
«La dona de gris»,
d’Anna Maria Villalonga
Vaig llegir la novel·la de l’Anna Maria Villalonga poc després de Sant Jordi, però he esperat a escriure la ressenya fins que he pogut assistir a una de les presentacions del llibre (concretament de la traducció al castellà). El motiu? Que volia contrastar algunes de les meves opinions amb les paraules de la mateixa autora.
És per això que ara, amb coneixement de causa, puc assegurar que La dona de gris exposa diverses picades d’ullet de cara al lector. La primera ja és el joc de significats que estableix amb el títol, perquè la grisor que anuncia no queda constreta només a aquest personatge. Tota una declaració d’intencions al voltant de la rutina i apatia que sovint ens anorrea.
La segona, per citar un altre exemple, seria el caràcter divulgador i investigador de l’Anna Maria Villalonga, perquè la novel·la, tècnicament parlant, no se cenyeix a les regles imperants a l’hora de catalogar una obra dins el gènere negre, i aquest és un aspecte que l’autora ha triat a consciència. Entre altres coses perquè defensa la necessitat d’una evolució en la novel·la negra sense perdre mai de vista l’empremta dels grans clàssics del gènere. Perquè, tal com comenta tot citant una dita, qui té canons imposa cànons.
Més enllà d’aquestes premisses, La dona de gris ens mostra la vida anodina d’un home, emblema de l’antiheroi, i la decisió d’aquest, per un seguit de circumstàncies atzaroses, d’iniciar el seguiment d’una dona (sense que això desemboqui en cap tipus d’assetjament). Aquest personatge de l’antiheroi no només es converteix en el protagonista de la novel·la sinó que, malgrat el seu caràcter insubstancial, aconsegueix la complicitat del lector i fins i tot arriba a crear empatia. Potser perquè tots tendim a rabejar-nos en la pròpia destrucció.
Estilísticament considero un gran encert el punt de vista narratiu (focalitzat en les accions i reflexions de l’home), i molt especialment el temps verbal: un present ferotge que et fa caminar al mateix ritme que es desenvolupa la història. A més, cal remarcar un canvi de registre molt interessant en base a un símil de dietari (la llibreta on ell escriu l’avenç dels seus pensaments i descobriments). I cal ressaltar-lo perquè aquest dietari ens apropa encara més a l’evolució psicològica del protagonista.
Sense dubte, La dona de gris és una lectura recomanable. No en va ha estat guardonada amb el premi València Negra.

Anna Maria Villalonga
Barcelona, 1959. És professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i publica habitualment en diferents mitjans. Els seus relats han aparegut en volums col·lectius i revistes literàries. Divulgadora i investigadora del gènere negre, l’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim i va coordinar l’antologia Elles també maten, que inclou un text propi. Des de fa 5 anys edita el bloc especialitzat A l’ombra del crim.
La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.
Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.
Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.
Sílvia Romero i Olea

Caducitat immediata
Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«La dona de gris», d’Anna Maria Villalonga
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>

Romero i Olea, Sílvia.
«La dona de gris», d’Anna Maria Villalonga
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>

1 [ Comentar aquesta entrada ]:
Bona ressenya, Sílvia!
Publica un comentari a l'entrada