus afers de castedat, al·lusions al fanatisme pel món del futbol.

     —La construcció pròpia dels contes, coneguda com, l’arquitectura del conte. Amenitzats per un relat breu, i on hi ha la finalitat de cercar una solució ràpida al conflicte que s’hi planteja. Així doncs, la majoria de les seves narracions són construïdes a partir de successos que passen dins de la població, la seva, Mequinensa. Després, el nostre autor en cerca testimonis per tal de ser més objectiu en allò que desitja explicar en aquell conte. Gràcies a fer ús de la llengua oral, la del parlar de Mequinensa, Moncada veu precís emprar el soliloqui, un monòleg a partir d’un dels personatges.

     En alguns contes també s’hi plasma un no avançament lineal de la història i on fins i tot, Moncada cerca un final obert, és a dir, amb la lliure interpretació de cada lector. Aquesta característica és ben visible en la majoria dels contes de Calaveres atònites.

     La sensació d’oralitat que vol evidenciar en els seus contes. Dins de les seves narracions curtes hi podem trobar les variants dialectals, en la seva totalitat, també expressions i vocabulari que s’utilitza en la zona de Mequinensa i del seu entorn. Moncada sempre empra el parlar de la seva zona tot contrastant amb el català que és normatiu. Moncada defensava i creia plenament en el català de la seva zona dialectal, per això l’escrivia i se saltava les normes d’escriptura, és a dir, que guarnia la seva obra de paraules dialectals, típiques d’on vivia i entorns, donant total prioritat a aquest estil a l’hora d’agafar la ploma. Ara bé, Jesús Moncada des de la seva estimada i enyorada Mequinensa sempre va dir que parlava en català, per tant, si l’autor veiés que en l’actualitat al català parlat a la Franja se l’anomena “Lapao”, segur que s’emprenyaria i es faria sentir.

     Pel que fa a les altres obres d’en Jesús Moncada, veurem que ens testà tres novel·les: Camí de sirga, La galeria de les estàtues i Estrèmida memòria, i d’un recull d’articles, Cabòries estivals i altres proses volanderes.

     Fou amb Camí de sirga que Moncada es posicionà als llocs capdavanters de la literatura catalana. És a través de les seves pàgines que es relata la vida de Mequinensa al llarg de gairebé cent anys. Sobresurten les anades i vingudes que l’autor fa del passat al present i a l’inrevés. L’obra va traduir-se a quinze idiomes i fou guardonada per diversos premis: el Joan Creixells (1988), Fundació d’Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell (1988), el Nacional de la Crítica (1988), Crítica Serra d’Or (1989), Ciutat de Barcelona (1989), i fou finalista del Premio Nacional de Literatura (1988).

''Jesús Moncada''
     Moncada n’havia establert les bases ja feia una bona colla d’anys fent recerca de noms d’eines del riu, de vocabulari de la mina. El 1957 l’empresa Enher començà la construcció de la presa de Mequinensa que s’acabà el 1971, forçant el poble a traslladar-se al marge esquerre del riu Segre. Dins de Camí de sirga en Moncada dóna veu als personatges de l’antic poble de Mequinensa, i es capbussa dins de la història del poble, passant per la guerra del Francès fins a la construcció de les noves cases de la població, això sí, sense oblidar-se per un moment del riu, que ha presenciat tots els fets en silenci, essent un personatge més. D’aquí el seu títol, el camí de sirga que transportava els llaguts d’una banda a l’altra del riu i que estava controlat per les mules. Tal com va dir una vegada la seva germana Rosa Maria Moncada: “És una novel·la sobre sentiments, sobre la pèrdua d’una vida; sobre una gent que es queda sense passat; i aquests sentiments són universals, d’aquí la bona acollida de la novel·la aquí i al Japó”.

     La seva segona novel·la fou La galeria de les estàtues, on s’explica la història de Dalmau Campells un estudiant de magisteri mequinensà a Torrelloba, més d’un identificà aquesta ciutat amb Saragossa, per contra, el nostre autor ho desmentí. La narració conté diferents personatges i està condimentada per diversos flashbacks. A la vegada també té alguns elements autobiogràfics.

     Arribem al final de la seva obra llarga amb Estrèmida memòria, on Mequinensa i els seus habitants tornen a prendre el timó de la narració dels fets. L’obra tracta sobre un cas de bandolerisme que va viure la ciutat i que ha perviscut en l’oralitat al llarg dels anys. Dins de l’obra s’hi veu clarament una crítica a la repressió social i política de l’època.

     L’epíleg de Moncada ens arriba amb Cabòries estivals i altres proses volanderes, un recull d’articles de premsa, que comença amb el primer conte que va escriure el 1971: “Crònica del darrer nom” i que alhora aplega un conte inèdit de l’autor, “Una estampa del segle XVII” que clou el volum. L’obra fou originada a Calaceit mitjançant diverses associacions aragoneses catalanòfones.

     D’entre les pàgines d’en Moncada sempre hi trobarem la seva estimada Mequinensa, el comportament i la psicologia dels seus personatges. Dels quaranta-cinc contes que va escriure Jesús Moncada, tan sols tres no estan ubicats a Mequinensa. Moncada havia passat moltíssimes hores investigant la parla de la gent del seu poble, des de la botiga dels seus pares, sentint parlar els miners i la resta de treballadors en places, converses de cafè i el que sobta més, de ben jovenet.

     Ara us escric envoltat dels llibres d’en Moncada, uns llibres ben vius, emperò, també d’alguns dels seus dibuixos visualitzats per la xarxa. I és que en Moncada va destacar per la seva obra plàstica que a la vegada aconseguí exposar i la fotogràfica a les darreries dels setanta. D’un autor i traductor enyorat, recordat i sobretot molt estimat, tant lluny com a prop de la seva terra. Una obra que es pot llegir de manera unitària, albirant Mequinensa a l’horitzó, els seus carrers, i la seva gent, una obra que com els protagonistes de les històries moncadianes segueix ben viva i perdurarà durant molt de temps.

Dibuix realitzat per en Jesús Moncada
Dibuix realitzat per en Jesús Moncada


BAYO, E. “El món perdut de Jesús Moncada (La narrativa breu)”, notes d’una conferència a “El gust per la lectura”, dins www.xtec.cat.

FILELLA, C. “El món perdut de Moncada. 25 anys de la publicació de Camí de sirga”, El PuntAvui, 18 de novembre del 2013.

MORET, H. (2010). “Estudi preliminar” dins "El cafè de la granota”, Edicions 62, Barcelona.

Vilaweb.cat, “Dante S.A., novel·la inèdita de Jesús Moncada?”.

www.jesusmoncada.cat


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Jesús Moncada»
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]