![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Més enllà del teló d'acer. 25 anys sense el mur de Berlín
Després de vint-i-vuit anys, dos mesos i vint-i-set dies desapareixia definitivament la llegenda del mur més conegut de tots els temps, el mur de Berlín, aquell 3 d’octubre del 1990, o com es vulgui, "el mur de la vergonya", tal com l’anomenava el socialdemòcrata Willy Brandt, batlle de Berlín oest entre el 1957 i el 1966. S’iniciava la reunificació d’Alemanya, un país que amb el temps esdevindria molt poderós, en totes les escales.
Sempre m’he sentit atrapat per la història que rodejava el mur. El dia que va caure recordo que vaig comprar-me un parell de diaris per guardar els reportatges d’aquells fets històrics i llavors, a vuitè d’EGB d’aleshores, el mestre de socials ens va encomanar realitzar un treball sobre la caiguda del mur. Era curiós, l’havia encomanat a totes les classes que tenia, tothom anava amb el seu "maó", bocí de treball a les mans. Tot el material que havia guardat va anar-se’n en orris, tot fou emprat per al treball. El més curiós del cas, és que aquella histèria creada pel mestre no ens fou retornada, aquells meravellosos treballs, amb portades fantàstiques que explicaven l’origen i la caiguda del mur de Berlín mai foren retornats, allò em va saber un greu increïble, tothom tenia dret a què li lliuressin el seu treball. Ara i vint-i-cinc anys després, he seguit la notícia de la mateixa manera, observant els mitjans de comunicació visuals, telemàtics i escrits, rememorant aquell important moment i guardant algun especial dels diaris, també glossant aquestes paraules. I encara segueixo atrapat pel mur i les històries que l’envolten.
La nit del 12 al 13 del 1961, començaven a veure’s filats de ganivetes a les parets de formigó que s’anaven alçant amb imminència, hom diu, que es va construir d’un dia per l’altre fent una metàfora de la rapidesa amb la qual es va portar a terme aquesta empresa. Aturem-nos al que en dic les xifres del mur. Penseu que el mur de Berlín tenia una longitud total de 157 quilòmetres, dels quals 127,5 quilòmetres estaven condimentats per filats elèctrics amb alarma i tanques elèctriques, vint búnquers, i 124 quilòmetres de patrullatge, 111 quilòmetres de frontera amb tanques, 43,1 quilòmetres passaven per un tram interurbà i al llarg del recorregut hi havia 302 torres de vigilància per custodiar-lo, a més dels quatre-cents mil soldats i policies que participaven en què ningú vulnerés les normes establertes referents al mur. A més d’aquestes dades interessants, hi havia una primera tanca per impedir l’apropament, després d’aquesta, metralladores autònomes amb sensors de moviment, tot seguit, una tanca antivehicles, bigues d’obstacle antitanc, passadissos de sorra per delatar les trepitjades dels fugitius, una patrulla de dos policies, una torre de vigilància amb policies i focus, el camí pels vehicles de les patrulles i finalment i si superaves tots aquests impediments, arribaves al mur. En alguns trams, fins i tot, hi havia gossos lligats a un cable guia.
Les barreres interiors tenien dos metres i la més alta de tres a quatre metres. També empraven cartells dissuasius que alertaven que no es podia transitar per la zona fronterera. El més curiós de tot, era que mentre al Berlín Oriental la part vigilada del mur era de color blanc i d’aquesta manera destacava l’individu que hi passejava, estava fet a propòsit, en canvi, al Berlín Occidental el mur es podia tocar i destacava per les seves pintades, ambdues bandes separades pel mur de formigó anaven dels 3'6 als 4 metres d’alçada. Una distància de formigó que equivaldria a la d’anar de Les Borges Blanques fins a Barcelona i ens sobrarien cinc quilòmetres.
Era pràcticament impossible burlar aquesta paret que separava les dues alemanyes, la Federal de la Democràtica, i així que dues-centes trenta-nou persones moriren en l’intent de saltar aquest mur fronterer, el teló d’acer. Però val a dir, que també un 20% dels individus fugiren abans d’erigir-se el mur, emperò, les seves vides estigueren marcades per sempre més.
Era pràcticament impossible burlar aquesta paret que separava les dues alemanyes, la Federal de la Democràtica, i així que dues-centes trenta-nou persones moriren en l’intent de saltar aquest mur fronterer, el teló d’acer. Però val a dir, que també un 20% dels individus fugiren abans d’erigir-se el mur, emperò, les seves vides estigueren marcades per sempre més.
La creació del mur de Berlín vingué a causa que la República Democràtica d’Alemanya es volia protegir de la República Federal Alemanya per por a la insuficient desnazització, i així vengueren la història del mur, així vengueren la moto i enganyaren els alemanys. Les dues Alemanyes eren ben diferents, com la nit i el dia, així doncs, mentre a la República Democràtica d’Alemanya, Berlín oriental, els ciutadans treballaven molt, en canvi a la República Federal d’Alemanya, Berlín oest hi anaven els joves que no volien fer el servei militar, atès que el país tenia un estatus especial. Allí les persones no tenien horaris de tancaments de bars, botigues i hi havia molta gresca.
Quan el mur de Berlín encara estava dret, es va crear una galeria d’art a l’aire lliure, l'East Side Gallery, que consistia en cent tres murals pintats al llarg de mil tres-cents setze metres a la cara est del mur, molt a prop del centre de la ciutat i a la vora del riu Spree. Era un homenatge a la llibertat, amb pintades d’artistes d’arreu del món. Quan enderrocaren el mur, es conservaren com a element artístic. Hi podem trobar l’il·lustrador tarragoní Ignasi Blanch.
Una altra proposta cultural, en aquest dins de l’àmbit més decoratiu, el paleta Volker Paulowski va comprar 150 metres del mur que encara avui es vénen com a recordatori. Després de visitar Berlín ningú pot quedar-se sense un bocí de la seva història, per molt trista que sigui, sempre estarà allí. Jo guardo amb gran deliri un petit tros de la vergonya.
Quan el mur de Berlín encara estava dret, es va crear una galeria d’art a l’aire lliure, l'East Side Gallery, que consistia en cent tres murals pintats al llarg de mil tres-cents setze metres a la cara est del mur, molt a prop del centre de la ciutat i a la vora del riu Spree. Era un homenatge a la llibertat, amb pintades d’artistes d’arreu del món. Quan enderrocaren el mur, es conservaren com a element artístic. Hi podem trobar l’il·lustrador tarragoní Ignasi Blanch.
Una altra proposta cultural, en aquest dins de l’àmbit més decoratiu, el paleta Volker Paulowski va comprar 150 metres del mur que encara avui es vénen com a recordatori. Després de visitar Berlín ningú pot quedar-se sense un bocí de la seva història, per molt trista que sigui, sempre estarà allí. Jo guardo amb gran deliri un petit tros de la vergonya.
El primer grup que va obtenir el permís per tocar a l’Alemanya de l’oest fou Die Puhdys, amb una música que anava en la línia més contundent a l’estil de Deep Purple o Uriah Heep.
En aquella època, era difícil fer concerts a les Alemanyes, però el 19 de juliol de 1988 un altre músic coratjós, Bruce Springsteen, no es va tallar un pèl davant de les tres-centes mil persones que l’escoltaven i durant el seu concert de la “Tunnel Express Love tour” va deixar anar:
"No estic a favor o en contra de cap govern, només he vingut aquí a tocar rock & roll per als berlinesos de l’est amb l’esperança que algun dia les barreres hagin caigut". I tocà Chimes of freedom de Bob Dylan. El Boss hi actuà mig enganyat en el que havia de ser un concert solidari per Nicaragua.
Molts artistes s’aproparen a tocar al Berlín occidental, Pink Floyd, Michael Jackson, David Bowie, mentre a la banda del Berlín oriental, els seguidors de les bandes que s’acostaven al mur per escoltar la música eren arrestats. Els comunistes havien contractat a estrelles com Springsteen, Joe Cocker, Depeche Mode o James Brown per pal·liar inquietuds artístiques que no abundaven al país. Hom de manera exagerada diu que Springsteen va contribuir a enderrocar el mur, jo no ho veig així, però sí que va transmetre unes creences als alemanys que un dia podia caure i va obrir una petita escletxa, i la societat s’ho va creure. Va moure moltes consciències. El rock & roll, amb el seu poder també podia fer caure murs, si més no, contribuir-hi, transmetre l’optimisme i l’esperança en la societat jove, que és la qui tenia el futur a les mans. El mur podia caure i setze mesos després era enderrocat per sempre.
Llavors, al cap de poc temps, David Hasselhoff entrà en escena cantant el seu tema Looking for freedom davant de milers de persones la nit de Cap d’Any de 1989. També li tocava de prop, el seu pare era mig irlandès mig alemany. A partir d’aquí vingueren una gran quantitat de concerts i la història segueix.
Sempre m’ha fascinat la història del mur. Però encara avui dia n’existeixen, com el que hi ha entre els Estats Units i Mèxic o el de Palestina, parlem encara de murs de formigó o semblants, ben visuals, potser són els més coneguts que existeixen, emperò, malauradament, podríem seguir: el mur de Cisjordània per separar Israel de Palestina, el mur del Sàhara oriental, la divisió de l’illa de Xipre, “les línies de la pau” d’Irlanda del Nord, el mur de Corea del Nord i Corea del Sud, un mur a les faveles de Rio de Janeiro al Brasil, el mur de Botswana i Zimbabwe, els murs que existeixen a l’Índia: a la frontera entre l’Índia i el Pakistan, el mur del Caixmir, el mur de la frontera entre l’Índia i Bangla Desh, el mur de l’Iran i el Pakistan, el mur entre l’Iraq i Kuwait, els murs d’Aràbia Saudita, els murs d’Uzbekistan, el mur de Tailàndia i Malàisia, el mur de Brunei, i podríem perseverar, d’altres no són de formigó, sinó tanques altes, com la Ceuta i de Melilla per separar la frontera entre Espanya i el Marroc.
Al planeta terra no s’acaben els murs, murs aixecats per diversos motius i motivats per esdeveniments polítics. Així doncs, podem trobar raons al·legades pels governs com ara per separar comunitats que es troben permanentment enfrontades, per regular fluxos migratoris, per cercar major seguretat en aquell territori, entre d’altres, emperò aquests són els principals arguments que fan la continuïtat d’alguns murs en la nostra societat. Tot ve de la política, d’uns valors que s’han anat perdent al llarg dels anys i que molts individus, així com sobretot, els governants no han vetllat per recuperar-los suficientment: amistat, respecte, empatia, solidaritat, igualtat... si tinguéssim tots aquests valors al punt de mira diàriament no farien falta aquests murs que aïllen un territori d’un altre, uns individus d’uns altres, d’una llengua d’una altra, una raça d’una altra... per què necessitem més murs? Per evitar més conflictes? Tot depèn de l’ésser humà, de ben petits hem d’aprendre aquests valors, ja sigui via pares i llavors, escola.
El geopolític Michel Foucher va realitzar un inventari dels principals murs que existeixen en l’actualitat i les raons de la seva construcció.
El mur de Berlín era el mur potser més conegut pel gran públic, però com va recollir el catedràtic de geografia Michel Foucher, al món hi ha set mil cinc-cents quilòmetres de murs i barreres, que es triplicaran quan es finalitzin els que s’estan construint. Totes aquestes fronteres, divisions, parets de formigó o si es vol tanques, no fan més que separar els humans, a promoure el fet de generar-nos odi entre nosaltres, en pensar malament dels altres, en sentir-se vigilat, en no respectar les diverses cultures, races, religions o sexes que existeixen. És ben trist veure-ho per la televisió, hom sense recursos que intenta superar aquell obstacle a la recerca d’una nova vida, d’un nou món, com s’hauria de resoldre això? Els governs dels propis països que tenen aquests individus que fugen per tenir una nova oportunitat a la vida haurien d’ajudar més, i no facilitar aquestes fugides, dissimulen i els conviden a marxar i així va la societat, països de rics, països de pobres, i països amb rics i pobres. Malauradament, molts països s’han enriquit a costa de països més febles, potser els hauríem d’ajudar més.
Tothom mereix una nova oportunitat a la vida, emperò, els murs ens la priven. És un fet ben lamentable, no m’agrada dir-ho, el mur de Berlín, el mur amb més fama existent a la terra, no existeix, sortosament, ja en fa vint-i-cinc anys, però no és el darrer mur, hem d’enderrocar-los com sigui, com cantava Pink Floyd, amb el seu sensacional espectacle del disc "The Wall" (1979), que juntament amb una espectacular posada en escena, va començar a fer pensar a les persones del que podia arribar a passar, no posem un altre maó a la paret.
De ben jovenet, vaig veure un film que explicava la fugida en globus superant el mur. Han estan molts els individus que van aconseguir burlar el mur de Berlín, molts abans o durant la seva construcció, d’altres excavant murs per sota, el més famós tenia cent trenta metres, d’altres assoliren la seva fita amb globus o aeroplans autoconstruïts. Es diu que foren cinc mil les persones que el salvaren. De ben jovenet, em marcà aquell film on uns alemanys aconseguiren traspassar el mur amb un globus casolà i amb èxit.
Aquests murs o similars continuen de peu, encara estan per enderrocar, emperò, també n’hi ha d’invisibles, murs que inauguren els mateixos polítics en estires i arronses. Quan un no cedeix apareix un mur i sembla que malauradament seguiran existint, així com també, les dificultats en què es troben algunes persones per reconèixer els seus drets civils o humans, ara bé, com cantava Patti Smith, "la gent té el poder”, per tant, si els individus ens manifestem, podem enderrocar qualsevol mur. Com diu aquella dita col·loquial que un dia vaig veure estampada en una paret d’una ciutat, com si fos una mateixa pintada que podria estar grafitada al mateix mur de Berlín: "Quan els de baix ens movem, els de dalt tremolen".
Fonts consultades:
— EL PERIÓDICO, (2014). 25 anys sense Mur, Més Periódico, 9 novembre del 2014, Barcelona.
— Murs al món: barreres als drets humans, consulta el 10 de maig, 2015.
— EL MUNDO, (2007). Murs i barreres al món, 29 d’abril, 2007.
Llavors, al cap de poc temps, David Hasselhoff entrà en escena cantant el seu tema Looking for freedom davant de milers de persones la nit de Cap d’Any de 1989. També li tocava de prop, el seu pare era mig irlandès mig alemany. A partir d’aquí vingueren una gran quantitat de concerts i la història segueix.
Sempre m’ha fascinat la història del mur. Però encara avui dia n’existeixen, com el que hi ha entre els Estats Units i Mèxic o el de Palestina, parlem encara de murs de formigó o semblants, ben visuals, potser són els més coneguts que existeixen, emperò, malauradament, podríem seguir: el mur de Cisjordània per separar Israel de Palestina, el mur del Sàhara oriental, la divisió de l’illa de Xipre, “les línies de la pau” d’Irlanda del Nord, el mur de Corea del Nord i Corea del Sud, un mur a les faveles de Rio de Janeiro al Brasil, el mur de Botswana i Zimbabwe, els murs que existeixen a l’Índia: a la frontera entre l’Índia i el Pakistan, el mur del Caixmir, el mur de la frontera entre l’Índia i Bangla Desh, el mur de l’Iran i el Pakistan, el mur entre l’Iraq i Kuwait, els murs d’Aràbia Saudita, els murs d’Uzbekistan, el mur de Tailàndia i Malàisia, el mur de Brunei, i podríem perseverar, d’altres no són de formigó, sinó tanques altes, com la Ceuta i de Melilla per separar la frontera entre Espanya i el Marroc.
Al planeta terra no s’acaben els murs, murs aixecats per diversos motius i motivats per esdeveniments polítics. Així doncs, podem trobar raons al·legades pels governs com ara per separar comunitats que es troben permanentment enfrontades, per regular fluxos migratoris, per cercar major seguretat en aquell territori, entre d’altres, emperò aquests són els principals arguments que fan la continuïtat d’alguns murs en la nostra societat. Tot ve de la política, d’uns valors que s’han anat perdent al llarg dels anys i que molts individus, així com sobretot, els governants no han vetllat per recuperar-los suficientment: amistat, respecte, empatia, solidaritat, igualtat... si tinguéssim tots aquests valors al punt de mira diàriament no farien falta aquests murs que aïllen un territori d’un altre, uns individus d’uns altres, d’una llengua d’una altra, una raça d’una altra... per què necessitem més murs? Per evitar més conflictes? Tot depèn de l’ésser humà, de ben petits hem d’aprendre aquests valors, ja sigui via pares i llavors, escola.
El geopolític Michel Foucher va realitzar un inventari dels principals murs que existeixen en l’actualitat i les raons de la seva construcció.
El mur de Berlín era el mur potser més conegut pel gran públic, però com va recollir el catedràtic de geografia Michel Foucher, al món hi ha set mil cinc-cents quilòmetres de murs i barreres, que es triplicaran quan es finalitzin els que s’estan construint. Totes aquestes fronteres, divisions, parets de formigó o si es vol tanques, no fan més que separar els humans, a promoure el fet de generar-nos odi entre nosaltres, en pensar malament dels altres, en sentir-se vigilat, en no respectar les diverses cultures, races, religions o sexes que existeixen. És ben trist veure-ho per la televisió, hom sense recursos que intenta superar aquell obstacle a la recerca d’una nova vida, d’un nou món, com s’hauria de resoldre això? Els governs dels propis països que tenen aquests individus que fugen per tenir una nova oportunitat a la vida haurien d’ajudar més, i no facilitar aquestes fugides, dissimulen i els conviden a marxar i així va la societat, països de rics, països de pobres, i països amb rics i pobres. Malauradament, molts països s’han enriquit a costa de països més febles, potser els hauríem d’ajudar més.
Tothom mereix una nova oportunitat a la vida, emperò, els murs ens la priven. És un fet ben lamentable, no m’agrada dir-ho, el mur de Berlín, el mur amb més fama existent a la terra, no existeix, sortosament, ja en fa vint-i-cinc anys, però no és el darrer mur, hem d’enderrocar-los com sigui, com cantava Pink Floyd, amb el seu sensacional espectacle del disc "The Wall" (1979), que juntament amb una espectacular posada en escena, va començar a fer pensar a les persones del que podia arribar a passar, no posem un altre maó a la paret.
De ben jovenet, vaig veure un film que explicava la fugida en globus superant el mur. Han estan molts els individus que van aconseguir burlar el mur de Berlín, molts abans o durant la seva construcció, d’altres excavant murs per sota, el més famós tenia cent trenta metres, d’altres assoliren la seva fita amb globus o aeroplans autoconstruïts. Es diu que foren cinc mil les persones que el salvaren. De ben jovenet, em marcà aquell film on uns alemanys aconseguiren traspassar el mur amb un globus casolà i amb èxit.
Aquests murs o similars continuen de peu, encara estan per enderrocar, emperò, també n’hi ha d’invisibles, murs que inauguren els mateixos polítics en estires i arronses. Quan un no cedeix apareix un mur i sembla que malauradament seguiran existint, així com també, les dificultats en què es troben algunes persones per reconèixer els seus drets civils o humans, ara bé, com cantava Patti Smith, "la gent té el poder”, per tant, si els individus ens manifestem, podem enderrocar qualsevol mur. Com diu aquella dita col·loquial que un dia vaig veure estampada en una paret d’una ciutat, com si fos una mateixa pintada que podria estar grafitada al mateix mur de Berlín: "Quan els de baix ens movem, els de dalt tremolen".
Fonts consultades:
— EL PERIÓDICO, (2014). 25 anys sense Mur, Més Periódico, 9 novembre del 2014, Barcelona.
— Murs al món: barreres als drets humans, consulta el 10 de maig, 2015.
— EL MUNDO, (2007). Murs i barreres al món, 29 d’abril, 2007.
Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Més enllà del teló d'acer. 25 anys sense el mur de Berlín»
Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Més enllà del teló d'acer.
25 anys sense el mur de Berlín».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Més enllà del teló d'acer.
25 anys sense el mur de Berlín».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada